El regionalisme balear torna a viure el contrast entre dues formacions d’aquest àmbit ideològic. El PI-Proposta per les Illes i el Partit Popular. Igual com passà abans amb Unió Mallorquina i Aliança Popular (AP), i de la mateixa manera que encara més antigament —a la fi de la dictadura i inicis de la Transició— va ocórrer entre el regionalisme més dretà i el reformista.
Regionalisme històric
El primer polític balear que aixecà la bandera regionalista en temps moderns va ser Josep Melià i Pericàs (1939-2000). El 1974, sota la dictadura de Francisco Franco, es presentà a l’elecció de procurador en Corts en representació familiar, un càrrec elegit pels caps de família i les dones casades. Es disputaren l’escó el mallorquí i Julio Barrado, del sector més immobilista del franquisme. Melià, que tenia el suport de tots els reformistes de les Illes i de Madrid, s’hi presentà com un “regionalista i demòcrata per sobre de tot”. I guanyà.
A partir d’aleshores el regionalisme es posà d’actualitat a les Illes. Melià usava el terme en el sentit que l’havia aplicat en el seu llibre, publicat el 1967, Els mallorquins. Seguia el deixant ideològic encunyat pel periodista i intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver —el qual arribà a ser director de La Vanguardia a principis del segle XX— en La cuestión regional (1899), on per primera vegada quedà fixada la reivindicació d’un règim autonòmic per a les Illes. Però aquesta interpretació no era del gust dels membres del règim franquista més conservadors, els quals li oposaren un altre tipus de regionalisme, estrictament econòmic.
En efecte, passat l’estiu de 1974, un altre dels procuradors per Balears, Alberto Tous, demanà audiència al dictador Franco, que el rebé el 6 de novembre. Li pregà ajuda perquè, enmig de la que fou anomenada crisi del petroli, el turisme havia baixat a les Illes per primer cop —de 2,8 milions el 1973 a 2,5 en el que anava de 1974— i provocava una seriosa crisi econòmica. El dictador, segons explicà l’endemà el procurador als periodistes, “comprèn que Balears necessita un tracte especial”. Naixia el regionalisme econòmic del règim. En línia amb aquesta idea es creà una comissió política que durant el 1975 parlà amb el Govern sobre la instauració d’un règim especial per a les Illes. Més o menys a l’estil del que tenia Canàries, però de no tanta entitat. A la mort del dictador, el novembre d’aquell any, s’esvaí el projecte.
Tot i així, el 1976 semblava possible que les Illes tinguessin algun tipus de reconeixement immediat a la seva singularitat regional. El 17 de gener d’aquell any, Miguel Herrero de Miñón, conegut membre del grup reformista que crearia posteriorment la Unió del Centre Democràtic (UCD), publicà en el Diario de Mallorca un article titulat “El Estatuto Balear”. Escrivia que “on hi ha sentiment regional s’ha de conservar; allà on no n’hi ha, s’ha de crear”. Anunciava així que Balears podria ser un laboratori de proves per a la regionalització política. Dies més tard, el ministre de l’Interior, Manuel Fraga, reconeixia en una entrevista al diari francès Sud Ouest, que el futur “d’Espanya” comportava “la regionalització”, i que les primeres proves es farien al País Basc, Navarra, Catalunya i Balears. En un article en el diari Ibiza, Abel Matutes, el 24 de febrer de 1976, deixava clar amb relació a les paraules de Fraga que, cas que s’aprovés un “estatut” per a Balears, seria “el reconeixement de la regió” administrativament i econòmicament, com a “antídot” al “passat de moda separatisme”.
El Col·legi d’Advocats de les Illes convocà els partits legals i il·legals per intentar assolir aquell estatut. No quallà, però. Els partits només pensaven en les futures eleccions. No obstant, el debat regionalista seguí viu. A la fi de 1976 quedava fixada la doble cara ideològica del regionalisme: la de Melià, de centre reformista, favorable al català i a l’autonomia política; i la més dretana, fortament balearista i sobretot anticatalanista, que Matutes —entre d’altres líders franquistes— personalitzava. El de Melià evolucionà fins al nacionalisme moderat que defensà Unió Autonomista, l’opció electoral que ell encapçalà en els comicis de juny de 1977. Fracassà. El partit es va desfer i aquell tipus de regionalisme s’esvaí. Per la seva banda, el regionalisme espanyolista ni tan sols arribà a forjar una opció orgànica ja que Aliança Popular l’assumí, amb Matutes com el seu home fort (tot i que, teòricament, independent). Matutes aconseguí a les urnes l’acta de senador per Eivissa i Formentera.
