“Sense fulles el bosc ja no té llengua, tal com un poble que ha perdut sa parla”, versava Guillem d’Efak en un poema dedicat al foc. Els paisatges són un element central a l’hora de construir la identitat d’un territori. Més encara els punts elevats, que vertebren i són emblema i referència.
Per això dol enfilar les corbes que menen al castell de Queralt amb l’olor de socarrat travessant els vidres del cotxe i el negre cendrós tenyint el camí a banda i banda mentre alguna soca encara fumeja. Unes pistes forestals que per a la gent de la zona eren escena quotidiana i ara se’ls fan estranyes, llunyanes. Espectrals com els esquelets dels pins blancs que poblen la zona.
Una setmana després que el foc engolís vora 2.700 hectàrees entre la Conca de Barberà i l’Anoia, el degoteig de vehicles pelegrins que s’acosten a veure la desfeta des de dalt del turó és persistent. La visió de la serra de Queralt en direcció a Sant Martí de Tous tota socarrada és impactant.
A petició d’EL TEMPS, la Nuèlia Tardiu i en Jaume Ferré, amb les seves dues criatures, es van acostar a aquest indret per atendre les nostres preguntes. De Santa Coloma de Queralt, ella té 34 anys i ell en té 41. Tots dos van decidir emprendre un projecte d’apicultura amb el qual es guanyen la vida.
“Sap greu la pèrdua, era un entorn fantàstic. No vaig arribar a patir per les pedres, però per l’entorn, sí. Em preocupaven més els quatre homes concos que viuen aquí per les masies, els veïns que viuen de la terra que s’estaven exposant a perdre-ho tot”, relata Tardiu.
Fora vila, al tros on va néixer fa 49 anys, “vaig aprendre a caminar damunt els terrossos”, en Pep Soler endreça els tractors. Entre ells el cultivador que dissabte passat va fer servir per treballar el camp i evitar que les flames s’hi propaguessin. Bomber voluntari i regidor de l’Ajuntament de Bellprat, comenta que solia pujar al castell de Queralt i deia que “era un marc incomparable de bellesa sense igual”. Ara, lamenta, “ja no ho podré dir més, és molt trist”.
Del camp estant, mostra la franja fins on van arribar les flames. El negre del cremat s’acaba de forma abrupta allà on comencen les roderes del cultivador. Supervisat pels GRAF (Grup de Reforç d’Actuacions Forestals) dels Bombers de la Generalitat —que preparaven el contrafoc— i amb el foc viu a un pam de la maquinària, pot dir que va ser ell mateix qui va evitar que el foc arribés més enllà en aquella zona concreta. “Vaig estar tota la nit treballant i l’endemà, d’empalmada, a apagar les revifalles”, anota. Com ell, molts altres persones van fer la mateixa tasca.
A Albert Ventosa, cap de la Regió de Tarragona dels Bombers de la Generalitat i un dels responsables de la intervenció, no té problema a explicar que “l’incendi no només va ser acotat pels bombers, sinó per la participació dels agents del territori”. “En els primers moments hi havia força brogit de màquines llaurant el que es pogués llaurar. La determinació dels ADF (Agrupacions de Defensa Forestal) i els pagesos va ser imprescindible per aconseguir que els flancs de l’incendi no s’obrissin”, detalla.
Terra eixuta
La realitat, però, és que, de pagesos que treballin la terra o persones que feinegin als boscos o hi duguin el bestiar, cada cop n’hi ha menys. Així ho constaten els veïns que assenyalen aquesta qüestió com un dels agreujants de l’incendi. “Mon padrí era pastor i mon pare encara ho és. Jo no faré pas de pastor, no t’hi guanyes pas la vida”, exemplifica Jaume Ferré.
Pagesos i pastors que molts consideren imprescindibles per a la gestió dels boscos. En Josep Bòria és un pagès ecològic que viu a Santa Coloma de Queralt, tot i que té els camps a les Piles, a tocar del poble, però en direcció contraria de la que va avançar el foc. “Vaig tenir sort perquè el vent va bufar de serè”, relata. No descarta, però, que un dia li toqui a ell: “Els boscos estan abandonats totalment. Fa uns anys va fer una ventada terrible que va trencar ple de troncs i encara estan allà apilats. Això és combustible”. Entenc que tot plegat és “un problema del treball del bestiar” perquè ara, al bosc, “només hi ha senglars que no mengen res i cabirols als quals els agrada més el sembrat”.
