BENAIXEVE, ABANS POBLE QUE PANTÀ
En aquesta àrea se situa la cua del pantà de Benaixeve. El projecte de l’embassament —el primer dels dos que aturen les aigües del Túria al País Valencià— remunta a la primera dècada del segle XX, quan l’enginyer de Llíria José Marqués cercà convertir en regadiu les terres de secà. Tot i haver estat inclòs el 1912 en el Pla d’obres hidràuliques, el projecte no veié la llum fins al 1931, quan la Direcció General d’Obres Hidràuliques n’aprovà la construcció. En temps de la República, se’l batejà amb el nom de Blasco Ibáñez, les obres del qual quedaren inaugurades el 1932 amb la presència de la plana major —el president de la República Niceto Alcalà Zamora i el del govern Manuel Azaña. No obstant, hagué de transcórrer la Guerra Civil i la primera postguerra perquè el 1952 les obres arribaren a la seua finalització. L’embassament rebatejat amb el nom d’Embalse del Generalísimo, era inaugurat el 28 de maig d’aquell any en un acte presidit pel petit cabdill. Abans de les dues dècades que separen l’inici de les obres i la posada en funcionament de la presa, el poble de Benaixeve fou expropiat, abandonat, i els veïns traslladats a tres nous emplaçaments: el poble nou, no lluny de l’original, se situà en un petit altiplà al sud de la presa; Sant Antoni de Benaixeve —prop de Paterna, a poc més de 25 quilòmetres del pantà— i Sant Isidre de Benaixeve —dins del municipi de Montcada, a l’Horta Nord. La creació dels nous assentaments va ser impulsada per l’Institut Nacional de Colonització (INC), una institució creada l’octubre del 1939 per tal de dur a terme una reactivació de la producció agrària després de la Guerra Civil. L’INC creà més de 300 pobles arreu de l’Estat espanyol amb l’objectiu de reallotjar colons per al treball d’una terra parcel·lada i transformada en regadiu. En el cas de Sant Isidre de Benaixeve, el 1948 s’hi projectaren 60 lots (de cases i terres). Tot i això, els primers colons arribats del poble de Benaixeve, segons narra Arturo Xerri, investigador local de Montcada, “van haver de suportar les pitjors condicions de reallotjament, ja que es van trobar de cop i volta en una situació lamentable, havent de viure, per manca d’habitatges, en edificis de la finca adquirida per l’INC, que poc abans havien estat quadres, cingleres, galliners o, en el millor dels casos, edificis de masies amb falta absoluta d’intimitat entre les famílies i sense els serveis mínims per a la vida normal dels seus nous habitants”.
Si tornem al pantà de Benaixeve, no cal dir que per a la mà d’obra el règim franquista va recórrer als presos polítics, amb un doble motiu: d’una banda, aconseguir treballadors, perquè el país havia perdut durant la guerra —entre morts, mutilats, executats i exiliats— una quantitat ingent de la població activa. D’altra banda, recórrer al sistema de redempció de penes aplicat a la construcció d’obres públiques que permetia exercir una acció repressora sobre els vençuts i alhora comptar amb obrers preparats i a baix cost. En el cas que ens ocupa, sembla que per la colònia penitenciària de Benaixeve passaren més de 600 presos entre els anys 1941 i 1944.
La colònia penitenciària estava situada a prop d'un poblat erigit a propòsit per albergar treballadors lliures, amb família o solters, càrrecs i tècnics. En total, hi habitaren un miler de persones durant el transcurs de les obres. Comptava amb escola, oficines, església, hospital, economat i caserna de la Guàrdia Civil.
TESTIMONIS ROMANS
Superada la presa, el Túria segueix el camí, captiu sempre en un un tràngol orogràfic compost de penyals i crestes esmolades que s’enfonsen, sota el pes de la gravetat, al cor de la terra. Al seu pas, un parell de zones recreatives aprofiten la bellesa de les seues ribes: la del pont de Barranquena —que hereta el nom del pont medieval sobre el Túria—, als peus de Xelva, i la de Puente Alta, amb accés des del poble de Calles. No seguim avançant, però; caldrà atansar-nos a Xelva i, concretament, a l’anomenat aqüeducte de la Peña Cortada. És romà (s. I dC), altíssim, refinat. Una veritable obra d’enginyeria hidràulica incrustada entre parets calcàries. L’aqüeducte, per ell mateix, impressiona: els seus pilars, de 33 metres d’alçària, donen una idea de la complexitat estructural i de la profunditat de l’anomenat barranc de la Cova del Gat. Òbviament, travessar-lo és matèria reservada per a qui no estiga afectat pel vertigen. L’aqüeducte, però, resulta l’element més visible d’un conjunt hidràulic, que transportava l’aigua del riu de Xelva —o riu de Toixa— als pobles de la contornada —Xelva, Calles, Domenyo...—, tot i que hi ha qui defensa que la destinació final era Llíria, l’Edeta romana, i el seu pla. Les restes de la infraestructura podrem descobrir-les a peu, al llarg d’un itinerari de 28 quilòmetres, amb l’aqüeducte i l’impressionant tall artificial a la roca amb funcions de canalització —d’ací el topònim de Peña Cortada— com a elements destacats.
El riu de Toixa travessa Calles i tangencialment s’aproxima al Túria, que davalla sempre per aquesta topografia accidentada, fins a aiguabarrejar-s'hi en un espai que s’artificialitzà el 1967, quan entrà en funcionament la presa de Loriguilla que havia d’inundar el poble homònim, a més de Domenyo. Tots dos foren, com de costum, expropiats, desallotjats i els habitants, desterrats. El nou Domenyo s’assenta a la comarca del Camp de Túria, en un espai agrícola pròxim, pla, treballat i separat del cataclisme mineral que l’havia emmarcat històricament. El seu terme municipal, ínfim, representa una illa envoltada per les terres de Llíria. Pitjor va ser la sort que va córrer Loriguilla: el poble nou va ser també desconnectat del seu entorn natural, però a més va perdre la categoria de municipi. L’actual emplaçament, situat a prop de Riba-roja del Túria, va fer que depenguera d’aquesta fins al 1975, quan aconseguí segregar-se’n.
El projecte primigeni del pantà de Loriguilla data del 1928, i la seua funció era abastir la ciutat de València, regar la plana fèrtil del Túria i servir de muralla defensiva contra les possibles crescudes del Túria. La seua construcció s’inicià el 1955 —dos anys abans de la gran riuada que inundà València— i entrà en funcionament el 1967. Es tractava del darrer baluard que havia de protegir València en futures avingudes del riu, junt amb el desviament del Túria per fora de la ciutat —l’anomenat Pla Sud.
En els darrers anys, els experts asseguren que aquests dos elements —pantà i nou llit del Túria— es mostrarien insuficients en cas de noves crescudes. L’última carta per jugar seria la construcció del pantà de Vilamarxant, inclòs en el projecte del citat Pla Sud de 1961. L’obra va ser declarada projecte prioritari el 1997 i un any abans havia estat qualificada d’interès general de l’Estat. Finalment, el 2010 el govern de Rodríguez Zapatero en desestimà la construcció, obeint a l’assessorament dels tècnics, que confirmaven que resultaria més eficient millorar la capacitat de drenatge del Pla Sud que la construcció d’una nova presa. Si haguera arribat a veure la llum, el pantà de Vilamarxant hauria inundat una àrea del Parc Natural del Túria, amb els consegüents efectes ecològics. Aturem-nos ací, perquè aquest i altres assumptes del riu són figues d’un altre paner o, millor dit, matèria del pròxim capítol.