POLÍTICA

Diputació de Castelló: així es teixeix una xarxa clientelar

L'aclaparadora victòria dels socialistes a les eleccions municipals deixa el camí expedit als del puny i la rosa per aconseguir el control de la Diputació. Es tanca així un període de 24 anys en què, especialment, en l'etapa de Carlos Fabra, aquesta institució fou instrumentalitzada per estendre una xarxa clientelar a favor del Partit Popular. EL TEMPS rememora quins mecanismes va fer servir Fabra per desplegar el seu poder omnímode i explica quines han estat, aquests 26M, les claus de la victòria socialista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la sala de comissions de la Diputació de Castelló penja, en un lloc poc visible, el retrat de Carlos Fabra Carreras, qui fora president d'aquesta institució entre 1995 i 2011. El seu successor, Javier Moliner, va ordenar-ne la retirada, quasi d'amagat, de la galeria noble -on hi havia els quadres de la resta de presidents- el 2015, dos anys després de ser condemnat a quatre anys de presó per quatre delictes contra la hisenda pública. L'oposició socialista feia temps que reclamava la retirada del retrat de qui fora amo i senyor del Partit Popular a Castelló, l'home que, a través de la Diputació, va teixir una imbricada xarxa de favors polítics i clientelisme per les comarques més septentrionals del País Valencià.

A Javier Moliner, el seu predecessor, li va costar una legislatura desempallegar-se de la seua herència i introduir una nova empremta a la institució provincial. Algunes inèrcies, amb tot, continuaren. L'aclaparadora victòria dels socialistes a les eleccions municipals del passat 26M, amb resultats espectaculars a places tan determinants com Vila-real, Alcora, Almenara o Vall d'Uixó, han obert les portes de la Diputació. Diumenge a la nit, ben passades les dues de la matinada, es confirmava que el PP perdia la majoria. Era la caiguda d'un colós, la cirereta del pastís d'una jornada històrica per als socialistes. «Obrirem les finestres de la Diputació per deixar que correga l'aire», proclamava Ernest Blanch, secretari general del PSPV-PSOE a Castelló, per qui recuperar la institució provincial era una prioritat absoluta. La nit del 26M posa punt final a 24 anys de domini popular a la Diputació.

Ací mane jo

«Ací no hi ha campistes ni zaplanistes, només fabristes». Així ho afirmava Carlos Fabra pels volts de 2005, quan a l'aleshores president de la Diputació de Castelló se li preguntava per la batalla interna entre Francisco Camps i Eduardo Zaplana a l'interior del Partit Popular valencià. Fabra va fer i desfer a la seua voluntat entre 1995 i 2011, període durant el qual va exercir un poder absolut. "El aeropuerto del abuelito" passarà a la història com una de les seues magnes obres. Durant els 16 anys que va estar al capdavant de la institució, va utilitzar els ressorts d'aquest organisme per tenir un control absolut sobre el territori. Autoritari i hàbil, maleducat quan l'irritaven, (en la sala de plenaris encara ressona el «fill de puta» que el 2008 va etzibar a Francesc Colomer, aleshores cap de l'oposició), Fabra feia gal·la del seu tarannà. «Si ser cacic és exercir l'autoritat en el meu partit i exercir de president, doncs sí, soc un cacic», va arribar a dir.


Aquelles maneres de procedir li venien de casa. El seu era el setè cognom Fabra que lluïa en la presidència de la Diputació. El primer fou Victorino Fabra Gil, l' «agüelo pantorrilles», un cacic liberal que va morir essent màxim responsable d'aquesta institució l'any 1907. El seguirien altres sis membre de la nissaga durant tot el segle XX. El seu pare, Carlos Fabra Andrés, una figura destacada del franquisme, va ser també alcalde de Castelló i president de la Diputació entre 1955 i 1960. Fet i fet, va permetre a aquesta família tenir un control absolut sobre tot el que passava a les comarques més septentrionals del País Valencià.


Carlos Fabra Carreras va encimbellar-se a la Diputació l'any 1995, alhora que Eduardo Zaplana desallotjava els socialistes de la Generalitat Valenciana. Abans havia estat regidor a l'Ajuntament de Castelló. Amb el ceptre provincial a la mà, Fabra va teixir i desplegar una xarxa d'interessos que anaven des de l'adjudicació d'obres de forma discrecional a la col·locació d'afins en llocs de feina per pagar favor polítics. Els POIS (Pla d'Obres i Serveis) es converteixen en l'etapa de Fabra en una poderosa arma per donar tracte de favor als municipis on governava el Partit Popular. Així, mentre alguns municipis rebien diners a cor que vols, altres maldaven per aconseguir uns pocs milers d'euros. Municipis com la Vall d'Alba o la Vall d'Uixó, amb alcaldes populars, neden en l'abundància, mentre es descuida desplegar una política que atenga de forma integral la peculiaritat d'un territori amb greus problemes de despoblament. Associacions de mestresses de casa, caçadors, col·lectiu taurins i associacions festives afins són també regades en aquesta etapa amb subvencions públiques procedents de la plaça de les Aules. Les crítiques per part de l'oposició per la falta de transparència a l'hora atorgar aquestes ajudes són constants.

