Gairebé tot en Marco Polo és misteri, començant per la seva biografia i fins i tot pel títol del seu llibre, si és que el llibre va tenir mai títol. Però el primer paràgraf del que hem vingut a anomenar La descripció del món o Llibre de les meravelles és tot un clàssic, mil cops imitat per tots els escriptors de literatura fantàstica:
Senyors, emperadors i reis, ducs i marquesos, comtes, cavallers i burgesos, i tots aquells qui vulgueu conèixer les diverses races dels homes i la varietat i les diferents regions del món i ser informats de llurs usatges i costums, prengueu aquest llibre i feu-lo llegir; car hi trobareu totes les grandíssimes meravelles i diversitats de la Gran i la Petita Armènia, de Pèrsia, de Turquia, dels Tàrtars i de l’Índia; així com de manta altres províncies de l’Àsia Mitjana i d’una part d’Europa quan hom va a l’encalç del Gregal, del Llevant i de la Tramuntana. Així us les contarà el nostre llibre en clar i bon ordre, tal com misser Marco Polo, ciutadà savi i noble de Venècia, les descriu, puix que ell les ha vistes amb els seus ulls (traducció de Manuel Forcano).
El llibre de meravelles és un dels textos més significatius de la literatura medieval bàsicament per tres raons. D’una banda és òbviament una incitació a la fantasia i a l’exotisme que connecta clarament amb el desig d’aventura inherent als humans. Tot és inversemblant i al mateix temps es torna consistent i creïble perquè el narrador és algú perfectament humà i conscient de les seves limitacions quan s’endinsa en mons estranys. Després de mil·lennis sense cap text que proclamés un coneixement personal de de la Xina, el llibre de Marco Polo no tan sols donava testimoni d’espais remots sinó que els humanitzava.
No és exactament un llibre de viatges, perquè estrictament parlant el gènere trigaria segles a aparèixer i els estudiosos han destacat que té molt d’al·legoria. Hi falta informació sobre la vida privada, segurament perquè a l’època medieval el tema resultava poc significatiu, però hi trobem referències a la riquesa inigualable i a les condicions del clima o les collites.
Bona part del valor literari de Marco Polo prové d’un estil que es basa en l’oralitat, en la conversa tranquil·la, que flueix com si el vell comerciant, de retorn a la terra nadiua, expliqués les seves aventures, quasi xiuxiuejant i a la vora de foc. La descripció s’adequa a una audiència que, al mateix temps que es meravella, busca objectes i referents familiars en allò que se li explica. Per això, per exemple, mai no es deixa d’informar sobre les pràctiques religioses de cada contrada, ni sobre els principals conreus, alhora que es descriuen animals fabulosos com l’unicorn o les àligues blanques del regne de Mutapali que mengen serps i atresoren diamants.
Hi ha qui ha cregut que l’inici exhortatiu denota que entre els segles XIII i XIV les aventures de Marco Polo, o com a mínim alguns capítols del seu llibre, eren recitats en fires per joglars al mateix temps que la gent rica comprava o es feia traduir l’obra sencera. Marxo Polo no escriu, dicta o, potser millor, comenta el seu viatge i això atorga un dinamisme a l’acció que els llibres de cavalleries del període no tenen.
La literatura i l’home
Però hi ha un tercer element que dona una tonalitat particular a l’obra. Marco Polo és en bona mesura un home modern al cor de l’edat mitjana perquè tota la seva vida la passa instal·lat en la provisionalitat. Res en el seu llibre és per a sempre, ni ell premedita mai la durada de les seves aventures. Segons el temps i els atzars, d’una durada desconeguda, un camí el porta a l’altre i ell, com un bon modern, viu la provisionalitat i l’atzar com una sort. Pot viure dies, setmanes o anys aturat en un refugi de caravanes o impedit d’avançar per un desastre natural o dedicar anys a una missió gairebé impossible. Tant li fa, perquè el que determina la seva vida és l’atzar. Tota la Descripció del món té un punt de llibre de màgia fet realitat.
