Qui no haja estat mai a la Diputació de Castelló potser quedarà corprès per la magnificència de les pintures murals que adornen el seu vestíbul. Es tracta d'una sèrie costumista que decora les parets i on apareixen tota mena d'elements vinculats a les comarques del nord del País Valencià. Hi ha paisatges i persones, costums i infraestructures. Els dibuixos es superposen, a voltes amb cert sentit narratiu; en altres ocasions, sense cap. Com la que a mà dreta, tan bon punt hi accedeixes, mostra les pintures rupestres de la Valltorta amb una imatge aèria del port del Grau, l'estàtua de Jaume I i un aeroport que, en el moment de ser immortalitzat amb pinzell, era encara fictici. Però hi ha molt més: el massís de Penyagolosa, l'entrada de bous de Sogorb, les festes de Sant Joan, el castell de Sant Josep, el gegant Tombatossals, les Santantonades i també, clar, una romeria de la Magdalena en què es pot apreciar, al fons, un romer amb brusa negra i ulleres fosques.
Aquell romer reconeixible és Carlos Fabra, l'impulsor d'aquestes peces pictòriques, obra de l'artista Vicente Traver Calzada. El 2002 s'inaugurà la primera. "La capilla Sixtina de l'art castellonenc", va arribar a dir-ne el cronista de Castelló, Antonio Gascó, l'any 2010, quan el darrer mural va quedar definitivament exposat al públic. Aquelles pintures estaven cridades a reforçar un relat mitològic unificador en benefici de la identitat provincial. Eren anys de poder incontestable del Partit Popular a Castelló, aquells en què res no es movia sense l'aquiescència de Carlos Fabra.
Han passat deu anys des d'aquella darrera inauguració. A l'arxiimputat Fabra el substituí Javier Moliner. En les eleccions municipals de 2019 les forces d'esquerra van obtenir una ajustada victòria que van finiquitar els 24 anys consecutius de govern popular. Avui n'és president José Martí, un professor de filosofia, alcalde de Sueras, a la Plana Baixa. Es tracta del primer president de la Diputació que no és de la ciutat de Castelló.
En aquests dos anys, han canviat moltes coses a la institució provincial i altres s'han mantingut. És el cas de la celebració del Dia de la Província, que Javier Moliner va crear l'any 2014, i que es celebrava coincidint amb la Magdalena, festa local a Castelló de la Plana, una diada per "traure a relluir el castellonerisme que ens identifica, i conscienciar a la societat d'allò que els castellonencs som capaços de fer amb les nostres pròpies forces", segons l'aleshores president de la Diputació. Diumenge de la setmana passada, l'equip que encapçala el socialista José Martí va celebrar per primera volta aquesta diada (l'any passat l'acte és va anul·lar per la pandèmia), tot just coincidint amb el 199 aniversari de la creació de la Diputació de Castelló. Diumenge passat, això sí, ja no s'utilitzà el lema que Javier Moliner havia creat per promoure aquesta diada: "135 identitats. Una província única".
També s'ha canviat la data, per considerar que celebrar-la el dissabte de Magdalena, com en l'etapa del PP, vinculava en excés l'acció de la Diputació a la ciutat de Castelló. Des de bon començament Martí i el seu equip han volgut recalcar el paper de la institució al servei del municipalisme. "L'any vinent, per celebrar el segon centenari de la creació de la Diputació, la intenció és dissenyar un calendari d'activitats per a tot l'any", explica Ruth Sanz, que és diputada de cultura i regidora al municipi de Càlig, al Baix Maestrat. L'opció d'eliminar la diada mai no ha estat a sobre de la taula. Més al sud, ni la Diputació de València ni la d'Alacant han promogut mai una "Dia de la Província".
Castelló, apart?
Tot plegat posa a sobre de la taula algunes preguntes substancials: Existeix una única identitat castellonenca? I si existeix, s'ha construït de forma complementària a la valenciana o a la contra d'aquesta? Quin paper té Castelló i les comarques del nord en la vertebració del conjunt del país? I com ha estat la relació de Castelló amb la resta del País Valencià i especialment la capital, València? Per què aquesta relació entre Castelló i València ha generat molta menys literatura acadèmica que no la relació entre Alacant i la capital valenciana. Mentre aquesta ha estat percebuda de forma generalitzada com una relació marcada pel conflicte, la que s'ha establert amb les comarques del nord, i especialment amb Castelló, ha passat senzillament desapercebuda, com una qüestió menor i negligible.
