Bona part de la burgesía catalana enyora la bassa d’oli de la Catalunya preprocés. Els darrers mesos ha comprat amb entusiasme el pla de desescalada del conflicte català que vol liderar de Pedro Sánchez. Així li ho va demostrar Javier Faus, president del Cercle d’Economia, la setmana passada. I també li ho ha reconegut aquest dilluns part de l’elit catalana. El president del govern espanyol ha estat rebut aquest dilluns entre aplaudiments per part de la platea del gran teatre del Liceu, on ha anunciat que dimarts, a l’endemà, aprovarà l’indult als presos polítics en el marc de la conferència “Retrobament: un projecte de futur per a tot Espanya”.
El Gran Teatre del Liceu és un d’aquells llocs on, tradicionalment, s’han passejat les famílies benestants barcelonines per lluir joies i opulència. Representa la transversalitat de les classes altes, en contrast amb el catalanisme manifest del Palau de la Música. Entre la llista de benefactors que fan aportacions a l’espai per excel·lència de l’òpera a Catalunya, hi ha empresaris tan destacats com el president de SaBa Salvador Alemany, que també és president del patronat de la Fundació del Gran Teatre del Liceu; la família Barraquer, el president del Banc Sabadell, Josep Oliu; Núria Basi, del grup Basi; Joan Molins, president de Ciments Molins; Josep Vilarasau, president d’honor de La Caixa; o Jorge Gallardo, de la farmacèutica Almirall.
D’ells, Alemany i Oliu han estat entre les persones que han aplaudit l’entrada de Sánchez qui, abans de pujar a l’escenari, ha segut a platea escudat a l’esquerra per el Javier Godó, president del Grup Godó; i a la dreta per Josep Sánchez Llibre, president de la patronal Foment del Treball. A primera fila hi era també l’alcaldessa Ada Colau, que s’ha abstingut d’aplaudir la intervenció presidencial. La llista de convidats l’engreixaven noms com el del president del Cercle d’Economia, Javier Faus; Pau Relat, president de la fira de Barcelona; l’exdirector de La Vanguardia Màrius Carol, el director de RAC 1 Jaume Peral o el president del comitè executiu del consorci de la Zona Franca, exalcalde de Terrassa i exlíder del PSC, Pere Navarro. Per la banda de la política, la representació del PSC la formaven, entre altres, el president del Grup Parlamentari, Salvador Illa; la vicepresidenta del Parlament, Eva Granados; l’alcaldessa de l’Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín; o la Delegada del Govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera. Per part dels Comuns, a més de Colau, hi eren la presidenta i el portaveu del grup parlamentari, Jéssica Albiach i David Cid.
La posada en escena dels indults, però, no ha comptat amb la complicitat del govern de la Generalitat ni del seu líder, Pere Aragonès. El president català, que ja havia comunicat a Pedro Sánchez que li declinava la invitació per ser al Liceu, ha decidit protagonitzar un acte a Amposta, al Montsià. Com si volgués ser com més lluny millor de l’aplec convocat pel president espanyol. Sí que hi ha assistit l’exconseller Santi Vila, l’únic condemnat per l’1 d’octubre –tot i que va poder eludir la presó amb fiança– que ha trencat amb el discurs independentista. Més inesperada ha estat la presència de l’expresident del Parlament, Ernest Benach, d’Esquerra Republicana.
Un acte d’autojustificació i escenificació d’una pretesa magnificència que Sánchez ha iniciat amb uns versos del poeta Miquel Martí i Pol. “I som on som; més val saber-ho i dir-ho / i assentar els peus en terra i proclamar-nos / hereus d'un temps de dubtes i renúncies / en què els sorolls ofeguen les paraules”, recitava el president del Govern espanyol.
Curiosament, el poema «Ara mateix» de l’autor de Roda de Ter ha estat un dels més emprats els darrers anys en discursos independentistes. No aquest fragment, sinó un altre que el dirigent socialista ha decidit passar per alt: “Tenim a penes / el que tenim i prou: l'espai d'història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible”.
Aquesta reivindicació fragmentària del poeta català ha servit al president espanyol per vendre la necessitat de reverir “una realitat que no volem ningú, però que hem fet entre tots”. Amb les banderes catalana, espanyola i europea de fons, Sánchez ha enllaçat el catalanisme de Martí i Pol amb una de les veus més representatives de la Barcelona que parla Castellà, l’escriptor Juan Marsé i el seu llibre seminal ‘Encerrados com un solo juguete’ (Seix Barral, 1960). Una joguina “trista” que Sánchez ha assimilat a la “discòrdia”, i que ha demanat deixar de banda per “apostar per la concòrdia”.