Tira de memòria per explicar que, quan era jove, en un poble de 100 habitants com les Piles, hi havia cinc pastors i ara, “que jo sàpiga, només hi ha un sol pastor a tota la Conca. Ara a l’Anoia s’hi ha posat un noi jove i em sembla que n’hi ha un altre”. El resultat, diu, és que “quan jo era petit anava a una rasa i estava superneta, llavors és difícil que cremi”. Ara, en canvi, “tots els boscos estan en perill”, conclou Bòria.
Ventosa lamenta que “com que no es fa gestió de la massa forestal, això comporta dificultats per a l’extinció. Una absència de gestió pot generar incendis més grans. El responsable de bombers a la demarcació de Tarragona detalla que, “quan l’incendi impacta en clapes forestals o arriba a zona forestal, en el cas que hagués tingut menys càrrega de combustible, la intensitat de l’incendi i la generació de focus secundaris hauria estat menor i hauria donat alguna oportunitat més d’estabilitzar l’incendi”.
Soler explica que l’estat dels boscos “ens ha preocupat tota la vida”. Exposa, però, que ell no pot fer-se càrrec de la gestió dels seus boscos. “Què he de fer? Invertir el poc que tinc a netejar els boscos que són difícils de netejar? Jo no puc, això s’ha de fer amb polítiques públiques”, reclama. “Si volen un país per turistes —de fet, els pagesos ja fem de jardiners—, que posin diners per netejar boscos. Si no, tindrem un país verd de camps i socarrat de boscos”, critica.
Aquests dies, però, els propietaris de boscos no s’han escapat de la crítica. Això dol a la Nuèlia Tardiu, que demana “no responsabilitzar el pagès que té el bosc abandonat”. Creu que cal anar més enllà, perquè “el pagès a qui se li ha cremat el bosc és qui més hi ha perdut, ve de més amunt. És el que marca el mercat”. Coincideix amb ella Jaume Ferré, que denota que el pagès “té el bosc abandonat perquè no hi pot treure rendibilitat. Fa cinquanta anys, la fusta del territori es consumia aquí, avui dia és més barat carregar un vaixell de França o Romania”. Al seu entendre, “el mercat global ens ha portat tot això. Abans els boscos estaven treballats, ara la carn i la fusta no valen un euro”. I afegeix que el pastor “no vol subvenció per pasturar, vol que li paguis la llet i la carn al preu que toca”.
Tots dos lamenten que molts dels seus companys de generació se n’han anat dels pobles per guanyar-se la vida. “Ja els agradaria treballar als boscos de casa sense anar a qui sap on. Si valgués, no caldria anar buscar feina fora. Tots seríem aquí i el bosc seria net. Ara està abandonat i, si ho abandones, crema”, lamenta Ferré.
És cert també que, amb la pandèmia, algunes persones han decidit deixar la ciutat per anar a viure en pobles. Tardiu indica, però, que és “benvingut qui vulgui venir”, però que necessiten població “vinculada al terreny. Si venen a teletreballar, la casa estarà habitada, però el bosc seguirà igual. Ens cal gent que arreli i tingui vincle”.
Acer
“Com menys pagesos hi ha i més arruïnats estan, més fàcil és posar renovables”, sentencia Josep Bòria. Aquesta és una de les preocupacions de molts veïns: que, després de l’incendi, les muntanyes s’omplin de molins de vent o de plaques solars. Una qüestió per la qual pateixen des de ja fa temps al conjunt de serres de la contrada.
Quan el president de la Generalitat Pere Aragonès es va desplaçar a Bellprat per visitar les zones afectades, un seguit de veïns s’hi van acostar per protestar contra els projectes d’instal·lacions d’energies renovables que hi ha previstos a la zona.
Una d’aquestes persones era la Rita Baliu: “Ja que hem tingut la desgràcia que se’ns cremi tota una part de la serra, que l’altra no ens l’omplin de molins i plaques”. Veïna de Bellprat, casa seva és la primera que hi ha davant la línia de foc. “Soc al pati veient el panorama, ara apagat, però dissabte això era una caldera. Ho vam viure amb por. El so d’aquell foc el recordaré durant molt temps”, descriu a EL TEMPS en una conversa per telèfon. No els van desallotjar, però; arribat un moment, es van tancar dins de casa perquè ja no es podia respirar a fora del fum que hi havia. Tot i això, no hi patia, perquè “les cases són de pedra gruixuda i en cap moment es va témer que el foc pogués arribar al nucli”. Tot i que alguns veïns de segona residència van anar-se’n, ella diu que no en tenia pas ganes: “si estàs a casa i per alguna cosa el foc t’hi arriba, que puguis lluitar amb ell amb el que convingui. El que vols és salvar el teu sostre”.
