Els crítics

Mercè Ibarz: "En la modernitat les coses no se substitueixen sinó que conviuen"

L'amic de la Finca Roja (Tusquets) és el nou llibre de Mercè Ibarz (Saidí, província d'Osca, 1954). És un assaig de pensament itinerant, en què l'autora explora i relaciona temes i personatges provinents de la literatura, el cinema i l'art.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Toca molts temes, personatges i escenaris. La figura de Carlos Pérez ho relliga tot.
Carlos Pérez va ser una figura cabdal en la vida cultural del país i, en especial, de la ciutat de València. Estava en un segon pla, però ara que fa tres anys que no hi és, tothom el troba a faltar. Era un dinamitzador, primer des de la pedagogia i després com a museògraf. Va ser a l’IVAM, al Reina Sofía, al MuVIM... Va rescatar de l’oblit Joaquim Torres-Garcia, que reunia moltes condicions que li interessaven: la modernitat entesa com a fusió d’art i vida, l’esperit lúdic... L’esperit lúdic s’ha oblidat en l’art de bona part del segle XX, perquè s’ha santificat, però fins als anys 30 molts artistes concebien l’art com un seguit de provatures i una aventura compartida amb els amics. Això al Carlos li agradava, perquè era un home molt vital i generós.

El llibre té molt d’homenatge.
Per a mi la gratitud és un sentiment molt important. Jo estic molt agraïda a tots els artistes amb qui he treballat. Viure aquesta alegria de la creació, fer pedagogia de la vitalitat de l’art, és una cosa que compartia amb el Carlos. No he fet un llibre elegíac. Per a mi el Carlos i tot el que hi té relació, com molts temes i personatges del llibre, és actiu i feliç.

Hi ha assagistes centrípets, que se centren en un tema, i n’hi ha de centrífugs, que barregen temes i materials diversos. Vostè seria centrífuga, oi?
Sóc una assagista relacional. M’interessen les relacions entre personatges, fets i obres. No les busco quan escric, però, sinó que me les trobo i després hi indago. Un dia era a l’IVAM que mirava una exposició de la britànica Barbara Hepworth i les seves escultures em van fer pensar en La mort i la pluja de Rodoreda. Vaig investigar per descobrir què m’havia dut a relacionar-les. També m’agraden molt les cartografies: per què el mateix any, 1917, Salvat-Papasseit funda Un enemic del poble a Barcelona i Duchamp exposa el seu urinari a Nova York? La cultura moderna ens ensenya que les coses no se succeeixen ni se substitueixen sinó que conviuen.

Què tenen a veure Luis Buñuel, Joan Sales, l’Equip Crònica, Edgar Neville, Blasco Ibáñez...?
Podríem dir que em comparteixen a mi. Són artistes sobre els quals he treballat. La pregunta més aviat seria per què els he reunit aquí. Doncs en part per reivindicar que l’art té un component de lloc o de terra que és important. La Rodoreda és catalana, els de l’Equip Crònica són valencians... I obviar-ho és una pèrdua.

Quin personatge, l’Ángeles Santos! Un Rimbaud que, en lloc de fugir a l’Àfrica, va arraconar el seu talent i va optar per portar una vida convencional.
És un misteri fascinant, la Santos. De jove va pintar obres espaterrants, com ara Un món, amb uns temes i un estil que beuen del surrealisme, l’expressionisme i la Nova Objectivitat alemanya. Després, però, va patir una crisi i, tot i que va pintar fins al final de la seva llarga vida, de més de cent anys, va fer una pintura naïf, com si s’hagués proposat desaprendre tot el que havia après de jove.

Per què la faceta artística de la Rodoreda és important per entendre-la?
La Rodoreda de postguerra, la que tots coneixem, no parla pròpiament de l’exili ni de la guerra en les seves novel·les. Sí que en parla als contes, però a les novel·les són temes que hi surten esbiaixadament. En canvi, sí que surten a la seva obra plàstica, quasi tota feta d’autoretrats, on hi veus el dolor i el neguit de la guerra i l’exili. A més, és una obra plàstica influïda per un art molt concret: Klee, Dubuffet, el Miró més grotesc... Són unes influències que més tard arribaran a les novel·les. En la veu de la Colometa, hi ha coses de l’art brut de Dubuffet: la infantilització, l’afany de recomençar a partir només del fet de viure...

 

L'amic de la Finca Roja
MERCÈ IBARZ
Tusquets Editors
Barcelona, 2017
220 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.