Enllaçats els dos frames, el catalanista i el dels catalans que se senten espanyols, Sánchez ha emparaulat la noticia sabuda: “demà, pensant en l’esperit constitucional de la concòrdia, proposaré al Consell de Ministres concedir l’indult als nou condemnats en el judici del Procés que són a presó”.
El gran moment de la legislatura de Sánchez s’ha vist interromput per crits provinents de la platea que han fet dibuixar una ganyota de nerviosisme al líder del PSOE. Dos militants de l’organització juvenil independentista Arran que eren a la sala –fent valer les invitacions per als diputats de la CUP– han desplegat una estelada al crit de “visca la terra”, “la independència és l’única solució” o “no pacteu els indults, és el que necessita l’Estat”. Uns crits que enllaçaven amb la remor que hi havia a les portes del Gran Teatre del Liceu, on prop de mig miler d’independentistes s’oposaven a l’acte de Pedro Sánchez. També ho feia des de Madrid el vicepresident d’Òmnium Cultural Marcel Mauri, que comunicava que entregaven “més de 200.000 firmes en favor de l’amnistia al Congrés mentre Pedro Sánchez mercadeja amb el dolor de les víctimes de la repressió a Barcelona”.
Mentre feien fora de la sala els joves independentistes, el president espanyol reconeixia que no ignorava “que hi ha persones en contra dels indults, les entenc i les respecto”. Les seves paraules, però, no anaven dirigides a l’independentisme, sinó a blindar la seva decisió davant la dreta espanyolista que fa setmanes que l’assenyala com a traïdor de la pàtria. Aquest era, bàsicament, el propòsit d’avui, i per això era tan important per a Sánchez comptar amb el recolzament de les elits catalanes no independentistes. “Aquest espai evoca precisament la potencia de la unitat i la cooperació al servei del que l’indispensable que és la reconstrucció”.
En la seva tasca justificatòria, Sánchez argumentava que “l’indult és una mesura de gràcia on s’anul·la de forma parcial o total la pena imposada per un jutge. Està recollit a l’article 62 de la Constitució. És una figura necessària en determinats moments, ni qüestiona ni revoca la sentència”. De seguit, demanava als opositors de la mesura que, com a mínim, reconeguessin “la plena legalitat i constitucionalitat de la mesura”.
Per a Sánchez, els indults suposaran un nou principi en la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. “Traiem a nou persones de la presó, però sumem a milions de persones per la convivència” o “no ens enganyem, no esperem que renunciïn a la independència, però esperem que es comprengui que no hi ha camins fora de la llei”. Més endavant remarcaria que “amb això sumarem també els milers de persones que els segueixen”, en relació als indults als presos polítics independentistes. Un aire de transició que ha volgut remarcar recordant que el 1978 “es van superar distàncies molt més grans que les que ens separen ara”.
Unes perspectives que el distancien del relat sobre els indults que han marcat els darrers dies els independentistes. El que per a Sánchez és un acte conclusiu, per a ERC i Junts per Catalunya és només un petit gest que no resol el fons de la qüestió. Relats paral·lels, que dibuixen una operació de seducció a l’independentisme encarnada en les paraules finals del president de l’Estat espanyol: “Catalunya, catalans i catalanes, us estimem”.
El moment, però, ha estat tossut en no permetre a Sánchez escenificar a plaer el retorn a l’oasi català. Si a fora hi havia trobat la protesta i a l’inici de l’acte els crits dels activistes d’Arran, quan sortia de la sala ha topat amb una dona que s’ha alçat per interpel·lar-lo amb una papallona groga a la solapa, i aquí Sánchez ha convidat a sortir amb ell. Es tractava de Guiomar Amell, una activista de llarg recorregut que ja l’any 1960 va ser entre els joves que protagonitzaren els Fets del Palau. En una breu conversa, Amell, segons ha explicat a EL TEMPS, ha recordat a Sánchez que el que era necessari era que es deixés votar als catalans. També que la fi de la repressió arribaria amb l’amnistia.
Dues paraules clau, “referèndum” i “amnistia” que, per ara, no són a l’agenda del conflicte que dibuixa Sánchez.