La Generalitat i el «problema catalán»

El 17 d’octubre de 1931 —diuen— va ser restaurada la Generalitat, la de la Catalunya estricta. La pensada —sembla— la tingué l’enviat del govern de la República espanyola a negociar amb la República catalana proclamada tres dies abans, el català Lluís Nicolau d’Olwer (Acció Catalana Republicana), a qui acompanyaven el també català Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Radical Socialista, d’àmbit espanyol) i l’andalús Fernando de los Ríos (PSOE). Tots tres aconseguiren fer cedir Macià, que renuncià a la República catalana proclamada el 14 d’abril a canvi del compromís del govern provisional de la República espanyola de concedir (els espanyols, ja veieu, «concedeixen», monàrquics o republicans, atorguen la gràcia) un Estatut d’autonomia per a les quatre províncies reconegudes com a catalanes, el Principat estricte. Nasqué així la Generalitat moderna, que prenia el nom d’una institució catalana medieval i de l’antic règim, la Diputació del General, abolida pels borbònics en 1714.

La Generalitat «autonòmica»

La nova Generalitat no suplí l’abolida en 1714 ni s’hi assemblà gens ni mica. Però, el nom —que per molt que diguin no fa la cosa— féu fortuna i s’acceptà, sancionat per l’Estatut de 1932, per a designar el govern autònom de la Catalunya estricta. Franco, una vegada les tropes feixistes prengueren Lleida, formalitzà la derogació de l’Estatut i la Generalitat el 8 d’abril de 1938 («El Estatuto de Cataluña ha muerto», proclamava el Diario de Burgos a l’endemà). Decret franquista que el primer president de la monarquia borbònica restaurada (restaurada per segona vegada), Adolfo Suárez, derogà (29 de setembre de 1977) quan Josep Tarradellas, el president de la Generalitat republicana a l’exili, arribà a Espanya (recordem que anà a Madrid, a negociar, abans que a Barcelona). Lluís Nicolau d’Olwer, estudiós de la Catalunya medieval, ressuscità un nom enyoradís de l’esplendor català del passat. La Generalitat o Diputació del General, en el passat representava la terra, el país, en contraposició al poder absolut del rei. Un rei que a partir de 1479 acostumà a ser absent del país, i des del 1519 descaradament aliè al país. Des de la seva fundació en 1359, la institució, com a representació de les Corts, anà de mica en mica acaparant més poder decisori fins a competir amb el poder reial. Però —atenció— un i altre poders convisqueren al Principat, també al País Valencià, durant tota l’època foral i malgrat els reis estranys al país (tots els Habsburg ho foren).

València també tingué Generalitat i també conserva del passat el palau respectiu de la institució. Ara bé, al País Valencià, l’antic Regne, la Diputació del General mai no gaudí del poder executiu que tenia la seva homòloga del nord i únicament es dedicà a la recaptació d’impostos. No obstant això, per imitació de la Generalitat republicana del Principat, els redactors de l’avantprojecte d’estatut valencià d’Elx la redescobriren i la dotaren de component polític actualitzat. Així, la reivindicació de la Generalitat restà fixada i assumida pels avantprojectes estatutaris posteriors, inclòs el text definitiu aprovat en 1982. Així, el document constituent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (1976) demanava: «l’inici, en conseqüència, del propi procés constituent, amb la creació immediata de la Generalitat provisional del País Valencià, és a dir, d’un autogovern provisional». Generalitat = autogovern. El nom «Generalitat» triomfà. La dreta, ignorant, podia exhibir banderes sollades de blau per a diferenciar valencians i catalans estrictes, però era incapaç de discernir el veritable sentit dels mots, i gràcies a això al sud del rierol de la Sénia hi ha una altra Generalitat moderna.

Una i altra reivindiquen el precedent històric de la Diputació del General foral, en ambdós casos com a justificació de l’autogovern concebut —ai llas!— com a dependent del govern espanyol respectiu. Òbviament, no fou mai així durant els segles XIV i XV, en què els Països Catalans gaudiren d’independència política, ni en els segles XVI-XVII, en què els territoris catalans formaven part, amb un grau altíssim d’autonomia, del conglomerat d’estats de la Monarquia Catòlica (els Habsburg), que respectava el dibuix institucional, de semiindependència, dels estats que la componien. Els Països Catalans, al segle XVII, tenien un grau d’autonomia, institucionalment i en la presa de decisions, inimaginable per a un espanyol d’avui dia, que els considera, des de la dreta més carpetovetònica fins a l’esquerra més arrauxada, assimilats al seu país, Espanya. I així anem, que la història, quan s’obcequen a ignorar-la, està condemnada a repetir-se. Els Països Catalans no deixaran de ser el problema catalán que etzibava, en seu parlamentària, el filòsof José Ortega y Gasset (diputat per Lleó) al cap del govern Manuel Azaña en 1931: «El problema catalán no se puede resolver, es un problema perpetuo que ha sido siempre, antes de que existiese la unidad peninsular y seguirá siendo mientras España subsista. Es un problema perpetuo, repito, y que a fuer de tal, sólo se puede conllevar». Ja veieu: som, els catalans, un «problema» per als espanyols. I la veritat és que ens agradaria molt —ho anhelem de debò— deixar de ser un problema. La solució seria —si permeteu que expressi el que m’indica el sentit comú— trencar els lligams que uneixen els catalans a la feixuga llosa ponentina, que nega el seu ser, la seva llengua i els seus drets nacionals, i aboquen els espanyols al sempitern, perquè s’obcequen a no donar-li solució, problema.

