Acompanyat pels seus advocats i pel cap de la seua oficina, el president Carles Puigdemont, amb una satisfacció evident, compareixia davant els mitjans a la ciutat de l’Alguer. Ho feia a la sala de congressos Quarté Sayàl, on es concentrava la premsa per seguir les paraules del també eurodiputat de Junts per Catalunya, qui aquest dilluns ha guanyat una nova batalla en el seu exili, que ja s’allarga quatre anys.
El Tribunal de Sàsser ha desactivat l’euroordre de detenció, emesa de manera sobtada pel magistrat del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, tot just quan Puigdemont va aterrar a l’Alguer el passat 23 de setembre. Aquella demanda va suposar l’arrest del president a l’exili, que va haver de passar una nit en presó, si bé seria alliberat a l’endemà. Tal com va pronosticar l’advocar del president, Gonzalo Boye, el tribunal sard no entraria en el fons de la qüestió –en els fets pels quals el reclama el Suprem–, sinó en el respecte a la decisió de retirar l’euroordre de detenció per part del Suprem, cosa que el tribunal espanyol no ha fet. Efectivament, el tribunal sard ha considerat que no correspon cap extradició, si més no fins que no es pronuncie el Tribunal de Justícia de la Unió Europea respecte a les qüestions prejudicials que va elevar el mateix jutge Llarena i respecte, també, a la immunitat amb què el president Puigdemont, amb els consellers –també a l’exili– Toni Comín i Clara Ponsatí, compten com a eurodiputats.
Fins que el tribunal europeu no resolga sobre aquesta qüestió, tot resta en un espai d’incògnita que tardarà a ser resolt. Preguntat, en tot cas, l’advocat Gonzalo Boye sobre en quin dels països en què s’haurà de resoldre l’euroordre –Bèlgica o Itàlia– preferirà que es done el desenllaç, el lletrat xilè era contundent: “tant em fa, parlem de dos estats democràtics”. De fet, Boye posava en dubte la legalitat del procediment de Llarena, que ha enviat diverses euroordres contra una mateixa persona, en aquest cas el president Puigdemont, que ha comparegut ja davant els sistemes judicials de Bèlgica, Alemanya i Itàlia. Tots tres, fins ara, sempre han resolt al seu favor. “No hi poden haver dos procediments d’euroordre per a una mateixa persona. Què vol Llarena, obrir 26 processos?”, es preguntava Boye. “Doncs guanyarem 26 vegades. Semblarà un Espanya-Malta”, sentenciava.
L’advocat xilè no volia marcar terminis sobre quan es resoldrà aquesta qüestió, si bé feia un dels seus vaticinis inquietants que tant agrada sentir als seguidors de la seua estratègia. “Tot acabarà abans del que alguns esperen, i això posa molt nerviosos els qui no creuen ni en el dret ni en la democràcia”.
En aquest sentit, el president Puigdemont llançava un missatge amb vocació de titular. “La reputació d’Espanya queda molt afectada, i això no és bo per ningú”. L’eurodiputat anava més enllà i, lluny d’ironitzar, tal com podria semblar, plantejava si “caldria preguntar a la Comissió Europea si Espanya encara n’és membre”. Era la resposta a una de les preguntes que més li han formulat els periodistes: quan té previst tornar a xafar territori espanyol. El president i els consellers a l’exili tenen la certesa que si s’atreveixen a creuar la frontera seran detinguts, però també saben que aquesta detenció seria il·legal dins dels estàndards europeus. És això, exactament, el que denuncien. Puigdemont anava encara més enllà i es preguntava què passaria si els tres eurodiputats de Junts, com a membres d’una delegació europea, viatgen a un país de fora d’Europa. En aquest sentit, posava sobre la taula la possibilitat que el Parlament Europeu es veja implicat en un afer jurídic d’aquest tipus. “Ens segrestaran?”, es qüestionava, també, rememorant l’època dels GAL contra els membres d’ETA. La conclusió era igual de contundent que la pregunta que ell mateix es feia: “PP i PSOE comparteixen el mateix compromís”, deia en relació a la seua detenció.