Per a unes europeus que coneixien només d’oïdes la llegenda del regne del preste Joan, situat més enllà de les terres musulmanes, (preste és una paraula del francès antic que vol dir “mossèn”), el viatge de Marco Polo és la primera experiència de coneixement més enllà del món musulmà. La llegenda del preste Joan feia referència a un regne de concòrdia on suposadament cristians, jueus, pagana i fins i tot espècies monstruoses (centaures, dracs i gegants) vivien en harmonia. El viatge de Marco Polo venia ser un exemple real de la possibilitat de pensar un mon senzillament diferent. Bona part de les utopies tindran al darrera una lectura del Llibre de les meravelles del viatger venecià. Quan Cresques Abraham dibuixa la caravana de Marco Polo a l seu Atles Català (1375) no ho fa per casualitat.
Marco Polo havia nascut mentre el seu pare, Niccolò, i el seu oncle, Matteo, estaven també en missió comercial a les terres del Gran Kahn. No el va conèixer fins als quinze anys i als disset ja l’acompanyava en una expedició de retorn problemàtic. No va tornar a Venècia fins que n’havia complert quaranta-set i una vida feta. Era fàcil per als seus contemporanis, mentre llegien o escoltaven La descripció del món,recordar la sort del prudent Ulisses que retorna a Ítaca, on ningú el recorda. Per a la posteritat Marco Polo té alguna cosa dels mítics herois, savis (“avisats”, en dirien les àvies), agosarats, però prudents.
Els Polo no eren una família especialment important de Venècia. El seu rebesoncle consta que ja havia demanat un préstec l’any 1168 per noliejar un vaixell i fer negocis amb Constantinoble, però no pertanyien al patriciat comercial. Ni Marco Polo ni el seu pare o el seu oncle van ser mai membres del Gran Consell, ni se’ls atorgà cap magistratura. Se’ls creu d’ascendència croata, originaris de Sebènico, una ciutat costera de Dalmàcia. Però el seu territori comercial no es pot identificar amb cap dels actuals estats. A l’edat mitjana, la mateixa idea d’estat, tal com el coneixem avui, era senzillament incomprensible, bàsicament perquè allò que anomenem la burocràcia ni tan sols existia.
Les ciutats al món mediterrani prenien embranzida per la importància dels seus ports que eren un formiguer de gent d’arreu. De Venècia a Constantinoble no hi havia estrictament fronteres per al comerç. Sigui dit en passant que anomenar “comerciants” els Polo és també aplicar un concepte anacrònic. Eren, en tot cas, mercaders i intermediaris. No volien crear una línia de importació i exportació estable, com faria qualsevol comerciant modern, i al llibre no sembla que la família Polo s’hagués preocupat mai per temes com la comptabilitat. Més que l’èxit, sempre fràgil, a Marco Polo i a la gent del seu temps el que els preocupa és la fama, el bon nom, perquè aquesta és la condició per a resultar confiable fent negocis.
Ser comerciant, significa a l’època dels Polo anar més enllà de la ciutat, fins al límit de Constantinoble, i traficar amb joies, pedres precioses o vestits de seda i enriquir-se amb un cop de sort. Res a veure amb la creació d’unes estructures estables, entre altres coses perquè el valor de l moneda (o més estrictament de les diverses monedes que circulaven simultàniament) era del tot impredictible. Després del viatge que li ocupà els anys centrals de la vida, Marco Polo mai més tornà a fer grans expedicions ni inversions de risc. Com a molt es dedicà a petites inversions i al tràfic d’espècies per terres de Creta i Candia. L’aventura xinesa tan sols li degué deixar una mínima renda.
