Rodoreda guarnida de coloraines

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En l’obra de Mercè Rodoreda, l’amor gairebé sempre va associat al patiment, al dolor o a la mort. Com si només pogués estimar-se així. Com si el goig anés de bracet del sofriment. Un dels seus personatges més entranyables, la Colometa, rememora a La plaça del Diamant com Quimet li feia veure les estrelles les tardes plujoses de diumenge. La Teresa de Mirall trencat viu envoltada de records d’amor i de secrets íntims. La majoria de les històries amoroses de les seves novel·les s’aboquen a la caducitat o al fracàs.

La senyora Florentina i el seu amor Homer, dirigida per Sergi Belbel (TNC), conté, condensades, les dèries i les constants de l’obra rodorediana. Florentina (Mercè Sampietro), professora de música establerta a Sant Gervasi, viu des de jove amistançada amb un botiguer de ciris i estampetes de Barcelona. El suport emocional d’un cor de veïnes i amigues activíssimes, Zoila (Carme Callol), Júlia (Teresa Urroz) i Perpètua (Margarida Minguillón), i especialment de la nova minyona, la papissota i lúcida Zerafina (Elisabet Casanovas), li permetrà superar la fal·làcia de l’amor.

El ritme de l’obra, pautat per les entrades i sortides dels personatges, decau a estones considerablement i no fa justícia a un dels aspectes fonamentals de la poètica que l’inspira: el pas del temps i, per extensió, la nostàlgia del paradís perdut. En canvi, la interpretació de les escenes corals més esbojarrades −ben resoltes per les actrius− treu molta punta de l’humor rodoredià. S’hi evoca uns anys, la dècada dels vint, en què les dones començaven a veure’s les orelles i a reivindicar el dret a decidir pel seu compte.

El muntatge de Belbel porta l’acció al primer pla de l’immens escenari de la Sala Gran i guarneix l’espai –un saló burgès– amb coloraines fascinants per bocabadar el públic més cofoi del TNC. Amb la mateixa intenció d’agradar, accentua el costat més intranscendent, melodramàtic, costumista i risible de la comèdia agredolça de Rodoreda. La ironia provocativa i la paròdia d’actituds i comportaments burgesos −i dels gèneres sentimentals− queden sepultades per una lectura massa complaent i efectista. Això sí, bona part del públic exclama −en pujar el teló− un “oooh!” admiratiu i marxa satisfet d’una vetllada tan distreta. Missió acomplerta?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.