La Generalitat autonòmica, a la vista està, no ha donat solució al «problema», ni en temps de la II República espanyola, ni quan la primera, ni en el remake nascut a la trobada de Tarradellas amb Suárez en 1977. Jordi Pujol, que en això d’entabanar persones i consciències era un mestre, s’empatollà això de donar continuació a la institució històrica de la Diputació del General amb la Generalitat neoborbònica de 1979 (Estatut de Sau). Així que s’inventà —els seus historiadors àulics li’l proporcionaren— un llistat de presidents de la Generalitat des de Berenguer de Cruïlles (1359-1362), el primer, fins a ell, que feia el número cent vint-i-sis. I —vaja!— es quedà tan ample. Disfressa la mona (l’autonomia atorgada com a gràcia borbònica) de seda (la vestidura històrica), però, al cap i a la fi, com la història ha visualitzat, mona es quedà i, pel que veiem, va camí de mico ranci. La Generalitat de la Disneylàndia pujolista se n’ha anat, definitivament, en orris, però encara persisteixen els seus vicis. Tornarem a repetir la història?

No repetirem exactament la història, perquè ara, al contrari que els catalans d’inicis del segle XVIII, la rauxa dels Tres Comuns o de la Junta de Braços de les institucions del vell Principat, la que reclama el poble, no acaba de reeixir, ofegada per la pusil·lanimitat processista. Fixeu-vos que l’Estat espanyol aplicà un 155, suspensió de l’autonomia, i fins i tot aquelles institucions suspeses col·laboraren, els seus alts càrrecs processistes, en la seva execució. Ai la nòmina! Que rigui la gent i que jo vagi calent! De veritat, fa feredat tanta barra! El Secretari d’Estat —espanyol— per a les Administracions Territorials i capatàs de l’aplicació del 155, Roberto Bermúdez de Castro, trobà els col·laboracionistes necessaris —o sia, els caragirats— per a desballestar l’autonomia del Principat, la d’aquella Generalitat ressuscitada de 1977. Ell mateix reconegué i elogià el col·laboracionisme de la portaveu del Govern Elsa Artadi i la del vicepresident i conseller d’Economia Pere Aragonès en la implantació del 155; i —atenció!— «sense tenir l’obligació de fer-ho». Què us diré? És de traca! Amb aquesta colla, un d’ells postulant-se ara mateix a president de la Generalitat, i l’altra alabada fins per la totpoderosa en altre temps vicepresidenta Soraya Sáenz de Santa Maria, puc entendre les llàgrimes de desesperació de Quim Torra a la solitud de la casa dels Canonges. Encara n’hi ha més, de personal polític (d’ERC i JxCat) implicat en el desgavell. Tot plegat, com diem al País Valencià, vaja empastrà!

