–Es podria presentar? Qui és Ona Curto?
–Se’m fa difícil... Milito a la CUP des del 2009, però sempre he sigut molt constant al si de les entitats socials i culturals del poble: el cau, l’escola de música, cooperativa El Rial... Sempre he estat molt vinculada a les activitats de joves. Vaig fer el salt a la política el 2009, quan vaig començar a militar a la CUP. I quan vaig viure a Londres durant quatre anys era membre de CUP exterior. Alhora, he estudiat conservació i restauració de béns culturals tant a Barcelona com a Londres i soc graduada en Pedagogia per la Universitat de Barcelona. Em considero una persona molt activa, bastant alegre, potser molt xerraire... I ja estaria, oi? [riu].
–Per què va decidir presentar-se a les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República?
–Ho vaig decidir a última hora. M’ho van comentar companys de la CUP a nivell local. D’alguna manera, es deia que hi havíem de ser, al Consell. Cal formar-ne part, perquè és part de l’estratègia per tirar endavant amb la independència, amb el mandat de l’1 d’octubre i amb la república. Jo ja formava del grup local del Consell per la República, n’era del grup impulsor. Havia de ser un tema transversal i, en un principi, al Consell local d’Arenys hi érem totes les forces polítiques: Junts, Esquerra Republicana, nosaltres... hi érem bastants. Llavors vaig decidir presentar-me com a electa i ja veuríem. No crèiem que sortiria escollida, i encara menys amb els resultats que vaig obtenir. Pel que fa al fet de presidir l’Assemblea de Representants, ho vam decidir aquell mateix matí. Quan es van fer públics els 7.000 vots per mi ens vam adonar que la gent vol que hi sigui, i calia fer aquest pas. Teníem aquest incentiu que ens legitima, perquè hi ha molta gent que em va fer confiança.
–Creu que el fet de ser de les poques candidates a l’Assemblea de Representants vinculades a la CUP li ha reforçat com a candidata?
–Segur. I tant. De fet, tothom ho deia: les principals raons per les quals he estat escollida és, en primer lloc, que soc de la CUP; en segon lloc, que soc dona; i en tercer, que soc jove. Això és el que tothom m’ha dit.
–Com entoma el repte de presidir l’Assemblea de Representants del Consell per la República?
–Amb moltes ganes i il·lusió. La veritat és que hi ha un bon equip, la Mesa m’agrada molt. Tant el Jordi Pesarrodona [vicepresident segon] com la Maria Costa [vicepresidenta], com el secretariat, integrat per Joan Puig i Titon Laïlla, formen un grup molt variat, amb una trajectòria molt important i amb perfils molt diferents. Crec que és una Mesa espectacular. Si l’haguéssim volgut fer expressament no hagués quedat tan bé. I la veritat és que m’hi sento molt còmoda. Almenys, en un principi. És una Mesa en què crec que puc aportar molt, i això m'il·lusiona.
–Quines pensa que han de ser les funcions d’aquesta Mesa d’ara en endavant?
–Definir les traces de la república, ser un parlament capaç d’engendrar el poder legislatiu i executiu del que ha de ser aquesta república i donar un suport institucional molt fort a Catalunya per materialitzar els resultats de l’1 d’octubre. És un moviment de desobediència brutal, perquè ha d’assumir tot allò que havia de succeir després del resultat del referèndum.
–Quines accions tenen previstes, a curt termini, per complir amb aquests objectius?
–A curt termini el més important és votar el president del Consell. Això es farà aviat i és bastant important, perquè tothom s’hi podrà presentar, També és important el fet de representar els ciutadans que ens van votar i fer una mica d’acció política, de control del Govern executiu perquè faci el que toca. Però el punt número u, ara mateix, seria l’elecció del president del Consell per la República.
–Però pot ser que Carles Puigdemont no acabi presidint el Consell per la República?
–Això ho decidiran els votants, les persones que integren el cens i els electors, que són 101.000 persones.
–Si Carles Puigdemont no fos escollit president, continuaria desenvolupant algun paper institucional o seria un electe més?
–Jo entenc que seria un electe més, tot i que és cert que el seu nom té un significat i un valor polític important. No sé quina és la seva agenda més enllà del Consell per la República, però al si d’aquesta entitat seria un electe més, i tant.
–D’altra banda, vostè és militant de la CUP, formació que no ha donat suport explícit al Consell per la República. Com ho compagina?
