L'onada de calor ens ha deixat temperatures rècord aquest cap de setmana. 45 graus es van registrar dissabte a Jalance, a la Vall d'Aiora, i 44,8 a Ontinyent, a la Vall d'Albaida. A Catalunya el termòmetre va marcar 43,1 graus a l'observatori de Romà de l'Abellà, al Pallars Jussà. El sisè informe de l'IPCC ho va sentenciar la setmana passada: el mediterrani porta camí de convertir-se en la zona zero de l'escalfament global, un pot en ebullició que amenaça els ecosistemes però també les nostres pautes de vida. "S'està produint un procés de mediterranització de l'escalfament global. Assistim a una pujada de temperatures molt intensa que té com a resultat la pèrdua de confort tèrmic, especialment a les nits -explica Jorge Olcina, que és director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d'Alacant-. A més, plou menys i de forma més brusca". Segons les seus anàlisis, el mediterrani s'ha escalfat els darrers 30 anys el doble del que ho ha fet l'aire. Mentre l'aigua ha registrat increments d'1,4 graus, l'aire n'ha registrat de 0,7. "Un mar calent és potencialment més inestable".
El diagnòstic, després de l'informe dels experts de l'IPCC, és inapel·lable. Les inundacions a la Xina, la virulència i persistència dels incendis a Califòrnia o Grècia o les trombes d'aigua a Alemanya, són els símptomes d'una malaltia provocada pels éssers humans. Reduir la nostra petjada ecològica i replantejar els nostres nivells de consum esdevé més peremptori que mai si no volem seguir els passos de civilitzacions pretèrites que, per un ús abusiu dels recursos, van acabar desapareixent. La solució primera exigeix reduir les emissions de CO2, un compromís adquirit i subscrit en els successius protocols esperonats per l'ONU, però que, a la pràctica, no s'han substanciat en una disminució efectiva. Diverses mesures estan a hores d'ara a sobre de la taula. Algunes veus apunten que una reducció de les hores de treball abaixaria de forma efectiva l'impacte sobre el planeta. Pot la setmana laboral de quatre dies ser la resposta correcta davant l'emergència climàtica?
Les respostes, tanmateix, són obtuses. És evident que un dia sense l'obligació d'anar a treballar significa estalviar-se un desplaçament. La plataforma que al Regne Unit dona suport a la proposta de les setmanes laborals de quatre dies va calcular que l'aprovació d'aquesta mesura suposaria reduir en 127 milions el nombre de tones emeses a l'atmosfera. Això seria el mateix que eliminar de colp de les carreteres britàniques el 20% de la flota de vehicles privats.
A l'Estat espanyol, segons una enquesta realitzada en el marc del projecte europeu E-Cosmos, el 61,5% dels treballadors i treballadores es desplaça en vehicle propi fins al seu lloc de treball, per un 17,6% que ho fa en transport públic. Es calcula que en un dia laborable es realitzen 37 milions de viatges des de casa fins a la feina. Un 32% d'aquests superen els deu quilòmetres i no s'ha de passar per alt que un vehicle de benzina de mida mitjana emet uns 143 grams de CO2 per quilòmetre . La reducció de desplaçaments, doncs, tindria efectes immediats i molt beneficiosos en termes de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle.
La idea no és en absolut nova i, de fet, organismes com el Servei Valencià d'Ocupació i Formació (Laboral) n'ha estat un dels principals padrins. Des de la legislatura passada, i del bracet del think tank britànic Autonomy Institute, promouen públicament les reduccions de jornades laborals a les 32 hores setmanals, com una mesura que, entre altres, generaria beneficis mediambientals. De la mateixa manera ho ha defès, a Madrid, Íñigo Errejón, qui ha convertit aquesta en una de les seues propostes estrela.
Desplaçaments al marge, són molts els elements que s'entrecreuen en aquest debat. L'any 2008 dos investigadors nord-americans, David Rosnick i Mark Weisbrot, van analitzar l'impacte que, en termes de consum d'energia tenien les jornades laborals dels Estats Units i de les quinze primeres economies europees. La conclusió fou que si a Nord-Amèrica s'optara per l'horari de treball mitjà europeu, s'estalviarien el 18% de consum de l'energia. Per contra, si la UE assumirà el ritme nord-americà, el consum s'incrementaria d'un 25%. Un altre estudi dels investigadors Jared B. Fitzgerald, Juliet B. Schor i Andrew K. Jorgenson referenciat en el període 2007-2011 evidenciava que, als Estats Units incrementar el temps de treball en un 1% suposava un augment d'entre el 0,65 i el 0,67% de les emissions de gasos contaminants a l'atmosfera. Estudiosos com Nässen i Larsson han calculat que, a Europa, per cada reducció de l'1% en les hores de treball, es produeix un descens del 0,8% en les emissions de CO2.
I és, en aquest punt que entra en escena una qüestió cardinal que no només afecta l'àmbit laboral, sinó el conjunt del sistema econòmic: la relació que, independentment de la força laboral utilitzada, existeix entre les emissions de gasos contaminants i la producció de béns i serveis, per a la qual es requereix energia. El planeta fa anys que reclama un ús més sostingut dels recursos i això implica reduir els nivells de consum i, per tant, de demanda. Tot plegat resulta ser un escenari terrorífic per als economistes ortodoxos. L'alternativa del decreixement és una opció que pren força davant un escenari insostenible. Segons l'últim informe de la Global Footprint Network corresponent a l'any 2012, la demanda actual a escala global de les nostres activitats és de 2,7 hectàrees per persona a escala global. La petjada ecològica s'incrementa fins a les 3,7 hectàrees en el cas d'Espanya. Segons els càlculs dels científics, perquè allò que ens proporciona la Terra i allò que consumim es trobara en equilibri, cada persona hauríem de consumir dues hectàrees per càpita.
I el que els experts en medi ambient indiquen de fa temps és que ni els cants a propòsit de la transició energètica ni els Greens New Deals a banda i banda de l'Atlàntic no seran suficients per avançar cap a escenaris realment sostenibles. Perquè fins i tot aquestes noves tecnologies que es proposen, requereixen matèries primeres finites i perquè explotar-les suposa, de nou, reblar en el clau de l'ecocidi que la humanitat inicià ara fa dos segles amb la revolució industrial.
"La crisi climàtica apel·la a una disminució sense precedents de l'activitat econòmica que genera emissions, circumstància que ens posa, cara a cara, amb allò que Paul Lafargue anomenava "la necessitat de fer el mandrós" -exposa l'informe 'Els límits ecològics del planeta', de Philipp Frey-. Si la sostenibilitat ecològica requereix un decreixement global en el consum material, un increment del temps de plaer no esdevé tant un luxe sinó més aviat una urgència".