El catedràtic de dret constitucional Rubén Martínez Dalmau segurament mai no hauria imaginat que sovintejaria la seu de la UIMP no com a docent, sinó com a vicepresident segon i conseller del Govern valencià. Però cada dia entra per la porta del Palau de Pineda amb el vitalisme que el caracteritza i investit de la responsabilitat institucional que ostenta.
Dalmau governa des de la plaça del Carme de València però trepitja molt el territori i no deixa de mirar el sud. Té molt clar que Alacant és important. Hi influeixen els seus orígens però, sobretot, la convicció que és necessari involucrar les comarques més meridionals en el projecte del País Valencià.
—Com li he de dir? Vicepresident o conseller?
—Vicepresident segon del Consell.
—Vicepresident segon del Consell, se’l veu molt impregnat de la responsabilitat que ocupa. Molt institucional.
—Se’m veu responsable. Formar part del Consell en aquesta segona versió del Botànic i en una conjuntura tan particular com l’actual, per culpa de la pandèmia, em fa ser molt responsable. En aquesta segona legislatura botànica, totes les mirades estaven posades sobre
nosaltres, que érem els nous. Vam ser els primers a entrar en un Govern, alguns mesos abans que es fera el Govern de coalició a l’Estat. Havíem de marcar el camí. El camí de la responsabilitat.
—Després de quatre anys donant suport extern al Consell, l’àrea de Vivenda era un premi suficient?
—L’habitatge és un dels temes més importants que aquest Govern té a taula. És el primer escut social. L’habitatge entès no sols com el lloc on dormir, sinó com el dret de la ciutat sostenible, de la transició ecològica. És una de les àrees on poden fer-se més polítiques transformadores. A més de conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica —un cognom que portem amb molt d’orgull—, presidisc la comissió de transició ecològica i societat ambiental —la comissió TESA—, mitjançant la qual coordine les polítiques verdes. Són, per tant, dues de les potes més importants del Consell.
—Com es fa una Conselleria ex novo? Vostès no tenien ni lloc físic ni personal. A l’anterior Botànic, Vivenda era una direcció general i prou.
—Aquest és el principal problema que hem tingut. L’Administració valenciana, com totes les altres, no és ràpida a l’hora d’incorporar la gent necessària, d’ocupar els llocs funcionarials… Vam nàixer del no-res, però la feina no ens ha emporuguit. Hem treballat tantes hores com ha calgut, no hem anat per darrere de la resta de conselleries. Ben al contrari, gràcies a l’equip tan responsable que ha dirigit aquesta Conselleria, som al capdavant de les polítiques del Consell.
—Quin balanç faria de la política d’habitatge de l’anterior legislatura? El fet d’integrar una Conselleria mastodòntica, amb obres públiques i transports, va deixar-la en segon terme?
—A l’anterior legislatura hi havia un repte primordial: redreçar les desfetes del PP durant 20 anys. Ens van deixar un país assolat. No sols no van incrementar el parc públic d’habitatge, sinó que van vendre’n als privats. El Botànic d’Alacant —que té una mirada cap al sud—ha col·locat l’habitatge on calia: a una Vicepresidència del Consell. Sempre ho agrairé als meus socis.
—L’anterior Govern va aprovar una llei llustrosa, la de funció social de l’habitatge, però presentava un nivell d’execució pressupostària massa baix.
—Les nostres polítiques pivoten sobre aquesta llei, que va ser torpedinada pel PP, fins al punt d’aconseguir que el Tribunal Constitucional n’anul·lara alguns articles. En tot cas, aquesta llei va ser una gran victòria de les forces progressistes.
—Vostè prové del món universitari, on la burocràcia de vegades també és molt lenta…
—… Menys que ací, li ho assegure.
—Això volia dir-li. El gran hàndicap que ha trobat és la burocratització excessiva de l’Administració? Resulta frustrant?