El que va passar amb el foc, però, afirma que “ja no es pot solucionar, perquè el que està cremat, està cremat”. En canvi, diu, “sí podem posar solució a la planificació de plaques solars i molins. La nostra lluita és per un munt de zones que volen fer malbé. D’un costat, reivindiquen energies netes i, de l’altre, embruten i fan malbé el territori”.
“Hem abandonat els boscos quan són el pulmó de l’aire que respirem —si més no una part. No cuidem aquestes coses i després venen la Covid-19 o plagues i ens preguntem què deu haver passat. El que ha passat és que estem respirant merda, bevent merda i menjant merda perquè quatre es facin rics”, argumenta Baliu.
Lamenta, a més, que, tot sovint, decisions que afecten certs territori no es prenguin escoltant qui hi viu. “Vivim al poble perquè ens agrada i estimem la terra. Cal que tota aquesta gent que planifica coses no ho faci des d’un despatx. Que vinguin i parlin amb la gent, que vegin què volen destrossar”, reclama. Preguntada per si se senten oblidats, respon que no ho sap, perquè “és una cosa general, també hi ha gent reivindicant cases i feines que no tenen. Quan un té mancances, plora d’alguna manera i demana. Llavors, no sé si és per oblit o perquè les coses no es fan bé. Tenim una merda de polítics. No es pot fer política des d’un despatx. S’ha d’anar a veure, olorar, trepitjar!”.
Bòria, a més, afegeix preocupat que “les plaques solars devaluen els preus de la terra. Si jo tinc un camp llogat, pago 500 € per hectàrea. Però, si ve algú amb una placa i en paga 1.500…”. De manera semblant ho viu Tardiu, que pensa que són “com el pati d’esbarjo de Barcelona i, alhora, l’abocador. Si l’energia dels parcs no es quedarà aquí, que fotin els molins a Collserola”. Afegeix que “som una font de riquesa per als de fora”, mentre que “aquí hi ha pagesia envellida i és una oportunitat per tenir terrenys a quatre duros. Mon avi era el primer que deia que tant de bo li posessin un molí al terreny perquè hi guanyaria més que amb la collita”.
Soler té una visió lleugerament diferent. Al seu entendre, els parcs de molins no “destrueixen l’agricultura”, perquè “tens un molí que ocupa uns metres i la resta de camp el pots treballar igual. La meva opinió és que allà on ja n’hi ha que ho ampliïn. Si ja n’hi ha, no em sap greu que n’hi posin més”. Li preocupa, però, que s’usi el sol agrícola per posar plaques solars: “Si omplim els camps de parcs fotovoltaics, cada 200 hectàrees un pagès ha de plegar. Ens carreguem l’agricultura”. A més, rebla, tem que “posin plaques que en un any estaran obsoletes, no valdran res i estarem tots arruïnats”.
“Si et carregues la gent del camp, al final el territori desapareixerà, serà un polígon industrial”, sentencia Bòria.
La petjada de les renovables
La zona de la Conca de Barberà i l’Anoia és una de les que concentra més parcs eòlics i sol·licituds per implantar nous projectes eòlics i fotovoltaics. Segons dades de la Generalitat actualitzades el juliol de 2021, entre totes dues comarques hi ha 183 aerogeneradors en servei, d’un total de 811 que hi ha a tot Catalunya. Tal vegada hi ha sol·licitada la instal·lació de 228 aerogeneradors més a la zona —dels quals 43 ja han estat descartats, per un total de 1.362 a Catalunya. A banda, consten sol·licituds per establir 2.094 hectàrees d’instal·lacions fotovoltaiques, tot i que 687 han estat descartades. Les sol·licituds a tot el Principat estan per sobre de les 13.000 ha.
A les poblacions més afectades per l’incendi, com Santa Coloma de Queralt, Bellprat o Sant Martí de Tous hi ha diversos projectes sol·licitats.
Pel que fa a aerogeneradors, hi ha peticions registrades per tirar endavant sis parcs eòlics. En la ponència del passat 27 de juliol, d’aquests, dos emplaçaments van ser considerats viables i dos, no. Altres dos depenen de l’Estat i estan pendents de resolució. Tot i que la viabilitat no és un vistiplau definitiu, obre una primera porta als projectes. Si tots tiressin endavant, entre els termes de Santa Coloma de Queralt i Bellprat s’hi ubicarien 24 nous aerogeneradors. Dues empreses capitanegen els projectes, d’un costat Green Capital Energy, propietat de l’antic gendre de Florentino Pérez, Jesús Martín Buezas i una de les principals empreses del negoci de les renovables a la Península. De l’altra hi ha Eòlica la Conca 3 S.L., empresa participada per Nordex –l’accionista principal de la qual és Acciona– i Igewind.