Un llibre escrit en col·laboració
Un altre misteri de l’obra té a veure amb la composició de l’obra i les seves fonts. El llibre de Marco Polo fou escrit a quatre mans i aquest no és un detall menor quan es volen discutir detalls de les descripcions que se’ns fa o posar-ne en dubte l’autoria, cosa que ha intentat força gent. La complicada història dels manuscrits (entre els quals una traducció al català del segle XIV a Barcelona. publicada a cura de Anna Maria Gallina per Els nostres clàssics (1958) indica que aquest llibre fou extremadament popular, que no només era conegut entre grups de nobles, sinó recitat en fires. Això explica que entre les més de cent vint còpies d’època que es conserven, no n’hi hagi dues d’iguals i que alguna fins i tot inclogui informacions sobre fets que realment havien succeït a la Xina però quan Polo ja n’havia tornat.
L'erudit britànic Ronald Latham, en una edició que va fer època (1968) va mostrar que El llibre de les meravelles va ser, de fet, una col·laboració escrita entre el 1298 i el 1299 entre Polo, en funcions de narrador oral, i un escriptor professional, Rustichello de Pisa, autor de llibres de cavalleries. Tots dos havien coincidit a la presó després que el viatger estigués reclòs a la presó genovesa del Palazzo di San Giorgio entre 1296 o 1299, per comandar una galera veneciana a la batalla de l’illa de Curzola (setembre del 1298) en la guerra contra Gènova. Rusticchello no és cap personatge menor en la història del llibre. Fou ell qui li donà un to de novel·la artúrica i, de fet, avui l’haurien signat tots dos. Escrivia en llengua d’oïl, l’avantpassat de l’actual francès, i se li coneixen diverses novel·les de cavalleries inspirades, òbviament, en el cicle del rei Artur.
Rustichello era, a part d’un escriptor prou àgil, un viatger experimentat. Coneixia Anglaterra perquè havia estat al servei d’Eduard I, dit Camallarga, (1239-1307) i molt possiblement havia acompanyat a la Croada a Terra Santa el príncep Eduard, fill d’Enric III. És molt probable que quan tots dos es van trobar, l’escriptor portés fins a catorze anys tancat a la presó de la ciutat lígur, tot i que en unes condicions relativament relaxades com correspon a un personatge de certa categoria.
Latham també va argumentar que Rustichello podria haver adaptat els relats de Polo i afegir-hi elements fantàstics, i els elements que avui anomenaríem romàntics, que van fer del llibre un èxit de vendes. L'erudit italià Luigi Foscolo Benedetto havia demostrat prèviament que alguns passatges del llibre eren presos textualment o amb modificacions mínimes d'altres escrits de Rustichello. Per exemple, quan a la famosa introducció a El llibre de les meravelles l’autor s’adreça a "emperadors i reis, ducs i marquesos" es repeteix una fórmula artúrica que Rustichello havia escrit diversos anys abans, i el relat de la segona trobada entre Polo i Kublai Khan a la cort d'aquest és gairebé el mateix que l'arribada de Tristany a la cort del rei Artús a Camelot en aquest mateix llibre. Latham creia que molts elements del llibre, com ara les llegendes de l'Orient Mitjà i els esments de meravelles exòtiques, podrien haver estat aportacions de Rustichello, que donaven a l’obra allò que els lectors europeus medievals esperaven trobar en un llibre d’aventures extraordinàries.
Però hi ha alguna cosa més i prou important a destacar pel que fa a l’estil del llibre. Gairebé a la mateixa època del llibre de Marco Polo, Dante es proposava “fer poesia” com a ”fictio rhetorica musica que posita”, val a dir imaginació ordenada de manera retòrica; i això és el que pretén aconseguir també en prosa el llibre. Francesco Ardolino, en el pròleg a la traducció catalana que va fer Manuel Forcano (Proa, 2009) insisteix molt profundament en el lligam entre la prosa de del llibre i la poesia del Dant. El Marco Polo comerciant i diplomàtic és també un poeta i aquesta no és una qüestió menor quan ens acostem al llibre.