“La voluntat, tota sola, no fa polítiques; des de fora de l’Administració pots percebre una manca de voluntat que, des de dins, comproves que no és tal”
—He comprovat que la voluntat, tota sola, no fa polítiques. Des de fora de l’Administració pots percebre una manca de voluntat que, des de dins, comproves que no és tal. El que passa és que la voluntat sempre ha d’anar acompanyada de gent que hi dedique moltes hores. Enguany, per exemple, hem concedit 23.000 ajudes al lloguer. Nou voltes més que les de l’últim any del PP. No dues o tres voltes més. Nou! Això requereix molta gent treballant. En aquest temps hem comprat 400 habitatges, mentre que els últims anys del PP, tal com li he dit, no sols no se’n compraven: se’n venien! Tot just abans d’entrar al Consell, una persona molt important de la política valenciana va dir-me que acabaria la legislatura sense haver comprat cap habitatge per la dificultat que comporten els processos interns. Doncs no n’hem comprat un, sinó un per dia! Al capdavall, es tracta d’accelerar-ne els processos.
—Però és tan senzill?
—És veritat que a la Generalitat tenim uns obstacles evidents. El nostre nucli funcionarial és mancat de renovació, hi cal personal més jove que s’adapte a tasques que abans no existien i ara sí… I, sobretot, disposem d’un ventall de garanties important. Potser hem sigut més papistes que el papa vigilant la despesa per evitar que es furtara a mans plenes, com passava abans. Caldria trobar el terme mitjà entre l’observança de les regles i l’agilitat necessària per implementar polítiques públiques amb una certa rapidesa. Li pose l’exemple de la Pobla de Vallbona, on desenes de famílies estaven a punt de quedar-se sense casa abans de Nadal. Hi va arribar l’equip de la Vicepresidència Segona de la Generalitat, que va conversar amb l’alcalde i les famílies, va estudiar el cas i va aconseguir que, dos mesos i mig després, aquestes cases hagen estat adquirides per la Generalitat. A un preu, tot siga dit, molt per sota del de mercat. Això és rapidesa en la presa de decisions. I qui diu la Pobla de Vallbona diu Torrent, o Alfafar, o Riba-roja, on el nostre equip es va mobilitzar de seguida per evitar-ne el desallotjament.
—Vostè disposa de dos secretaris autonòmics i cinc directors generals. Algun director general té només sis funcionaris al costat seu. Gairebé hi ha més generals que tropa. Així es pot ser ràpid?
—Jo no em queixe mai de la falta de funcionaris. Hem de treballar amb els que ja tenim i buscar la manera d’incorporar la gent que hi calga. L’efectivitat de les polítiques públiques no pot dependre de si hi ha més o menys funcionaris. Ens agradaria tindre’n més? Per suposat que sí, però això no ens ha de paralitzar.
—Potser per això vostè pressiona tant els alts càrrecs. Com a professor, ha efectuat una autoavaluació de la seua manera de gestionar el personal?
“L’emergència habitacional no espera; no hem vingut a la política a buscar un seient, sinó a transformar la vida de les persones”
—L’emergència habitacional no espera. Nosaltres no hem vingut a la política a buscar un seient, sinó a transformar la vida de les persones. Si vostè m’està preguntant si soc exigent, i tant que ho soc! Ho soc amb el meu equip i amb mi mateix. De fet, encara soc més exigent amb mi mateix. Hem de fer política amb el que tenim. Tenim els soldats que tenim. Les solucions habitacionals, els desnonaments i les ajudes al lloguer no poden dependre de la falta d’hores de treball.
—La seua Conselleria transmet soroll. Hi ha hagut moltes baixes, algunes de ben sonades, entre els principals alts càrrecs.
—[Alça els ulls i fa un gest d’estranyesa amb la cara.]
—Considera que no s’han produït baixes nombroses i sonades? A cap altra Conselleria no n’hi han hagudes tantes.
