Els crítics

'House of Cards' contra Trump


 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La realitat ha fet escac i mat a la ficció en la nova temporada de House of Cards, que és la primera de la sèrie en l’era de Donald Trump. L’actual president dels Estats Units ha canviat el marc mental dels espectadors i, en conseqüència, la manera com aquests perceben Frank Underwood. El personatge, que ens van presentar com el pitjor dels polítics possibles, no és tan dolent com semblava.

Malgrat que a Frank Underwood només li faltava la cua sortint entre les cames i les banyes al front per ser la viva representació del diable. Definit des de la primera escena com un individu capaç de matar un gos amb les pròpies mans sense parpellejar, el personatge va ser dissenyat per ser el pitjor inquilí de la Casa Blanca imaginable, un polític sense escrúpols, determinat a acumular poder, corrupte fins al moll de l’os i maquiavèl·lic en la seva manera de veure el sistema democràtic, que troba que s’ha de manipular perquè funcioni de veritat. “La democràcia està tan sobrevalorada”, diu mirant fixament l’espectador en un dels moments més cínics de la segona temporada. Episodi rere episodi, Frank Underwood va anar acumulant crims, superant de llarg el seu antecedent i inspirador, Francis Urquhart, el protagonista de la House of Cards original, la britànica. Darrere la cara més fosca del personatge sempre n’hi havia una altra que era pitjor, i l’audiència va assistir, entre el terror i la fascinació, a l’ascens al poder de Frank Underwood tot preguntant-se: fins on serà capaç d’arribar?

En aquell moment House of Cards era un malson. Una possibilitat terrorífica que experimentàvem des de la protecció que ofereix la pantalla del televisor. I va arribar el 2016, i Donald Trump va guanyar les eleccions, i va passar allò inèdit: un personatge que en una ficció no hauria estat creïble com a president dels Estats Units, a la vida real aconsegueix ser-ho. De fet, Donald Trump és, com a personatge, més adequat per a la comèdia (podria encaixar a Veep) però no funcionaria mai en el context d’un drama polític. És massa exagerat, hiperbòlic i extravagant perquè sigui creïble. És per això que, quan els guionistes de House of Cards van imaginar el pitjor president possible, van imaginar Underwood i no un individu com Trump. El nou president dels Estats Units ha aconseguit involuntàriament que un escenari que abans no hauria estat creïble ara ho sigui, cosa que ens porta a reflexionar sobre els elements en què ens basem per considerar si una ficció és realista. Perquè té més a veure amb el que és plausible, allò que com a col·lectiu creiem que podria passar, que amb les possibilitats reals que passi.

Al mateix temps, la representació que la ficció ofereix d’escenaris que considerem plausibles reforça la sensació que aquests (i no d’altres) ho són i, per tant, fan més difícils de creure escenaris diferents del consensuat. Com a col·lectiu, guionistes i espectadors hem errat tant com les enquestes que donaven a Hillary Clinton com a guanyadora de les eleccions nord-americanes. El que és més interessant d’observar és com House of Cards s’ha hagut d’adaptar a aquesta circumstància, ja que el president Underwood ha de continuar sent el pitjor polític possible per funcionar com a personatge i, per tant, ha d’estar a l’altura de la pitjor versió del president Trump. Així, la cinquena temporada ha arrencat amb Frank Underwood provocant un desordre al Congrés en un discurs en què ha declarat la guerra contra el gihadisme assegurant que els qui se li oposin “passaran a la història com a covards”. Si aquesta terminologia els és coneguda és perquè House of Cards intenta ser més semblant a la realitat. Irònicament, això implica ser més irreal i exagerada del que mai havia estat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.