Explica Paula Menero que quan tenia exactament 14 anys, un mes i 21 dies li va vindre la primera regla de la seua vida, allò que en termes mèdics en diuen la menarquia. Fou, recorda, l'última de les amigues en tenir-la. "Fins aleshores havia tingut vergonya perquè a totes les amigues els venia i a mi. I a partir d'aleshores vaig tenir vergonya per tenir-la", relata. Però, en el seu cas, el sagnat va estar invariablement acompanyat de dolor, ja des del primer dia. De molt de dolor, en la majoria dels mesos. Punxades al baix ventre, marejos i fins i tot vòmits que ha continuat patint fins i tot ara que ja té 30 anys. Els mesos bons, les molèsties li duren un dia; els mesos roïns poden perllongar-se tres o quatre dies. "A 21 anys es va fer tan insuportable que vaig dir-li ho al metge, que em va redireccionar al ginecòleg de la sanitat pública. I aquest, sense ni tan sols fer-me proves, em va dir que em prenguera anticonceptius de forma sistemàtica". La píndola li va mitigar una mica el dolor, però, amb tot, s'havia de prendre un antiinflamatori de forma sistemàtica. Fins que a l'edat dels 28, després de notar problemes a les cames -i a la vista dels antecedents isquèmics de les dones de la seua família- va decidir deixar d'administrar-se anticonceptius. Ara, resta a l'espera d'un diagnòstic que explique per què un procés fisiològic natural com és la menstruació esdevé, cada 28 dies, un infern físic i emocional. "És una qüestió que em condiciona la vida i m'inhabilita per fer quasi tot. No viatge ni faig plans quan sé que m'ha de baixar la regla", explica Menero, a qui tothom, a les xarxes coneix com @Redeula. De fet, ella no té cap problema en compartir les seues vicissituds menstruals amb la resta de la galàxia Twitter. Sense pèls a la llengua. Cap ni un. "Ho faig perquè sembla que siga un tema tabú, com si haguérem de tenir vergonya. I crec que és quelcom de què hem de poder parlar. Jo, després d'estirar-li molt la llengua a la meua àvia, vaig saber que ella també havia patit dolors, però, clar, mai no va verbalitzar la queixa. No podem naturalitzar el dolor. N'hem de poder parlar", argumenta Menero.
Menstruació i dolor no sempre van del bracet. De fet, una part important de les dones poden transitar per aquests dies sense patir cap tipus de molèsties. Però hi ha, tanmateix, moltes dones que travessen un calvari en els dies previs i durant la menorrea. Segons l'Institut València d'Endometriosis i Sòl Pelvià, una de cada deu dones pateixen endometriosis, una malaltia que tarda fins a deu anys a diagnosticar-se. A aquestes caldria sumar les que tenen la síndrome dels ovaris poliquístics. I totes aquelles que tenen malestar per causes desconegudes. Tot pensant en aquestes dones, l'Ajuntament de Girona té previst habilitar un permís menstrual de vuit hores mensuals per a totes les seues treballadores. La proposta es va aprovar la setmana passada de forma unànime en la Mesa General de Negociació del consistori i haurà de ser ratificar en el plenari del juny. D'aquesta forma, Girona esdevindrà pionera a l'Estat en aquesta matèria. No es tracta, en tot cas, d'una mesura de flexibilització horària, doncs, les treballadores que s'hi acollisquen hauran de recuperar les hores emprades en un termini màxim de tres mesos. Per a la tinent alcalde i edil d'Hisenda i Règim Interior de l'Ajuntament, Maria Àngels Planas, aquesta decisió permetrà "conciliar el dret a la salut i el benestar del treball".
La mesura ha despertat molta expectació i ha situat l'Ajuntament de Girona en el focus mediàtic. També a les xarxes ha despertat interès, però també molta controvèrsia i rebuig. Perquè per a una part de l'opinió pública, aquesta és percebuda com una proposta sense trellat, innecessària, "un excés més de les feminazis i la seua ideologia de gènere", com sintetitzava un usuari de Twitter. Les reaccions contràries eren masculines, sí, però també hi havia moltes de femenines; de dones que criticaven obertament la mesura i qüestionaven el seu efecte sobre la lluita per la igualtat entre persones de diferent sexe. Per a aquestes veus era, sobretot, un signe de debilitat que, en última instància, estaria donant ales als qui defensen la superioritat de l'home sobre la dona.
