Segle d’or, el XV, de les lletres catalanes, el segle de la valenciana prosa, el segle d’Ausiàs March, del Tirant lo Blanch i de Joan Roís de Corella (mort en 1497). De sobte aquella societat de lletraferits s’ensorrà. Quan, en 1539, Baltasar de Romaní edita Las obras del famosísimo philósofo y poeta mossén Osiás Marco, cavallero valenciano de nación catalán, ho fa amb traducció al castellà tot advertint: «Pues como ya la experiència del mundo y mi edad me retruxessen en los baxos techos de mi casa buscando algunos libros en que leyesse, hallé entre los otros las moralidades de Osiás Marco, cavallero valenciano, en verso lemosín escritas, y trabajando d·entender sus difficultades, tantes vezes leyendo lo que dudava, puse la vista por sus metros, que fui movido a traduzillos en lengua castellana por su mismo estilo». Això el traductor li ho escriu al duc de Calàbria, En Ferran d’Aragó, el virrei de la València postgermania, el tercer marit de la Germana de Foix, dona de funest record per ser la repressora de la Germania, el moviment popular que havia aspirat a elevar la classe dels menestrals al govern de les ciutats i viles del Regne valencià. Fins i tot hi hagué qui somnià a poder convertir València en una república a imitació de Gènova i Venècia.
Joan Llorenç, l’ideòleg de la Germania
Una república? Aquest era el somni de Joan Llorenç, un paraire d’origen convers (convers de jueu), home docte que llegia amb fruïció els llibres de Francesc Eiximenis, el franciscà gironí establert a la capital de la desembocadura del Túria, que escrigué al seu Dotzè de Lo crestià (vers 1383): «regnarà per tot lo món la justícia popular, e tot lo món, per consegüent, serà partit en comunes, així com hui se regeix Florència e Roma, e Pisa e Sena e d’altres ciutats d’Itàlia e d’Alemanya». El temps passà, però el pensament del menoret no caducà, sobretot entre els individus de les classes populars amb accés a la cultura: la reivindicació de la comuna, la república, perquè regni la justícia popular. Joan Llorenç, ja entrada la vellesa, fou l’ideòleg del moviment agermanat, de la Germania, entesa com a reivindicació de la direcció de la cosa pública per la classe productiva i no per la depredadora i mandrosa aristocràcia. Propugnà, doncs, una revolució social en tota regla, encara que mai no qüestionà l’autoritat del rei, a qui veia com a garant de l’accés dels menestrals al govern. La corona ja havia col·laborat, en temps d’Alfons IV el Magnànim, en la conquesta del poder de la Busca, o partit popular, a la Barcelona de 1453, i acceptà l’organització del sindicat dels remences, contra els mals usos dels senyors, en 1448. La noblesa limitava el poder absolut del rei i alhora acaparava els beneficis de la gestió de l’estat. L’aliança entre rei i les classes populars era de conveniència. Per al rei era una eina amb la qual assentar el seu poder absolut contra el control nobiliari, mentre que per a l’altra part era la manera de deseixir-se de la incòmoda societat de cavallers que l’oprimia. Així s’apel·là a la justícia popular, embolcallada de designis divins, que vaticinà Eiximenis, i així la proclamava el paraire Joan Llorenç, un lluitador incansable contra les taxes que minvaven la capacitat productiva de la menestralia valenciana, com l’impost de la quema, que gravava les exportacions i importacions amb Castella.
La situació s’agreujà quan el rei es convertí en absent del país. Ferran II el Catòlic frisava per ser rei de Castellà, rei de debò, no un mer cònjuge. Les absències llargues del país ja les inicià el seu oncle Alfons IV, que trià Nàpols com a residència permanent. Ara bé, aquesta circumstància no trencà la cohesió dels estats catalanoaragonesos. El successor d’Alfons IV, Joan II, hagué de bregar amb el conflicte remença i amb una guerra civil al Principat (1462-1472), per la insistència de la Generalitat, controlada per l’oligarquia aristocràtica, de foragitar-lo del poder. Aquesta guerra sacsejà el Principat durant una dècada. La Catalunya meridional, la de més enllà de la vora dreta del rierol de la Sénia es desentengué d’aquell conflicte, però no per això les tensions que l’alimentaven no eren alienes al Regne, com tampoc a les Illes. Malgrat les absències prolongades, mentre Ferran II (el fill de Joan II) visqué, la pau social es mantingué. Però quan la corona correspongué a un noi borgonyó aliè al país, de sobte, totes les contradiccions latents esclataren: sorgí la Germania.
