La data del 14 d’abril de 1931 ha esdevingut l’efemèride republicana per excel·lència, una fita històrica que encara ressona, malgrat els interessos per oblidar-la. Aquell dia s’ensorrà la monarquia de la Primera Restauració borbònica, la que els elements reaccionaris de 1874 aixecaren per a preservar els seus privilegis. De manera sorprenent, unes eleccions municipals, les del 12 d’abril de 1931, provocaren el col·lapse del règim corrupte i caciquil, bastit contra l’anhel popular de llibertat, profundament anticatalà i depredador de les perifèries, només concebudes com a aliment del centre rapinyaire instal·lat a Madrid. La monarquia havia confiat el seu futur a la carta de la dictadura, la de Primo de Rivera, i la jugada li sortí cara. El successor de Primo de Rivera, el general Dámaso Berenguer Fusté encapçalà el període que, amb sorna, fou batejat de dictablanda, que fracassà en l’intent de fer reviscolar el règim i fou substituït (febrer de 1931) per l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas, el darrer president del govern d’Alfons XIII i qui convocà les eleccions municipals del 12 d’abril, a les quals havien de seguir les eleccions a les Corts amb el caràcter de constituents.
Republicans
L’oposició republicana a la monarquia s’havia unit, el 17 de setembre de 1930, en el Pacte de Sant Sebastià. Hi formaven part els partits catalanistes Acció Catalana de Manuel Carrasco i Formiguera i Lluís Nicolau d’Olwer, Acció Republicana de Catalunya d’Antoni Rovira i Virgili, i l’Estat Català de Francesc Macià, representat a Sant Sebastià per Jaume Aiguader. Formaven part també del pacte antimonàrquic l’Alianza Republicana que englobava els partits d’Alejandro Lerroux i Manuel Azaña, el Partit Radical-Socialista de Marcel·lí Domingo, la Derecha Liberal Republicana de Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura (el fill del polític conservador i diverses vegades cap del govern de la monarquia Antonio Maura), la Federación Republicana Gallega de Santiago Casares Quiroga i, finalment, s’hi uniren, encara que posteriorment, el PSOE i la UGT. Tots plegats crearen un comitè revolucionari amb el propòsit de dirigir una vaga general revolucionari acompanyada d’una insurrecció de militars afectes a la República. Un nou règim que —atenció!— es comprometia a reconèixer la presentació a les futures Corts Constituents d’un estatut d’autonomia redactat lliurament per Catalunya «per a regular la seva vida regional i les seves relaciones amb l’Estat espanyol». El «problema català» també els coïa als republicans espanyols, tant com als monàrquics, però aquells estaven dispostos a fer el cor fort i concedir als catalans —entesos com els del Principat només, és clar— la «gràcia» d’un estatut d’autonomia. Ah! I rebregaven el clau oferint l’autonomia a «todas aquellas otras regiones que sientan la necesidad de una vida autónoma», perquè això del «cafè per a tothom», val a dir-ho, no ha estat una invenció del ministre de la UCD Manuel Clavero Arévalo, o el que és el mateix, «si los catalanes lo tienen, nosotros también».
Estat Català —Macià— estava representat a Sant Sebastià per Jaume Aiguader, qui posteriorment havia de convertir-se en batlle de Barcelona. Aiguader era un exmilitant de la Unió Socialista de Catalunya, convençut de la necessitat de conquerir la sobirania catalana, per això s’uní al partit de Macià. Però —ai llas!— el país encara no havia assolit el convenciment patriòtic necessari per a trencar els lligams amb Espanya. La independència només era desitjada aleshores pels catalanistes més abrandats. Macià ho era, però després del fracàs del Complot de Prats de Molló (1926) hagué de reflexionar —ell exmilitar— sobre els efectius la capacitat del «separatisme» per a fer triomfar l’ideal d’una Catalunya lliure i fins a quin punt calia pactar amb els republicans espanyols per a obtenir objectius —diguem-ne— possibles. En la qüestió nacional, però, entre Macià, representat per Aiguader, i els republicans espanyols conxorxats a la capital guipuscoana existia un abisme ideològic insuperable.
