Marco Polo —o més ben dit l’estranya parella que formaren ell i Rustichello de Pisa— són els inventors del gènere fantàstic, potser al costat dels ignorats autors de Les mil i una nits i de l’encara més misteriós autor de l’Apocalipsi (que no va escriure Joan Evangelista, òbviament!) La seva curiosa barreja literària de veritat històrica i de fantasia literària ha estat un model per a tota la literatura posterior. Com va escriure Jorge Luis Borges en un pròleg a La descripció del món, “Marco Polo sabia que el que imaginen els homes no és menys real que allò que anomenen la realitat”. De fet, tota la descripció de l’Índia (la part del seu text que tots els crítics consideren una pura construcció literària) ha tingut molta més influència que els capítols dedicats a Anatòlia i Geòrgia, l’exactitud històrica dels quals ningú discuteix.
L’imaginari cristià en un món exòtic
L’exotisme de Marco Polo té al rerefons la tradició de la literatura fantàstica cristiana i la Bíblia com a referent. Per això, quan se’ns fa la descripció de Pèrsia, no falta una narració sobre els tres mags que vingueren a adorar el nen Jesús i l’obsequi que reberen, una pedra foguera, símbol de la fermesa. El comerç de relíquies era un gran negoci de l’època, i unes de les més preuades, per exòtiques, eren les dels reis d’Orient. Només per posar un exemple, quan l’any 1297 el mercader lleidatà Arnau Solsona feu donació a la catedral de la Terra Ferma del bolquer del nen Jesús (el Sant Drap), que provenia dels tres reis, aquesta relíquia esdevingué una de les joies més preuades de la catedral. La relíquia no tan sols no va estanyar a ningú sinó que la van treure en processó durant segles. A Lleida se suposava que el Sant Drap era immune al foc... fins que l’any 1936 els anarquistes el van cremar.
Però Marco Polo sempre vol fer creure als seus lectors que tot el que ell diu ho ha vist, i així, per desori i sorpresa dels bons cristians, el llibre ens informa que els tres reis són enterrats a Sava, a un centenar de quilòmetres a l’est de Teheran. Això va provocar una seriosa polèmica medieval sobre el Dreikönigsschrein, el reliquiari dels Tres Reis, enterrats suposadament a la catedral de Colònia, a Alemanya. Com a honest comerciant, Marco Polo veia de cua d’ull el comerç de relíquies i escriu: “De tot això, només heu de creure el que s’acordi amb l’Evangeli sant que diu que els Mags van venir a adorar nostre Senyor i que li van oferir aquells presents. Tota la resta és falòrnia de turba infidel i no arriba a veritat perquè només amuntega mentida sobre mentida, com acostuma a fer la gentalla sense cap instrucció”.
De la mateixa manera, Marco Polo explica altres dues històries que tenen una clara arrel en l’imaginari de les comunitats cristianes d’Orient, la del sabater cec de Bagdad que gràcies a les seves pregàries aconsegueix moure una muntanya, salvant així els fidels cristians del temible califa i, sobretot, la terrible història del Vell de la Muntanya, que ha arribat fins a nosaltres revestida tants i tants segles després amb referències a Al-Qaeda o a Estat Islàmic. El Vell de la Muntanya, que va crear una secta d’assassins prometent-los el paradís i drogant-los amb haixix, ha reaparegut mil i un cops a Occident.
Un altre element molt medieval, i que els lectors (o més sovint oïdors) del llibre de Marco Polo segurament apreciaven, són les contínues referències a l’abundància. Fins i tot al desert dels Tàrtars, els reis i els homes poderosos vesteixen amb robes de fil d’or. Mentre a Occident triomfaven les històries de l’illa de Menja-i-dorm, l’Orient no podia quedar-ne al marge. Així a la ciutat persa de Iasd “hi ha perdius i guatlles en orri, i moltes classes d’ocells, i els marxants que cavalquen per allà en cacen a grapats i en gaudeixen a la plena i en solaç”. Conforme s’arriba a Xina és clar que el sentiment de meravella s’associa a la riquesa.
