A Mutxamel (l’Alacantí) l’espanyolisme ho ha tornat a fer. Si tant d’esforç dediquen a imposar el nom Espanya a tort i a dret és que, per molt que la neguen, la realitat és tossuda i, en definitiva, no senten el país que ocupen tan espanyolitzat com ells voldrien. Òbviament, per molt que bramen, Mutxamel —vés què hi farem!— no és Torrelodones, i per això l’Espanya colonitzant necessita traure pit rojigualdo arreu i recórrer al poder simbòlic dels mots per a vessar la mala llet carpetovetònica que els corroeix. La toponímia urbana i les nomenclatures diverses dels espais del territori són susceptibles de ser manipulades en pro dels interessos espuris dels —com diu la cançó d’Al Tall— «lladres que entreu per Almansa», «que ens poseu la cova a casa i des d’ella governeu». Doncs això, lladres!, que entren per arreu de la ratlla llarguíssima que separa l’Espanya real de la catalanitat meridional, del país d’Enric Valor. No fa molt era Massamagrell (l’Horta Nord), amb l’intel·lectual Joan Fuster com a víctima propiciatòria de l’aquelarre toponímic espanyolista, amb la col·laboració del PsoE, que poc després es penedí. Ara, a Mutxamel, li ha tocat rebre al castallut Enric Valor, l’escriptor en llengua catalana més universal de l’extrem meridional dels Països Catalans. Resulta que els del PP, Cs i Vox, que tenen majoria al consistori mutxameler, han decidit foragitar Enric Valor —dimoni separatista!— del viari urbà i reconvertir el carrer afectat en —quins collons!— avinguda d’Espanya.
La nomenclatura urbana és un espai propici per a exhibir el poder simbòlic del dominador sobre el dominat. Els carrers, quan s’obvia la tradició popular, esdevenen exhibició de noms carregats de misticisme polític. Bé, no descobreixo, en absolut, la sopa d’all. Durant dècades i encara avui el ciutadans hem hagut de suportar noms de places i carrers dedicats al generalísimo Franco, als seus sequaços i al seu successor, a qui han omplert, a ell i a la seva família, de ditirambes toponímics. Altrament, l’esquerra colonialista, amb el cap instal·lat al quilòmetre zero de la madrilenya Puerta del Sol, quan li han donat oportunitat, ha portat l’aigua onomàstica al seu molí referencial, que —ai llas!— precisament no coincideix amb el dels autòctons. Al sud del sud, amb la connivència dels antes roja que rota, han escanyat el territori a cops de Miguel Hernández, fins i tot li han posat aquest nom a una universitat i a l’aeroport. Juntament amb Azorín, un altre literat de renom, però aquest de dretes, són els protagonistes d’una veritablement aclaparadora inflació toponímica a tot el sud valencià. És clar, Miguel Hernández, d’Oriola, amb càrrega èpica inclosa, escrivia en castellà, com Azorín, un senyoret de Monòver a qui li espantava la llengua del seu poble; en canvi Joan Valls, d’Alcoi, per citar-ne una de les veus poètiques més reeixides del sud valencià, ho feia en català —i ho feia molt bé— i, doncs, no interessa a l’espanyolisme ni als tararots del regionalismo bien entendido exhibir-lo per carrers i places.
Podria citar mil i un casos de noms de carrers, vials i llocs diversos del país que formen part de l’esforç continuat, com ara el dels regidors dretans i ultradretans de Mutxamel, de transformar els països dels catalans en un apèndix de la vora del riu Manzanares. En fi, la cosa ve de llarg, que l’interés porespañolizar a los ninos catalanes no va ser una ocurrència espontània del ministre PePero Wert en el 2012, que se l’empatollaren els ministres del borbònic Carles III —ep! El rei «il·lustrat» dels espanyols— en 1768 (Real Cédula de Aranjuez) i a dia d’avui la brega —la d’ells— per assimilar-nos i que deixem de ser catalans continua.
La memòria històrica sempre és necessària, per reparació de les víctimes de temps atzarosos més recents i també per a no perdre la identitat, la individual i la col·lectiva, dels subjectes i pobles condemnats a la subalternitat. Diguin el que diguin els entabanadors professionals, que tant proliferen entre la casta política i mediàtica, a Madrid i a províncies, els catalans, per a la nostra dissort, som individus subalterns en una societat hegemonitzada per individus —ocupen amb instint dominador el nostre país— d’una altra nacionalitat, els espanyols, que no accepten i s’encaparren a negar la nostra diferència. El dominador menysprea la diferència del subaltern i nega la seva identitat autònoma amb la construcció d’un relat en què, ras i curt, silencia la seva veu, la seva llengua, i li oculta la seva història, la qual és substituïda per referents històrics aliens que l’individu o col·lectiu dominat acaba per adoptar com a propis.