Del Pacte de Sant Sebastià sorgí un comitè revolucionari, que no dubtà a promoure un aixecament armat per a foragitar la monarquia. Les revolucions —la història ho ensenya— no es guanyen amb somriures i petonets. La vaga general no es produí, però el pronunciament militar republicà existí, a la guarnició de Jaca (desembre de 1930), encapçalat pels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, però fracassà i els dos militars foren immediatament afusellats. Temps a venir, Galán i García Hernández esdevindrien icones del santoral de la república naixent.
Eleccions plebiscitàries
El pronunciament de Jaca, malgrat haver estat avortat, suposà una punyalada a la dictablanda de Berenguer. Els republicans, ara sí, des de la dreta democràtica (Alcalá Zamora) a l’esquerra (el PSOE, que no era pas la pantomima monàrquica en què s’ha convertit en l’actualitat), anaven a per totes. A Espanya sobrava el rei, l’Alfons XIII, el campechano del moment, el rei pornògraf. Després de la dictadura fallida, Alfons XIII proposava la reducció de les seves prerrogatives i també —important— una solució adient al «problema de Catalunya». Catalunya, efectivament, Catalunya continuava bategant, el «problema perpetu», així definit per José Ortega y Gasset poc després. L’odi sempitern de l’espanyolisme, des de la depredadora Madrid, a tota manifestació particularista perifèrica, s’havia desfermat rabiosament contra el catalanisme durant la dictadura primoriverista. Desallotjat Berenguer de la presidència del consell de ministres, que no del govern, Alfons XIII encomanà a l’almirall Aznar formar el govern que organitzés les properes conteses electorals.
Les eleccions municipals d’abril de 1931, encara que els monàrquics no les pretenien així, adquiriren un caràcter plebiscitari en què s’escolliria entre monarquia o república. Les candidatures republicanes triomfaren a totes les capitals i ciutats més populoses de l’Estat i això precipità els fets del 14 d’abril. El dia 12 anterior, diumenge, tingué lloc la cita amb les urnes i al vespre, així com els resultats arribaven al Ministeri de la Governació (el del rellotge de les campanades televisives de la Puerta del Sol), el govern monàrquic comprengué que el seu crèdit s’esfumava. A l’endemà, el cap del govern, l’almirall Aznar anà al Palau d’Orient. Preguntat pels periodistes per la crisi que s’albirava etzibà: «¿Que si habrá crisis? ¿Qué más crisis desean ustedes que la de un país que se acuesta monárquico y se despierta republicano?».
I ara què? Alfons XIII, aclaparat pels resultats, envià un emissari, Francisco de Paula Drake (marquès de Cañada Honda) a parlar amb el comitè revolucionari republicà. El portaveu republicà era Miguel Maura (recordem-ho, republicà de dretes, del partit d’Alcalá Zamora), que demanà ras i curt l’abdicació d’Alfons XIII. Ni negociació ni hòsties, puntada al cul al corrupte i llicenciós Alfons XIII i a començar de nou, sota la República. Per la vesprada, el comitè republicà emeté un comunicat en què reclamava actuar prest i amb energia per a proclamar la República. L’ordre, doncs, havia estat donada i donaria pas a les proclamacions republicanes arreu de l’Estat de l’endemà.
El dimarts republicà
Era la matinada del dimarts 14 d’abril quan a Vigo, sobre la 1:00, quan els republicans accediren a l’Ajuntament i hissaren la tricolor republicana (roig, groc i morat) al balcó. Aquesta ensenya s’havia popularitzat entre els republicans arreu de l’Estat. Els orígens són incerts, però l’ús del morat, a ulls dels demòcrates espanyols, resultava atractiu per la referència al moviment comunero castellà del segle XVI i als colors de les «milícies nacionals» que combateren l’absolutisme de Ferran VII a inicis del XIX. Ah! I no oblidem-ho: era el color de Castella. Almenys Manuel Azaña, un dels líders de la conjura republicana, així ho creia. El 14 d’abril aparegueren moltes banderes republicanes a les proclamacions d’arreu de l’estat, però la roja, groga i morada acabà per imposar-se.
