“La meua intenció és estar quatre anys en política i retornar a la universitat, jo no crec en la classe política”, afirmava el març passat, en una entrevista a EL TEMPS, Rubén Martínez Dalmau, vicepresident segon del Consell que va ser candidat a la presidència de la Generalitat per la formació morada a les eleccions de 2019. “Ningú no és imprescindible, soc una persona que té el seu ofici i que fa un servei a la societat durant un temps; des del primer dia, la meua intenció era estar-me una legislatura i retornar a la universitat”, al·legava.
Dalmau ha experimentat el mateix desencís que en temps pretèrits també van patir Antonio Montiel i Antonio Estañ, les dues persones que van precedir Pilar Lima a la secretaria general valenciana de Podem. Les disputes caïnites al si de Podem comporten un desgast evident. A més, el replegament ideològic que ha significat l’entrada de Lima tampoc no contribueix a dibuixar un futur gaire optimista.
El primer any de Lima al capdavant del partit al País Valencià s’ha caracteritzat per la negativa a integrar la llista alternativa, liderada per Naiara Davó i que va quedar pràcticament empatada a la seua en l’assemblea de 2020. Cap dels membres de la seua executiva permanent no pertanyia a la candidatura rival. Això a banda, Lima ha adoptat decisions internes ben controvertides, com ara l’acomiadament de diversos treballadors del grup parlamentari al·legant motius de caràcter econòmic. No obstant, les vistes judicials que s’han anat celebrant han confirmat que es tractava de comiats improcedents, cosa que n’ha multiplicat el cost de les indemnitzacions.
Els presidenciables botànics
Enmig d’aquesta maregassa emergeix la necessitat d’obrir el debat sobre la persona que ocuparà el número 1 a la Generalitat. Per bé que la data de caducitat de la legislatura està fixada a la primavera de 2023, hi ha la possibilitat d’una dissolució anticipada de les Corts, tal com ja va passar quatre anys enrere, quan Ximo Puig va fer coincidir les eleccions valencianes amb les estatals.
De les tres potes que conformen el Govern del Botànic, a hores d’ara només sembla segur que Puig optarà a un tercer mandat. Malgrat que l’any 2017 va anunciar que no renovaria de nou el càrrec de secretari general del PSPV-PSOE, en què ja porta nou anys, finalment ha decidit encadenar quatre anys més. Així doncs, ni en el congrés nacional —que tindrà lloc a Benidorm (Marina Baixa) el novembre vinent— ni a les primàries que hauran de convocar-se posteriorment per designar-ne el candidat, no és previst que Puig tinga un contricant. Una hipòtesi encara més improbable després que Pedro Sánchez haja defenestrat José Luis Ábalos del Govern espanyol i de la secretaria d’Organització del PSOE.
De la seua banda, a Compromís sura l’enigma de la repetició o no de Mónica Oltra com a presidenciable. Els rumors d’una possible marxa a l’Ajuntament de València en substitució de Joan Ribó —qui també va avançar que no estaria més de vuit anys— no han passat de la fase de l’especulació.
De fet, les diverses forces que prenen part de la coalició es troben immerses en els processos orgànics respectius i prefereixen ajornar el debat sobre els lideratges fins ben entrat el 2021. Ara com ara la prioritat és bastir una federació que consolide la convivència grupal, a fi de greixar com cal el funcionament intern de Compromís, que els uns i els altres consideren manifestament millorable. Quan se’ls demana pel seu futur, tant Oltra com Ribó sempre fan una puntada endavant amb la pilota.
I Podem? Si es confirma la pretensió de Martínez Dalmau de no repetir com a cap de cartell, quines alternatives emergeixen a la vista? De moment, Pilar Lima no ha comunicat la seua intenció de figurar al número 1.
Certament, també va descartar succeir Davó com a síndica parlamentària —parlava dels tres espais de col·laboració: ella al partit, Davó a les Corts i Dalmau al Consell— però a començaments d’any, animada pel seu cercle més afí, va decidir remoure-la en un procés que el comitè de garanties estatal de la formació va censurar per “manca de formalitat, seriositat i professionalitat”. Tot i trobar-se en franca minoria dins del grup, amb l’únic suport explícit de les dues diputades d’Esquerra Unida, Lima va procedir a descavalcar Davó.