Tot estat-nació necessita de referents històrics per a cimentar la seva unitat i Espanya, l’estat-nació dels espanyols bastit a partir de la imposició de l’hegemonia castellana, lingüística, cultural i econòmica sobre les perifèries no castellanes, no és cap excepció. I aquests referents, convenientment esbombats, s’infiltren en la societat a assimilar de totes les maneres possibles i, evidentment, també en la toponímia, sobretot en la urbana. Per exemple, l’antiga rambla de Predicadors, perquè hi era el convent de Sant Domènec, avui dia la capitania general de l’exèrcit espanyol a València, l’espanyolisme decimonònic la convertí en plaça de Tetuan per a afalagar la conquesta espanyola de la ciutat del nord del Marroc en febrer de 1860. El nom Tetuan, com d’antuvi podria semblar, no és gens innocent.
En el segle XIX els referents espanyolistes s’introduïren en la geografia urbana de les ciutats i viles dels Països Catalans. L’Estat espanyol naixent, de disfressa liberal, expandí la seva ideologia, acompanyada de referents simbòlics, arreu del territori. Així, a València, la rambla —de sempre— de Predicadors fou batejada en novembre de 1840 com a plaça de Riego. Sí, cert, Riego era un heroi contra l’absolutisme de Ferran VII, però espanyol era i espanyolitat exhalava el seu record. Ara bé, aleshores el poble feia cas omís a les envestides toponímiques espanyolistes i la rambla de Predicadors mantingué el nom. Fins i tot l’Ajuntament valencià, en època de l’alcaldia de José Campo (el després marquès per títol concedit per Alfons XII), decidí prescindir del nom de l’heroi liberal. Vaja, el tio Campo era un conservador empedreït, que frisava —com diríem avui— per assistir a la llotja del Bernabeu. Campo formava part d’aqueixa burgesia espanyolitzada que anhelava formar part de la cort de Madrid i que encapçalà el cop d’estat dretà contra Espartero de 1843.
El 6 de febrer de 1860 els espanyols conqueriren la ciutat de Tetuan i el dia 11 l’Ajuntament de València decidí nomenar la rambla, o plaça, de Predicadors o de Sant Domènec amb el nom de la batalla guanyada a terres marroquines. Victòria de l’espadón (militar ficat a polític) O’Donnell, en una guerra inútil, de potència vinguda a menys, en què els militarots espanyols s’ompliren la pitrera de medalles atonyinant marroquins. Ep! Ho feien por España, que era la seva manera de dir perquè els eixia dels dídims. La mateixa Espanya que adoren els franquistes de Vox, els oficiants del sàbat feixista del 2019 a la madrilenya plaça de Colón i la conxorxa de llondros que regeix avui dia l’Ajuntament de Mutxamel. La guerra del Marroc de 1859-1860 fou una guerra inútil, la de l’abusador superb que s’aprofita del feble, que Leopoldo O’Donnell, el superministre d’Isabel II del moment, es tragué del barret per a contrarestar les crítiques al seu govern i alhora entretenir els caps militars sempre sospitosos de sedició —ai l’exèrcit espanyol!— en un conflicte que els possibilités ascensos i honors. És a dir, postureig pur i dur. El mateix O’Donnell, guanyada la guerra contra un rival clarament inferior, fou convertit en duc de Tetuan. Ah! I tingueu el compte que el nom Tetuan (Tiṭṭawin en llengua amaziga) no decorà sengles places de Barcelona i València i altres vials dels Països Catalans (carrers a Santa Pola -Baix Vinalopó-, Petrer -Vinalopó Mitjà-, Granollers -Vallès Oriental-, Sabadell -Vallès Occidental-, Reus -Baix Camp-, Mataró -Maresme-, Sant Cugat del Vallès, etc.) a honor de la ciutat nord-africana, sinó per la batalla allà guanyada pels colonialistes espanyols. A Barcelona també rendiren culte, a través de la toponímia urbana, a aquella infàmia espanyola a terra marroquina i en 1863 Tetuan (la victòria espanyola contra els marroquins) ornà amb el seu nom, por España, la confluència de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el Passeig de Sant Joan. Altrament, l’exèrcit vencedor, tornat a la Península, acampà a la vora de Madrid, per a fer entrada triomfal a la capital espanyola, que mai no es produí. Allà on acampà sorgí un barri anomenat per això Tetuán de las Victorias o, reduït, només Tetuán, en l’actualitat un districte madrileny.