Bé, potser mereixeria un article a part la simbologia republicana. Però, força sovint, així com el nom fa la cosa, el símbol fa la institució. Avui dia, si unim els mots república i espanyola, la imatge immediata que ens assalta la ment és la de la bandera tricolor. Hi hagué una república espanyola anterior, efímera, la de 1873, que no canvià els colors de la bandera, la qual cosa no vol dir que no es pensés a fer-ho, i d’aleshores a ençà els colors republicans que exhibien els casals i centres republicans d’arreu de l’Estat havien estat diversos. Sigui com vulgui, la tricolor roja, groga i morada triomfà, a Barcelona també.
I a l’igual que la bandera, els republicans de 1931 proclamaven la República als sons de La marsellesa. Sí, l’himne francès, que s’havia convertit en un cant contra la tirania arreu d’Europa. Bé, era l’himne francès de la Tercera República francesa, la proclamada en 1870. I per ser una crida a la defensa de les llibertats, no estranyi que tingués tant de ressò a l’Espanya i la Catalunya decimonòniques i de les primeres dècades del segle XX. Cantar o tocar La marsellesa —com us ho diria?— era, ras i curt, cagar-se en els Borbons. Així que, llenya al bombo! (amb perdó als compatriotes de la Catalunya Nord): «A l’arma, a l’arma, fills del poble, / lo jorn de glòria ja ha arribat! / Pels tirans alça la xusma innoble / sos pendons enllotats en sang». L’adaptació, de 1871, és de l’Anselm Clavé. Versions com aquests sovintejaren arreu. A Vigo sonà La marsellesa mentre s’hissava la tricolor al balcó de l’Ajuntament. Ara bé, aquesta proclamació a la ciutat gallega fou reprimida per la Guàrdia Civil, que a tres quarts de dues aparegué a l’Ajuntament i frustrà la festa. Encara —sembla— era massa d’hora per a xivarris republicans i els de la coentor encara no havien paït els resultats del diumenge anterior. A les sis de la matinada, ben matiners, els regidors electes d’Eibar, a Biscaia, entraren a la seva casa consistorial, hissaren la tricolor republicana i proclamaren la república. En aquest cas la Guàrdia Civil no aparegué, ni se l’esperava. A primera hora del matí, el general José Sanjurjo, cap de la Guàrdia Civil, es presentà al domicili de Miguel Maura, on estava reunit el comitè revolucionari embrió del primer govern republicà: es quadrà i es posà a les seves ordres. Paral·lelament, Alfons XIII enviava a Álvaro Figueroa y Torres, comte de Romanones, a contactar amb Niceto Alcalá Zamora. L’entrevista té lloc a casa del metge Gregorio Marañón, amic personal del rei convertit en republicà. Alcalá Zamora fou taxatiu: Alfons XIII ha d’abandonar Espanya abans que es pongui el sol. Alea iacta est! Els Borbons, per segon cop, han de fer les maletes i marxar. Passat el migdia d’aquell dimarts, a partir de la de Barcelona, les proclames republicanes s’estengueren arreu dels Països Catalans i Espanya.
Barcelona: les dues repúbliques
A Barcelona el triomf republicà i l’ensorrament de les formacions monàrquiques fou espectacular, sense presència al consistori amb excepció de la col·laboracionista Lliga Regionalista. El partit més votat fou l’Esquerra Republicana de Catalunya, formació fundada setmanes abans de les eleccions, nascuda de la unió d’Estat Català amb el Partit Republicà Català de Lluís Companys i el grup sorgit al voltat del setmanari L’Opinió dirigit per Joan Lluhí. ERC s’havia presentat a les eleccions a Barcelona en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, en la candidatura Esquerra Catalana, la gran triomfadora de la jornada, amb vint-i-cinc regidors de cinquanta. El PSOE i el Partit Republicà Radical en coalició n’havien tret dotze i el Partit Republicà Autònom un. Restava, però, fora del consistori, el Partit Catalanista Republicà de Manuel Carrasco i Formiguera i Lluís Nicolau d’Olwer, i el Bloc Obrer i Camperol (fusió del Partit Comunista Català amb la Federació Comunista Catalanobalear).