Un país sense rei? Bé, a la mort de Ferran II (1516), el succeí el seu nét Carles de Gant, nascut en aquesta ciutat de Flandes en 1500. Arribà a la Península en novembre de 1517 i fou proclamat rei de Castella. El 29 de juliol de 1518 fou jurat rei d’Aragó i deu mesos més tard, el 16 de maig de 1519, a Barcelona, fou jurat com a príncep sobirà del Principat. Al Regne meridional dels catalans no li donà cap importància i ni s’hi acostà. El 12 de gener de 1519 havia mort el seu altre avi, l’emperador del Sacre Imperi Maximilià I, i Carles frisava per marxar i ser coronat nou emperador. A València no li veieren el pèl (a Mallorca tampoc); vaja!, com si no existís. Els territoris catalans s’havien convertit en perifèria d’un conglomerat d’estats regits per un mateix príncep, estranger i aliè al país. Però... Rei per raons de sang. I rei, en definitiva, en qui descansava tota l’autoritat del país. A tot això, la ciutat d’Alger havia estat conquerida, en 1516, pel primer dels Barba-rossa i això significà la consolidació de l’amenaça barbaresca i l’augment de les incursions corsàries contra el litoral dels Països Catalans, sobretot contra la costa valenciana i balear. Els rumors d’un possible desembarcament barbaresc per a prendre el cap i casal del Regne proliferaren com els esclata-sangs després de les pluges d’octubre, i el poble s’alarmà. Des de 1503, any que coincideix amb la devastació de Cullera per Bābā Arūj Barba-rossa, el rei Ferran II el Catòlic havia consentit que els gremis valencians s’armessin amb la finalitat que col·laboressin en la defensa del país. Tot el Regne recolzava aleshores, per raons òbvies, les empreses militars del rei (atac a les bases corsàries) a Barbaria. La mort de Ferran II en 1516 suposà la fi de l’ofensiva militar contra els corsaris nord-africans i, arran d’això, el començament d’una nova onada d’atacs piràtics: en 1518 Barba-rossa escometé Xilxes (la Plana Baixa), Dénia (la Marina Alta) i rondà amenaçant per la badia d’Alacant.
Esclata la germania
Els barbarescos fent la guitza i els valencians reclamant mesures contra això, resulta que, en 1517, una devastadora avinguda del Túria (o Guadalaviar) negà el cap i casal. Fou terrible. Potser la major inundació que ha flagel·lat València en tota la seva història. La situació empitjorà en 1519, quan s’afegí a les dissorts patides una crisi de subsistències i l’aparició de la pesta. I el rei, l’estranger Carles, sense aparèixer i ni ganes. Els rics fugiren de la capital del Regne, que restà literalment deserta de càrrecs públics. En aquell context de calamitats, amb absència total de l’autoritat pública dels carrers de València i ben amanit per les prèdiques apocalíptiques dels frares, sorgí en agost de 1520 la Germania, encapçalada per Joan Llorenç. Si no hi ha ningú que ens governi, dons autogestió, ens governem nosaltres. Militaritzats com estaven amb l’excusa de les incursions barbaresques (per autorització reial des del 1503), els gremis s’organitzaren i constituïren, a València (novembre de 1520), una junta revolucionària o Junta dels Tretze (formada a imitació de Jesucrist i els seus dotze apòstols), que pretenia acaparar tot el poder. Primerament, però, feren servir la via legal. Serem comuna sí, com Gènova o Venècia, però consentida. Per a entendre’ns: no feren servir —com diem avui dia— la uniteralitat. Enviaren ambaixadors a Carles (V dels Sacre Imperi, però I per a catalans i aragonesos) quan encara era a Molins de Rei (4 de novembre de 1519), el qual —sorpresa!— consentí la Germania i autoritzà, en conseqüència, que els gremis s’armessin i s’organitzessin militarment. Als nobles, els que monopolitzaven el poder, la decisió del rei-emperador no els féu gens de gràcia i protestaren. Carles, el rei, era un vailet de dinou anys que li feia mandra anar a València. Els emissaris agermanats (Joan Llorenç, Joan Caro, Guillem Sorolla i Joan Coll) li parlaren de defensar el Regne contra les hordes barbaresques i ell no hi veié cap inconvenient, de moment, i hi accedí. Bé, ell exactament no, sinó el seu conseller privat Guillaume de Croÿ, senyor de Chièvres, a qui, prèviament, coneixedors els agermanats que era un golafre, l’obsequiaren amb delícies del país. El cap de Carles estava en altres afers, en coronar-se emperador, i s’excusava d’anar a València a jurar els Furs. Els agermanats, molt murris ells, li ho posaren en safata: no cal que hi vingueu, envieu-hi un procurador. I bé, val a dir-ho, content Carles per la «comprensió» dels valencians, hi envià el cardenal Adrià d’Utrech (el futur papa Adrià VI). Estava clara la posició dels agermanats: el borgonyó Carles que es quedi a Alemanya tot el temps que vulgui, per sempre si vol, que per això serà l’emperador del Sacre Imperi; no cal que hi vingui mai, a València, que nosaltres —la Germania— ja farem per ell. Els nobles, però, estaven que treien foc pels queixals. Com és que el rei no vindria a jurar els Furs? Jurar els Furs i també ratificar prebendes.