La fi de la Diputació del General

De col·laboracionisme amb l’ocupant, dissortadament, els Països Catalans n’han patit des de temps immemorials. O sia, nihil novum sub sole. En 1714, l’aplicació de la Nova Planta, el 155 de l’època, també necessità de gent autòctona que acotés el cap al Borbó conqueridor, personatges del pelatge de Francesc de Junyent i Josep Graells, els esbirros autòctons dels ocupants. El darrer president de la Diputació del General, la històrica, el monjo Josep de Casamala (a la Generalitat de l’antic règim s’havia de ser eclesiàstic per a ser president), fou president de rebot, perquè l’anterior a ell renuncià i l’altre flirtejava amb els borbònics. Finalment, hagué de presidir una Generalitat desproveïda de poder efectiu per la manca de territori i, arribat el moment, lliurà sense dir ni piu les claus, els llibres i la documentació de la institució liquidada a les autoritats borbòniques, encapçalades per José Patiño Rosales (el Soraya Sáenz de Santamaria del moment). Josep de Casamala havia estat un dels pocs del braç eclesiàstic, que defensà la resistència a ultrança. Bona part del Principat estava ocupat pels francesos i els castellans i, en 1713, la Gran Aliança europea contra els Borbons s’havia desfet. La Gran Bretanya recelava d’un emperador austríac alhora rei de les Espanyes (l’arxiduc Carles, el Carles III dels catalans, s’havia convertit en l’emperador Carles VI) i abandonà la guerra. Alhora Carles III, el rei jurat per tots els territoris catalans, marxava per sempre. El Principat restava tot sol per a oposar-se a espanyols i francesos. Claudicar? Els Tres Comuns (Diputació del General, Consell de Cent de Barcelona i Braç Militar), que capitalitzaven el govern del Principat convocaren una Junta General de Braços: eclesiàstic, militar (la noblesa) i reial (ciutats i viles reials). La presidència de la Diputació del General, governada per Antoni de Solanell i de Montellà (1711-1713), es decantava per arribar a un acord de pau amb els borbònics. Però Felip V, com Franco faria en 1939, exigia la rendició incondicional. Rendició que implicava la desaparició del Principat com a entitat política. El llop ja havia ensenyat les orelles a València i Aragó. Tanmateix, els clergues es decantaren per la rendició, encara que aprovaren acceptar el que acordés la majoria dels braços.

Què decidiren els altres braços? Doncs continuar la guerra. A Utrech (Països Baixos), les potències europees estaven dissenyant el nou mapa d’Europa, un mapa del qual Catalunya desapareixia com a entitat política. Mentrestant, el virrei del Principat, en nom del rei-emperador Carles, el comte de Starhemberg, arribava a un acord amb el duc de Pòpoli, capitost borbònic, per a evacuar les tropes imperials de Catalunya. Davant d’això, què fer? Els braços militar i reial s’oposaren a la rendició i votaren continuar la guerra (9 de juliol de 1713). Solanell no s’ho prengué bé. Ell, diguem-ne, era dels de la «mesa de negociació». Veritat que m’enteneu? Però, com succeeix avui dia amb el Pedro Sánchez (o qui sigui el president del govern d’Espanya), amb Felip V no hi havia res a negociar. Castella (Espanya) ja havia decidit annexionar-se la perifèria oriental ibèrica, havia acabat amb els regnes de València i Aragó, i el Principat no seria una excepció. Antoni de Solanell féu mutis pel fòrum, no volgué saber-ne res, de la guerra, i deixà la presidència de la Diputació del General. El diputat eclesiàstic i president dimitit, ara la presidència l’exercí el diputat militar Francesc de Solà, encara que fou efímera, perquè el trienni d’aquesta Diputació acabava el mateix mes de juliol i Francesc de Solà fou rellevat (22 de juliol) per un altre diputat militar, Antoni Francesc de Berenguer i de Novell, qui protagonitzà una expedició (agost-octubre de 1713) amb la missió de mantenir comunicades les fortaleses de Cardona, Hostalric i Castellciutat, i reclutar voluntaris per a mantenir la resistència.

Les independències —com us ho diré?— no es guanyen amb abraçades, petonets, moixaines i somriures a l’invasor. Felip V només entenia de «dret de conquista». Ben bé ell no, que era un sòmines, sinó el seu voltant espanyolot. Havien clavat queixalada als Països Catalans i ja no volien soltar la presa. Imagineu-vos la pujada d’adrenalina d’aquells supremacistes carpetovetònics del segle XVIII, hereus de les cabòries del comte-duc d’Olivares, comparable a la satisfacció, fins a l’eretisme, de les hordes piolines de l’a por ellos, oé estomacant catalans l’1 d’octubre de 2017. L’expedició de Berenguer, a la qual s’uní el general riudomenc Rafael Nebot, però, no reeixí, i Barcelona acabà assetjada per l’exèrcit francoespanyol.

Els espanyols i francesos ocupant la major part del Principat i Barcelona amenaçada, arribà el dia de renovar els càrrecs de la Diputació. Ja hem vist que Francesc de Solà fou substituït per Antoni Francesc de Berenguer, però, qui havia de ser el diputat eclesiàstic i president de la Generalitat. En un context tan ombrívol, en què ningú apostava un ral per la victòria catalana, ningú volia fer-se càrrec de la presidència. Josep de Vilamala era el prior del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles. La insaculació (nom extret a l’atzar d’un sac amb les persones acreditades per a exercir el càrrec) era el sistema vigent per a la provisió dels diputats. Primerament (22 de juliol, al pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat), foren insaculats Joan de Fluvià, diputat eclesiàstic, i com a oïdor (auditor) del mateix braç, Oleguer de Merlès, que el 8 d’agost foren obligats a renunciar. Diputat i, doncs, president que no figura en el llistat canònic de presidents de la Generalitat del pujolisme. Per què renuncià el diputat Fluvià i l’oïdor Merlès? Arribaren informes de Ripoll que els acusaven de filipistes. Bé, no eren els únics amb comportaments botiflers de la bossa d’insaculació dels clergues. Darrere maquinava, amb la més conspícua mala bava rufianesca, el Solanell, convertit en col·laborador dels ocupants, el qual, a més a més, mercè a les portes giratòries de l’època, aconseguí ser abat de Sant Cugat amb l’aquiescència borbònica. Salvar la cadira i la prebenda, la primera feina d’un polític convencional, en 1713 i en el 2021.