Les dimensions, no es pot negar, són molt diferents. Mentre l'anomenada 'província d'Alacant' compta 1,8 habitants, la de Castelló en suma 571.000. Castelló de la Plana té 170.000 persones censades. Alacant, 331.000, és a dir, quasi el doble. I Elx, que està a 25 quilòmetres, 230.000. Mentre Alacant disposa d'una xarxa de ciutats mitjanes en l'interior, com ara Oriola, Elda, Ibi, Villena o Alcoi, les comarques de Castelló han experimentat una sagnia demogràfica en direcció interior-costa que pràcticament ha desertitzat les zones muntanyoses. Durant dècades, el projecte franquista del sud-este va alimentar un cantonalisme que, tot i no quallar políticament, es manté encara en l'epidermis en moltes àrees del sud del País Valencià. "Alacant és important", deia aquella pancarta de la manifestació del 25 d'Abril de l'any 1994 amb què Acció Cultural va voler recalcar la importància que aquesta zona té per a la vertebració del país.
I Castelló, és important? Perquè també a Castelló, tot i que de forma molt menys evident, existeix en determinades capes de població una certa desafecció cap a València i cap al fet de ser valencià. . No hi ha una articulació política consistent al respecte, però sí una flaire antivalenciana (entesa, sobretot, com "antivalenciana de València") que traspua de determinades expressions. "D'Almenara cap allà, a fer la mà!", era una expressió que no era estranya escoltar.
Una anècdota pot il·lustrar aquest estat d'ànim: a mitjans de la dècada dels 40, l'Ajuntament de Castelló encarregà al compositor Pepe García que composara l'himne de Castelló, l'anomenat 'Rotllo i Canya'. Quan l'escoltà Ángel Sánchez Gozalbo, cronista de la ciutat i persona encarregada de confeccionar la lletra (a més, per cert, de signant de les Normes de Castelló), de seguida va trobar un inconvenient: els dos darrers compassos s'assemblaven als de l'himne regional de José Serrano. "Valencianades, ni una!", li va etzibar Gozalbo a Pepe García, que va haver de refer l'última part de la melodia. Les gaiates, monument emblema de les festes de la Magdalena, per la seua banda, es defineixen com "un esclat de llum sense foc i sense fum". És a dir, no s'expliquen per elles mateixes sinó en contraposició a un altre monument: les falles.
El futbol, esport rei a l'hora d'irradiar identitats, ha estat un dels espais on més bé s'ha condensat aquesta animadversió contra els valencianistes. L'arxienemic del C.E.Castelló ha estat el València C.F.. Les visites dels xes a Castàlia han estat històricament d'alt voltatge. La rivalitat va començar abans de la dictadura, quan tots dos equips disputaven la Lliga Regional i s'ha mantingut invariablement al llarg del temps. No es tracta d'una animadversió recíproca, sinó més aviat unidireccional, des de Castelló cap a València. Els càntics contra València, Rita Barberá i Canal 9, han retronat en les grades de Castàlia. No es pot passar per alt el colofó espontani en l'himne de 'Pam, pam, orellut': "El València ha perdut, fills de puta i cornuts, borinots i geperuts". No cal dir que ser del València C.F., a Castelló ciutat, és anatema.
Tot això sense oblidar el mot despectiu que, a la Plana, es dedica a les persones procedents de València i voltants: mig-ouets. L'apel·latiu, segons explica el castellonenc Manuel Carceller, feia referència a la pobresa dels jornalers agrícoles de l'Horta de València que participaven en les collites de la Plana, que havien de compartir mig ou dur, menjat amb molt de pa com a companatge. "Això cridava l'atenció en unes comarques més ramaderes com les del nord, amb més ramats i granges", explica Carceller, que és delegat al País Valencià de la Plataforma per la Llengua.
Castellonenca i valenciana?
Marina Martí té 23 anys i ha estudiat nutrició i dietètica a la Universitat de València. Forma part de la Conlloga Muixeranga, l'Associació de Dansadors del Corpus, participa en la comissió de festes del carrer Sant Blai i és sòcia de l'equip de la ciutat. A casa sempre ha parlat en la llengua dels valencians. Una castellonenca de soca, en definitiva. I com tantes altres persones en aquesta ciutat, durant molt de temps es va definir com estrictament castellonenca. "Jo he sentit rebuig pel terme 'valencià' perquè ho associava al blaverisme, a una manera de ser valenciana que em sonava rància. I per això em sentia 'castellonenca'. Crec que tenia, i com jo molta gent, una idea prefixada del que suposava ser valencià. Això ha anat variant a mesura que he conegut que hi ha moltes maneres de ser valenciana i que no són aquelles que jo m'havia prefigurat", relata, tot manifestant un sentir que es pot resseguir en el relat de moltes persones per aquestes contrades.