Després de conèixer els resultats, la inquietud política anà en augment. I ara què? El dilluns transcorregué amb tothom pendent de les notícies de Madrid. Què faria el rei? D’antuvi, Alfons XIII, a través del comte de Romanones, demanà temps i una mena de solució a través de la seva abdicació i que el succeís el seu primogènit. Fou debades. Després de l’entrevista amb Romanones, Alcalá Zamora, que s’havia de convertir en el president del Govern Provisional de la II República, tornà al domicili de Miguel Maura, que feia de seu del comitè revolucionari. Allà s’assabentà que Francesc Macià, a Barcelona, havia proclamat la República Catalana.
A Barcelona, el 14 d’abril el trec d’alba sorgia amb expectació als carrers, que anà creixent al llarg del matí. Passat el migdia, sorgí una manifestació espontània a la Rambla de Canaletes. Al Pla de la Boqueria fou dispersada per la Guàrdia Urbana, però, els manifestacions tornaren a refer-se Rambla amunt. La presència d’agents armats era saludada amb crits de «visca la guàrdia republicana». De mica en mica s’afegí més gent a la manifestació, encapçalada per banderes tricolors (roig, groc i morat) i els sons de La marsellesa. En arribar al carrer Ferran, els manifestants es dirigiren cap a la plaça de Sant Jaume.
A la plaça de Sant Jaume havien arribat els diputats republicans electes, encapçalats per Lluís Companys. Entraren a l’Ajuntament i exigiren a l’alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo (de la Lliga Regionalista), que els cedís la vara. Martínez i Domingo dubtà, però, finalment, hi accedí i abandonà l’Ajuntament. El regidors congregats acordaren elegir alcalde a Lluís Companys i a dos quarts de dues, davant la multitud que omplia la plaça de Sant Jaume, que s’havia congregat per a seguir els successos que s’esdevenien, el nou alcalde republicà hissava la bandera tricolor al balcó de l’Ajuntament i seguidament proclamava la República. República i què més? Els oradors, Companys el primer, es referiren a la República. Sí, la senyera catalana fou hissada també, però a l’asta del capdamunt de l’edifici. Hi hagué visques a la República i visques a Catalunya, però, de moment, de República, només una, la mateixa que encara no s’havia proclamat a Madrid. Companys envià un telegrama a Alcalá Zamora en què li anunciava què havia succeït a Barcelona.
Lluís Companys venia d’un partit republicà i catalanista, el Partit Republicà Català, el partit de Francesc Layret; un partit, però, no independentista, que flirtejava amb el federalisme i —ai ingenus!— encara creien en una altra Espanya possible en què s’encabís Catalunya. Macià, home bregat en el «separatisme» militant, pensava ben diferent. A Espanya les concessions, si s’escau, se les havien d’arrencar. Una República espanyola, a seques, tot coneixent la fauna que habitava la Carpetovetònia, podria ajornar la resolució del «problema català» sine die. Bé, ja veieu en què ha quedat la tan cloquejada mesa de diàleg que pactà l’ERC d’avui —poc a veure amb la de Macià— a canvi d’investir president del govern espanyol a Pedro Sánchez. La prudència extrema, o més aviat la pusil·lanimitat, no porta enlloc. Macià ho sabia i d’això la reacció que tingué només saber què havia succeït a l’Ajuntament.