Entre les tres poblacions, també es van considerar viables les sol·licituds per instal·lar tres parcs de plaques fotovoltaiques que ocuparien un total de 265 ha, 298 si es té en compte que uns dels parcs s'estén també cap als termes de Jorba i Argençola. Estan impulsats per Matacan Solar S.L., Aspillera Solar S.L. i Brigola Solar S.L.. Totes tres empreses vinculades a Carolus Admin SL, de la qual és president Antonio Sieira Mucientes, CEO d’IGNIS Energy i fundador del partit PUM+J (Por un Mundo Más Justo). El seu soci, conseller i secretari del grup, és Francisco José Sarasola Jaudenes. Aquest és també president de la SICAV Autin Inversiones, de la qual és conseller i secretari Borja Sarasola Jaudenes, exconseller de Medi Ambient de la Comunitat de Madrid pel PP i imputat per l’operació Púnica.
Una gestió complexa
L’incendi de Queralt no és pas un incendi convencional. Així ho ha volgut fer constar Bombers de la Generalitat. Albert Ventosa, cap de la Regió de Tarragona, posa èmfasi en el fet que tenien “un entorn de molta sequedat, escassa pluviometria els mesos d’hivern i primavera, i a més un foc conduit per un vent de ponent molt sec i reescalfat”. Condicions que van fer que des del pont on es va originar l’incendi —a la sortida de Santa Coloma de Queralt— fins a la serralada de Miralles i Queralt, el foc avancés amb gran velocitat i virulència a través de camps de cereals que encara no s’havien segat. “Els incendis en camps de cereals sense segar són crítics, perquè són incendis molt ràpids i intensos, amb flames de tres i quatre metres i capacitat de llançar focus secundaris a més de cent metres”, explica Ventosa. A més, les clapes forestals que hi ha entre els camps haurien multiplicat l’efecte propagador perquè és on el foc “agafa l’energia per projectar focus secundaris massius i a distància”. Combina, doncs, “vents de 25 i 30 km/h amb la potència que dona la combustió de la massa forestal”.
Segons els estudis, en aquesta etapa inicial el foc va tenir una velocitat per sobre dels 1.700 metres per segon, arribant als 3.000 en alguns moments. “Això està fora de la nostra capacitat d’extinció”, detalla el bomber. A falta de capacitat per extingir el cap, “tot i que es van fer actuacions per mirar d’extingir-lo”, part dels esforços es van centrar a evitar que els flancs de l’incendi s’obrissin. De fet, quan ens situem al punt d’inici de l’incendi, veiem a la perfecció que el foc dibuixa gairebé dues línies paral·leles i avança en línia recta, encotillat pels camps segats pels pagesos. “Això va condicionar que la superfície total cremada no hagi estat més”, conclou.
Tot plegat, va tenir el zenit el diumenge a la tarda, quan tots aquests factors desemboquen en “l’obertura del cap de l’incendi en una columna convectiva que entra dins el que s’anomena incendis de segona generació —tot i que no en la seva versió més greu—”, descriu Ventosa. Assenyala també que aquestes columnes quan es desplomen “genera focus secundaris al seu entorn que fa que l’incendi estigui fora de capacitat de gestió durant molt temps”.
Revifar Queralt
Arran de l’incendi, a Santa Coloma de Queralt s’ha creat una plataforma, Revifem Queralt, amb la voluntat de col·laborar en la gestió del postincendi. Veïna del poble, la seva portaveu és Rut Mensa. Aquesta ambientòloga i estudiant d’enginyeria agroalimentària exposa que “hi ha el sentiment entre la població que no se’ns acaba d’escoltar i no es té en compte el que diu la gent”. S’han organitzat, doncs, perquè pensen que “seria interessant poder participar en la gestió dels boscos, no només els cremats”.
Conscients, però, que la decisió final sol ser dels propietaris dels boscos, estan treballant perquè aquests “puguin saber totes les opcions que hi ha i com els afecta si una empresa fa una gestió o altra”. Els preocupa, per exemple, que la gestió dels terrenys cremats quedi en mans d’empreses que “treballen amb una maquinària immensa que no està pensada per als boscos mediterranis i que l’impacte que acaben generant és superior a l’incendi en si. Per això hem fet difusió d’un manual de bones pràctiques de la Universitat de Girona”.