Regionalisme autonòmic
Amb la creació, l’octubre de 1982, d’Unió Mallorquina renaixia el regionalisme. Tenia, però, una ideologia poc definida. El seu president, Jeroni Albertí, n’explicava l’ideari, en una entrevista publicada en el Diario de Mallorca el 28 de gener de 1983, amb aquestes paraules: “Si un senyor crida a la Rambla de Barcelona que Catalunya és una nació tothom l’aplaudirà; si algú fa el mateix a la Rambla de Palma, tothom se’n riurà; per això nosaltres som regionalistes”. UM canvià i passà a ser nacionalista en el congrés de 1993, quan Maria Antònia Munar va ser elegida presidenta i Josep Melià vice-president.
De la seua banda, el regionalisme d’arrel franquista, anticatalanista i espanyolista es reencarnà a partir de 1983 en la persona de Gabriel Cañellas. Aquest polític fou el primer president autonòmic (1983-1995), president d’AP (1979-1989) i de la mateixa formació quan passà a dir-se Partit Popular (1989-1995). Emprava l’expressió “lo nostro” per referir-se a un conjunt poc elaborat d’actituds folklòriques, com la defensa de les tradicions i la gastronomia populars, entre més. Políticament es podria resumir en un autoctonisme balearista de baixa intensitat trufat d’aclucades d’ull anticatalanistes.
La relació entre AP-PP i UM sempre fou agitada i tensa. Entre 1983 i 1992 el partit regionalista pactà amb Cañellas. Després de trencar i de definir-se com a nacionalista, el 1993, UM basculà cap al pacte amb l’esquerra, que concretà en el Consell de Mallorca el 1995 i en el Govern el 1999 i 2007. Fruit dels escàndols de corrupció que protagonitzà, desaparegué el 2011. Qui n’havia estat president, Josep Melià i Ques —fill del Melià abans referit— fundà Convergència per les Illes (CI) per presentar-se a les eleccions autonòmiques de 2011. No obtingué cap diputat.
Pel seu cantó, en el PP, després de la forçada dimissió de Cañellas el 1995 per mor de les sospites de corrupció, Jaume Matas, nou líder conservador fins a 2007, imposà un progressiu allunyament d’allò de “lo nostro”. El 2009 fou elegit president del PP José Ramón Bauzà, que assumí a partir de 2010 l’anticatalanisme com a bandera i s’arrenglerà amb el PP madrileny més espanyolista. Descontent per aquesta orientació, el portaveu conservador al Consell de Mallorca, Jaume Font, abandonà la formació el febrer de 2011 i creà la Lliga Regionalista Balear, que no assolí aquell any representació al Parlament.
L’any 2012 CI i Lliga es van unir per formar Proposta per les Illes, el PI, una formació regionalista que es declara autonomista de centre. El 2015 obtingué 3 diputats, sobre els 59 que té el Parlament.El passat març el PP balear celebrà el seu congrés i l’opció anticatalanista, encapçalada per José Ramón Bauzà, va ser batuda —28% contra 72%— per la regionalista de Biel Company, el qual fou elegit nou president. Novament, les dues maneres d’entendre el regionalisme enfrontades. O no.
El PI i el nou PP
Durant aquesta legislatura el PI porta l’estratègia de situar-se entre els partits del pacte d’esquerres —PSIB-PSOE, Podem i Més— i els de dreta —PP i Ciutadans—, reivindicant l’autoctonisme polític com l’única arma efectiva perquè “Madrid deixi d’ignorar-nos”, segons explica el seu líder Jaume Font.
El passat 13 de maig el PI celebrà el seu segon congrés balear. Tal com estava previst, Font fou reelegit president i Josep Melià, secretari general. Els dos líders regionalistes explicaren la setmana passada a aquest setmanari que la formació integra gent regionalista i nacionalista, que té un perfil ideològic clarament definit, “de centre autonomista”, que se situa entre l’esquerra i la dreta i que aspira a recollir vots tant d’una banda com de l’altra. “Hi ha molts descontents tant del PP com del PSOE i de Més que poden confiar en nosaltres”, explica Font.
