CRÒNIQUES MUNICIPALS

Els eixos de la política municipal catalana

Arribats a mig mandat, analitzem quins han estat els punts clau de la legislatura municipal al Principat. Aquest és el primer d’una sèrie de tres articles —que sortiran als números posteriors d’EL TEMPS— amb els quals farem un repàs al panorama local dels Països Catalans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’ambient casolà que envolta la política municipal la converteix en un excel·lent banc de proves per a aquells que busquen innovar. També és una plaça forta per als que es resisteixen a perdre l’statu quo. Un camp de batalla que no sempre respon a la lògica partidista. Tal vegada en constitueix la base i esdevé un bon terreny de joc per als scoutings de política nacional. És en aquest sentit que, transcorreguts dos anys, cal escoltar el run-run del desenvolupament d’uns municipis que la nit del 24 de maig de 2015 insinuaven, com diria Bob Dylan, que els temps estan canviant.
La mediatització del triomf d’Ada Colau projectava sobre l’opinió pública la idea que alguna cosa estava canviant dins el panorama municipal del Principat. Aquell oasi català d’antuvi, tenyit de roig a la corona metropolitana i convergent a les comarques, es veia sacsejat per l’eclosió en escena de les candidatures del canvi i pel ressorgiment d’una Esquerra Republicana que havia quedat molt tocada als comicis del 2011.

Fora de les primeres impressions, amb les dades presents, el cert és que CiU i PSC mantenien bona part de la seva hegemonia al món local. Esdevenien, doncs, primera i segona força en nombre de vots i primera i tercera pel que fa a regidors —ERC va aconseguir colar-se en segon lloc—. En conseqüència, CiU mantenia alcaldies importants com ara les de Girona, Manresa i Reus —que ara trontolla— i el PSC les de Santa Coloma de Gramenet, amb majoria absoluta; a més de Lleida i Tarragona, entre altres. També, a la Franja, el PSOE aconseguia recuperar la històrica alcaldia de Fraga després de vuit anys de govern popular.

A l’hora de construir els plenaris municipals, segons apunta l’estudi La política del proceso: actores y elecciones (2010-2016) coordinat per Joan Marcer i Lucía Medina, hi ha dues tendències diferenciades. D’una banda, als municipis de menys de 20.000 habitants la tendència va ser la de mantenir les forces de l’statu quo a l’alcaldia i l’increment dels governs en majoria absoluta. Per contra, en les localitats que superaven la xifra esmentada de veïns, hi ha un percentatge més alt de canvis de color als ajuntaments i creixen els governs de coalició.

Aquesta composició ha determinat que l’actual legislatura municipal, que ara arriba a l’equador, s’hagi vist travessada per diversos eixos. Molt o poc, responen al panorama sorgit del 24M, com ara les estratègies per mantenir els pactes governamentals, la posada sobre la taula del debat de la gestió de serveis o l’impacte dels ajuntaments del canvi.

Millora insuficient de l’estat de comptes

Si una cosa va marcar les dues darreres legislatures municipals van ser les restriccions imposades sobre la despesa dels ajuntaments com a remei contra la crisi econòmica. L’endeutament i la limitació d’acció dels consistoris, però, no s’ha eixugat del tot. Per al catedràtic de dret administratiu de la Universitat Autònoma, Tomàs Font, “el conjunt de municipis estan financerament sanejats, força. Dins de tot el que és la racionalització del sector públic, aquest món és el que està més ben situat”.

Aquesta millora de la situació econòmica seria deguda, en part, a una reducció del deute que la Generalitat té amb els consistoris. Segons dades oficials, el deute viu de llarga durada —la suma de tots els deutes pendents des de fa més d’un any— amb els ajuntaments catalans, a data 1 de maig, s’ha rebaixat dels 266 milions d’euros d’inici de mandat a 58 milions. També pot haver afavorit a arribar a aquesta situació l’obertura de noves convocatòries del Fons Social Europeu, que preveuen destinar 609 milions d’euros a Catalunya fins al 2023.

Malgrat això, el secretari de Cooperació i Coordinació de les Administracions Locals del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Ferrer, exposa que la normativa estatal ara mateix no permet que els ajuntaments utilitzin “tots els seus superàvits per destinar-los a allò que vulguin. Està molt tipificat que primer han de retornar els diners als bancs. Això crea la paradoxa que els ajuntaments, tornats els préstecs als bancs, n’han de demanar de nous, amb interessos més elevats, per poder fer polítiques”.