—[Silenci.] Deixe’m recordar-li que som una Conselleria nova. Se’ns havia de donar el detall de provar la gent que s’hi incorporava. Però una vegada hem estabilitzat l’equip, no hi ha hagut cap canvi més. Portem un any sense canvis. En qualsevol cas, sempre he adoptat les decisions amb el meu partit. He negociat cada nom amb el partit, i si algú no ha pogut continuar per la raó que siga, l’hem substituït per un altre de més bo que sí que ha sabut treballar en equip.
—No pensa que vostè falla en la gestió de les expectatives? Es marca metes difícilíssimes d’acomplir, i ho fa conscientment. Una mostra: hi ha 17.000 habitatges públics i vol arribar-hi a 33.000.
—Bé, això és el Pla Hàbitat, que s’allargarà fins 2030.
—I el 2023, per anar pel bon camí, quants n’hi haurien d’haver?
—Un 30% més dels que hi havia en 2019. Uns 23.000.
—És un càlcul realista?
—Absolutament!
—Quants habitatges porten en els dos primers anys de legislatura?
—400.
—La meta són 4.000 en quatre anys i en porta 400 en dos.
—Els ajuntaments ara també s’hi poden involucrar. Ja ho han fet els de Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan d’Alacant, l’Alcora, Alboraia, Elda, València… O Algemesí, on es van comprar cases a 1.000 euros. Els ajuntaments ara estan capacitats per aplicar el decret de tanteig i retracte que ha aprovat el Consell.
—Vostè ha dit que, amb 33.000 vivendes públiques, el dret a l’habitatge estaria garantit. N’està segur?
—Segons l’Observatori de l’Habitatge, sí. Ens han dit que, per poder garantir aquest dret, el parc públic ha de comptar amb aquesta xifra.
—O siga que el País Valencià està a només 16.000 habitatges de garantir el dret a la vivenda. Ho tenim a tocar.
—Això ens diu l’Observatori. I de moment, per pal·liar la manca d’habitatge públic, estem atorgant nou voltes més d’ajudes al lloguer, estem creant ajudes per a joves, buscant alternatives habitacionals, estem aturant qualsevol tipus de desnonament que arriba a aquesta Conselleria, estem buscant la forma d’establir convenis amb els bancs, estem aplicat el tanteig, estem instaurant oficines Xaloc per apropar la política d’habitatge a les comarques… I per arribar a aquestes 33.000 cases comptem, també, amb el suport dels ajuntaments. Han de saber que la competència en habitatge també correspon a ells, com succeeix a bona part d’Europa. Enguany, la Generalitat els ha atorgat 10 milions d’euros per a la compra de cases.
—Ara que recorda que la política de vivenda també és cosa dels consistoris, què li va semblar la tasca de l’Ajuntament de València en el mandat anterior, quan aquesta responsabilitat requeia sobre el seu partit?
—[Silenci llarg.] No em pertoca jutjar-la a mi.
—La regidora María Oliver no va ampliar gens ni mica el parc de vivenda, Podem va quedar fora de l’Ajuntament i ara ella és assessora seua.
—María Oliver va fer tant com va poder per impulsar polítiques d’habitatge, però la política es gestiona amb realitats. I la realitat d’un ajuntament després de dècades de govern de la dreta no és la de 2021, amb una Generalitat que hi posa 10 milions.
—“Estem aturant qualsevol tipus de desnonament”, comentava adés. Sap molt bé que la legislació estatal ho impedeix. Afirmar això no és populista?
—Nacions Unides diu que el dret a l’habitatge es basa en què no hi pot haver cap desnonament sense una alternativa habitacional. Si és obligatori que una família isca de sa casa, per la raó que siga, nosaltres hem de tindre la capacitat de solucionar el problema. La Generalitat Valenciana té l’obligació de garantir el dret a l’habitatge de totes les valencianes i els valencians. Ho diu l’Estatut d’autonomia.
—El seu programa Reconstruïm Pobles va resultar polèmic. Alguns municipis van restar-ne al marge, les ajudes van concedir-se de manera discrecional.