Les dues referències externes del PI són Coalició Canària i el Partit Nacionalista Basc; són el mirall en què li agrada mirar-se, vol ser com aquests dos partits
Ideològicament, diu Melià, el PI segueix el camí del que son pare, Melià i Pericàs, va intentar amb Unió Autonomista el 1977. De fet, durant el congrés de la formació s’homenatjà l’autor d’Els mallorquins com una forma de deixar clar el tipus de regionalisme que defensa. “El que no perd el temps en discussions nominals”, sentencia Melià, “el que es defineix com de centre i balearista i que ocupa un espai fàcilment identificable” i que s’arrenglera amb les dues referències externes que té el PI: Coalició Canària i el Partit Nacionalista Basc, tots dos presents al congrés de la formació balear. Són el mirall en el qual es miren els regionalistes: “Sempre obtenen grans rèdits” per al respectiu autogovern, diuen. Aquesta és la gran aspiració del PI. El que rebutja de ple és seguir la senda catalana: “No som independentistes”, conclou Melià. I per això el PI no té cap aliat entre els nacionalistes del Principat.
Amb aquest plantejament ideològic i amb la pràctica política que està fent el PI a les institucions no els preocupa que el PP es digui regionalista. “El regionalisme s’ha de demostrar: ho demostren quan no s’oposen als Pressupostos Generals que s’obliden d’invertir a Balears?”, es demana, retòric i sorneguer, Melià. “El regionalisme del PP es limita a menjar sobrassada”, conclou, irònic.
“No em preocupa gens ni mica que el PP es digui regionalista”, afegeix Jaume Font. Assegura que “per molt que ells s’ho diguin, tothom sap que els regionalistes som nosaltres”. La convicció del líder del PI es basa en el fet que “la nostra pràctica a les institucions demostra el nord que seguim: la defensa permanent dels interessos dels ciutadans de Balears davant d’un Madrid del tot insensible que no inverteix gens, que no vol compensar el fet insular i que ens ignora en els Pressupostos”. Per a Font, el PI “en aquests anys ha aconseguit que els ciutadans ens vegin nítidament entre l’esquerra i la dreta. Nosaltres som l’únic instrument que pot fer torçar el PP i el PSOE a Madrid perquè governin respectant les Balears”.
“Nosaltres defensam el regionalisme integrador que vol dir que defensam la llengua, la història, la geografia i la identitat balear, però sense posar en dubte la unitat espanyola”
Des del PP intenten no molestar el PI. Els conservadors són conscients que el seu regionalisme no pot xocar amb el de la formació de Font i Melià. Rebutgen qualsevol enfrontament. Així ho reconeix a aquest setmanari l’autor de la ponència política que fou aprovada a l’últim congrés i que defineix l’àmbit ideològic del PP com a “regionalisme integrador”, Joan Huguet. “Nosaltres defensam el regionalisme integrador que vol dir que defensam la llengua, la història, la geografia i la identitat balear, però sense posar en dubte la unitat espanyola”. Per a Huguet, “és possible” que vistos els Pressupostos Generals de l’Estat, el PP balear “no hagi reaccionat” a temps. Ho imputa al fet que “ha passat molt poc temps des del congrés de març, encara estam enmig de processos congressuals [insulars i locals] i venim d’uns anys [en referència als de José Ramón Bauzà] que ens han afectat terriblement”. Però està segur que el PP regionalista actual defensarà els interessos “dels ciutadans” de les Illes governi qui governi a Madrid. Respecte al PI, Huguet no té cap paraula crítica. Al contrari. Deixa entreveure que el camí de futur comporta l’entesa entre les dues formacions. “El PI —argumenta— és un partit que s’ha consolidat, de cap manera no desapareixerà i, per tant, nosaltres el que hem de fer és bastir ponts cap a ells. El PI no és el mateix que era UM, és una altra cosa més sòlida que ha vingut per quedar-se, no podem anar de cap manera a la confrontació”.
El líder regionalista, Font, no vol entrar a parlar ni de ponts ni d’enfrontament amb el PP balear. En té prou deixant clar que no veu “el seu regionalisme enlloc”. I assegura que, a efectes de possibles pactes després de les eleccions de 2019, per molt que el PP illenc es digui regionalista, si està en la seva mà, facilitarà un Govern de l’arxipèlag o un altre en funció del que les direccions a Madrid de PP i PSOE acceptin. “Si no hi ha un compromís ferm de donar a Balears les eines que necessitam (règim especial, mínim d’inversions assegurades, millor finançament...) no entrarem en el Govern de cap manera”. Font també dóna per fet que la seva força en escons, “que seran almanco el doble dels d’ara”, serà essencial per formar el futur Executiu. Encara més: està convençut que el regionalisme “va essent percebut per la gent com una opció de futur guanyadora”. I si bé encara queda prou fins a assolir aquesta posició, “el darrer congrés ens ha mostrat el camí, que ja hem començat a recórrer”.