Durant les protestes per l’empresonament del raper Pablo Hasél, Emanuele Cozzo i Antonio Calleja descrivien a El Periódico de Catalunya una esfera catalanoparlant a Twitter dominada pels discursos favorables a la resistència activa contra la repressió policial. Per als investigadors de la Universitat Oberta de Catalunya, el domini no era flor d’un dia, sinó la manifestació de dues tendències que feia temps que es gestaven a la xarxa: “per una banda, la necessitat d’actuar davant les retallades a la llibertat d’expressió i la secular crisi política, expressada en termes de l’independentisme unilateralista; per l’altra, el reconeixement de la gravetat de la crisi econòmica i social”.
Quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i la periodista Cristina Fallarás van anunciar a principis d’aquest mes que abandonaven Twitter a causa de la mala maror que s’hi respirava, als mitjans de comunicació catalans es va generar un debat al voltant de l’hostilitat que es respira a la xarxa social. En una esfera mediàtica catalana on els partits polítics treuen i posen tertulianis i columnistes a plaer i on el govern, ara independentista, adjudica publicitat institucional amb criteris poc avaluables i es reparteix les direccions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals com si fossin cromos, la demonització de Twitter per part de certes patums periodístiques, que el van presentar com una terra de ningú on regna el caos i l’hostilitat, va resultar, si més no, sospitosa. Twitter és dels pocs reductes on es pot accedir a un discurs independentista diferent a l’imposat per l’independentisme oficial, i on es pot interpel·lar directament a lis polítiquis que el defensen. La seva demonització implica l’estigmatització d’una de les poques vies de comunicació de punts de vista dissidents.
No obstant això, quedar-nos només amb aquesta lectura seria fer la gara-gara a allò que l’escriptor Evgeny Morozov titlla de populisme de plataforma. Es tracta d’un relat impulsat per les grans empreses tecnològiques de Silicon Valley que presenta el poder de les masses, articulat mitjançant les aplicacions digitals, com el paradigma de democràcia plena. Segons aquest discurs, les plataformes digitals permetrien a la ciutadania marcar diverses instàncies de poder a l’espai físic, siguin els estats, mitjançant les revoltes a cop de hashtag, siguin institucions com Wall Street –com l’exemple de GameStop. La perillositat del populisme de plataforma és evident: llimar el poder dels estats i altres agents –més o menys regulats– amb eines digitals que, fins ara, són propietat d’empreses multimilionàries subjectes a poc control i altament opaques, l’enriquiment de les quals s’ha basat en explotar les facetes més salvatges del capitalisme –desregulació, precarietat, evasió d’impostos, explotació de dades obtingudes sense el consentiment dels usuaris–, no és gaire bona idea. És per això que pensadores i militants feministes com Jessica Megarry o Ayu Saraswati són molt crítiques amb el potencial emancipador de les xarxes socials que veuen, en molts casos, com una eina de promoció laboral de certes feministes.
Precisament, les xarxes socials són un espai on es perllonga la violència que les dones vivim a l’espai físic. La decisió d’Ada Colau i Cristina Fallaràs d’abandonar Twitter té molt a veure amb aquest fet: són molts els estudis que, arreu del món, demostren el grau d’assetjament al que se sotmet les dones amb representació pública, sigui política com mediàtica, als espais digitals. La reforma de la llei catalana contra la violència masclista ja inclou la violència en l’àmbit digital. És per això que les reaccions de “si no t’agrada que t’ataquin a Twitter, deixa de fer-lo servir” no tenen en compte la situació que vivim moltes persones: podem desconnectar de les xarxes, però no podem desconnectar-nos dels nostres cossos. Anem on anem, la seva lectura ens fa susceptibles de patir violència.
