Izquierda Castellana s'hi juga la continuïtat com a partit polític. Aquest dimarts, els representants del partit sobiranista castellà estan convocats a una vista davant l'Audiència Nacional on hi ha en joc la il·legalització i l'extinció de la formació política.
Aquesta formació, nascuda l’any 2002, es defineix al seu programa polític com un partit que lluita per una Castella “unida, sobirana i republicana on existeixi justícia social i desaparegui la discriminació de les dones. En definitiva, per una Castella lliure i comunera”.
Ara, dinou anys després del seu naixement, aquesta formació s’enfronta a una possible extinció de les seves sigles polítiques. L’Advocacia de l’Estat així ho demana en la denúncia presentada al Jutjat central del contenciós administratiu número sis de l’Audiència Nacional espanyola en representació del Ministeri d’Interior. La demanda és, doncs, “contra el partit polític Izquierda Castellana sol·licitant la declaració judicial d’extinció d’aquest”. El motiu de la petició seria que els estatuts d’IzCa no s’ajusten als canvis introduïts l’any 2015 a la llei orgànica que controla l’activitat econòmica i financera dels partits polítics.
Des d’IzCa, però, denuncien que no van ser adequadament avisats sobre la necessitat de fer aquests canvis. “No ens ho van comunicar. Tenim una direcció postal registrada al Ministeri d’interior a la qual ells ja s’havien adreçat amb anterioritat. La comunicació, però, la van enviar a una altra adreça i, per tant, ningú la va rebre. Ara bé, la notificació d’inici del procediment judicial sí que la van enviar a l’adreça correcta”, explica un dels portaveus del partit, Luís Ocampo, que es pregunta com és que la notificació dels canvis es va enviar a una direcció incorrecta.
A parer seu, darrere de tot plegat hi ha una voluntat política d’atacar el castellanisme radical. “Això va contextualitzat en tota una història de bel·ligerància brutal d’Interior, amb el PP i amb el PSOE, contra Izca que no podem obviar”, destaca.
En un comunicat emès per la formació ressalten també que “resulta paradoxal que una organització política que, com és el cas d’IzCa, durant la seva història mai no ha sol·licitat ni rebut cap mena de subvenció econòmica, se la pretengui il·legalitzar en funció d’aquesta mena de raons. Especialment quan la majoria dels partits polítics que incompleixen ostensiblement la normativa sobre aquestes qüestions ni tan sols son advertits d’aquesta possibilitat”.
Davant d’això, Ocampo relata que “ara ja hem fet la correcció corresponent a les diligències que ens van enviar i l’enviarem al registre de partits. El normal seria que paralitzessin el procés, però si hi ha intencionalitat política seguirà endavant”. Per mostrar el seu rebuig al cas, la formació comunera ha convocat una manifestació a les portes de l'Audiència Nacional espanyola aquest dimarts 14 a les 11 del matí, un quart d'hora abans de l'inici de la vista.
Antecedents
Aquesta, però, no és la primera ocasió en què Izquierda Castellana s’enfronta a una possible il·legalització.
L’any 2008, el sindicat Manos Limpias, encapçalat per l’advocat ultradretà Miguel Bernard –amb passat a Fuerza Nueva i que el 2011 va ser nomenat Caballero de Honor de la Fundación Francisco Franco–, va presentar una denúncia per il·legalitzar IzCa. El motiu, les relacions entre la formació castellanista i diferents organitzacions de l’esquerra abertzale, en especial amb els partits hereus d’Herri Batasuna. Finalment, però, l’Audiència Nacional espanyola acabaria arxivant la querella.
Un altre antecedent similar cal cercar-lo al 2009, tot i que en aquest cas es tracta de l’intent d’il·legalitzar una candidatura i no el partit. En el marc de les eleccions al Parlament Europeu, Izquierda Castellana i Comuner@s –una altra formació ja inactiva del sobiranisme castellanista– van decidir presentar una candidatura anomenada Iniciativa Internacionalista - Solidaritat entre els pobles. Es tractava d’una llista electoral pensava per aglutinar les esquerres sobiranistes d’arreu de l’Estat en un moment en què l’esquerra abertzale tenia dificultats per presentar les seves candidatures arran de la il·legalització de diverses de les seves marques. Tot i que formalment era una candidatura dels dos partits ja esmentats, a la llista hi participaven persones de diferents moviments d’esquerres sobiranistes d’arreu de la península, en especial l’esquerra abertzale. En el cas dels Països Catalans, destacava la presència d’Endavant i del sindicalista de la CGT i exregidor de Barcelona per la CUP Josep Garganté.