Organitzar-se contra un possible atac barbaresc. Això sobre el paper, perquè la Germania era quelcom més que una resposta contra una amenaça exterior. Era la contestació de les classes populars contra el «mal govern» dels privilegiats i, parlant clar i llampant, reivindicava l’accés al poder de la menestralia. Així, la Germania es convertí en una mena de revolució burgesa avant la lettre, que s’avançà en tres segles a la resta del continent. Els agermanats, després de l’autorització del rei, aviat es feren amb el control del cap i casal i l’exemple fou seguit quasi immediatament per la resta de ciutats i viles del Regne, on començaren a onejar les banderes dels agermanats. L’exemple arribà a Mallorca, també al Principat, on hi hagué moviments simpatitzants amb la causa agermanada a Lleida (avui dia té una avinguda dedicada a les Germanies), Cambrils, Barcelona i sobretot Girona. Fins i tot el ressò agermanat arribà a Múrcia.
Mentre això s’esdevenia als Països Catalans, a Castella també s’oposaren al rei estranger i esclatà la Guerra de les Comunitats, que no tenia les implicacions socials dels conflictes valencià i mallorquí. Mallorca s’agermanà com València. A Castella —veieu!— els emprenyava que el rei no sabés castellà. Què us diré? Descobriren la sopa d’all. I tant que molesta que el rei d’un país no parli la llengua d’aqueix país. Carles I (V) inaugura el llistat de reis dels Països Catalans ignorants de l’idioma del país. El castellà l’aprengué i la seva descendència l’heretà com a llengua pròpia i l’imposà com a llengua de la Monarquia —dita— «Catòlica» per la concessió —ironies de la història— d’un papa català, el xativí Alexandre VI. La revolta castellana de les comunitats (els comuneros) acabà amb la derrota de Villalar (Valladolid), el 23 d’abril de 1521, encara que la ciutat de Toledo, bressol de la rebel·lió, encara resistí fins a octubre.
En aquella situació de crisi en què estava sumida València, amb una classe urbana empobrida, els discursos d’uns i altres, dels revolucionaris i dels frares moralitzadors, assoliren un ampli ressò entre la població, desitjosa de l’arribada del messies alliberador que la deslliurés de tanta desgràcia. Joan Llorenç fou l’inspirador, el cap pensant, del moviment agermanat, però el moviment sediciós s’alimentava de les prèdiques pertorbadores d’individus com el frare Lluís Castellolí, que incitaven l’esclat de la conflictivitat social. Encara que als antípodes l’un de l’altre, els discursos de Llorenç i Castellolí es complementaven. L’espurna del sermó de Castellolí, inicialment adreçat contra la sodomia, encengué l’avalot del 7 d’agost de 1519, preludi de la rebel·lió armada de València i el seu Regne contra el «mal govern» que els consumia.
L’esclat de la Germania enfurismà la noblesa i el monarca féu marxa enrere en les concessions als agermanats, encara que tota la responsabilitat la traspassà al virrei que nomenà, el castellà Diego Hurtado de Mendoza, comte de Mélito. Un castellà virrei? A Joan Llorenç, que pretenia una solució pactista, li sorprengué aquest nomenament i intentà que la noblesa regnícola s’hi oposés. Fou debades. La situació a València s’havia desbordat i al moderantisme revolucionari de Joan Llorenç (oráculo del pueblo per a l’historiador Gaspar Escolano) li seguí el radicalisme. No visqué Joan Llorenç, però, aquesta radicalitat que portà a la guerra, car morí a la fi de juny de 1521. El substituí com a líder de la Germania Guillem Castellví —àlies Guillem Sorolla—, que demanava l’abolició de les imposicions feudals i propugnava una reforma de la distribució de la propietat.