Companys s’havia extralimitat i Macià li ho etzibà en arribar a l’Ajuntament, sobre les dues de la vesprada. L’emprenyament del líder d’Estat Català i ERC era immens. Mentre discutien, un individu sortí al balcó de l’Ajuntament i amb un cornetí interpretà La marsellesa. A ulls d’avui, amb tanta bandera amb tant de «morat de Castella» al vent, n’hi hauria per a llençar el barret al foc. En fi, calia improvisar per a reconvertir els esdeveniments, ara que a Madrid encara no havia pres possessió el govern provisional. La primera cosa a fer, transformar la República a seques en República Catalana i que Madrid el govern de la nova República es trobi amb els fets consumats. Macià eixí al balcó de l’Ajuntament i ara sí, ell, el líder de l’esquerra catalana, proclamava l’Estat Català i la República Catalana. I, com afegitó, proclamava el desig d’una confederació amb les altres repúbliques d’Espanya.
Els carrers de Barcelona bullien de fervor republicà, rambla amunt i rambla avall i carrers adjacents, també els tramvies i els vehicles. Grups de gent fent voleiar banderes tricolors i senyeres, en manifestacions improvisades i càntics de La marsellesa. Mercè Rodoreda escriu a La plaça del Diamant: «fins que va venir la república i en Quimet se’m va engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo, que no l’he pogut sentir mai més». Certament, l’entusiasme que evoca l’escriptora de Sant Gervasi de Cassoles era real en aquella Barcelona que, a priori, deia adéu a la borbonalla per sempre. Si més no, això creien els barcelonins, els valencians, els mallorquins i els espanyols d’aquella jornada d’aire fresc, banderes tricolors i melodia de La marsellesa. Ah! I també de l’Himne de Riego, a la manera nostrada: «Si vols sopar no te’n vagis, / sardines torrades tenim, / el Berenguer amb tomàquet / i de postres l’Alfonso fregit».
Després del discurs al balcó de l’Ajuntament, Macià, acompanyat d’alguns dels regidors de Barcelona, es dirigí a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, a l’antic palau de la Diputació del General, en aquell moment Diputació provincial barcelonina. La gernació que omplia la plaça, amb visques constants a la República i als regidors, convertí en una veritable aventura travessar-la. Arribats a la Diputació, Macià des del balcó d’aquest edifici proclamà que en nom del poble prenia possessió del govern de Catalunya, i afegint que allà, ell i els seus, es quedarien disposats a defensar les llibertats de Catalunya. I afegí: «d’aquí no ens trauran sinó morts».
Quan arribà Alcalá Zamora a casa de Miguel Maura, la primera qüestió amb la qual hagué de bregar fou què fer amb Catalunya, convertida en República. La República no fou proclamada a Madrid vins a les vuit del vespre. Macià, per la seva determinació, aconseguí una mesa de diàleg ràpida per a donar una solució al «problema català» o, a ulls dels catalans, millor dir-li el «problema espanyol». El govern provisional de la segona república, ja formalment constituït, envià a Barcelona els seus ministres Marcel·lí Domingo, Lluís Nicolau d’Olwer i Fernando de los Ríos Urruti. D’aquesta reunió, el dia 17, divendres, sorgí el compromís d’un estatut d’autonomia immediat per a Catalunya, a canvi de renunciar a la denominació de República. Un assoliment menor, evidentment, si el comparem amb l’anhel d’alliberament nacional total que anhelaven els patriotes de Prats de Molló, però, gràcies a l’audàcia de Macià, el Principat català tindria un estatut d’autonomia en 1932, el primer autogovern català, malgrat les limitacions, des del 1714.
El 14 d’abril de 1931 Barcelona visqué l’efervescència de dues repúbliques naixents: una, l’espanyola, pactada a Sant Sebastià mesos abans; i l’altra, la catalana, fruit de la determinació del Principat català per recuperar l’autogovern perdut, precisament, a mans de la dinastia que ara feien fora, a Catalunya i a Espanya. Aquesta República Catalana, la segona, fou efímera. Hi hagué, val a dir-ho, una primera en 1641 també fugaç. Ara bé, la proclamació de la República Catalana del 1931, àdhuc concebuda amb improvisació per l’actitud primera de Companys, no hi ha dubte que accelerà el naixement de l’autogovern català. Certament, per a dissimular la república avortada, s’empatollaren el nom d’una vella institució foral, la Generalitat, però, al capdavall, autogovern era.