Han passat deu anys de Gran Torino i Clint Eastwood segueix amb el seu toc clàssic, sense estridències, naturalista i arrelat a una imatge icònica, que passa per l’amargor de la violència i que travessa les fondàries de cadascun dels seus personatges. Però cap altra pel·lícula posterior, amb encerts i ensopegades notables, no ha pogut arribar al nivell d’aquella —convertida en una magistral manera de posar la rúbrica a una carrera i a un personatge que s’havia arribat a confondre amb l’autor—, ni tan sols The Mule, que sense arribar a ser tan brillant com els grans cims de l’època daurada del seu cinema —Sense perdó, Mystic River, Un món perfecte, Els ponts de Madison, Million Dollar Baby o Cartes des d’Iwo Jima, entre més—, també agafa el camí de la redempció, però ara a nivell molt més personal. Aquí no parlem de personatges, parlem del culpable Clint Eastwood, d’aquell que arriba als 88 anys i mira enrere, passa comptes i paga deutes.
The Mule és una pel·lícula ben escrita —el guionista és Nick Schenk, el mateix, precisament, de Gran Torino—, divertida a estones, entretinguda. Amb un Eastwood amb algunes bones rèpliques marca de la casa, amb l’estranya sensació, visible en una pell arrugada i un gest de boca torta marca de la casa, de qui sap que ha de fer el correcte, malgrat que no estigui acostumat a fer-ho. Coses de la ruditat que ve de sèries, d’acomplir les expectatives creades i de buscar, potser ara sí com a meta final, l’anhelada redempció. Al film seguim les aventures d’un home gran, vell, encongit, que té la darrera oportunitat per mostrar-se com una persona de profit. I si bé a Gran Torino la connexió messiànica —com oblidar la darrera imatge de Walt Kovalski, amb els braços oberts cristianament, rebent la descarrega de bales per protegir uns veïns asiàtics que detestava—, aquí és molt més lleugera.
L’Earl Stone que interpreta és una persona de 88 anys que està totalment arruïnada. En el moment de màxima crisi —que s’afegeix a una situació familiar força tensa, amb exdona i filla totalment desateses— li sorgeix l’oportunitat de fer diners amb relativa facilitat, conduint: només ha de transportar droga d’un punt a un altre. De sobte, el vell Earl passa a ser una mula a sou d’un càrtel mexicà, perseguit per l’agent Colin Bates (Bradley Cooper) en un film que acabarà sent una ratera, amb pèrdues, guanys, gestos i decisions, amb una imatge circular de felicitat en la petitesa de ser. De ser-ho sol.
Un drama agredolç impecable, poderosament confessional, sense filtres ni maquillatges. Que ens mostra un cineasta que en sap un munt, amb un personatge que se li ha fet vell per explicar les misèries del món, però que exemplifica com ningú el desengany d’aquests temps, d’aquests anys que s’esgoten i que no anuncien res de bo. Que sap que la salvació sempre passa pel sacrifici i que, de vegades, és allí on trobem la felicitat, passant de la comèdia a la tragèdia, de la menudesa del detall al símbol universal, oferint sempre molt més del que trobem en una primera capa. Perquè Eastwood sap, a fe de déu, que és un mite. Que tant se val que des de Gran Torino no hagi tornat a fer cap obra mestra, perquè ell, en si mateix, és un prodigi de síntesi, d’humanitat, de valors estètics en el valor de persistir.
The Mule
Direcció: Clint Eastwood
Títol estrena: Mula
Estats Units, 2018
Durada: 116 minuts
Guió: Nick Schenk
Fotografia: Yves Bélanger
Música: Arturo Sandoval
Repartiment: Clint Eastwood, Bradley Cooper,
Dianne Wiest, Michael Peña, Taissa Farmiga,
Laurence Fishburne
Gènere: Drama