Quantes vegades haurem vist Clint Eastwood travessant una frontera, cavalcar al costat de cavalls al galop, dormir al ras i a recer d’un foc, o executar una missió de rescat? Vet aquí l’última pel·lícula de l’inesgotable director, productor i actor, Cry Macho (2021), protagonitzada de nou per ell mateix —91 anys!— i construïda a la manera d’una road movie, però que, en realitat, ens remet directament a la imatgeria dels seus papers icònics al western, amb quinze primers minuts que són un bon compendi dels quefers d’aquelles pel·lícules ja convertides en clàssics.
Tot comença a Texas, el 1978. Eastwood és Mike Milo, una estrella retirada del "rodeo" i antic criador de cavalls a qui un ex-cap li encarrega una feina: anar a Mèxic, trobar el seu fill adolescent (Rafael, "Rafo") i portar-lo de tornada. Un cop acceptat el tracte, Mike fa cap al sud, travessa la frontera i troba el noi, no sense abans tenir alguna topada amb la mare de la criatura (Fernanda Urrejola, en el paper de Leta) i el seu seguici de pinxos —tots ells, inclosa ella, força desdibuixats i caricaturescs. Seguint el fil de la revisió de la iconografia, feta des d’una senectut lúcida, la primera escena en què Mike es troben amb Rafo (Eduardo Minett), el noi li etziba, directament: "ets un vaquer?". I ell diu "sí". O què esperàveu? Els vells vaquers no moren mai.
Serà el punt de partida d’una pel·lícula on veurem la relació que s’estableix entre aquests dos pols aparentment oposats. El jove rebel, amb ganes de tallar fils amb una mare tòxica i un pare absent, criat en un ambient d’ostentació, però lumpen. El vell de tornada, que ho ha perdut tot, que ja no és l’home dur —el "macho", el nom del gall de lluita d'en Rafo— que era. Els dos faran quilòmetres de carretera, esquivaran els "federales", i hauran de quedar-se uns dies en un poble on es retrobaran amb allò que volen ser en un futur o bé que van ser fa molts anys. L’arc narratiu és fàcil i atemporal, res de l’altre món. Cry Macho és un Eastwood impecable en la forma i en les bastides, de tall clàssic. Però no es desempallega de sonar òbvia en el fil romàntic i en els esdeveniments,excessivament tova.
"Abans era moltes coses que ara no soc. I et diré més: això de ser macho està sobrevalorat", diu Mike a Rafo, al final del viatge. Eastwood parla en boca d’un personatge, del cinema que ha viscut, d’una forma de conviure amb el propi llegat. Sembla un epitafi autoconscient i respectuós amb ell mateix i una manera de fer pel·lícules, un nou tancament del personatge arquetípic, com també passava a The Mule (2018) i, de manera excelsa, a Grand Torino (2008). Tretze anys després d’aquella peça magistral, Cry Macho és un film menor en una filmografia major. També és un tipus de cinema que posa en primer pla personatges, franges d’edat i dèries que no acostumen a ser-hi, per raons de mercat i d’exaltació de l’efímer, el nou i resplendent.
Però Eastwood segueix en forma. En té noranta-un, però encara pot donar cops de puny, empunyar un revòlver o completar una missió de rescat amb èxit. Encara pot ser l’heroi de la funció, per molt que camini encorbat o en passes menys àgils que quan era el rei del desert i la praderia. I això només ho pot dir ell.
Cry Macho
Direcció: Clint Eastwood
Estats Units, 2021
Durada: 104 minuts
Guió: N. Richard Nash, Nick Schenk (novel·la de N. Richard Nash)
Fotografia: Ben Davis
Música: Mark Mancina
Repartiment: Clint Eastwood, Eduardo Minett, Natalia Traven, Dwight Yoakam, Fernanda Urrejola, Sebestien Soliz, Horacio García Rojas.
Drama.