Retornar els cossos allà on va abocar-los la ignomínia franquista o reinhumar-los en unmausoleu en altura, que en dignifique el record? Aquesta és la disjuntiva en què es troben els familiars de les víctimes de la repressió que jauen al cementeri de Paterna (Horta), a tocar mateix de València. Les dues institucions més directament afectades, l’Ajuntament i la Generalitat Valenciana, també mantenen posicions enfrontades.
Paterna és un símbol. Un emblema. Segons les investigacions del professor Vicent Gabarda, en unes dades contrastades amb el Registre Civil, ací hi ha soterrats 2.238 represaliats de la dictadura, afusellats al paredó adjacent entre 1939 i 1956. Únicament n’hi ha més —2.936— al cementeri madrileny de La Almudena.
Les tasques d’exhumació i identificació —iniciades el 2012 a la fossa 126 gràcies a la determinació de Pepica Celda per trobar-hi restes de son pare— van agafar velocitat de creuer a partir de 2015, quan la Diputació de València, amb el canvi de color polític, va implicar-se a fons econòmicament. En els quatre anys següents va destinar 1,8 milions d’euros a actuacions relacionades amb la memòria democràtica.
En gran mesura, aquests diners van dedicar-se a l’exhumació de cossos, sobretot concetrada a Paterna, però també a la retirada de plaques de l’època franquista, la identificació d’espais d’alt contingut simbòlic i la construcció de monolits.
Al capdavant de l’àrea hi havia Rosa Pérez Garijo, d’Esquerra Unida, la qual el 2019 va passar a ser consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, el departament que assumeix les competències relacionades amb la memòria.
A la Generalitat, tal com va anunciar, Pérez Garijo ha prosseguit la tasca iniciada com a diputada provincial. Ja s’han exhumat 14 fosses i al llarg de 2021 se n’exhumaran sis més. Es calcula que la xifra de cossos exhumats després de tots aquests treballs superarà els 1.100.
Malauradament, el mal estat de conservació dels ossos —producte de la humitat i l’amuntegament a què han estat sotmesos— en dificulta la identificació. A aquest problema, s’hi afegeix l’absència de contactes familiars de primer grau amb què comparar el contingut genètic de les víctimes que sí que el mantenen.
Vint-i-cinc de les fosses ja s’han constituït com a associació, la fórmula legal necessària per accedir-hi a les subvencions públiques, però el nombre de famílies que hi ha inscrites —unes 350— encara queda lluny del total de cossos que hi ha soterrats.
Això impossibilita la identificació de molts cossos. D’altra banda, en aquells casos en què sí que hi ha familiars localitzats, ja no són els fills dels assassinats, sinó algun net o besnet. I a més distància generacional amb la víctima, és clar, més dificultats per trobar-hi lligams fidedignes a través de l’ADN.
“Quan s’obri la fossa, penses que per fi podràs soterrar el teu familiar com toca, però sovint no és així”
“No esperàvem que tindríem tants cossos sense identificar”, lamenta Amparo Belmonte.“Quan s’obri la fossa on es troba el teu familiar, penses que per fi podràs soterrar-lo com toca, però sovint no és així”. Belmonte presideix la Plataforma d’Associacions de Familiars de Víctimes del Franquisme de les Fosses Comunes de Paterna, que aixopluga 14 d’elles.
Ara, amb la impotència acumulada, la Plataforma es nega a admetre que els ossos dels seus éssers estimats tornaran a la fossa on va ser abocats pel franquisme. En concret, Belmonte pertany a la 120, on van exhumar-se 17 cossos, quatre més dels que hi constaven en principi.
En ocasions, per afavorir-ne la identificació, s’exhuma també el cos d’un fill o d’una filla de la persona assassinada —les possibilitats de trobar-hi connexions genètiques és superior en cas que siguen homes— per agafar-ne una mostra. Però el procés s’alenteix encara més i no sempre dona resultat. A la fossa 128, per exemple, a penes s’han pogut identificar 12 cossos de 107. I a la número 94, tres de 39. Menys del 10%.
Hi ha associacions de fosses que de moment no s’han adherit ala Plataforma. Són, principalment, les primeres que van exhumar-se. En alguns casos, els ossos romanen a Madrid —on passen, primer, per l’Institut Anatòmic Forense, i després, per l’empresa privada que fa l’anàlisi genètica— o es troben emmagatzemats en nínxols improvisats al cementeri i en dependències municipals de Paterna, fins que totes les parts implicades n’aproven la reinhumació. Un procés llarg i desagradable que moltes famílies prefereixen tancar al més prompte possible. La fossa 113 és de les poques que ho ha aconseguit.