Aquella guerra injusta generà manifestacions d’entusiasme del patrioterisme espanyol d’aleshores, fins i tot de l’Església, nacionalcatolicisme a dojo, que encoratjà als soldats a «no tornar sense deixar destruït l’islamisme, arrasades les mesquites i clavada la creu en cada alcàsser». I bé, l’invent li donà resultat a l’O’Donnell, que reclutà per a la causa una gernació d’ultramuntans (carlins), enfervorits pels capellans, que així veurien satisfets els seus anhels d’aventura bel·licista fora de la Península. Dels Països Catalans també eixiren voluntaris a fer la guitza als moros: al Principat fou creat el Batalló de Voluntaris Catalans comandat pel general Joan Prim, mentre que al País Valencià aquesta guerra deixà petja en la nomenclatura de les comparses i en les vestimentes de les festes de Moros i Cristians. En fi, a veure d’on us penseu que apareix el moro vestit amb pantalons bombatxos i jupetí.
Tetuan, doncs, un nom per a rememorar les glòries espanyoles al Marroc. A hores d’ara, de debò, sobren. A Barcelona hi ha qui ha demanat que li canvien la denominació a la plaça de tal nom, però la batllessa Ada Colau (dels Comuns equidistants) es fa l’orni. L’esquerra xarangapanderetesca té això, molta xaranga i molta pandereta, poltrona i a mamar-la. A València, la reforma de la nomenclatura dels carrers (llei de memòria històrica en mà) no ha afectat a noms tan —diguem-ne— transcendentals. Així, per pusil·lanimitat, per ignorància o per omissió, l’antiga rambla de Predicadors continua dient-se plaça de Tetuan, en honor d’una guerra colonialista, que no per ser decimonònica ha de ser censurada. I és que el batlle Ribó —per les seues obres el coneixereu— és un altre acomodat en l’equidistancianisme que s’estila en aqueixa esquerra ni xixa ni llimonà apoltronada i panxacontenta, acomodada a les institucions valencianes, a l’Ajuntament de Barcelona i al govern de l’Estat. Mentrestant, l’espanyolisme feixistitzant va fent, sense complexos. Parafrasejant el Guardiola al Mourinho, són els putos amos! Ara és Mutxamel, demà què serà?
A Barcelona, quan la II República (l’espanyola, que la catalana fou efímera), el nom de Tetuan fou substituït pel del pedagog Hermenegildo Giner de los Ríos. A València, ja posats, anaren més enllà. Si més no, els republicans tenien ben clar el simbolisme reaccionari del mot Tetuan i que calia foragitar-lo de la nomenclatura urbana. Els símbols mai no són debades: si enllardeu la senyera amb una nyafa blava, no ho dubteu, nyafa blava es queda, i ja vegeu, des dels anys setanta ençà, la quantitat de misèries humanes que s’aixopluguen rere el nyap. I, ja que esmento la senyera, en 1936, es proposà el nom de Senyera per a la plaça de Predicadors, però el Partit Comunista s’instal·là al Palau de Cervelló i convertí la plaça en Plaça Roja, com la de Moscou. Ah! I no ho oblidem: en aquell 1936 la plaça de Cánovas del Castillo (el polític reaccionari conegut com el Monstruo) fou convertida en plaça de la Generalitat de Catalunya.
En fi, com veieu, els noms dels vials urbans responen a les passions polítiques del moment. No són pas denominacions innòcues, mancades de sentit i ideologia. Com hem comprovat recentment a Palma de Mallorca, retocar la toponímia urbana mai no està exempta de polèmica. I —ep!— les denominacions dels carrers de Palma amb referents militars espanyolistes (els almiralls Churruca, Gravina i Cervera) exhalen una ferum reaccionària de la qual convindria, per salubritat democràtica, de debò prescindir. I ja no diguem recordar la «gesta» de Moscardó i els seus traïdors al govern legítim de la II República en 1936 a l’alcàsser de Toledo. A l’igual que Tetuan, per la batalla homònima, el nom Toledo representa a Mallorca i als Països Catalans la commemoració de la caiguda de Toledo en mans dels feixistes, li piqui on li piqui a la batllessa toledana, al sanedrí del PsoE del carrer madrileny de Ferraz o al príncep de la cursileria lletraferida hispànica Pérez Reverte (qualificà el batlle de Palma d’imbècil en Twitter), qui de segur aplaudirà que l’autor de la meravellosa trilogia del Cicle de Cassana (ell ni sabrà que ha estat escrita) i gran recopilador de la literatura popular valenciana, sigui privat, por España, d’un carrer dedicat a Mutxamel.