Joan de Fluvià i Oleguer de Merlès no eren mereixedors, per botiflers, dels càrrecs de diputat i oïdor i calgué fer una nova extracció de la bossa d’insaculació. Ara l’atzar trià a Ignasi de Cruïlles, sagristà de la seu d’Urgell, com a diputat eclesiàstic, i a Dídac d’Olzina i de Vilanova, sagristà de Sant Pau del Camp, com a oïdor. Però el 16 d’agost Ignasi de Cruïlles renuncià i, en el seu lloc —una altra vegada la sort fou determinant— fou designat Josep de Vilamala, que sí que acceptà el càrrec i el jurà el 18 d’agost, el qual ha passat a la història com el darrer president de la Diputació del General.

Josep de Vilamala dirigí com pogué la gloriosa institució representant del poder de la «terra» catalana. Els diputats escrigueren a la cort de Viena incessantment a la cerca d’ajut. Carles (Carles VI d’Àustria) no havia renunciat formalment als seus drets a la corona dels Habsburg ibèrics, però fou debades. El tractat d’Utrech marcava l’agenda (ai Europa, quina decepció!), segons el qual Catalunya queia irremissiblement en mans del Borbó entronitzat a Madrid. No obstant això, la Diputació del General continuà insistint i organitzant, en la mesura de les seves possibilitats, lleves per a enfortir l’exèrcit que plantava cara a Espanya i França. La Generalitat instigà les revoltes a la Catalunya ocupada contra el Borbó invasor, generalitzades durant tot el mes de gener de 1714, però fou debades. La repressió fou terrible, amb la crema de poblacions arreu del Principat. El País Valencià ja havia patit la còlera piròmana borbònica en 1707.

La Diputació del General, incapacitada per la pèrdua del país, anà perdent capacitat decisòria. La resistència es reduí a la ciutat de Barcelona i, per aquest motiu, foren les institucions del cap i casal les que acapararen totes les funcions de govern tot convertint la Diputació del General en una institució quasi protocol·lària, que només ratificava les decisions pactades pel Consell de Cent, el Braç Militar i Francesc de Saiol, lloctinent del portantveus de governador a Catalunya, qui, en absència del virrei, acaparava el poder executiu. I així fins a la derrota final, l’11 de setembre de 1714. El comandant en cap dels exèrcits borbònics de Catalunya, el duc de Berwick, creà la Junta Superior de Justicia y Gobierno, encapçalada per José Patiño, que el 16 de setembre dictà: «Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N. S. (Q. D. G.) en esta ciudad y plaza la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, el Excmo. Sr. Mariscal Duque de Berwick y Liria me ha encargado que ordene y mande a los diputados y ohidores de cuentas del General de Cataluña que arrimen todas las insignias, cesen totalmente, así ellos como sus subalternos, en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios, y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y sus dependencias a los señores administradores de la ciudad D. Francisco de Junyent y de Vergós y doctor José Graells, en cuyo cumplimiento lo ejecutaron así prontamente y sin réplica alguna, por convenir así al real Servicio». La Generalitat havia mort.

Ocupat el país, s’inicià el «problema catalán», que Ortega y Gasset, com hem vist, definia com un «un problema perpetuo, repito, y que a fuer de tal, sólo se puede conllevar». Les llibertats catalanes, abolides, serien reclamades a perpetuïtat pels catalans mentre no siguin recuperades. Que jo sàpiga, no hi ha ni ha d’existir cap nació inferior a una altra («Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets», diu l’article 1r de la Declaració Universal de Drets Humans), i la catalana, la nostra nació, té tanta dignitat com qualsevol altra del món i dret a aspirar a la seva llibertat. I en això continuem, tres-cents set anys després. Uns que si el «problema catalán se puede conllevar», amb col·laboracionistes i fauna botiflera conllevándolo, i altres que pensem —jo m’hi incloc— que ja va sent hora de solucionar el «problema», que si per als espanyols és catalán, per als catalans és el «problema espanyol».