És per això que, com a dona, entenc per què polítiques i periodistes volen deixar una xarxa social: no tens perquè exposar-te a més violència de la que puguis assumir en la teva vida diària. L’assetjament sistemàtic que moltes dones amb veu rebem a les xarxes socials és, ras i curt, una forma de tortura. Però també, com a dona, no puc evitar veure el seu abandonament com una derrota. En un moment d’auge del moviment feminista, les dones ens exposem a violència a tots els indrets on fem servir la nostra veu, car el masclisme malda per recuperar el domini sobre aquests espais.
Si, com diu Fallaràs al text de comiat, després de Twitter els exèrcits de masclistes s’apropiaran d’altres espais com la Viquipèdia, quin indret ens quedarà, a les dones, per expressar-nos al món digital? De veritat podem prescindir del ciberespai, una de les àgores de transmissió de coneixement més importants a l’actualitat? Afirmar categòricament que Twitter “ja no serveix” i que ara el #Cuéntalo seria impossible de fer és una falta de respecte envers les feministes que hi van fer activisme abans que ella –i que van patir violència en conseqüència– i a les que en seguiran fent –i patiran violència en conseqüència.
Fallaràs respon que lluitarà al carrer però, no és precisament aquest indret el que ha estat, tradicionalment, el lloc on s’ha limitat la nostra llibertat d’expressió i moviment? Totes tenim dret a protegir-nos de la violència, i evidentment que no cal que sigui Fallaràs, amb la feinada que ja ha fet, l’encarregada d’abanderar un discurs de renovació de la xarxa en clau feminista. El problema és considerar que els espais digitals són un espai d’excepció on regna la violència masclista de forma impune, amb el perill de reforçar el missatge equívoc que l’espai físic és segur per a nosaltres, o que les lluites per no cedir espais al món digital no tenen res a veure amb les lluites al carrer.
Ningú té l’obligació de ser a Twitter –i molt menys si es reben amenaces i insults–, però és impossible negar que s’ha convertit en una eina de promoció per a moltis periodistes, de la mateixa manera que Instagram ho és per a fotògrafis, artistes i il·lustradoris. Que persones amb poder o influència –el pianista James Rhodes va deixar Twitter a principis d’any– es desentenguin d’iniciar cap canvi transformador a la xarxa implica deixar desprotegides tant a treballadoris que hi han de ser per trampejar la seva precarietat econòmica i laboral, com a activistes que troben en la xarxa un mitjà per difondre la seva veu a públics als que no poden arribar per altres vies. De fet, la decisió de Colau de seguir a Instagram i Facebook, que permeten un grau de fiscalització menor que Twitter, remet al malestar, descrit a l’inici, que genera a les elits polítiques ser interpel·lades per discursos crítics amb les seves accions.
Les xarxes socials són espais on hi conviuen discursos i interessos que complementen discursos i interessos existents al món físic, a la vegada que desafien altres discursos i interessos presents tant al món físic com al digital. Twitter és una seu delimitada, i a la vegada una eina material continguda en un dispositiu electrònic, d’algunes de les tensions que es produeixen en la interacció de tots ells. Al món digital, lis usuaris, igual que les elits econòmiques i polítiques, hi tenim molt a dir. No es tracta d’iniciar una mena de guerra o batalla, de deixar-nos endur pel trolleig, ni d’estar exposades a les xarxes socials, en el cas de les dones, com si fóssim una mena de màrtirs.
Si el problema són els propietaris i les dinàmiques que alimenten per monetitzar-les, què ens impedeix parlar de normes acordades entre usuaris per fer d’aquests espais llocs segurs? Per què no lluitem perquè les empreses retin comptes, econòmics i ètics? Per què no plantegem la creació d’altres espais de conversa de masses en l’àmbit digital fora de l’abast de les companyies de Silicon Valley? Per què no parlem d’usos estratègics de les xarxes socials, orientades al nostre benestar i emancipació? De veritat que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, no té cap mena de poder per impulsar cap d’aquestes accions i s’ha de limitar a marxar?
Mentre no ens plantegem aquestes qüestions, els debats sobre la mala maror a Twitter seran parcials, al servei dels interessos particulars de qui els esgrimeix, que ens faran seguir mirant el dit que apunta la lluna.