Qui té cinc vivendes és un gran tenidor? “La decisió que adopte l’Estat serà respectada per la Generalitat”
—Com que no existia una concurrència competitiva, no hi havia cap tipus de barem. Era a l’inici de la pandèmia i calia injectar recursos per mobilitzar l’economia. Aquest programa injectava molts diners que renovaven els nostres pobles i milloraven la vida de les persones. Vam demanar als ajuntaments quines eren les seues necessitats, i ens en van arribar tantes que, dels 20 projectes inicialment previstos, vam passar-ne a 70 a través de línies nominatives. Al pressupost de 2021 ja hem fet una convocatòria amb concurrència competitiva: el Pla Conviure. El principi de legalitat i el benefici de les persones han estat sempre al centre de les nostres decisions.
—Parlem de la llei estatal de vivenda. Vostè considera gran tenidor qui en té cinc?
—Segons la nostra llei de funció social de l’habitatge, el gran tenidor és qui en té deu o més.
—Pablo Iglesias defensa que la norma estatal rebaixe aquest mínim a cinc.
—És el Govern espanyol el que ho ha de decidir.
—Sí, però vostè hi tindrà una opinió. Cinc habitatges és sinònim de gran tenidor?
—Jo, que soc jurista, li dic que ara mateix la regulació indica que aquesta condició implica tindre, com a mínim, deu vivendes. Aquesta és la legalitat.
—La legalitat és la que és, però es pot modificar. Veuria bé reduir-ne el mínim a cinc?
—Li ho repetisc: la decisió que adopte l’Estat serà respectada per la Generalitat Valenciana.
—I què n’ha de dir de la limitació del preu del lloguer? El ministre José Luis Ábalos també se n’oposa.
—Això forma part del pacte del Govern de coalició i s’ha de treure endavant. La qüestió és com fer-ho. A mi, personalment, m’agrada molt la proposta de CCOO, per zonificacions. Hi ha d’haver alguna regulació, com passa a gran part d’Europa. No pot ser que a València s’haja incrementat el preu del lloguer un 50% des de 2015, ni que més del 40% de les famílies espanyoles dediquen a l’habitatge més del 30% dels seus ingressos. Això s’ha d’acabar, l’habitatge no pot ser més un negoci, com passa amb Madrid amb la venda massiva a fons voltor. El Botànic, en canvi, entén l’habitatge com un dret.
—Segons alguns experts, limitar els preus dels pisos dissuadiria molts propietaris que s’estimarien més tenir-los buits. Suggereixen que potser caldria gravar més el seu IRPF.
—Les polítiques d’habitatge són polièdriques, no hi ha cap vareta màgica. Nosaltres estem treballant en un pla de foment del lloguer dels habitatges buits. Al País Valencià, n’hi ha més d’un milió i mig! Hem d’estimular-ne el lloguer mitjançant fórmules diverses. Se li podrien cedir a la Generalitat durant un temps perquè fora ella la que els llogara, per exemple. I si no, caldrà sancionar els habitatges buits.
—Si els propietaris d’habitatges buits no els lloguen, seran penalitzats.
—Clar que sí. No ho dic jo, ho diu l’apartat de sancions de la Llei de funció social de l’habitatge.
—Algunes veus plantegen que una via alternativa seria la construcció de VPO de lloguer en detriment de les de compra.
“Creiem en la col·laboració publicoprivada, els promotors podran fer habitatge de lloguer en el sòl edificable de la Generalitat”
—Em sembla interessant. De fet, per primera vegada en dècades, hem destinat una partida pressupostària als promotors que construisquen edificis en lloguer: hi pagarem fins al 30% de l’obra. Nosaltres creiem en el lloguer i en la col·laboració publicoprivada. He donat instruccions perquè tot el sòl edificable de la Generalitat isca a concurs i que els promotors que vulguen construir habitatge de lloguer, puguen fer-ne.
—Alerta, que això de la col·laboració publicoprivada irritarà la secretària general del seu partit, Pilar Lima…
—No. Ella també creu en la col·laboració publicoprivada, per suposat que sí.
