L’any 1271 un jove de només disset anys, Marco Polo, va emprendre amb el seu pare i el seu oncle, comerciants venecians, un viatge fabulós que havia de durar més de vint anys que l’havia de portar fins a la Xina i que en bona manera va canviar les dimensions del món conegut.
Pot semblar estrany, però el segle XIII va ser una època cosmopolita. Els mongols, que havien envaït la Xina i l’Àsia central i menor, dominaven també bona part de les planes de l’Europa occidental. Això va provocar una situació excepcional en la història del món: la manca de fronteres d’un extrem a l’altre de l’Àsia, la pau relativa que hi regnava, la seguretat dels camins i dels ports, i una llengua franca més o menys entesa per tothom (un grec bizantí arabitzat), permeteren una intensa circulació cultural. Des d’Occident una sèrie d’exploradors i religiosos intrèpids van fer diversos viatges a la Xina, entre els quals el més conegut és el de Marco Polo.
En certa manera, la descomposició de l’Imperi bizantí, que Fernand Braudel a Una lliçó d’història (1986) situa l’any 1215, obligava a recompondre el mapa polític i la por comuna que mongols i cristians sentien envers el món musulmà feu que ambdós mons acceleressin la seva relació mútua. Els pocs noms de viatgers de l’època que es mogueren per les terres de l’imperi de Gengis Khan que s’han conservat, entre altres el de Jacme Alaric de Perpinyà, no haurien de fer oblidar que posseïm prou referències indirectes de força moviments de persones anònimes (clergues cristians, aventurers bizantins, etc.), testimoniats fins i tot a través de restes arqueològiques, que iniciaren llarguíssims viatges gairebé fantàstics.
Però des de molts segles abans, un bon nombre de comerciants, de pelegrins, clergues i d’aventurers desconeguts ja van trescar els camins de l’antiga ruta de la seda provocant intercanvis significatius de productes i de persones. De fet, la ruta de la seda sembla haver-se consolidat, segons els historiadors cap a l’any 150 abans de la nostra era i va ser plenament operativa només fins l’any 220, quan la fallida de la dinastia Han va esfondrar la Xina en un període llarg de trasbalsos polítics. Però, a partir del 800, amb la prosperitat de la dinastia Tang, es va reobrir.
També des de la banda “romana” es va voler mantenir oberta aquesta via comercial, que amb les primeres croades va anar consolidant. Des de l’any 1000, les peregrinacions a Jerusalem s’havien anat fent habituals. Els croats van fundar el regne llatí de Jerusalem l’any 1099 i el castell de Sant Joan d’Acre no era només un lloc de defensa miliar dels templers, sinó també un centre comercial i diplomàtic de primera magnitud. Les escales a la mar d’Aràbia o a Malabar, cap a Goa, no resultaven res estrany per a un comerciant grec o venecià del segle XIII, que no navegava en galeres —una galera tenia una vida útil de només 25 anys amb sort— sinó amb mitjans molt més rudimentaris.
És significatiu que, al seu moment, els venecians van ser bàsicament indiferents a les gestes de Marco Polo, que si s’anomenava “Milione” no és perquè hagués fet diners, en absolut, sinó perquè la seva família era la dels “Emilione”. Tothom a l’època havia sentit parlar de viatgers a terres llunyanes i molt poca gent se les creia de debò. Acostumats a pensar en un món actual on el Mediterrani està fent de muralla en el xoc de civilitzacions, ens costa imaginar que en una altra època fou un mar de pau i de contactes sovintejats d’una punta a l’altra. Tampoc no és fàcil entendre que per als antics el mar era l’equivalent a les nostres autopistes i que, malgrat els perills, el viatge per mar era infinitament més ràpid que els perillosos camins de terra.
Cercant Xina...
Els romans antics coneixien l’existència de la Xina (el nom llatinitzat del país de Zhongguo o Xun-Quo prové de la dinastia Xing, contemporània dels cèsars), però no hi havia viatjat pràcticament mai perquè les tribus que habitaven els actuals països túrquics, i els perses i afganesos, tallaven la relació directa. Només el Llibre de Han Posterior, compilat al segle V, registra que una expedició romana havia arribat a Xina el 166 dC per mar des del sud portant obsequis a l‘emperador Huan de Han (146-168 dC), de part de Marc Aurelio, però de ben segur no fou una delegació diplomàtica, ni ens n’han quedat més informacions. A les excavacions de la ciutat vietnamita de Oc Eo, al delta de Mekong, s’han trobat també monedes d’Antoní Pius i el seu fill adoptiu, Marc Aureli, que avui es poden veure al Museu d’Història del Vietnam a Ciutat Ho Chi Minh (antiga Saigon). Molts historiadors pensen que Oc Eo podria haver estat el port que al segle II de la nostra era s’anomenà Kattigara i que segles després buscaven Colom i Americo Vespuccio.
Se sap també que a les terres de l’actual Afganistan florí una civilització sincrètica greco-hindú, el regne de Gandhara, que formà part de l’Imperi macedònic i que, després de moltes peripècies, al segle II de la nostra era arribà fins a Delhi, a l’Índia. A Gandhara estan documentats fins i tot escoles de filòsofs cínics i estoics romans, i d’aquí ve la semblança entre alguns koans budistes i les anècdotes dels cínics. El seu art era d’inspiració alexandrina, però a Gandhara eren fonamentalment hinduistes i budistes. El xinès Fa Hian, que va visitar la regió vers 404, hi va trobar uns 500 monestirs budistes i un poble entregat a aquesta religió, però posteriorment van passar-se a l’hinduisme i avui a l’Islam.