La candidatura va ser demandada per l’Advocacia de l’Estat i la Fiscalia general en motiu de l’aplicació de la llei de partits perquè consideraven que estava “pilotada” per ETA, arran del suport rebut per part dels independentistes bascos. El Tribunal Suprem va ratificar les peticions d’aquests actors, anul·lant la candidatura d’Iniciativa Internacionalista, però finalment el Tribunal Constitucional va acceptar el recurs d’empara que va permetre que les paperetes de la llista fossin als col·legis electorals. La llista va obtenir 178.121 vots, 1,15% del total, el 75% dels quals a Euskal Herria. Al territoris de Castella, va recollir 7.201 vots.
Arrels comuneres
Els orígens d’aquest moviment polític, però, cal cerca-los molt més enrere. En ser preguntats pels referents, des del moviment popular castellà el primer que fan és clavar la mirada en la Revolució Comunera (1520-1522). Allà és on, per a ells, hi ha els fonaments històrics del castellanisme polític. “És l’episodi més important des del punt de vista de lluita popular a Castella”, destaca l’historiador i activista del moviment Jorge Lebrero, que creu que en aquells fets hi ha els trets fundacionals del castellanisme: “la defensa de la sobirania pròpia, la democràcia i el bé comú –tenint en compte que parlem de principis del segle XVI– davant el primer gran imperi mercantil de la història, conformat per Carles V (que va regnar entre 1516 i 1556) i els seus”.
Destaca Lebrero que la Revolució va ser “un esdeveniment de gran interès per l’avenç de la justícia social a nivell global”, i destaca que fins i tot Karl Marx (1818-1883) s’hi va interessar en veure-hi “el primer esclafit revolucionari de l’època moderna”. Destaca a més, que aquella revolució fou “respectuosa amb els pobles de la península i sensible cap als pobles americans”. De fet, remarca el fet que mentre es feien “les guerres de resistència dels pobles indígenes de Mesoamèrica el poble castellà desenvolupés la seva pròpia guerra contra el mateix projecte imperial”. Encara avui, cada 23 d’abril es commemora –és la Diada de Castella i Lleó– la resistència comunera a la batalla de Villalar de los Comuneros, a 50 quilòmetres de Valladolid, ciutat en la qual se celebra l’aplec anual més significatiu del castellanisme.
Aquesta memòria comunera, diu Lebrero, hauria anat forjant, mica en mica, un “sustent ideològic que s’enriquiria amb l’exercit castellà que va lluitar en la guerra contra els exèrcits napoleònics a Castella” o amb “la Societat Secreta dels Comuners, fundada a Madrid el 1821; amb els comuners romàntics, tronc de la tradició liberal progressista i democràtica a la nostra terra; o amb el Pacte Federal Castellà, promulgat pel Partit Federal l’any 1869”. Més recentment, aquest historiador destaca els “intents estatutaris de la primera i segona experiència republicana als pobles de l’Estat espanyol, que reclamaven la sobirania de Castella; o el Bloque Regionalista Comunero de 1919”, així com “la resistència antifeixista en la qual el record comuner va impregnar diversos batallons durant la Guerra Civil, com ara el Batalló Comuner”.
Lebrero reconeix, però, que durant la Segona República el paper del castellanisme no va ser notori perquè, “en aquell moment, les organitzacions d’esquerres i progressistes assumien de manera molt natural l’existència de Castella com un dels pobles de l’Estat”. A tall d’anècdota, considera significatiu que “el diari de la CNT a les províncies castellanes prengués el nom de Castilla Libre”. Amb tot, anota que “va mancar una organització de masses castellanista específica que fos capaç d’articular unes demandes d’aquesta mena”. Destaca, també, que el 1932 es va crear un partit anomenat Izquierda Castellana vinculat als sectors republicans federals, però sense relació directa amb l’actual.
Després de la Guerra, durant els anys de la dictadura, els sentiment castellanista “va ser expressat sobretot a través dels àmbits artístics i culturals”, diu Lebrero. L’historiador apunta que manca historiar el periple del castellanisme polític durant la dictadura, però indica que “les idees comuneres van romandre latents al nostre poble, com demostra el fet que els primers aplecs a Villalar després de la mort de Franco fossin massius. Es parla de 200.000 persones l’any 1978, tot i que probablement la xifra sigui exagerada”.
D’altra banda, el fet que no hi hagués un castellanisme polític articulat durant aquests anys de la Transició és per a Lebrero un “factor important per la derrota de les postures democràtiques i rupturistes. La seva absència va facilitar el procés de consolidació del règim del 78”. Conclou, doncs, que “per Castella, aquesta mancança va significar afrontar el procés autonomista sense veu”.