Mallorca tingué el seu Joan Llorenç en la persona d’un altre paraire, Joan Crespí. A imitació de la de València, organitzà una Junta dels Tretze, i les demandes eren similars a les dels compatriotes de l’altra banda de la mar: desplaçar la noblesa del poder a l’illa i al Regne insular. L’espurna de la insurrecció fou l’empresonament de Crespí i altres sis companys agermanats pel lloctinent general Miguel de Gurrea. La protesta popular obligà a alliberar-los. A Mallorca, com a València, el moviment es radicalitzà, car la noblesa no tenia cap intenció d’abandonar els seus privilegis i els agermanats moderats deixaren pas als més radicals, encapçalats per Joanot Colom.
Guillem Castellví, el substitut de Joan Llorenç al capdavant dels agermanats valencians era un personatge curiós. Fill d’un porquer de Sant Mateu del Maestrat, s’establí a València per a treballar amb el seu oncle Sorolla (d’això el sobrenom), teixidor de llana. Al cap i casal féu fortuna i arribada la Germania es convertí en un dels caps més destacats. Al cim del seu poder, instal·lat a Benaguasil, feia ostentació de patges i lacais, i organitzava jocs de canyes i festes per a gaudi de la plebs, que l’aclamava sorneguerament al crit de Visca lo rei Sorolla!. Quan el destí se’l torçà, acabà pres, executat i esquarterat. El seu cap fou penjat en un dels cantons de la Casa de la Ciutat.
Esclatà la guerra i els nobles, a València i a Mallorca, enviaren les seves mainades professionals a lluitar contra la plebs agermanada. La història n’està plena, de repressions dels moviments populars. Hi hagué un estira i arronsa entre els agermanats i la noblesa, encapçalada pel virrei. A la derrota inicial agermanada a Almenara, el 18 de juliol de 1521, li seguí la victòria dels revolucionaris a Gandia, el 23 del mateix mes. Mentre el front nord s’enfonsava, el meridional continuà ben actiu. A partir d’això el conflicte s’encruelí. Els agermanats culpaven els moros —els valencians de religió musulmana, que encara hi havia i molts— de donar suport a les hosts dels nobles. Efectivament, la noblesa valenciana reclutava els seus efectius dels seus vassalls andalusins, que els feien la feina bruta. Mireu: com els «moros» enrolats a l’exèrcit feixista de Franco en 1936. Resultat: els agermanats exerciren una repressió despietada contra els moros valencians, acusats de quintacolumnistes dels estols barbarescos i de servir la noblesa. Es produïren conversions forçoses i algun acte horrible que ennegrí la història de la Germania, com la matança de Polop (la Marina Baixa), consentida o manada per Sorolla, on foren degollades vuit-centes persones, sense distinció de sexe, edat o condició.
Desfeta de la Germania
L’exèrcit agermanat meridional, el que havia vençut a Gandia, compost per vora sis mil efectius, tots d’infanteria, fou derrotat a Oriola, el 27 d’agost de 1521, per l’exèrcit castellà dels marqués de los Vélez; un exèrcit que atacà la capital del Baix Segura des de Múrcia, format per sis milers d’homes d’infanteria i dos-cents de cavalleria. La ciutat agermanada fou devastada i depredada durant un mes, en un dels saquejos més sentits de la història valenciana. Tota la Junta dels Tretze —a imitació de València— oriolana fou ajusticiada i el cap del seu líder, Pere Palomares, col·locat per a escarni públic en una de las portes de la ciutat.
La caiguda d’Oriola ferí de mort el moviment agermanat. A València començaren les defeccions, tot i la insistència del cabdill agermanat, ara Vicent Peris, de resistir fins al final. El 9 de novembre, finalment, capitulà València. Xàtiva i Alzira encara resistiren un any més. A la capital de la Ribera Alta sorgí la figura de l’Encobert, a qui creien nét de Ferran II. L’Encobert liderà els agermanats fins que fou assassinat i escapçat. La Germania mallorquina, tan semblant a la valenciana, acabà amb la rendició de Palma a l’exèrcit reial en desembre de 1522.
Desfeta la Germania, la repressió que seguí fou duríssima, a València i Mallorca, i la derrota agermanada significa la fi de la força econòmica de la menestralia i el reforçament dels estaments privilegiats a ambdós regnes. Una noblesa que —ai llas!— acabà àdhuc per imitar la llengua i els costums del nou poder polític que s’imposava, de segell castellà. Sí, certament, Castella —no tota— s’oposà d’antuvi a Carles el borgonyó, però Carles es castellanitzà i això es deixà sentir arreu de la Monarquia Catòlica que governava. Germana de Foix, la virreina de València (dona amb qui, tot i ser la muller del seu avi, arribà a tenir contacte carnal), reprimí els agermanats i alhora introduí la llengua castellana a la seva cort virregnal. El seu tercer marit, Ferran d’Aragó, el virrei fins al 1550, mantingué les pràctiques culturals —millor seria dir aculturals— castellanitzadores. Ell és l’interlocutor de l’edició, amb traducció castellana, de les poesies d’Ausiàs March de 1539. Què va ser d’aquells nobles cavallers que dominaven la valenciana prosa, com els Francí, Narcís Vinyoles i Bernat de Fenollar, que en 1475 componien els Escacs d’amor i alhora inventaven la dama d’aquest lloc? Què va ser dels consumidors de lectures que fruïen amb la llengua del país?