"Ací hem estat molt d'esquena a València perquè València va renunciar durant molt de temps a fer de capital", aporta Dolors Ibáñez, mestra jubilada i impulsora de l'ensenyament en valencià a Castelló qui, com també Martí, considera que aquesta percepció ha variat, amb el canvi polític al Cap-i-Casal. "Va ser anant ací i allà que vaig prendre consciència que hi havia una vitalitat enorme en les comarques i que teníem molt en comú amb els valencians de Xàtiva, d'Alzira o Alcoi".
Pepe Beltrán, cap de redacció de Mediterráneo, ho té clar quan se li pregunta si existeix una identitat castellonenca. "Sí, la identitat castellonenca naix com a resposta al centralisme de València. Ara bé, ací no hi ha un cantonalisme com el que pot haver-hi a Alacant. No, ací el que sí hi ha és una certa enveja i un poc de complex d'inferioritat", afirma contundent. Beltrán, que abans de recavar en Mediterráneo va exercir primer de redactor i després, durant deu anys, de director de Levante de Castelló, considera que l'estructura provincial dels mitjans de comunicació ha consolidat el particularismei ha alimentat un imaginari col·lectiu compartit des dels Ports a la Plana Baixa i que exclou la resta del País Valencià.
La realitat és, efectivament, que els mitjans de comunicació de Castelló a penes no informen d'allò que succeeix, per exemple, a les Corts Valencianes. "La mentalitat de Castelló és provincial, provinciana i xovinista i els mitjans són un reflex d'això", en paraules de Beltrán, qui va recavar en aquest diari després que Prensa Ibérica decidira clausurar Levante de Castelló, tot debilitant la pluralitat mediàtica del nord del país.
En tot cas, i tot retornant a la qüestió de la identitat, Beltrán troba problemàtic que el gentilici per referir-se a tots els habitants del País Valencià prenga com a referència la seua part central. "Som l'única autonomia on passa això. Un saragossà és aragonès, com també ho és un d'Osca o un de Terol. Un de Tarragona és català com ho és un de Barcelona. Pot semblar un detall menor, però és una qüestió problemàtica que fa que molta gent no se senta còmoda identificant-se com a valencià". En aquest mateix sentit es manifestava el geògraf Joan Carles Membrado en 'La divisió territorial valenciana: antecedents, problemes i política de la Generalitat': "L'oposició castellonenc/valencià/alacantí que resulta de la divisió provincial de Javier de Burgos de 1833 tendeix a excloure de la valencianitat als ciutadans de les províncies del nord i del sud, mentre que fomenta en els del centre l'hàbit d'identificar València i, per tant, allò valencià únicament amb la seua pròpia província".
L'esperó provincial
La creació de les províncies en la primera meitat del segle XIX és fonamental per explicar la qüestió castellonenca, doncs ha contribuït de forma decidida a alimentar aquest particularisme. "El que el temps ha demostrat és que Joan Fuster tenia raó: el provincianisme i el centralisme són dues cares de la mateixa moneda. Com no ha d'existir el castellonerisme després de 200 anys de vigència de l'esquema provincial? Les províncies han estat i són un artefacte institucional per desvertebrar el País Valencià", exposa, contundent, el sociòleg de la Universitat Jaume I Artur Aparici. No es pot passar per alt que en el moment que es creen les províncies feia ja més d'un segle i mig que les institucions pròpies del Regne de València havien estan liquidades. La Generalitat, tal com avui la coneixem, no existia.
"Quan es creà l'àmbit provincial, no només s'estava creant una institució, sinó que el que es feia era generar unes dinàmiques polítiques, una xarxa de poder que, a més a més, disposava de recursos i competències. Això resulta determinant per entendre la seua influència, tant en el pla pràctic com en el simbòlic", exposa Ferran Archilés, que és professor d'història contemporània però és castellonenc de soca. És també coautor de Ser de Castelló. La identitat local en l'època contemporània (1880-1936). El llibre analitza com en aquest període el patriotisme local castellonenc es va anar construint en part com a contraposició a la identitat valenciana regional.