És precisament amb la voluntat de fer front a això que l’Ajuntament de Badalona, governat per Guanyem Badalona, va anunciar que, en comptes de prioritzar l’amortització del deute, destinaria el seu superàvit a despesa social, de manera que invertiria el que estableix la coneguda com a llei Montoro.”Una sentència recent del Tribunal Constitucional (TC) ha minimitzat aquesta llei, però en queda l’obligació dels municipis d’aplicar eines d’eficiència, gestió conjunta i de mancomunació”, relata Font.

Un altre dels entrebancs amb els quals també es trobaran els ajuntaments catalans en un futur seran les conseqüències derivades d‘una decisió presa pel TC. El passat 17 de maig, l’organisme va deixar exempts de pagament de l’impost de plusvàlua municipal a aquells contribuents que registrin pèrdues en la venda del seu immoble. Això podria suposar que els ajuntaments haguessin de retornar part del que ja han cobrat, tensant encara més les seves arques.

Una legislatura marcadament polititzada

Durant els anys de prosperitat econòmica, els governs municipals es van dedicar, en bona part, a gestionar els seus ingressos. Així, a inicis de la crisi la gestió començà a anar acompanyada de retallades. En la darrera legislatura, molts ajuntaments estan prenent decisions que van més enllà de la gestió i posen en pràctica actuacions més ideologitzades. La consolidació institucional de part del moviment sorgit del 15M i del procés independentista tenen un pes rellevant en com s’estan esdevenint els fets a escala municipal.

“Que diferents ajuntaments de distints colors polítics estiguin en un procés de repensar la gestió del que anomenem béns comuns no s’acaba d’entendre sense la dimensió de la mobilització que estem vivint”, rebla el professor d’humanitats de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Centre d’Estudis Sobre Moviments Socials, Jordi Mir. Ell mateix afegeix que l’extensió “del malestar i d’idees que fins ara podien no haver ocupat la centralitat fa que altres actors s’estiguin adaptant a la nova realitat social”.

Un dels aspectes en què es reflecteix això és en el caràcter de les mocions que presenten els partits polítics als plenaris municipals. “Sempre hi ha hagut posicionaments que traspassen l’àmbit municipal, però és possible que en aquests moments hi hagi hagut un augment en la dimensió i la visibilitat d’aquests”, argumenta Font.

Què han canviat els ‘ajuntaments del canvi’?

El got del canvi és mig buit o mig ple. Depèn de qui se’l miri, però el que queda clar és que està a mitges. Els governs locals sorgits de les noves forces polítiques —malgrat que dins els Comuns hi ha ICV-EUiA i que la CUP ja té uns anys de trajectòria municipalista— han prestat una forta atenció a les situacions d’emergència social. Però Carol Galais, doctora en ciència política per la Universitat Pompeu Fabra, matisa que hi ha “un desajust entre les expectatives —no només dels votants, sinó també dels electes— i les competències locals”.

Aquesta batalla contra els límits de l’autonomia local ha estat una constant. “A Barcelona hi ha una experiència clau en l’àmbit de l’habitatge que és simbòlica perquè algunes persones de Barcelona en Comú vénen de la PAH”. Malgrat l’observació, Font recorda que al consistori “se’ls retreu que encara hi hagi desnonaments, però no és competència seva”. Derivat d’això, a la capital catalana, creu Galais, també “s’han abordat problemes complexos com la gentrificació i el turisme, però sense arribar a satisfer l’opinió publica”. I subratlla que “s’han revifat les iniciatives que impliquen la ciutadania en la presa de decisions, però sense l’impuls de processos participatius amplis i destacables, tret de Castelldefels, que ja tenia una dinàmica pròpia molt positiva en aquest sentit”.

També Galais apunta que, tot i la possible inestabilitat d’aquests governs, sovint en coalició, “tant Ada Colau a Barcelona com Carles Escolà a Cerdanyola (ambdós pertanyents a l’esquerra emergent) han guanyat les seves qüestions de confiança, enfront de mocions idèntiques perdudes per alcaldes de partits més convencionals com ara Carles Pellicer (CiU) a Reus o Guillem Cusí (ERC) a Llançà”. Amb ella concorda Mir, i afegeix que “a diferència del que s’augurava, aquestes ciutats no s’han aturat ni han patit cap gran crisi”.