El president a l’exili també posava en valor les paraules del Consell d’Europa, qui va demanar en un informe al juny retirar les euroordres i acabar amb la judicialització del conflicte. “No cal que Espanya ens faci cal a nosaltres. Li ho demana el Consell d’Europa”.
El litigi estratègic
Totes aquestes declaracions encaixaven amb la fórmula que en el seu dia va presentar l’advocat Gonzalo Boye. La titulava com a “litigi estratègic”, i hauria de servir perquè el seu treball jurídic canviara la realitat adversa d’un país. Puigdemont feia balanç dels seus quatre anys d’exili amb els consellers Comín, Ponsatí i Puig. Tots quatre que s’han hagut d’enfrontar a les justícies de distints països europeus, amb Meritxell Serret, recentment tornada a l’Estat espanyol. Marta Rovira i Anna Gabriel, ambdues a Suïssa, no han hagut de passar pels tribunals. Puigdemont era clar: en tots els processos d’extradició, “Espanya no ha aconseguit cap dels seus objectius polítics. I dic polítics perquè Espanya ha fet servir el seu poder judicial, que determina el nivell de qualitat d’una democràcia, per aconseguir objectius polítics”, alertava.
El president a l’exili també enumerava tot allò que, segons ell, l’Estat espanyol ha mirat d’impedir: “que no ens puguem moure per Europa, que no puguem fer acció política, que no tinguem veu a favor de la independència de Catalunya...”. De fet, més endavant, Puigdemont volia evidenciar la “persecució” a què està sotmès amb un exemple: “si haguéssim fet un referèndum a favor de la unitat d’Espanya, estaríem en aquesta situació?”.
“Quatre anys després”, continuava Puigdemont, “ens hem guanyat el dret a dir-ho amb tota claredat: prou. Prou de seguir aquest camí”. Així, posava l’exemple de països com ara el Quebec, Nova Caledònia o Escòcia, que han pogut o podran prompte decidir el seu propi futur amb el dret d’autodeterminació. Recordava, també, com durant aquests quatre anys, des de l’Estat espanyol s’havia assegurat, de manera reiterada, que la seua extradició era imminent, especialment quan va ser detingut a Alemanya al març del 2018. “Tot eren rumors que s’han dit i publicat per part de gent suposadament experta. Potser és el moment de fer autocrítica”. També es referia, el president, a qüestions com ara els pronòstics sobre que no es podria presentar a les eleccions al Parlament Europeu o, una vegada escollit, sobre la “impossibilitat” de prendre l’acreditació pertinent per poder seure a l’escó de l’eurocambra.
Abans que ell havia parlat Boye, que amb el seu to crític i contundent alhora tant característic es mostrava sorprès pel fet que, mentre la Fiscalia italiana havia demanat desestimar la demanda d’extradició de Llarena en plena vista a Sàsser, l’advocat rebia una notificació en què el magistrat demanava la detenció dels eurodiputats Comín i Ponsatí, que estaven a Sardenya per donar suport al president Puigdemont. El lletrat xilè tampoc no ha passat per alt l’intent de Vox a participar en la vista. “El tribunal els ha dit que ací no hi feien res. Ells venien a fer política i nosaltres venim als tribunals a buscar justícia, que és el que s’ha fet”. Boye també celebrava el pronunciament del tribunal en tant que era “concret, taxatiu i tècnic, sense intencionalitats polítiques”.
A l’inici de la compareixença havia participat, també, l’advocat italià del president, Agostinangelo Marras, qui ha donat l’explicació tècnica de la resolució. Josep Lluís Alay, cap de l’oficina del president Puigdemont, també hi era a la taula de compareixents per expressar, en italià, el discurs del protagonista del dia. Al darrere, una lona amb el símbol del Consell per la República, que segons els seus membres està a prop de superar els cent mil inscrits, presidia l’acte. I davant, una vegada més, periodistes de tot arreu que faran arribar aquest cas, novament, arreu d’Europa per internacionalitzar-lo encara més. És, sens dubte, una nova victòria judicial de Puigdemont en una Europa que cada vegada sembla tindre més clar que el procediment iniciat contra ell des de l’Estat espanyol, i per tant també contra la resta d’exiliats i contra els presos polítics recentment indultats, no s’ajusta als marges legals de la Unió Europea.