"Aquestes reaccions cal entendre-les en el context d'una societat que ha estat i és masclista i que ignora que la menstruació és un procés fisiològic natural que les dones travessem durant l'etapa fèrtil. I a aquest discurs s'apunten molts homes que són masclistes, però també moltes dones que han assumit i naturalitzat aquests valors", explica Carolina Ruiz, que és treballadora social i educadora menstrual. Ruiz és la cara visible del projecte 'Orgull Premenstrual', que tracta de resignificar el cicle menstrual des d'una perspectiva integradora i feminista. A més ha estat una de les ponents del pla formatiu "Dignitat menstrual, parlem sense bragues per mig", que la Universitat de València ha posat a l'abast del seu alumnat durant el mes d'abril. "El projecte té l'objectiu de sensibilitzar la comunitat universitària sobre diferents problemes relacionats amb la salut sexual de la dona, tant de col·lectius vulnerables a casa nostra com en crisis humanitàries. Siga com siga, els tallers han servit per posar de manifest que encara entre les joves existeixen objeccions a l'hora de parlar de la menstruació", relata Mila Font, que ha estat una de les impulsores d'aquesta iniciativa, i que és, a més a més, representant de Metges Sense Fronteres per a Catalunya, País Valencià, Balears i Múrcia.
Tallers d'aquesta mena s'han fet com més va més populars, en bona part al caliu de la quarta onada de feminisme que va agafar embranzida amb el #MeToo. Xarrades, cicles formatius, artistes que pinten amb la seua pròpia sang com a eina de reivindicació, popularització de les alternatives a tampons i compreses... Les copes i compreses de tela, que fins fa uns pocs anys eren una excentricitat, han esdevingut quelcom de normal. I fins i tot ha sorgit el free flow instinct, que propugna l'autocontrol de l'expulsió de la sang a través dels músculs de la pelvis. El bum menstrual s'ha deixat notar també a les prestatgeries de les llibreries: Esta es mi sangre, d'Élise Thiébault; Yo mentrúo. Un manifiesto; i Diario de un cuerpo, tot dos d'Erika Irusta, són alguns dels llibres que aborden la qüestió. A la normalització també hi han contribuït decididament tota una sèrie d'il·lustradores que, com ara la catalana Lola Vendetta, a través de les xarxes socials, han abordat el tema de forma desacomplexada.
També en l'àmbit institucional s'han fet pasos endavant. Recentment, les Corts Valencianes van donar via lliure a una iniciativa legislativa popular que pretén que s'administre de forma gratuïta a tota la població femenina en edat fèrtil productes d'higiene femenina sostenibles, així com que en tots els edificis públics hi haja a disposició de les usuàries tampons i compreses.
Una discriminació que ve de lluny
L'estructura de silenci que durant segles ha encapsulat la menstruació, doncs, va clivellant-se, a poc a poc. I ho fa en contra de la inèrcia que durant anys i panys ha identificat la menstruació amb la impuresa. A la Índia, en el segle VI, les menstruants havien de banyar-se en el riu i fregar-se fems fins a 94 cops. No oblidem, tampoc, que en l'Antic Testament es parla obertament de la impuresa de la dona durant el període: "Quan la dona tinga flux de sang, i el flux siga en el seu cos, set dies estarà apartada; i qualsevol que la tocarà serà immund fins a la nit". A Alemanya, algunes societats mèdiques defenien que durant el període les dones podien ser tòxiques.
I no cal ni parlar del silenci i la vergonya que, en les existències de les nostres àvies, generava aquesta qüestió. Perquè tenir la regla significava ser fèrtil i ser fèrtil significava alhora ser apta per a les relacions sexuals, una qüestió absolutament tabú en la societat catòlica i franquista. Però tampoc no cal anar tan lluny en el temps. El 2015, Instagram va retirar una fotografia de l'artista de Toronto Rupi Kaur perquè en ella apareixia una dona d'esquenes i gitada amb una taca roja a l'altura de la vagina. I encara hi ha anuncis de compreses a la televisió que s'obstinen en utilitzar líquids blaus. Perquè el roig, sembla, resulta massa explícit, ofensiu fins i tot. Com si la sang que prové de l'úter estigués contaminada. Això per no parlar de l'enrenou que s'organitzà el 2016 quan el grup municipal de la CUP de Manresa va demanar que el Servei d'Informació i d'Atenció a les Dones promoguera l'ús de les copes menstruals. L'endemà, la periodista de La Vanguardia Susana Cuadrado feia befa en un article titulat "Tampax en roba!" on venia a dir, fent el joc al masclisme més ranci, que allò que la CUP proposava era la tornada al Paleolític.