Liberals i republicans castellonencs tenen, en aquest període a cavall entre el segle XIX i el XX, un paper fonamental en el foment, a través de la praxi política o amb instruments tan potents com són les festes, d'una cosmovisió particularista alienada del conjunt de la realitat valenciana. Assistim, segons escriuen Archilés i els seus col·legues, a "la invenció d'un model de patriotisme local. Amb això, a més s'establia un eix identitari molt fort amb la identitat local al centre que vinculava un abrandat i sovint visceral nacionalisme espanyol, amb un antivalencianisme polític afegit no menys característic. La identitat local era, així, molt més que una afirmació local, era una afirmació nacional i nacionalista espanyola. Tant més espanyola com més local".
Fernando Gasset, home determinant en la política de Castelló, adscrit al Partit Republicà Radical, en fou el seu màxim exponent. "Es tractava d'una manifestació més de la ideologia nacionalista espanyola contra el projecte social i polític valencià", rebla Manuel Carceller, gran coneixedor de la història castellonenca.
Enfront d'aquest nucli de filiació clarament espanyolista, sorgeix també a la dècada dels 20 del segle passat, en contraposició, un grup de conservadors valencianistes al voltant de la Societat Castellonenca de Cultura. Són el grup que el 1932 promouran la signatura de les Normes de Castelló, una iniciativa amb vocació de país que segella la unitat de la llengua. El seu màxim exponent és el comerciant i polític Gaetà Huguet. "Gaetà Huguet i el nucli de valencianistes són gent consistent i persistent. Però s'ha d'admetre que, en el conjunt de la ciutat, són molt minoritaris", explica el filòleg Vicent Pitarch, que tot just està embarcat en l'edició d'un llibre sobre la nissaga dels Gaetà Huguet.
Una anècdota il·lustra aquesta diversitat de marcs referencials: L'any 1923, en plena dictadura de Primo Rivera, es planteja -dins un regionalisme bien entendido- la possibilitat de crear una Mancomunitat valenciana, en la qual estaven cridades a participar les diputacions de València, Alacant i Castelló. La resposta de les forces vives de Castelló a la ponència que en proposava la creació fou clara. La seua principal exigència era "que (si s'arriba a substanciar la Mancomunitat) siga reconeguda i conservada la comarca, governació o província de Castelló i la seua històrica capitalitat". Només Gaetà Huguet, en el debat d'esmenes, sol·licità que es fera una referència a la valencianitat de Castelló. Tanmateix, aquell projecte de Mancomunitat quedà en aigua morta.
L'etapa de la dictadura franquista no fa altra cosa que consolidar encara més aquest particularisme castellonenc. Per a Vicent Pitarch, "la construcció d'Espanya, al segle XIX es fa a través de la destrucció de tots els pobles i la creació de les províncies. Dos-cents anys després, les províncies estan absolutament naturalitzades i assumides en l'imaginari col·lectiu".
Aquest pòsit de liberals i republicans de principis de segles, unit a la força de les diputacions, alimenta el particularisme castellonenc. Peculiarment és aquest particularisme també el que actua d'escut durant l'anomenada Batalla de València, que no té a Castelló cap rèplica significativa. Això permet, en part, mantenir la qüestió lingüística al marge de les disputes polítiques. Mentre a València la dreta política i mediàtica utilitzen la qüestió de forma furibunda, a Castelló, UCD i Aliança Popular no entren al joc i fins i tot, arribat el cas, fan costat a iniciatives vinculades a la difusió de la llengua.
"La Batalla de València ací no va funcionar perquè sociològicament no era viable", exposa Dolors Ibáñez, qui no s'està de recalcar com la proximitat física a Catalunyaha generat i naturalitzat els vincles humans, econòmics i comercials amb el territori veí, una circumstància que particularitza Castelló, respecte de València i, sobretot, Alacant. Manolo Carceller, activista per la llengua, introdueix algun matís: "El particularisme castellonenc durant la transició democràtica no era secessionista sinó identitari. Encara ara, la senyera dels quatre pals o barres és vista de la Plana als Ports com un símbol propi, de la mateixa manera que la defensa de les Normes de Castelló i de la unitat del català enfront de les propostes de la dreta tardofranquista de la UCD o del PP, o l'ampli suport a la recepció de TV3 eren mostres de defensa de la identitat cultural pròpia".