La Xina fantàstica
La Xina que Marco Polo fa conèixer al món en el seu llarg relat és una dictadura benvolent, de costums civilitzades, comercial, fortament urbanitzada, enginyosa en el negoci, però dèbil en la seva organització militar. Contra el que diuen molts antropòlegs, Marco Polo no va inventar l’orientalisme, perquè Orient existia independentment que a Europa fos conegut o no. Per a ell, Xina no és exòtica, sinó senzillament diferent i, mai no en fa un judici moral. Com a home que mira (i sovint admira), els xinesos —i encara més els indis— no li semblen ni bons, ni dolents, ni justos ni injustos. Senzillament pertanyen a un altre ordre social i cultural, que ell observa i tramet en les úniques categories que ho podia fer: les del mite.
És absurd dir que Marco Polo era racista i encara menys fou imperialista. Només és un comerciant que admira un país i un rei, el Gran Khan, “l’home més savi i el més ben proveït de tot, el millor capità d’exèrcit i el més gran governador de gent i d’imperis, i un home de valor com mai n’hi ha hagut cap altre en totes les tribus dels Tàrtars”. No pot ser racista algú que admira la magnificència dels altres.
El primer lloc fantàstic que ens descriu és la ciutat de Ciandú, la Xanadú que el cinema de Hollywood ha fet immortal amb el Ciutadà Kane d’Orson Wells i, després, amb el film i la cançó d’Olivia Newton John. A Xanadú hi ha “un gran palau de marbre i d’altres pedres nobles, hàbilment treballades”, on Kublai passa el seu temps d’oci, tres llargs mesos d’estiu. La descripció del meravellós palau mòbil de Kublai, fet de bambú i totalment decorat, amb un extens jardí tancat, ple d’arbres, flors, fonts i animals exòtics, i de l’extensa cort que l’acompanya, informa el públic europeu de l’altíssim grau de magnificència, luxe i sofisticació d’aquesta ciutat mítica, que des d’aleshores ressona a Occident com a sinònim d’opulència.
Entre las meravelles i les rareses del palau d’estiu de Kublai, on “sovint el Gran Khan cavalca a intramurs del parc duent a la gropa un lleopard domesticat”, Marco Polo destaca la presència d’astròlegs, fetillers, nigromants, xamans i encantadors que envolten l’emperador mongol. Són els bacsi, els influents monjos budistes que dominen la cort del Gran Khan i que en els banquets usen tècniques del que avui anomenaríem telecinesi per acostar la copa de vi o el menjar a la boca del senyor. Màgia o imaginació de l’autor?
Què hi feia a la cort?
Però Xanadú no és l’únic palau del Gran Senyor. Marco Polo també ens descriu el palau d’hivern de Catai, “el palau més gran i més meravellós que hom pugui veure mai” i moltes altres meravelles. Marco Polo restarà disset anys com a servidor de l’emperador, tot i que el seu càrrec exacte i les seves funcions ens són força desconeguts. Marco Polo no ens diu que els xinesos prenguessin te, ni que mengin amb palets, ni que les dones portin els peus embenats. Però sí que fa una descripció molt acurada del Gran Canal xinès, el riu artificial més llarg del món, de més de 1.800 quilòmetres, que comunicava de nord a sud la capital, Cambaluc, amb la gran ciutat de Hangzhou, construït entre els segles VI i VII de l’era cristiana.
Mai no ens diu que hagués estat un alt funcionari de l’emperador i el sinòleg Paul Pelliot va pensar que Polo podria haver estat oficial del monopoli governamental de la sal a Yangzhou, que era una posició de certa importància, però no de primer odre. Segons Stephen G. Haw (2006), és raonable que Polo fos un keshig —un membre de la guàrdia imperial del mateix nom, que incloïa fins a 14.000 individus en aquell moment. Els primers manuscrits dels relats de Polo proporcionen informació contradictòria sobre el seu paper a Yangzhou; alguns el presenten com un simple resident, altres afirmen que era governador i el manuscrit de Ramusio diu que simplement ocupava aquest càrrec com a substitut temporal d’algú més, però tots els manuscrits coincideixen que treballava com a estimat emissari del Khan.