—Ara parlarem de Podem, però fem-ho abans del Botànic i la gestió de la pandèmia. Fa justament un any, en una reunió d’urgència, vostè va pronunciar allò de “totes les Falles no valen una vida”. Vist amb perspectiva, sembla una bogeria que vostès debateren aquell dia si calia suspendre o no les festes.
—Sí, encara es feien mascletades, no hi havia cap restricció i feia l’efecte que el virus mai no arribaria. Hem comprovat la duresa d’una pandèmia que alguns dies s’ha endut la vida de més d’un centenar de persones. Ha sigut terrible... Aquella decisió va ser molt encertada.
—A la reunió, Compromís va defensar el manteniment de les Falles.
—[Silenci llarg.] Va ser una reunió difícil.
—Quina nota li posaria al Consell en aquesta crisi sanitària?
Quina nota li posaria al Consell per la gestió de la pandèmia? “No baixaria del 8”
—No baixaria del 8. No, jo no li posaria menys d’un 8. El Consell no ha dubtat a prendre mesures severes, en molts casos avançant-nos a la resta d’autonomies. En algun moment s’hauria pogut adoptar una decisió diferent, però la vida i la salut de les persones sempre han estat al centre de l’actuació del Consell.
—Quan afirma que podrien haver-se adoptat unes altres mesures es refereix a la quarta onada i l’exigència de Mónica Oltra d’endurir les restriccions al novembre?
—Quan veus què ha passat pots dir que les coses s’haurien pogut fer d’una altra manera, però aleshores pensàvem que estàvem fent bé allò que calia.
—Abans de governar amb ells, vostè ja coneixia Ximo Puig i Mónica Oltra?
—Amb ella vaig coincidir en alguna reunió de caràcter social, però ja fa molt de temps. Al president Puig, no.
—Què n’opina?
—[Silenci llarg.] Són dues persones que han canviat la història del País Valencià. Amb el suport de Podem, van ser capaços d’entendre’s i de fer un govern de progrés. Ja formen part de la nostra història. Són dos dirigents, dos líders, que poden tindre punts de vista diferents però que sempre anteposen el benestar de la gent.
—Se li nota més feeling amb Puig.
—No sé si la paraula és feeling. Tampoc no tinc una balança per saber qui em cau millor dels dos. Amb la vicepresidenta tinc una relació ben estreta, vam fer dues campanyes junts amb És el Moment i A la Valenciana, els anys 2015 i 2016, i Compromís és una força germana, emancipadora. En el cas del president Puig, és una persona amb capacitat de lideratge, que té molt clares les prioritats del Govern.
—A vostè Compromís de vegades l’acusa, sotto voce, de fer una mena de “pinça” amb els socialistes.
—No hem vingut a la política a fer pinces. Unides Podem té la seua pròpia individualitat, no som accessoris als uns o als altres.
—Com pot ser que Pilar Lima plantejara al gener un confinament total, escoles incloses, sense consensuar-ho abans amb vostè, que és la persona del partit que seu al Consell?
—Això li ho ha de preguntar a Pilar Lima.
—Sort que ella no pot destituir-lo com a vicepresident, que aquesta prerrogativa és del cap del Consell. Si no, igual s’animava…
—Per suposat que no té aquesta capacitat. Jo em vaig presentar com a cap de llista d’Unides Podem, a mi em va votar el poble valencià.
—Van votar-lo com a diputat, no com a vicepresident.
—Sí, però en ser designat pel partit membre del Govern, jo, que em crec la separació de poders, vaig renunciar a l’acta de diputat.
—I si el partit decidira ara que Lima seria una vicepresidenta més òptima i en promoguera la substitució, vostè què faria?
“La política ha de ser sempre consensuada, la política imposada és contrària a la democràcia”
—Això és política-ficció. Les relacions amb el partit són fluides i alhora sòlides. En el passat hem pogut veure les coses de manera diferent, però ara estem pensant en el futur. I el futur del partit passa per reconstruir consensos i recuperar els elements d’unitat que em van fer ser candidat per consens. La política ha de ser sempre consensuada, la política imposada és contrària a la democràcia.