No és l'única eina, però, amb què Fabra apuntalà el seu control sobre el territori. L'altre fou la col·locació de persones afins en determinats llocs de feina. L'Hospital Provincial de Castelló (gestionat a través d'un consorci entre la Diputació i la Generalitat) ha estat un dels nínxols de feina de molts afins al Partit Popular en les darreres dues dècades, persones, per exemple, que s'han prestat a presentar-se en candidatures municipals on el PP maldava per completar llistes. Persones col·locades a dit; ascensos laborals injustificats; oposicions suspeses i posteriorment aprovades, han format part del dia a dia d'aquest centre, a vegades amb el silenci còmplice dels sindicats.

L'altra agència de col·locació d'afins al PP ha estat el Consorci de Bombers Provincial, que gestiona el tot poderós alcalde de Villafermosa, Luis Rubio. Castelló en Moviment va denunciar l'any 2015 que fins a 41 persones afins al PP, entre candidats i familiars de càrrecs públics, treballen en el Consorci. «Jo no sé la quantitat de gent hauré col·locat en 12 anys», se li sentia dir a Carlos Fabra en una gravació que va fer pública la cadena Ser.

Un delfí insubmís

Luis Rubio és una de les poques cares que van sobreviure a la neteja que Javier Moliner va aplicar a la Diputació l'any 2015. El 2011 Moliner havia estat encimbellat a la presidència pel mateix Fabra, obligat a deixar el càrrec a causa dels procediments judicials que el perseguien. Era una persona jove, intel·ligent, lliure de la taca de la corrupció que a principis d'aquesta dècada embrutava als de la gavina. En la primera legislatura, Moliner va haver de conviure amb Francisco Martínez, controvertit alcalde de la Vall d'Alba investigat per la justícia per irregularitats urbanístiques, i amb Vicent Aparici, alcalde de la Vall d'Uixó entre 1995-1999, dos homes essencials per entendre l'atalaia de poder construïda a Diputació. També amb Esther Pallardó, parella del propi Fabra. Tot plegat un llast que va condicionar la gestió de Javier Moliner.

Javier Moliner, fins ara president de la Diputació.

Desempallegat d'aquesta carrega l'any 2015, el fins ara president de la Diputació ha aplicat durant aquesta legislatura una manera de governar diferent de la del seu antecessor. L'aplicació de criteris de transparència a l'acció de govern i la incorporació del problema del despoblament en les àrees d'interior de Castelló com un dels eixos de la seua gestió han fet un gir parcial a l'acció de la institució provincial els darrers quatre anys. Seua va ser la idea, l'any de 2015, de crear el Dia de la Província de Castelló, una diada cridada a alimentar el sentiment particularista de la ciutadania de Castelló. «Qui assumisca la responsabilitat de dirigir la Diputació en el futur ha de tenir absolutament clar que comptarà amb aquest president i amb tota la seua predisposició per col·laborar a fer que hi haja un traspàs de poders exemplar», va dir Moliner el passat dimarts, en l'últim plenari com a president. A Moliner la derrota del seu partit l'afecta només emocionalment: ja va anunciar fa temps que en acabar aquesta legislatura abandonaria l'esfera pública per tornar a l'àmbit privat.

No així els ocorre a la nodrida nòmina d'assessors que en l'actualitat compta la institució provincial. Dels 26 que cobren sou de Diputació, 21 són càrrecs nomenats directament pel govern del PP. Les seues remuneracions ascendeixen a 632.000 euros anuals l'any, segons va publicar el passat dimarts Levante-EMV.

Un recompte d'infart

La recuperació de la Diputació per part de l'esquerra, vint-i-quatre anys després, s'ha fonamentat en l'incontestable avanç municipal dels socialistes. La composició de l'ens provincial depèn del nombre de vots i regidors en els nous partits judicials en què es distribueixen les comarques de Castelló. Els bons resultats a Vinaròs i Benicarló han permès al PSPV-PSOE sumar un diputat al partit judicial de Vinaròs, mentre que a Nules, que contempla municipis com Vall d'Uixó, Almenara o Xilxes, el PP resta un diputat que va a parar a mans del PSOE (vegeu quadre). La gran notícia per als socialistes és la recuperació del diputat pel partit judicial de Llucena, el municipi d'on procedeix la nissaga Fabra. Els bons resultats d'Alcora, que permeten als socialistes superar als populars per 300 vots permeten al PSPV-PSOE endur-se els diputats que correspon a aquest partit judicial.
Fet i fet, el Partit Popular passa de tenir 14 diputats a tenir-ne 11. El PSPV, en canvi, passa de tenir-ne 8 a tenir-ne 12. Ciudadanos en tindrà dos, per dos també de Compromís.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.