Siga com siga, la creació de la Universitat Jaume I, la consolidació del Port de Castelló com a port d'eixida de les grans exportacions tarongeres, així com el dinamisme de la indústria taulellera van solidificar en els anys subsegüents l'imaginari castellonenc i unes dinàmiques humanes autosuficients. La classe política es va encarregar, per la seua banda, de marcar distàncies de València i d'alimentar un cert greuge comparatiu. L'obstinació de Carlos Fabra per la construcció de l'aeroport de Castelló no s'explica sense tenir tot això en compte.
L'any vinent es compliran 200 anys de la creació de la Diputació de Castelló. Serà, doncs, una ocasió per continuar reforçant l'esquema provincial i l'orgull castellonenc. La pregunta és si aquest reforçament de la identitat castellonenca és complementària a la identitat valenciana o en resulta excloent. "Vicent Ventura deia que no es podia ser valencianista sense ser comarcalista i tenia tota la raó. El problema és que al País Valencià les forces progressistes han renunciat a imaginar un territori sense províncies", lamenta Artur Aparici, per qui a Castelló "predomina una identitat molt provinciana en el sentit fusterià del terme".
"Celebrar els 200 anys de la Diputació és anacrònic, província i ridícul", censura, contundent, Vicent Pitarch. L'historiador Ferran Archilés s'apunta als qui advoquen per jubilar les províncies, però deixa anar un matís: "Sovint tenim malentesos sobre com funcionen les identitats col·lectives. Ignorar que existeix una identitat de Castelló seria fer-nos trampes. Existeix i s'ha de saber abordar com correspon. No es pot plantejar abolir la Diputació sense tenir en compte aquesta realitat. Personalment, soc partidari d'acabar amb les províncies, però cal fer-ho reintegrant la identitat castellonenca en el seu àmbit més natural, que és el valencià".
-----------------------------------------------------------
UNA PROVÍNCIA DESEQUILIBRADA
Quan en l’any 1945 es refundaren les festes de la Magdalena, un dels actes que s’introduí fou el Pregó de dissabte de vesprada, una desfilada on participen tota mena d’expressions folklòriques del nord del País Valencià de Castelló. El ritual fa visible la província i, per tant, genera un relat a propòsit d’una identitat comuna. Tanmateix, la província de Castelló és heterogènia i resultaria injust convertir la identitat de la capital de la Plana en la identitat del conjunt.
No es pot passar per alt, per exemple, que l’Alt Palància va batallar fortament -tot i que sense èxit- per formar part de la província de València. Borriana, per raons de rivalitat històrica, és un municipi que mira molt més a València que no a Castelló de la Plana. I el mateix passa amb la Vall d’Uixó o Sogorb. El Baix Maestrat, per la seua banda, és un territori de cruïlla amb una enorme afinitat amb les Terres de l’Ebre. “Amb la gent de l’altre costat del Sénia ens agermana la percepció que els extrems de la geografia hem sigut els grans oblidats”, opina la diputada Ruth Sanz, natural de Càlig.
I després hi ha la qüestió del desequilibri territorial, que esdevé especialment greu en la part més meridional del País Valencià, allò que darrerament alguns han vingut a catalogar com ‘painamunt’. La concentració econòmica i demogràfica és brutal com a resultes de l'allau migratori des de l'interior cap a la costa que es va donar a partir des de meitat del segle XX. Un exemple: l’any 1960, Castelló compta 62.500 habitants; l’any 1971 en són 93.000. Una part són migrants procedents d'Andalusia i de Castella-la Manxa, però el gruix són originaris de l'interior.
A hores d'ara, el 92% de tota l’activitat econòmica es troba concentrada en vuit municipis situats en la costa. Dels 143 municipis valencians en risc de despoblament, 74 estan a les comarques del nord. Els Ports, Alt Maestrat, Alcalatén i Alt Millars són els territoris amb una situació més delicada. La desigualtat territorial és, a parer del sociòleg Artur Aparici, que és membre del Fòrum de la Nova Ruralitat, l’element distintiu de la província de Castelló. “Els territoris d’interior són víctimes, primer, d’una lògica valenciano-cèntrica; i en segon lloc, d’una lògica castello-cèntrica. La capital, Castelló, ha funcionat al marge de l’interior i la diputació, a qui li hauria correspost un paper re-distribuidor ha fet tot just el contrari i ha concentrat poder i recursos en la capital”, assegura.