—Doncs Lima ha rellevat Naiara Davó com a síndica sense reunir el consens del grup parlamentari. Opina que Davó encara té recorregut polític?
—Molt de recorregut! Ha fet un treball magnífic com a síndica, té una capacitat de treball inqüestionable. Una dona alcoiana, de poble, valencianoparlant i que, com jo, defensa constantment que el sud ha d’estar present en la construcció d’un País Valencià organitzat i articulat.
—En veure que Lima maniobrava per remoure-la en el pitjor moment de la pandèmia, va preguntar-se que com era possible o ja s’ho esperava?
—[Silenci.] La primera sensació que vaig tindre és que era una decisió inoportuna. El problema no era plantejar aquesta possibilitat, el problema era quan va plantejar-se. La mateixa Lima havia defensat que la sindicatura del grup havia de ser diferent a la secretaria general del partit. Em va sorprendre, però ara cal mirar endavant.
—S’ha penedit mai d’haver prescindit d’Àngela Ballester a la Conselleria? Si ella no haguera impulsat una candidatura alternativa a les de Lima i Davó, és probable que Davó fora avui secretària general.
—Vaig fer el que tocava, allò que era més correcte. Tenia raons objectives per fer aquells canvis. Eren necessaris.
—Li agradaria repetir com a candidat en 2023 o, en cas que hi haja un avançament electoral, en 2022?
—La meua intenció és estar quatre anys en política i retornar a la universitat. No crec en la classe política.
—Però en quatre anys no es completa un projecte polític, i encara menys en una Conselleria com la seua, edificada des de zero.
“La meua intenció és estar quatre anys en política i retornar a la universitat”
—Ningú no és imprescindible. Soc una persona que té el seu ofici i que fa un servei a la societat durant un temps. El concepte de poc o molt és relatiu. En quatre anys poden fer-se moltíssimes coses, i ho estem demostrant. En un any i mig hem fet més que mai en polítiques d’habitatge.
—O siga que no serà candidat.
—Des del primer dia, la meua intenció era estar-me una legislatura i retornar a la universitat. No sé què passarà en el futur, però la meua intenció sempre ha sigut aquesta.
—I pot assegurar-nos que mai no militarà al PSPV ni formarà part d’una candidatura socialista?
—Jo tinc per norma no parlar de futur, perquè no el conec.
—Al PSPV, n’hi ha que diuen que vostè encaixaria en el projecte.
—No ho sé. La gent pot dir el que vulga, jo no puc controlar-ho. Però mai no m’he plantejat militar en cap altre partit que no fora Podem… I no serà perquè no he tingut possibilitats, i no sols en el PSPV. En tot cas, soc molt lleial a Unides Podem, crec en aquest projecte; és amb ell que podem fer polítiques alternatives.
—Si la llei electoral no es modifica i es manté la tanca del 5%, davant el risc de quedar-se fora de les Corts, seria convenient que Podem explorara una candidatura conjunta amb Compromís, com ja va passar a les eleccions estatals?
“Ni que siga per raons estratègiques, almenys hem de plantejar-nos una possible aliança amb Compromís”
—Ara mateix, Unides Podem no patiria, en absolut, per arribar al 5%. A les últimes enquestes, de fet, estàvem més a prop del 10% que no del 5%. Dit això, la nostra relació amb Compromís és estratègica. Compromís ha comprovat que és difícil establir-se com una força a nivell estatal, mentre que nosaltres tenim una fortalesa important. Som dues forces complementàries; a la coalició És el Moment vam veure que nou de cada deu votants conservaven el seu vot en la candidatura conjunta. Per tant, ni que siga estratègicament, almenys hem de plantejar-nos una possible aliança.
—A les eleccions valencianes?
—Hem de plantejar-nos possibles aliances. •