Dones en temps turbulents

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si la Història, en majúscules, hagués continuat empenyent els ritmes i les dinàmiques que encara no fa sis mesos tots crèiem gairebé infal·libles, hauríem commemorat el 8 de Març, Dia Internacional de la Dona, amb Hillary Clinton asseguda al despatx Oval. Però va passar que Clinton va ser percebuda com una peça de l’establishment que calia eliminar, més que no pas com la primera dona capaç d’arribar a la presidència dels EUA. De ben poc va servir que, a corre-cuita, nord-americans de progrés com el mateix Bernie Sanders i també Paul Krugman, Joseph Stiglitz, i uns quants més premis Nobel, alertesssin de la necessitat de fer arribar aquella dona a dalt de tot, tot i que s’anomenés Clinton. Perquè els savis veien venir el què podia passar si Trump s’enfilava al poder. I comparteixo la sensació que l’estrepitós fracàs de Hillary Clinton representa alguna cosa més que la fallida del primer intent —amb possibilitats— d’arribada d’una dona a la presidència dels EUA.

Unes quantes setmanes d’estirabots i cridòria trumpianes han fet de detonant perquè el pitjor de cada casa hagi tret el cap: l’eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke proclamant que “Les dones han de cobrar menys perquè són més dèbils, més petites i menys intel·ligents” és com quan Trump diu a Clinton en ple debat “Vostè és una paia fastigosa”. La diferencia és que Korwin-Mitte és eurodupitat d’un país on el Govern el presideix una dona, Beata Szydlo, que no dóna un pas sense permís de l’autèntic home fort, l’ultra Jaroslaw Kaczynski. És com si la primera ministra Szydlo fos una mena de senyora dels encàrrecs.

Pulsions així de misògines i masclistes enmig de la Unió Europa fan que personalitats sòlides com Angela Merkel i la mateixa Theresa May siguin percebudes com dones a punt de tancar una etapa històrica. Com si fossin les supervivents d’uns temps en què l’arribada d’una dona a presidir un govern representava la reafirmació d’una normalitat durament conquerida i conservada. Normalitat que comença el 1960 a Sri Lanka quan Sirimavo Bandaranaike és elegida primera ministra, un cop assassinat el seu marit, el president. Normalitat que acull fins i tot perfils masculinitzants com la sionista de Golda Meir o la ultraliberal de Margaret Thatcher. Dones amb poder que, com la primera ministra de l’Índia, Indira Ghandi, recolzava en un potent clan familiar.

Quelcom semblant al que donaria suport, al Pakistan, a Benazir Butho, que, a 35 anys, seria la primera dona cap de Govern d’un país musulmà. Totes dues van ser assassinades. I un dels motius dels botxins és que no suportaven veure dones governant-los. Dones poderoses sí, però algunes amb homes inspirant i tutelant el seu poder des de l’ombra, més enllà dels decorats polítics. Només l’arribada a la presidència del Govern de Noruega de Gro Harlem Brundtland el 1981 representa un punt d’inflexió en la normalitat conquerida. La primera ministra socialdemòcrata imposa desacomplexadament la paritat al Govern, un dels moments més brillants d’aquestes gairebé sis dècades de dones accedint al poder. Potser per això em costa imaginar Marine Le Pen presidenta de França donant continuïtat a aquests avenços, la matriu dels quals connecta amb els millors temps liberals del segle XX: Marine Le Pen defensant els drets de les dones? O millor potser, com la senadora russa, la putinista Valentina Matvienko defensant la “violència domèstica” com a mal menor per protegir la família?

Com deia al començament, és com si la cotització a l’alça del masclisme i de la misogínia fos una operació els padrins i beneficiaris de la qual ­—ja es diguin Trump o Korwin-Mitte— estiguessin aprofitant aquest temps d’incertesa per passar comptes amb cent anys de llarga, lenta però irreversible marxa del feminisme en la construcció de societats igualitàries. I tot just haver escrit el mot irreversible m’adono que el meu cap m’interroga: de debò creus que la Història és irreversible? Podem fer que ho sigui. Vivim una involució que, si la volem amb data de caducitat, cal que ens capbussem en un rearmament moral: rescatar allò construït ahir, retornar al que vam ser, sense perdre de vista els condicionants d’avui.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llibert Ferri
Llibert Ferri

Periodista, durant vint anys corresponsal de TV3 a Moscou.