Haw és contrari a l’enfocament dels estudiosos que volen trobar referències a Marco Polo en textos xinesos, amb l’argument que els europeus contemporanis tenien poca consideració per l’ús de cognoms, i que una transcripció directa xinesa del nom “Marco” ignora la possibilitat que assumís un nom xinès, o fins i tot un de mongol, sense cap mena de semblança amb el seu nom llatí.
No obstant això, a la dècada de 2010, l’erudit xinès Peng Hai va identificar Marco Polo amb un cert “Boluo”, un cortesà de l’emperador, que és esmentat al Yuanshi (Història de Yuan) des que va ser arrestat el 1274 per un dignitari imperial anomenat Saman. L’acusació era que Boluo havia caminat pel mateix costat de la carretera que una cortesana femenina, en contravenció de l’ordre per a homes i dones de caminar per costats oposats de la carretera a l’interior de la ciutat. Segons els registres del Yuanshi, Boluo va ser alliberat a petició del mateix emperador i després va ser traslladat a la regió de Ningxia, al nord-est de l’actual Xina, a la primavera de 1275. La data podria ser corresponent a la primera missió de la qual parla Marco Polo.
Si aquesta identificació és correcta, disposaríem com a mínim d’un registre sobre Marco Polo en fonts xineses. Aquestes conjectures semblen estar fonamentades pel fet que, a més del dignatari imperial Saman (que havia arrestat el funcionari anomenat “Boluo”), els documents esmenten el seu germà, Xiangwei. Segons aquestes fonts, Saman va morir poc després de l’incident, mentre que Xiangwei va ser traslladat a Yangzhou el 1282-1283. Marco Polo informa que va ser traslladat a Hangzhou l’any següent, el 1284. S’ha suposat que aquests desplaçaments es deuen a la intenció d’evitar nous conflictes entre ambdós.
El que impera en la mirada de Marco Polo és la curiositat i ell mateix diu que això és el que agradava d’ell a l’emperador, que li demanava constantment notícies de coses que l’haguessin sorprès en les diverses contrades. Que pràcticament mai no ens parli dels pagesos i se centri en el comerç és molt comprensible. La curiositat té, òbviament, un element central en la sexualitat. Tant en la referència a la sexualitat més o menys lliure de les dones tibetanes, com en el que ens explica sobre la importància de la virginitat entre dones de Catai, que “són pures i observen la virtut de la modèstia” i “no ballen, ni dansen, ni fan ximpleries, ni freqüenten festes, ni disbauxes”. Sembla que no ha tingut gaire contacte amb elles i quan parla sobre la poligàmia no en fa cap judici moral. Fins i tot quan, ja de retorn a Europa, descriu l’illa de Malabar no deixa d’observar que si bé el rei “té unes tres-centes dones o més” les manté “a tota pompa”.
Com ha escrit Robert Kaplan a El retorn del món de Marco Polo (hi ha edició en llengua fàcil, RBA, 2019), Marco Polo va creure molt possiblement que Xina era el futur d’Europa: “el carbó, el paper moneda, les ulleres i la pólvora eren meravelles desconegudes a Europa en aquell moment”. Avui, en la globalització, els pobles que va conèixer el viatger venecià tornen a ser protagonistes de la història i llegir-lo no és un entreteniment d’estiu, sinó que permet donar un cop d’ull a corrents profunds del nostre temps. Ens va ensenyar a mirar un món on no hi havia lloc per al fanatisme ni per a les ortodòxies. I aquesta és una lliçó geopolítica, però també moral, que és avui tan important com al seu temps. •