–De moment prou bé. Hi ha gent del partit que m’ha felicitat personalment. El partit com a tal no ho ha fet, i jo penso que no passa res, perquè al final la meva ha estat una decisió individual, pròpia. Sí que és cert que penso que tant jo mateixa com el partit hi hem de ser, però no he viscut cap situació incòmoda en aquest sentit ni tampoc m’ho han retret. La CUP haurà de decidir si hi vol ser o no, i crec que no només ho haurà de decidir el secretariat nacional, sinó tota la militància. Penso que si no ho fa, perdrem una oportunitat. Ara per ara, el Consell per la República és una de les vies més definides en relació amb la independència, perquè altres vies estan o molt lluny de l’objectiu o estan molt esgotades. Almenys, pel que jo he vist, això té un transfons. També he de dir que, si en algun moment el Consell deixa de ser útil, nosaltres aquí no pintarem res.
–No és una contradicció que vostè estiga al davant d’un ens que el seu propi partit considera que és simbòlic o que no està dotat de la legitimitat necessària?
–No té perquè. Hi ha com un espai transitori paral·lel en què encara es troben la CUP, Esquerra Republicana, Junts, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell per la República per mirar de fer possible que el Consell sigui prou atractiu per tothom. I periòdicament s’hi troben. Hi ha converses i una feina al darrere. Per tant, no és cap contradicció. Al final, el meu partit té una estelada al seu logo, que simbolitza certes coses que també identifiquen el Consell per la República. I si algun dia m’adono que m’equivoco, ho diré sense cap problema.
–Ha contactat amb el secretariat nacional de la CUP o amb qui correspongui per parlar-ne?
–No, encara no ho he fet.
–I a vostè li han contactat?
–No, no hi ha hagut cap conversa recíproca en aquest sentit.
–Té intenció de parlar-ho amb el seu partit?
–Potser estaria bé, però no ho he fet encara.
–A nivell polític, quin pensa que han de ser els següents casos que ha de fer el país cap a la independència?
–Penso que el país s’ha de preparar. La idea aquesta de «preparem-nos» és molt important. Tothom ha de tenir les pautes sobre què pot passar en un futur immediat. A nivell local, els grups, entitats, organitzacions... tothom s’ha de preparar. Ja sé que hi ha molta confusió, decepció i frustració, i que això no ajuda. Hi ha la sensació que anem una mica enrere. Però és cert que el que volem fer no és fàcil, és molt gros. Ens cal molta estratègia, intel·ligència i confiança per tirar-ho endavant. El que volem fer és una ruptura, un trencament. Volem alliberar-nos d’un Estat opressor. Ens calen totes les eines, les mans i les capacitats possibles per fer-ho. I el primer que ha de fer el país és preparar-se. Però preparar-se de veritat.
–Com es concreta aquest «preparar-se de veritat»?
–Els consells locals han de tenir la informació precisa d’una estratègia clara i ben definida. Que es prepari una intendència, uns diners per les represàlies que hi pugui haver, que hi hagi punts de legislació concrets... Hi ha una part de país que hem de fer i una altra de relatar internacionalment tot això. Són molt importants els suports internacionals, sí. Però primer ens ho hem de creure nosaltres. Perquè si nosaltres mateixos no ens ho creiem no podem fer-nos creure portes enfora.
–Partint d’aquesta base, i tenint en compte com està actuant l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya, creu que té sentit que la CUP el sostingui a nivell parlamentari?
–Penso que la CUP té la seva pròpia agenda i la seva pròpia manera de veure i fer les coses, tal com també la tenen tant Esquerra Republicana com Junts. Són tres partits molt diferents. És normal que no s’entenguin en debats com l’actual dels Pressupostos, perquè hi ha uns mínims que no es poden traspassar, i més encara si dos d’aquests partits tenen un acord que no estan complint. Una cosa és la qüestió nacional i altra són els afers en clau autonòmica. Moltes vegades expressem el desig que les institucions deixin de ser autonòmiques per ser més independents. Això no s’està complint, i està bé que ho diguem. Si no ho fem, farem un flac favor a la societat. Hauríem d’aprendre a comunicar-nos millor i a dir clarament el que està passant. I el que està passant és que no estem treballant en clau d’independència, no estem millorant el país socialment, no estem aportant els diners a les coses més importants, sinó que continuem trinxant el territori, continuem retent comptes a l’Estat, continuem abocant diners a projectes que són par per avui i fam per demà –l’ampliació de l’Aeroport, els Jocs Olímpics d’Hivern, el Hard Rock...–. Llavors, pot semblar una contradicció o una incoherència, però estem bastint unes molles quan el que volem és el pa sencer.