En tot cas, la Xina era una “terra de meravelles”, un lloc tan desconegut com fascinant ja per als grecs antics, que adoptaren la figura mitològica del drac dels antics xinesos en llegendes com les de Jàson i els argonautes. L’historiador Jacques Le Goff va explicar com el món medieval oposava les mirabilia, les meravelles desconegudes i sorprenents, restes d’un món precristià, als “miracles” cristians. Les mirabilia eren sempre poètiques i prescindien de judicis morals. Per això tot lector que avui s’acosti als viatges de Marco Polo faria bé de situar-se en un context literari que no és ni racionalista ni necessàriament tampoc monoteista.
... I mirant als «romans»
Els xinesos van ser també molt conscients que a l’altra banda de la ruta de la seda havia passat alguna cosa terrible (les invasions bàrbares, per entendre’ns), perquè a partir del segle IV de la nostra era van disminuir les exportacions cap al llunyà regne dels “romans” i els emperadors van anar enviant de manera més o menys regular expedicions marítimes a l’oceà Índic per veure què se sabia de les dissorts de l’occident. Cap a finals del segle V, una expedició xinesa va arribar a la desembocadura de l’Èufrates, a l’Iraq, i en 850 el port persa de Siraf era visitat habitualment pels xinesos, que més o menys per aquella època també van arribar fins a Austràlia. Que els xinesos no pugessin en les seves exploracions marítimes per sobre d’Aden (Aràbia) sembla ser degut al seu complicat sistema diplomàtic. Els almiralls xinesos viatjaven amb tot d’obsequis fastuosos, i cada vegada que entraven en un port per proveir-se d’aigua i aliments, omplien de regals els notables de les comunitats que visitaven, però el descobriment del desert els feu pensar que nord enllà no hi devia haver gran cosa en termes de civilització.
Això no significa, però, que alguns xinesos no fessin incursions al que anomenaven “el regne dels romans” des de Bagdad, o aprofitant incursions perses. Quan Jacme Alaric va tornar del seu viatge d’exploració a l’Imperi xinès, ho feu acompanyat d’ambaixadors que el Gran Khan va enviar al rei en Jaume al voltant de l’any 1267, tal com aquest explica en el seu Llibre (capítols 476 i 481) i al monestir de Ripoll encara es poden veure els capitells amb les imatges de dos membres de la delegació xinesa que hi van anar segurament per compartir la saviesa del seu escriptori. Els xinesos van portar al segle XIII l’arròs al nord d’Itàlia, a la Camarga i molt possiblement també a Catalunya (golf de Roses i Pals?) i els catalans van buscar l’ajuda de la dinastia mogola per dur a terme les croades. El viatge de Marco Polo, per molt fantàstic que ens sembli, no es pot entendre al marge d’una important activitat diplomàtica a l’època.
Cal tenir, a més, en compte que la cristiandat al segle XIII agraïa als mongols el fet d’haver-la deslliurat del perill dels terribles tàrtars. “La llunyana Tartària”, un país de límits imprecisos, que pot situar-se en les estepes russes, evocava per als cristians el nom mateix de l’infern. En la mitologia grega, el Tàrtar era un lloc fons i inabastable, de penes infinites i més terrible i profund que l’Hades (a la Ilíada es diu que està més lluny fins i tot del que el cel ho està de la terra). Virgili a l’Eneida en parla com d’un lloc voltat d’un riu en flames, el Flegetonte i amb muralles triples per tal evitar que els pecadors en puguin fugir. L’infern de Dant —contemporani de Marco Polo— a la Divina comèdia dona una imatge força aproximada del que per als medievals era l’horror més profund. Per a més dissort, els tàrtars estaven fortament islamitzats i les massacres de missioners cristians estaven a l’ordre del dia,
Però sempre s’ha dit que els enemics dels meus enemics són els meus amics. Els mongols, per assentar el seu poder a les estepes, havien exterminat pràcticament els tàrtars que prèviament havien assassinat el pare del mateix Gengis Khan, avi del Kublai Kahn amb qui entraran en contacte Marco Polo i la seva família. Des del 1202, diverses tribus foren massacrades en massa i els supervivents repartits entre les diverses comunitats mongoles. Gengis mateix es va quedar amb dues joves tàrtares, Yesui i Yesugan com a concubines. Roma no ignorava tampoc que els mongols tenien males relacions amb l’Islam, que tingué grans dificultats per arrelar a Xina i, de fet, només ho aconseguí a la regió de Yunnan. En conseqüència, el papat veia factible la conversió dels pobles de l’Imperi mongol, que ja coneixien el cristianisme caldeu i el nestorianisme i practicaven el que avui s’anomenen “religions ancestrals”, amb culte al foc i a la fecunditat. També hi havia a la Xina una petita comunitat jueva, cosa que no deixa d’observar el mateix Marco Polo amb estranyesa.
Per explicar què és un canvi cultural, Umberto Eco, en un magnífic article, “Cercavano gli unicorni. Alcune false identificazioni da Marco Polo a Leibniz”, (1993) dedica un bon nombre de planes a explicar com Marco Polo va construir la imatge de l’unicorn a partir del rinoceront, un animal que segurament no va veure mai. Per llegir el Llibre de les meravelles del món, és imprescindible entendre que el viatge del comerciant venecià, mig llegenda i mig història, es produeix en un món molt més dinàmic del que estem acostumats a imaginar-nos. Per a alguns, les aventures de les grans caravanes a la ruta de la seda, els llegendaris encreuaments d’altiplans i deserts quasi al límit de la supervivència humana que va narrar Marco Polo potser només són un record imprecís d’èpoques definitivament passades. Però potser el viatge que Marco Polo va emprendre amb el seu pare i el seu oncle per anar a la Xina ens diu també alguna cosa dels moviments de fons de la globalització.