El retorn al cementeri
Qui sí que rep les restes del seu familiar acostuma a soterrar-lo a la població d’origen junt amb la resta d’avantpassats. Són uns afortunats. Però què passa amb tots els altres? Saben que hi són, però no han pogut ser identificats.
La llei estableix que les restes exhumades no identificades han de retornar al mateix recinte cementirial, però no n’especifica el punt exacte. Per tant, deixa marge perquè siguen reubicats en un altre espai, tal com anhelen molts dels familiars que no han tingut èxit. I és ací on sorgeix la possibilitat de crear un mausoleu o columbari en altura, que enaltisca aquells que van morir per raó de les seues idees.
“Aquesta és una demanda molt majoritària entre els familiars”, afirma Ángel González, president de la Coordinadora d’Associacions de Memòria Democràtica del País Valencià. “El franquisme va abocar-los en fosses comunes com si foren animals; no és digne que hi retornen”, al·lega. La intenció, diu, és la de “convertir el memorial de Paterna en un referent a escala estatal”, sobretot després que el canvi de govern a l’Ajuntament de Madrid n’haja avortat un de semblant que l’alcaldessa Manuela Carmena havia previst a La Almudena.
No cal anar-hi tan lluny. A Castelló de la Plana, l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat han aprovat la creació d’un mausoleu col·lectiu per a les restes no identificades o no reclamades. A Valladolid o Pamplona també hi ha experiències semblants.
I és que, en efecte, la Generalitat veu amb bons ulls la construcció d’un memorial d’aquestes característiques. La consellera Pérez Garijo es mostra decidida a col·laborar-hi: “La Generalitat està disposada a implicar-se econòmicament amb el projecte; volem respectar la voluntat d’unes famílies que ja han patit massa”. Garijo considera que “Paterna i Albatera són dos llocs de la memòria que els valencians hem de preservar”, i per això mateix, insta a “reinhumar les víctimes amb dignitat”.
Pérez Garijo: “La Generalitat està disposada a implicar-se econòmicament amb el projecte; volem respectar la voluntat d’unes famílies que ja han patit massa”
El novembre de 2019, la consellera va reunir-se amb l’alcalde de Paterna, el socialista Juan Antonio Sagredo, per comunicar-li la predisposició absoluta de la Generalitat a fer realitat el desig de moltes persones que, tristament, no han pogut identificar els seus familiars a les fosses obertes. “L’Ajuntament té la nostra mà estesa, aquest tema és cosa de tots”, destaca. Tanmateix, el primer edil no s’hi mostra gaire entusiasmat. Hi governa amb majoria absoluta —13 regidors de 25— però defuig la idea. EL TEMPS ha tractat de contactar amb ell per conèixer el seu punt de vista, però ha declinat de fer-hi declaracions.
Sagredo és un alcalde peculiar. En el mandat anterior, després d’haver trencat sorpresivament el govern de coalició que mantenia amb Compromís, va aliar-se amb el PP i Ciutadans per evitar l’obertura d’un centre de menors que projectava la Generalitat a la zona residencial de Paterna on resideix José Luis Roberto, líder de la formació ultradretana España 2000, el qual se n’havia posicionat clarament en contra amb comentaris xenòfobs.
Més tard, tal com va informar la versió digital d’EL TEMPS en una informació publicada el 15 de setembre de 2018, l’alcalde no va dubtar a fotografiar-se amb el mateix Roberto en un acte de reconeixement a la seua empresa, Levantina de Seguridad, organitzat per l’associació de veïns de la urbanització de luxe El Plantío. Sagredo posava somrient de bracet de Roberto en una imatge que aquest veterà de l’extrema dreta valenciana i de la patronal dels clubs de cites va penjar en el seu compte de la xarxa social Instagram.
El disseny, a punt
La proposta dels familiars de les víctimes que jauen al cementeri de Paterna, que compta amb el suport decidit de la Conselleria, no és nova al País Valencià. Encara que a una escala inferior, el cementeri d’Ontinyent (Vall d’Albaida) va aprofitar l’exhumació de la fossa del seu cementeri per reihumar, en un mausoleu, els 13 cossos no identificats.
En el cas de Paterna, els familiars ja disposen d’un avantprojecte del memorial del columbari col·lectiu, que es construiria en tres fases i costaria al voltant d’un milió d’euros. L’alcalde no s’ha reunit amb ells, sinó que hi ha delegat en Julio Fernández Piqueras, regidor de Participació, que ha rebut la iniciativa amb fredor.