"La menstruació no només és un procés fisiològic sinó que a més és un procés social i cultural. El context on vivim ens fa experimentar la menstruació d'una forma diferent. Perquè les relacions de poder, el patriarcat i el capitalisme travessen el nostre cos. Per tant també determinen com vivim el cicle i la menstruació", explica l'educadora menstrual Carolina Ruíz, qui es lamenta que en una societat capitalista i productivista com la nostra les dones no puguen descansar quan el seu cicle menstrual així ho requereix.
Una qüestió de gènere
"Si foren els homes els qui tingueren la regla, segur que no es consideraria com quelcom vulgar i digne de vergonya. Estaria regulat i hi hauria dies de descans pels qui ho necessitaren", comenta Maria Pérez, promotora de la iniciativa legislativa popular que, al País Valencià, reclama la gratuïtat de productes menstruals sostenibles. De fet, si bé la qüestió menstrual ha assolit més visibilitat els darrers anys, aquesta qüestió se l'ha plantejada el feminisme molt abans. El 1986, per exemple, Gloria Steinem va escriure un text amb l'aclaridor títol If men could menstruate (Què passaria si els homes menstruaren). Aquest baluard del feminisme nord-americà dels 70 i 80 escrivia: "Què passaria, per exemple, si de sobte, per art de màgia, els homes pogueren tenir la menstruació i les dones no? La resposta està clara: la menstruació seria un esdeveniment d'homes, totalment envejable i del qual es podria presumir. Els homes parlarien del temps de duració de la quantitat del seu període. Els joves celebrarien l'inici del període -desitjada prova de masculinitat- amb rituals religiosos i festes només per a homes. El Congrés subvencionaria l'Institut Nacional de la Dismenorrea per combatre les molèsties del mes. Compreses i tampons rebrien subvencions federals, per la qual cosa serien gratuïtes".
La realitat és, però, que encara una part molt significativa del jovent perceben el període com quelcom propi de l'esfera privada, que s'ha d'amagar, pudorosament. Així ho percep almenys Esperanza Gil, que és psicòloga i sexòloga i té una àmplia experiència impartint tallers als instituts. "Les xiquetes i joves continuen experimentant sentiments de rebuig cap al seu cos i la seua menstruació, a penes comparteixen les seues experiències i continuen passant-se les compreses com si foren cocaïna", explica.
Per això, Gil, considera que el permís menstrual que aprovarà aquest juny el plenari de l'Ajuntament de Girona és un pas endavant cap a la normalització d'aquest fet fisiològic. Per a Esperanza Gil, que és psicòloga i sexòloga, "es tracta d'una proposta molt valenta i d'un avanç molt important en els drets de les dones en l'àmbit laboral però també a ulls de la societat". I afegeix: "Les lleis estan escrites sota la perspectiva masculina i no tenen en compte les necessitats de l'altra meitat de la població. S'hauria de fer una revisió exhaustiva per a incloure mesures com aquestes que redunden en un major benestar per a les dones i, encara que a priori les empreses no ho creguen, una major productivitat". "Ara el que caldria seria que una mesura d'aquestes característiques s'estenguera a totes les administracions i també a la iniciativa privada", afegeix Maria Pérez.
Paula Menero sap a la perfecció el que significa no tenir les forces per treballar a causa d'una dismenorrea. Ella ha tingut la sort de trobar en el seu periple laboral, caps dones que han entès la situació i s'hi han solidaritzat. Moltes altres dones no tenen aquesta sort i han de romandre en els seus llocs de feina a pesar del dolor. Algunes utilitzen els dies d'assumptes propis o fins i tot dies de vacances. "El permís menstrual és un pas endavant, sí, però, tanmateix, es queda curt: les hores s'han de retornar en el termini de tres mesos -diu Menero-. En realitat, nosaltres no tenim culpa de tenir aquests dolors que ens incapaciten. Hauríem de poder tenir la baixa, com si tinguérem qualsevol altra malaltia".