Després d’uns segons de silenci, Jordi Cuixart, amb la camisa blanca habitual, entra a la sala. No hi ha música de fons. En sec. Només aplaudiments i la llum de que presideix la sala, recoberta de vellut vermell. Tres abraçades: a Oriol Junqueras a Joaquim Forn i al president Artur Mas. S’acaben els aplaudiments, seu a primera fila, s’apaguen els llums i a la pantalla es projecta una historieta infantil amb transparències, com unes ombres xineses. Un conte, escrit per Cuixart, sembla parlar d’ell mateix: “tot i encadenat, en Jaume de Vidra era més poderós que no pas ell, perquè la veritat és més forta que qualsevol cosa”.
Dels altaveus de la Paloma, mític saló de ball de la capital catalana, obert el 1903, una veu en off llegeix un fragment del llibre on es destaca la importància de llegir i escriure i dona pas a Jordi Cuixart, que s’enfila a l’escenari. Per començar la presentació del seu nou llibre, ‘Aprenentatges i una proposta’, l’acompanyen l’editor d’Ara Llibres, Joan Carles Girbés, i l’escriptora i expresa política Núria Cadenes.
Òmnium Cultural treballa fins l’últim detall les posades en escena i la novetat editorial ha acabat reconvertida en una reivindicació de la figura personal i política de Jordi Cuixart. Per molt que ell ho intentés rebaixar amb paraules –“no és tan excepcional”–, la solemnitat escènica parla per si sola. A platea, entre d’altres, l’observen els presidents Quim Torra i Artur Mas, els companys de captiveri Oriol Junqueras i Joaquim Forn, o activistes de llarg recorregut com l’advocada Magda Oranich, el pacifista Pepe Beúnza o el també jurista August Gil Matamala. També representats de la CUP com ara Carles Riera o David Fernàndez, i de Catalunya en Comú, com Gerardo Pissarello o Jaume Asens.
Els primers compassos de l’acte giraven entorn a la idea de cel·la, seguint el guió del llibre, i començaven amb una confessió de Cuixart: “vint minuts abans d’entrar a presó vaig enviar un vídeo dient-li ‘estic bé, estic serè, si tu vas poder aguantar sis anys, jo també’”. L’escriptora li correspon parlant del dolor de la presó i de la novetat editorial com un “llibre de lliçons, i una de les lliçons és la capacitat d’assumir la realitat. No magnificar-la, ni tampoc menysprear-la”.
De nou, Cuixart torna a refugiar-se a la humilitat: “tot és molt exagerat”, i explica que després d’un mes i mig de presó va ser conscient que no en sortiria ràpidament. Davant d’això, la reflexió a la qual arriben amb la seva parella Txell Bonet, és “arromanguem-nos i anem a passar-nos-ho bé”. Una afirmació que enllaça amb la constatació que “som presos polítics, farem de presos polítics”, i que es tradueix amb la certesa que “a la presó vaig ser feliç perquè continuava lluitant per la independència de Catalunya”. Una visió optimista que no perd de vista que als seus fills “sí que els han castigat, però a mi em van fer president d’Òmnium Cultural 24 hores al dia”. Tot plegat, Cuixart, cerimoniós, ho reblava amb un missatge a l’independentisme escèptic: “que ningú s’equivoqui, ni farol ni res, lluitàvem per la independència de Catalunya i seguim lluitant pels drets humans i la independència de Catalunya”.
Sota la presència de la decoració barroquitzant de La Paloma, obra de Manuel Mestre, i les pintures del sostre que comparteixen autoria amb les del Liceu, Salvador Alarma i Miquel Moragas, el canvi d’escena de l’acte el marca el ball de les Impuixibles. El lloc de Cadenes ara l’ocupa l’advocada Laia Serra i el capítol, La Sala, parla del camí judicial. Cuixart rememora el moment en què va veure clar que havia de confrontar l’Estat espanyol a la Sala del Tribunal Suprem, i explica que va ser un “moment màgic, de molta felicitat. Mentre el primer i el segon mes miràvem de defensar-nos i no sabíem molt bé d’allò que ens havíem de defensar, de cop i volta van venir en Benet (Salellas) i l’August (Gil Matamala), i vaig descobrir Dimitrov”. Fa referència al militant comunista empresonat pels nazis acusat falsament d’haver cremat el Reichstag i que acabaria absolt amb una estratègia que acusava l’Estat de vulnerar els seus drets. “Quan ho vam descobrir, se’ns va obrir tot un món”, relatava el president d’Òmnium Cultural, tot exposant que “desapareix la desesperació perquè t’atribueixes un sentit, lluitar per l’exercici de drets fonamentals”. Com a jurista, Serra recordava que “en aquell moment, tota la tradició jurídica dels advocats compromesos amb els drets cobrava sentit en un judici de país”.
En aquest punt, el conductor de l’acte, l’editor Girbés, enllaçava la presó amb l’exili, fent exposar a Cuixart que “encara avui l’altaveu de l’exili és molt important”, i que “si ens han tret de la presó no ha estat perquè Sánchez s’ha tornat molt bona persona, ha sigut gràcies a la pressió internacional”.
I de la Sala a la Plaça, amb Marcel Mauri com a acompanyant, la persona que ha fet de màxim portaveu de l’entitat durant els anys de presó de Cuixart. El vicepresident d’Òmnium Cultural volia posar èmfasi en la constància i la persistència del moviment, ressenyant que “aconseguirem la victòria segur, perquè fins que no guanyem, això no haurà acabat”. Anticipant el fil de la proposta que Cuixart explica al llibre, Mauri també deia que els independentistes “ens haurem de formar en la lluita no violenta”.
Una lluita que enllaça amb el testimoni de la Vida, el quart i darrer dels episodis. Una escena que anava precedida per missatges audiovisuals dels exiliats Anna Gabriel, Marta Rovira i Carles Puigdemont. “Pas a pas haurem de determinar-nos per aconseguir allò que volem per totes, una vida digna de ser viscuda”, demanava la dirigent de la CUP. Darrere seu Rovira defensava, com Cuixart al llibre, que “el referèndum és l’instrument que ens ha de permetre resoldre el pols del nostre conflicte polític”. Finalment, el president Puigdemont reconeixia a Cuixart la voluntat de generar unitat al moviment i reflexionava que “no ens calen adversaris interiors, ni que emfatitzem les diferències legítimes amb divergències insalvables. Això és el que tu has ensenyat aquests anys”.
Escurant el temps, Cuixart era breu en aquest punt quan resumia la part propositiva del llibre, detallant que “la proposta és seguir en la construcció permanent d’aquest sol poble. La millor manera és que el poble recuperi la paraula i aquesta és un referèndum. Sense adjectius. Tocarà als polítics posar-li adjectius”. I en un moment d’esgotament de forces del moviment, volia cloure emplaçant tothom a “no caure en la desesperança i entendre que el que estem fent plegats és bonic”.
Com al principi de l’acte, els aplaudiments posaven el punt i final mentre Cuixart es preparava per firmar llibres als presents durant una llarga estona després d’haver fer la posta de llarg de la darrera proposta política.