Arrels contemporànies
No serà fins a mitjans dels anys vuitanta quan es començarà a dibuixar el moviment polític actual. L’element clau en aquesta fase inicial, pel que fa a l’espai polític que avui representa Izquierda Castellana o l’organització juvenil Yesca, és la creació de la Unitat Popular Castellana l’any 1985. Segons Lebrero, aquesta és fruit de la tasca de “militants procedents, fonamentalment, de l’òrbita d’organitzacions comunistes, especialment el Moviment Comunista”. Contrària a la restauració de la Monarquia, la UPC destaca per l’oposició a la incorporació a l’OTAN, les infraestructures nuclears o el servei militar. També és, segons aquest historiador, la responsable de mantenir la commemoració de Villalar durant els anys vuitanta.
Amb el canvi de mil·leni la militància del que era UPC s’ha renovat força, i l’espai polític opta per fer una reformulació de la seva proposta amb la creació d’IzCa. A banda d’UPC, s’hi sumarien formacions com ara Izquierda Comunera, Juventudes Castellanas Revolucionarias –que el 2006 passarien a anomenar-se Yesca–, el Círculo Castellano de Toledo i el Partido Comunista del Pueblo Castellano, que abandonaria la formació al cap de poc.
“Els qui van pilotar aquell procés van veure la necessitat organitzativa de fer un salt qualitatiu i quantitatiu respecte a l’antiga UPC, però van mantenir la línia ideològica”, comenta Lebrero. Sens dubte, una persona cabdal en aquest procés és l’advocada d’origen veneçolà i amb arrels basques Doris Benegas, germana de l’històric dirigent socialista basc Txiki Benegas, que morí l’any 2016. “Ha obert molts camins pel castellanisme, gràcies a ella Castella ha estat coneguda per altres pobles”, explica Marta Just, portaveu de Yesca, l’organització juvenil del Moviment Popular Castellà.
En l’actualitat, Ocampo reivindica que “IzCa és una organització significativa dins el moviment popular de Castella”, tot i que prefereix no donar les dades de militància. “Tenim la militància suficient com per ser una organització operativa a Castella i condicionar, en certa mesura, la història dels últims anys de lluita social i popular. Allò important és veure els fruits de la militància”. La seva aposta actual passa per no participar a les convocatòries electorals. “No les menyspreem, hi tenim un cert interès, però no ens sembla que sigui el més important per aconseguir un canvi. El més important és el moviment popular i la seva organització”, destaca el portaveu d’IzCa.
En el passat, però, la formació sí que s’ha presentat a diferents conteses electorals. A banda del ja esmentat impuls d’Iniciativa Internacionalista, el 2015 van donar suport a la candidatura d’Unitat Popular a les eleccions al Congrés. Es tractava d’una coalició liderada per Izquierda Unida i amb el suport d’Unidad Popular en Común, Chunta Aragonesista, Izquierda Asturiana, els navarresos de Batzarre-Asamblea de Izquierdas, Construyendo la Izquierda-Alternativa Socialista, Entre Tod@s Sí Se Puede Córdoba, Segoviemos i Izquierda Castellana.
Amb la repetició electoral i la coalició entre aquesta candidatura i Podemos, formant Unidas Podemos, IzCa va decidir sumar-se també a la nova candidatura al juny del 2016. “Llavors ja teníem una visió crítica pel que fa a Podemos, però ens semblava que era una experiència electoral que a Castella defensava certes il·lusions”, explica Ocampo.
Al seu parer, en sortirien escaldats perquè, segons el portaveu de la formació, Podemos rebutjaria que Doris Benegas fos la candidata al Senat per Valladolid, tot i haver guanyat les primàries: “consideraven que la imatge que podia aportar no convenia a la coalició”.
En l’actualitat, des d’IzCa mantenen relacions amb “qualsevol partit amb què puguem tenir interessos compartits”. Ocampo afirma que la seva “afinitat ideològica està més a prop de la CUP, especialment amb Poble Lliure. També amb l’UPG (Unión do Povo Galego) i el BNG gallecs. Històricament havíem tingut bona relació amb l’esquerra abertzale, però els darrers temps tenim una percepció diferent de les coses”. Més enllà d’això, també mantenen bones relacions, explica, amb alguns sectors del PCE de Madrid i estan adscrits al Fòrum de Sao Paulo a nivell internacional, que agrupa partits d’esquerra per plantejar reptes comuns.
