El compte enrere per a Ada Colau ha començat. Ningú, des de Pasqual Maragall, no ha aconseguit encadenar més de dues reeleccions a l’alcaldia de Barcelona. A hores d’ara, però, tothom dona per fet que la batlessa intentarà aconseguir un tercer mandat al capdavant de l’Ajuntament.
No ho tindrà fàcil, però. Els seus principals aliats, el PSC des del Govern i ERC des de l’oposició, intentaran esgarrapar-li vots a mesura que passin els mesos. Així doncs, com sol passar, a mesura que s’acosti el final de mandat, serà més complicat arribar a acords amplis per fer front als focs que s’obriran els anys que venen. Cal tenir en compte que Colau disposa de 10 dels 41 regidors, i la seva majoria estreta de govern amb el PSC gaudeix de 18 electes.
A banda, Colau toparà amb un obstacle intern que, a l’hora de la veritat, hauria de ser relativament senzill de superar. El codi ètic de Barcelona en Comú estableix limitar el mandat dels càrrecs electes “a dues legislatures consecutives”. Ara bé, recull que és “excepcionalment prorrogable a un mandat més sempre que es doni un procés de discussió i validació ciutadana”.
En paral·lel, el darrer baròmetre semestral de desembre de 2020 pintava bastos per als comuns. Un 65,9% dels enquestats consideren que Barcelona ha empitjorat el darrer any, una dada que contrasta amb la de l’equador de mandat passat. Al juny de 2017, un 40% dels barcelonins pensava que la ciutat havia empitjorat. Segons el sondeig més recent, un 39% dels enquestats consideren que la gestió de l’Ajuntament ha estat bona o molt bona el darrer any, mentre que el 46% la classifiquen de dolenta o molt dolenta. Es tracta d’un rècord negatiu des de 1990, quan es comença a registrar el baròmetre.
Una altra dada que hauria de preocupar als comuns és la valoració que fan els ciutadans de la seva alcaldessa. Colau rep en l’últim baròmetre una nota del 4,3 sobre 10. Un mínim històric d’ençà que es va presentar el 2015. Al juny d’aquell any els ciutadans la valoraven amb meritori 5,8 i, de fet, la batllessa no havia suspès en cap baròmetre fins el desembre de 2019.
Per contra, el seu principal competidor, el candidat d’Esquerra Republicana Ernest Maragall, que ja ha anunciat que repetirà com a alcaldable, s’enfilava fins al 5,2 de valoració. Fins i tot van superar Colau el seu soci de govern, el socialista Jaume Collboni, amb un 4,7, i la candidata de Junts, Elsa Artadi, amb un 4,4.
Els seu competidors saben de la debilitat de Colau, que com molts governants ha vist estroncada la seva acció de govern per la irrupció de la pandèmia de la Covid, que ha trasbalsat les prioritats.
Durant aquests mesos, qüestions com ara l’urbanisme tàctic –és a dir, l’adaptació dels carrers a les necessitats dels vianants a través d’intervencions temporals– han servit perquè part important de l’oposició ataqués amb força l’actual alcaldessa.
Una operació de desgast que anirà en augment els propers mesos, per als quals es preveu que es desenvolupin temes de calat on els equilibris són delicats. Es veurà aviat amb qüestions com la superilla de l’Eixample o el desplegament del traçat del Tram per la Diagonal. I s’ha vist els darrers dies amb qüestions com ara la recollida de residus porta a porta al districte de Sant Andreu, o el projecte de l’Hermitage.
Un tema, aquest darrer, en el qual s’han fet notar les diferències de parer entre els socis de Govern. Els socialistes són favorables a un projecte que Colau ha volgut fer anar per la via judicial. Una mostra més de la difícil convivència entre els dos partits durant els darrers anys.
Encara que fins ara Collboni ha optat per gestionar internament de discrepància –dirigeixen algunes carpetes clau que els han permès marcar força el rumb de l’executiu– i mantenir un perfil mediàtic baix, és previsible que els socialistes vulguin començar a marcar territori a mesura que s’acostin les urnes amb la intenció de fer el sorpasso a Colau. Es poden convertir en una peça més del «tots contra Colau» que ordeix l’oposició. Aquest escenari és el que intentaran dibuixar des de Junts per Catalunya i la dreta espanyolista. Aquesta darrera treballa a hores d’ara en la possibilitat de trobar una fórmula que els permeti agrupar forces en una sola candidatura, un operació que fins ara ha fracassat en altres àmbits a Catalunya.
Pel que fa a Junts, més enllà de l’habitual segell independentista, pensen que tenen marge per desmarcar-se com la veritable alternativa al colauisme. Així doncs, intentaran posar sobre la taula el relat que, tant ERC com el PSC –els altres principals competidors– són opcions continuistes, perquè tenen Barcelona en Comú com a soci prioritari.
De fet, Esquerra Republicana, que aposta de nou per Maragall, no se n’amaga d’aquesta voluntat. Durant el mandat s’han desmarcat de l’oposició frontal de la darrera legislatura, deixant de banda les rancúnies de la investidura i estenent la mà als comuns per qüestions tan centrals com els pressupostos. És d’esperar que els mesos que venen plantegin una estratègia basada a mostrar-se propers als comuns en els temes socials i de ciutat, i cercant el xoc amb Jaume Collboni i els socialistes. Això els hauria de valdre per intentar pescar vots de Colau, mostrant-se com a garantia que els socialistes –que generen malestar en part de les bases del comuns– no seran a l’executiu. A la vegada, volen garantir que la relació amb Barcelona en Comú sigui millor que a finals del passat mandat per assegurar-se el seu suport si Maragall torna a quedar primer a les urnes. És sabut que la mala relació en l’etapa d’Alfred Bosch va ser un obstacle important perquè no hi hagués coalició entre ERC i Colau.
A més, a Barcelona, la frontera de vot entre la CUP i els comuns és significativa, porosa i en els darrers comicis es va decantar pels de Colau. Tot i que els anticapitalistes van quedar fora de l’ajuntament, el desgast de la batllessa els podria tornar a donar ales si l’encerten amb el candidat. A favor seu hi ha el fet que els comuns no hagin aconseguit avenços significatius en la crisi de l’habitatge (hi ha uns 20 desnonaments diaris a la capital catalana) o el suport que Manuel Valls va donar a Barcelona en Comú per la investidura.
Colau necessitarà aconseguir un cop d’efecte els propers dos anys si vol esquivar l’ocàs que per ara sembla inevitable.