No podem establir una relació causa efecte entre repressió de la Germania i castellanització, però, a la vista està, el país trasbalsat sorgit de la derrota agermanada, i amb la Inquisició castellana importada fent de les seves, acabà abillant-se amb vestidures culturals forasteres, si més no, la classe privilegiada, depredadora, que s’aferrà al poder del rei de Castella (Espanya) per preservar els seus privilegis. Les impremtes del país que editava sense complexos el Tirant lo Blanc en 1490, mig segle després tot just publicaven alguna cosa en la llengua del país.
El record històric de la Germania
La història —diuen— l’escriuen els vencedors. I als vencedors els convingué condemnar la Germania i tot allò que significava. Els cronistes castellans al servei de la Monarquia habsburguesa, com Pedro Mejía o Prudencio de Sandoval, en el seu deler espanyolista, reduïren les Germanies, la Valenciana i la Mallorquina, a simple sucursal dels comuneros castellans. I —atenció!— l’exemple s’estengué. Quan els romàntics decimonònics, en la seva particular vindicació del liberalisme, rescataren les Germanies de l’oblit, ho feren des de l’òptica castellana, confonent-les amb les Comunitats castellanes. Més encara, al Principat, personalitats com el prerenaixencista Antoni Puigblanc, o els renaixencistes Joaquim Rubió i Ors o Víctor Balaguer evocaren les Comunidades castellanes sense fer esment —desconeixement?— a les revoltes paral·leles dels País Valencià i Mallorca. Inexplicablement, aquells pròcers del catalanisme naixent bevien de la història castellana i obviaven la de les altres terres de la nació catalana més enllà del Principat. El deler romàntic, a la castellana, rescatà els agermanats de l’oblit, però fent-los comuneros. Personatges novel·lescos, la dramatúrgia castellana exhumà de l’oblit l’Encobert (Diego Jiménez de Enciso en el segle XVII), que més endavant redescobrí Antonio García Gutiérrez en 1866. Aquest, autor d’un drama amb Joan Llorenç com a protagonista (Juan Lorenzo, 1865) i on no hi manca Guillem Sorolla. Els historiadors valencians i mallorquins decimonònics redescobriren les Germanies, un moviment mitificat pel liberalisme imperant. Joan Baptista Perales, en 1878, fins i tot arribà a afirmar que les Germanies s’avançaren a les revolucions anglesa i francesa en la defensa de la idea de la llibertat. La Germania inspirà als liberals i també al valencianisme renaixencista. No debades hi ha una Gran Via de les Germanies a València ciutat des del 1887. Àdhuc en aquell moviment revolucionari del segle XVI s’emmirallaren els anarquistes dels anys trenta del segle XX. Però la Germania, les Germanies, és, sobretot, part de la història de la nació que la gestà i això, per sobre de tot, és el que els catalans d’avui, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no devem oblidar. Una història que el franquisme tractà de devaluar, obcecat a considerar les Germanies com a forces reaccionàries contra l’imperi espanyol de Carles I. I en això seguim avui dia, amb l’oblit per bandera dels qui voldrien la nació catalana amnèsica. Sigui com vulgui, les Germanies existiren. Cinc-cents anys després del naixement de la Germania de Mallorca, la societat mallorquina recorda aquell esdeveniment tan transcendental per a la seva història. Congratulem-nos! La història, com deia Ciceró, és llum de la veritat, vida de la memòria i mestra de la vida. No ho devem oblidar. Al País Valencià, però, el tripartit que ara governa és amnèsic, per insipiència o mala bava, i l’efemèride —l’any passat— passà totalment desapercebuda. Llàstima! Des del Principat, en canvi, és de lloar la iniciativa del Molt Honorable President de la Generalitat Quim Torra, que s’ha fet ressò de la iniciativa de la societat mallorquina. Diu la dita popular que la veritat sempre sura. Cert, una veritat que descobrirem coneixent el nostre passat, del qual les Germanies són un esdeveniment importantíssim, que convé remembrar, per a bastir el futur dels Països Catalans.