Pel que fa a Yesca, la branca juvenil del moviment, forma part de la dinàmica de Som el vostre pitjor malson, on hi ha una organització juvenil per cada poble de l’Estat (Arran en el cas dels Països Catalans) i mantenen una “relació estratègica amb La Forja”, explica Marta Just referint-se a l’organització juvenil propera a Poble Lliure. A més, treballen “a nivell tàctic”, amb les Joventuts Comunistes. Sobre la qüestió de la participació institucional, la portaveu del moviment juvenil explica que “la joventut necessita tenir alternatives als seus barris i les institucions no estan responent a aquestes necessitats”.
A escala d’implantació territorial, Yesca compta amb nou nuclis en localitats com ara Burgos, Salamanca, Palència, Madrid, Valladolid, Cuenca o la zona d’Albacete. “Sempre ha estat més senzill tenir implantació a la zona de Lleó. El sud sempre ha estat més complicat per la influència de la idea que són la Manxa i no Castella”, detalla Just. Al llarg dels darrers anys, lluites com l’antimonàrquica, la defensa de la sanitat o l’oposició a l’especulació o al narcotràfic, per exemple al barri de Pajaritos de Valladolid, han estat alguns dels principals cavalls de batalla d’aquest moviment.
Castellanisme al segle XXI
Una de les qüestions que xoca a molts dels que s’interessen per aquest espai polític és la defensa d’una Castella deslligada de l’Estat espanyol. Luis Ocampo, portaveu d’IzCa, sosté que a Castella “no té cap sentit la reivindicació independentista”, però sí reclamar-se com a “organització sobiranista”, perquè “lluitem per la sobirania del nostre poble, Castella, i pels nostres drets”. “La independència té una connotació que no seria fàcil d’entendre subjectivament. En canvi, la sobirania sintonitza molt més amb els valors culturals del nostre poble”, rebla Ocampo.
El portaveu d’IzCa assenyala, a més, que “és molt interessant per l’oligarquia la concepció de Castella com a Espanya profunda perquè hi hagi confrontació entre pobles i no solidaritat”. Reclama que “Espanya no és, com afirmen alguns, la continuació natural de Castella. Espanya és la negació de Castella abans que qualsevol altre poble. L’imperi espanyol es construeix sobre les cendres de Castella”. A més, recorda que “el projecte nacional espanyol, cal no enganyar-se, està constituït per sectors de la burgesia castellana, catalana, valenciana, basca… només cal veure els noms dels oligarques”. Altra cosa, diu, és que avui “Madrid, com a capital, tingui privilegis”. Ara bé, remarca que qui en surt perjudicada, també, és “Castella, que és el territori de l’Estat que més pateix el buidatge demogràfic. Aquest involució demogràfica i social no és casualitat: hi va haver un procés de colonització interior sobre Castella”.
“Creiem que el castellanisme i defensar l’autonomia de cada poble és la millor estratègia política contra l’Estat espanyol i el règim del 78”, explica Just. Al seu entendre, el castellanisme no té més projecció perquè amb la fundació de la Comunitat de Madrid –“del no res”, assegura– com a “epicentre on s’allotgen les estructures de l’Estat” es crea “un Madrid de dretes on hi ha tot el sustent de l’Estat i s’esborra la memòria del Madrid, que era Castella fa menys de 50 anys”. Tot plegat hauria contribuït, exposa just, “a esborrar la història”.
Tal vegada, la portaveu de Yesca creu que “al final la gent recorda qui fa feina, i si ets una organització referencial al teu poble o ciutat, la gent, encara que no tingui la teva línia política, la va acceptant, i això és molt important per la creació del moviment popular”. Una evolució que ella diu haver notat perquè “en la meva generació el castellanisme no era present. Jo no vaig entrar a Yesca per castellanista: quan vaig entrar la gent entrava pel perfil antifeixista o internacionalista. Ara ve gent jove que és castellanista de base. Això és símptoma que avancem”.
El fet de no tenir un element diferencial en termes lingüístics, com sí passa als Països Catalans o a Euskal Herria, explica Ocampo, “permet un maneig de l’espanyolisme en qüestions lingüístiques absolutament demagògic de forma molt més fàcil que a les altres comunitats”. Afirma, però, que les lluites per la independència dels territoris perifèrics son “una oportunitat”, perquè “si no fos per la lluita de ruptura a Euskal Herria des de finals dels 70 i la lluita democràtica i republicana per la sobirania de Catalunya, el règim del 78 estaria en unes condicions molt diferents a les que està”. És per això que, al llarg del procés independentista, tant IzCa com Yesca, han prestat el seu suport al l’independentisme català, fins i tot liderant protestes a la ciutat de Madrid, com la que es va celebrar al març del 2019.
Tot plegat, Ocampo ho relliga exposant que “històricament, Catalunya sempre ha jugat un paper d’avantguarda en la lluita contra els règims autoritaris i Madrid ha rematat la feina. Esperem que es torni a repetir”.