Perquè a l’Ajuntament no li satisfà la idea. Els responsables municipals s’estimen més que les restes, com les de la 113, retornen a les fosses originàries convenientment separades en caixes de 40 per 60 centímetres i organitzades en unes prestatgeries al subsòl, amb una escala que en facilite l’accés en cas que en el futur milloren les tècniques d’identificació o una família de les que encara no s’ha posat en contacte amb el consistori vulga recuperar-ne restes.
“Tothom no vol el monòlit que proposen algunes famílies”, justifica Fernández, que també hi detecta “manca d’espai”. “Paterna ja té vora 80.000 habitants i un cementeri bastant ple, no és tan senzill encabir-hi una obra d’aquestes dimensions ni resulta tan fàcil ampliar-lo amb una fase nova.”
“Quan són reinhumats, ja no se’ls tira terra per sobre”, justifica el regidor Martínez
Fernández refusa la idea del “càstig doble” a què serien sotmesos els represaliats en cas de retornar a la fossa on va llençar-los el règim franquista. “Quan són reinhumats, ja no se’ls tira terra per sobre”, explica. L’Ajuntament només té la intenció d’aixecar un monòlit amb un pebeter al paredó, no de fer cap mausoleu al cementeri, malgrat que la Generalitat estiga disposada a sufragar-lo. Amb tot, Fernández diu que l’Ajuntament “no es tanca a cap proposta” i que farà “el que siga millor per a les víctimes”.
“A la pròxima fossa que s’exhumarà, la 126, hi ha 243 cossos en un quadrat de dos metres per dos metres, i a la següent, 107 cossos soterrats a una fondària de 6,5 metres... No em sembla molt normal reubicar les restes no identificades ací, per molt ben organitzades que puguen estar”, opina Ángel González. “Jo diria que això no és donar sepultura digna a les víctimes del franquisme”, subratlla. “Hi ha espais buits de sobra al cementeri on poden construir un memorial com cal; és una qüestió d’humanitat, de drets humans”. González fa una crida a l’Ajuntament perquè accepte la proposta del mausoleu: “No podem permetre que els fills i les filles de 85 o 90 anys que encara queden hagen d’agenollar-se davant una fossa per posar-hi flors, en lloc de fer-ho en un memorial digne”.
“El disseny que hem previst és senzill però molt bonic”, comenta Amparo Belmonte. “Volem que la gent sàpiga què va passar allà dins, conscienciar-los, fer-hi visites memorialístiques llegint cartes de condemnats a mort que es declaraven innocents i deien als seus familiars que no guardaren rancúnia ni odiaren ningú per allò que els anava a passar”.
“Confie que l’Ajuntament s’avindrà a acceptar el mausoleu. Paterna té l’oportunitat de figurar al mapa com un dels grans referents de memòria democràtica”, continua Belmonte. Els intents d’entrevistar-se amb l’alcalde, però, han estat infructuosos.
Ella està plenament convençuda que els familiars de les fosses que encara no s’han adherit al projecte de columbari acabaran persuadits que és la millor opció possible: “Quan vegen com quedarà, també el voldran”. Els representants de les poques fosses que s’hi neguen no han volgut fer declaracions en aquest reportatge. Fa massa que esperen la reinhumació i no volen que transcòrrega més temps. Al desencís de no haver recuperat els cossos dels familiars se suma un procediment burocràtic extenuant.
“És ara o mai”, alerta Belmonte, “tenim el suport institucional que cal per dur a terme una obra així”. “És cert; ens trobem davant una oportunitat d’or”, corrobora González. “Érem la comunitat autònoma més endarrerida en qüestions de memòria democràtica i hem avançat molt en l’últim lustre”, es felicita ell, “però hem d’anar-hi més enllà, la transició no conclourà fins que es faci justícia amb la impunitat del franquisme”.
“L’Ajuntament ho tindria complicat per fer-se càrrec d’una actuació com aquesta, però per això està la Conselleria”, confirma Pérez Garijo. “Hem de reinhumar les víctimes del franquisme amb dignitat, treballant conjuntament amb les famílies i el govern municipal”.
L’alcalde, de moment, fa oïdes sordes. Només va mantenir aquella reunió amb la consellera. Els familiars de les víctimes, majoritàriament aplegats a la Plataforma, no hi tenen accés. Com si desitjara que s’esgotara la legislatura en curs i que el projecte en marxa quedara, per sempre més, guardat en un calaix.
“Molts veïns de Paterna encara desconeixen què va passar ací”, admet el regidor Fernández. El seu alcalde, però, no sembla molt interessat a convertir el cementeri en un lloc d’homenatge, memòria i aprenentatge. Esquiva els familiars de les víctimes mentre es fotografia amb els hereus ideològics dels qui van afusellar-los.