La gestió dels serveis, posada en dubte

Un dels temes estrella dels ajuntaments on han entrat a governar formacions polítiques a l’òrbita dels Comuns i la CUP han estat les anomenades remunicipalitzacions. L’aposta per la gestió directa dels serveis públics ha estat un dels estendards principals d’aquests governs. Dels primers a plantejar-ho va ser Sabadell, amb ERC, Crida per Sabadell i Unitat pel Canvi al capdavant, que va recuperar per al control municipal els serveis de grua i la zona blava d’aparcament.

El servei de recollida d’escombraries és un dels que s’han posat al punt de mira durant aquesta legislatura, després que fos escrutada l’empresa Fomento de Construcciones y Contratas per frau en l’administració del servei a Badalona i Barcelona. A la capital catalana, la proposta de municipalitzar el servei es va contemplar, però, de moment, no s’ha tirat endavant. Sí que va prosperar, però, a Castelldefels, amb un govern a quatre de les esquerres, que a mitjans de 2017 està previst que comenci a gestionar de manera directa el servei.

L’altre debat que ha estat mediatitzat, a partir de la iniciativa presa a Barcelona, és el de la prestació dels serveis funeraris. El més destacat ha estat la voluntat del govern de la Ciutat Comtal de crear una empresa que ofereixi el servei. Però, a banda d’això, ciutats com Manresa i Girona (CiU-PDeCAT) o Sant Boi, Gavà i Viladecans (PSC) han fet els passos per adaptar la seva ordenança per liberalitzar un servei altament monopolitzat pel sector privat. Això respon a un canvi introduït en la legislació catalana del 2010 després de l’aplicació de la directiva Bolkestein europea. Fins ara, els municipis esmentats són dels pocs que a Catalunya s’han ajustat a aquest requisit.

Alcaldes metropolitans durant la presentació de l’Associació de Municipis per la Gestió Pública de l’Aigua

També s’ha debatut la gestió directa del servei d’aigües. La prova d’això és que el març del 2017 els ajuntaments de Barcelona, Terrassa, Santa Coloma, Cerdanyola, el Prat, i Sabadell —governats per alcaldes de distints partits d’esquerres— van constituir l’Associació de Municipis per la Gestió Pública de l’Aigua. En un intent de caminar de manera conjunta cap a la remunicipalització d’aquest servei.

Com es pot observar, els processos de repensar els serveis públics no són exclusius dels anomenats governs de canvi, tot i que aquests s’hi ha mostrat més favorables. Això, sumat a la pugna per controlar l’Àrea Metropolitana de Barcelona entre Comuns i PSC que tot just acaba de començar, pot haver contribuït perquè ajuntaments històricament socialistes que fins ara no s’havien plantejat aquestes polítiques s’hi estiguin afegint.

I ara què?

Vist aquest context, ara els governs locals afronten una segona etapa de legislatura en què es començaran a determinar les posicions de sortida per a les eleccions municipals del 2019. Galais considera que en el que va de legislatura, “el moment més crític ja ha passat”. Coincideix amb ella Font, que entén que “el temps s’escurça per poder fer veritables actuacions emblemàtiques més enllà del que s’hagi pogut fer fins ara”. Font veu difícil que es puguin aplicar grans polítiques públiques en una etapa en la qual “les posicions entre partits s’aniran diferenciant i cada vegada serà més difícil trobar majories confortables”.

Pel que fa als governs del canvi, Mir considera que, a partir d’ara, “han de ser ambiciosos i aprendre del que han anat fent per poder anar més enllà”. Tanmateix, adverteix del risc que “aquestes opcions polítiques quedin absorbides per la pràctica institucional. Si mantenen la seva identitat, han de ser capaces de continuar amb un diàleg honest amb els moviments socials”.

Malgrat que sembla que a partir d’ara la legislatura entri en una contra rellotge permanent, caldrà mirar amb atenció el procés iniciat sobre la revisió del finançament del món local i del document que resulti de les comissions, tant la del Govern central com la de la Generalitat, que treballen sobre aquest tema. Amb tot, també queda en l’aire què passarà amb els governs municipals i el procés independentista, que podria afectar la durada de les legislatures.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.