–Com és que ha assistit avui a l’acte de Pedro Sánchez al Liceu?
–Soc degana del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts i m’hi van convidar divendres. Ho vam comentar, i vam dir que hi anava. I que si podia l’havia d’interpel·lar. Ell, de manera molt elegant, m’ha tret de la sala, i després hem pogut parlar tots dos.
–Li ha barrat vostè el pas quan el president espanyol intentava sortir del Liceu?
–No, jo no li he barrat el pas. M’he aixecat quan ell ha acabat el discurs, i li he dit: «senyor Sánchez...» I ell s’ha apropat, m’ha agafat i m’ha dit: «venga conmigo». I m’ha tret de la sala.
–De què han parlat?
-Jo li he dit que em presentava com una persona que el 1960 va cantar el «Cant de la Senyera» al Palau de la Música, perquè l’himne de Catalunya estava prohibit en aquell moment. I de resultes d’aquells fets, hi va haver una gran persecució. Després hi va haver una Transició en la qual estàvem esperançats. Pensàvem que Catalunya podria trobar el seu encaix dins d’Espanya. Jo li he dit que comprenc, evidentment, que ell té un deep state al davant que és molt difícil de superar, perquè això és així. I que, per tant, li desitjo sort en això. Alhora, també li he dit que no es pot fer servir la Constitució com si fos una mena de cartell o de barricada per evitar que nosaltres fem un referèndum. Perquè, en definitiva, els referèndums els hauria de permetre la Constitució. Ell m’ha dit que els referèndums també serveixen per dividir. I li he dit que això no és cert. Perquè si fos això, Suïssa estaria divididíssima. Això últim no li ho he dit, ho dic jo ara. Però no té cap sentit això. La gent s’ha de poder pronunciar.
–S’han dit alguna cosa més?
–He aprofitat per dir-li que Catalunya, des de la Transició, que va ser un període que es va afrontar amb il·lusió, ha esdevingut un territori maltractat. Cada llei que s’aprova al Parlament de seguida és impugnada des de l’Estat espanyol. Per tant, ens sentim maltractats. És evident que la cosa no ha anat per on hauria d’haver anat.
–I ell no li ha dit res?
–Ell m’ha anat escoltat. «Le agradezco mucho el tono», m’ha dit. I he aprofitat per dir-li que hi ha coses que van contra els catalans, però que també van contra el conjunt d’Espanya. Per exemple, el corredor mediterrani és un projecte que beneficiaria el conjunt de l’Estat, i no hi ha manera que es resolgui. Ell, en canvi, m’ha dit que «esto se va a resolver». I aquí estem.
–Més enllà d’això, què li ha semblat l’acte?
–Primer s’escoltava fatal. Era un monòleg del Sánchez. Molt del seu estil. Tant era així que he dubtat si aixecar-me i marxar. I finalment, quan ha passat pel meu costat, l’he interpel·lat.
–Vostè, deia, ja va participar en els fets del Palau del 1960.
–Efectivament. Vostè encara no havia nascut. Vam cantar el «Cant de la Senyera» quan havien prohibit que s’interpretara al Palau de la Música en una visita del general Franco. I es va iniciar una gran persecució contra els qui vam fer aquell acte.
–Veu algun punt de connexió entre els moments polítics de la Transició que vostè esmentava i el que ha dit avui Pedro Sánchez?
–No. El seu discurs ha sigut només de paraules. De força no en tenia cap. Ell xarrant és brillant. Diu coses. Però res més que això. El més calent és a l’aigüera. Sí, els indults són importants, tal com deia. Jo en privat li he dit que el que cal és una amnistia. I llavors m’ha somrigut.
–No li ha dit ni que sí ni que no?
–No. Només ha somrigut.
–Per últim, vostè milita en algun partit?
–A Demòcrates, però he anat a l’acte com a representant del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Belles Arts. I he intepel·lat Sánchez a títol estrictament personal. Ningú m’ha encomanat res. No crec que ningú al Col·legi es posi nerviós per això que he fet. I si no és així, que em treguin. Què hi farem. Jo tenia clar que, si hi anava, havia de parlar amb ell.