Si Dalmau no reconsidera la seua posició de partida i Lima continua sense oferir signes de voler ser ella la candidata, la nòmina de possibles aspirants és més aviat reduïda.
Avalada per l’estructura estatal de Podem tant a l’assemblea interna de 2017 com a la de 2020, Lima sempre ha estat envoltada de persones que principalment han desenvolupat la seua activitat política a Madrid. Ella mateixa va estrenar-se en un càrrec públic com a senadora per designació territorial.
Dels podemites valencians que han fet carrera a Madrid, se’n destaquen principalment dos. D’una banda, el director general d’Inspecció de Treball i Seguretat Social, Hèctor Illueca, que ja ha encapçalat la candidatura al Congrés per la circumscripció de València. Encara que es tracta d’un professor universitari amb prestigi i experiència acumulada a la UV, presenta un perfil eminentment tècnic que no acaba d’agradar. Bon amic de Pablo Iglesias, va ser ell qui va convidar-lo a participar del projecte de Podem.
En canvi, el perfil de María Teresa Pérez encaixa més bé. Nascuda a Petrer (Vinalopó Mitjà) l’any 1993, filla d’una aparadora i d’un treballador de pedrera, és graduada en Periodisme per la Universitat Carles III de Madrid. I és que Pérez fa una dècada que resideix de manera habitual a la capital de l’Estat. A més del grau en qüestió, té un màster en reporterisme de la Universitat Rei Joan Carles i un màster en política mediàtica impartit per la Universitat Complutense de Madrid.
En concloure la carrera, a banda dels estudis de postgrau, va fer les pràctiques a la productora d’Iglesias —qui pilotava els programes La Tuerka i Otra vuelta de tuerka— i va treballar breument a l’agència EFE i Europa Press. L’any passat, a partir de l’accés de Podem al Govern estatal, Iglesias va designar-la directora de l’Institut de la Joventut d’Espanya (Injuve), un departament que l’aleshores vicepresident segon anhelava controlar des de la seua cartera.
A les eleccions del 28 d’abril 2019, María Teresa Pérez va aconseguir un escó al Congrés per la demarcació d’Alacant, una acta que no va revalidar a la segona volta electoral, la del 10 de novembre d’aquell any.
Amb tot, mai no ha estat una persona amb una activitat pública destacada al Podem valencià. Ans al contrari, el nucli fundador del partit a les comarques del sud no va conèixer-la fins les primàries que havien de designar els candidats a les eleccions, en què a tothom li va quedar clar que comptava amb la benedicció d’Iglesias.
Després de la darrera assemblea valenciana, en què es va alinear del costat de Lima, aquesta va designar-la secretària de relacions institucionals i portaveu del consell ciutadà autonòmic. Pérez ja s’havia traslladat a València per enfortir la campanya de Lima a l’assemblea de 2017, en què Estañ va eixir-ne victoriós.
L’assumpció de responsabilitats a nivell orgànic per part de Pérez ha alimentat les especulacions sobre el desig de promocionar-la com a futura candidata. El seu principal hàndicap resideix en la llunyania física del País Valencià, que ja es prolonga una dècada, i en les responsabilitats executives que ara té atribuïdes.
Una jugada arriscada, sens dubte, però que en cercles influents de Podem pensen que pot resultar interessant per tal d’obrir-se als votants més joves. Encara més tenint en compte la importància de la mobilització electoral que necessitarà Unides Podem per tal de superar la fatídica tanca del 5%, que tornarà a estar vigent en els comicis valencians. En bona mesura, la supervivència d’UP determinarà la del Botànic.
L’any 2019, en la cita conjunta d’eleccions a les Corts i al Congrés, la llista liderada per Martínez Dalmau va anotar-se un 8,16% i 8 diputats. Molt per baix del 16% que Podem i Esquerra Unida hi havien obtingut per separat en 2015, però tres punts per damunt de la xifra que separa la vida de la mort parlamentària.