Núria Martínez-Vernis: “És un error creure que has de viure allò que escrius”

Per què creu que tradicionalment s'ha relacionat la poesia amb el món del vi?
Crec que la poesia, com que no deixa de ser una forma de creativitat més, s'ha relacionat sempre amb qualsevol droga que pugui proporcionar, potser, un espectre que és diferent del teu espectre o encotillament habitual. Entre prendre una copa de vi o prendre'n cent, la diferència és abismal. Però, tant si és la primera com la cent, si et poses a escriure en aquell moment o ho recordes l'endemà quan escrius és un punt afegit a l'experiència que potser no hauries notat. També té una cosa molt ancestral, des de menjar la fulla de coca per pujar a les muntanyes del Perú, fins a qualsevol beuratge de bruixeques. No deixaven de tenir el seu component al·lucinogen o adormidor. Sensacions que potser no tindries a la teva vida normal.

El llibre es titula Alcohols, però podrien parlar de qualsevol substància?
De fet, és els alcohols. Ja existeix una literatura d'alcohols. Aquí hem posat quatre o cinc autors més. Aquestes autories tenen una obra que representa molt el vi o en la qual el vi és incessant. Bé, no sé si també podria ser la ginebra o l'alcohol en general. Aleshores, tota aquesta literatura ja està feta. Era molt fàcil poder crear un espectacle amb una mica de literatura nova que s'està fent al respecte. Però, això també podria passar amb qualsevol altre psicodèlic. O que algú es posés a buscar quin és el tracte de l'heroïna en la literatura actual. És un reducte molt interessant. Com a creadora no deixes de buscar esperonar la imaginació d'una manera o una altra. Aquí no es postula cap mena de criminalització, però hi ha alguns autors a qui els pesen més que a altres les seves circumstàncies.

Salvador Renobell, Pepe Sales... feu una reivindicació dels poetes de la droga catalans, que sovint potser queden als marges del cànon nostrat?
Hi ha un tipus de poesia que se suposa que és més marginals. Dins els poetes que la fan, hi són els drogoaddictes. Però, fixa't que abans si Baudelaire, Bauçà o Vinyoli eren uns alcohòlics no importava tant. Ara potser sí que hi ha una mica més d'estigmes. Com que l'heroïna ha fet molt mal, si algú n'ha escrit, tampoc ha acabat molt malament. I si ha acabat bé és perquè s'ha salvat. Igual per l'alcohol. Qui ha acabat bé, és perquè se n'ha salvat. Però això no vol dir que mentre tu estàs vivint aquest procés de maledicció propi o no. També és llibertat. Però, és una maledicció quan s'enquista molt fort. Però, el pensament relacionat amb això és molt interessant perquè es pot portar a altres aspectes.

Sobre l'estigma que esmentava, en un poema diu que "una dona que veu és com si begués un animal o una criatura".
Això forma part de la voluntat. La voluntat és molt complicada. Hi ha voluntats que et van en contra i voluntats que et van a favor. Encara que la voluntat està associada amb què hi has d'anar a favor i és ella que et va resseguint i ets tu el que combatrà amb ella o que és ella la que t'acompanya per tirar molt més endavant. Però, no és tan fàcil. A través de tota aquesta voluntat o no, o aquest fatalisme, cadascú pot extreure tota la seva vivència, que no deixa de ser crua a vegades. L'alcohol, que no deixa d'estar tipificat com a droga, encara que sigui tova, el tenim a dojo en aquest país. En molts països. De fet, venen aquí els turistes a veure la nostra cervesa que és pixat de burra pels preus. Hi ha una cultura desmesurada al respecte. No és només la cultura del vi o de la cervesa, també tota la seva desmesura. És inevitable en qualsevol societat. Més en una societat tan organitzada com aquesta, que fa molta por.

Hi ha uns fragments de poemes seus al llibre que també toquen aquests temes...
Aquests textos, que hi són desestructurats, parlen, justament, de la feina amb el control. Aquest control que has de tenir amb aquesta cosa que et pot arribar a dominar, o que no et domina del tot, però notes que et pot arribar a dominar. És molt fàcil que en moments desesperació o ràbia triïs unes opcions més frívoles. Però, bevent alcohol no oblides res. Se't va fent tot molt més gran, com amb qualsevol droga si n'abuses molt. Però, sí que et dona alguna cosa. Hi ha un espectre social que diu que vas a fer un vermut i et fas la primera cervesa i aquí comença la calçotada. I soc més feliç havent-me-la fotut que no pas abans, moltes vegades. Socialment es recrea aquesta imatge tan col·lectiva i guapa que té l'alcohol, encara que resulta perillós.

Quina relació té vostè entre el consum de substàncies i la creació poètica?
Consum de substàncies també diria que és el que he fet aquest cap de setmana. He anat a Arbolí i no he parat de tallar llenya. Porto els braços tot farcits i unes ferides pel cos... "Com t'ho has fet això?", diuen. Mira... per mi allò és substància pura. També m'agrada molt anar a la Barceloneta i dibuixar pedres. Les pedres arrodonides, grosses, que ens torna el mar els dies de temporal. Quan hi vaig i estan seques i guapes, les vaig agafant, me les miro, les dibuixo i ja hi veig un ase, o una cara. O li poso "visca teta lliure", o, si en trobo una molt plana, li poso "planeta" i llavors en una altra "plabrut". O faig versos amb diverses pedres i les poso totes allà. Però, per mi és la mateixa cosa, el mateix colocón. La mateixa harmonia que adquireixes amb el món. Hi ha qui fa ayahuasca. Aquest tipus de droga que és tan natural, moltes vegades el que fa és focalitzar-te cap a la terra i que tu siguis més terra que persona. Em sembla que és un gust alliberar-te de tots els preceptes que se suposa que som les persones. Per tant, no és que les drogues siguin res... però sí que tenen això de la creativitat. De tant en tant notes que et passen coses. Només que estiguis respirant o fent ioga una estona, després posa't a escriure i veuràs que portes un globus important. O et fots una planta que té gust de wasabi final i aquella explosió també és interessant. De cara a drogues més fortes, m'interessa poc associar-ho a la literatura perquè normalment el que fa és matar cervells. M'interessa més que sigui en una justa mesura. Encara que és molt guapa la literatura que explica tal qual les coses que t'estan passant.

I l'alcohol en concret, és present quan escriu?
Si quan escric és al matí, no. Perquè és el cafè la meva droga. Però, sí que cap a les dues o quarts de tres, abans de fer el menjar -perquè sóc de les que el prorroga tant com pot si estic a gust escrivint- sí que potser fas una cervesa que et dona el toquet. Al vespre sí, cafè o cervesa si he d'escriure. Sempre bec alguna cosa si he d'escriure. Te, no! Cafè!

Per escriure versos, al final li cal deixar els marges habituals?
Per mi és deixar-se anar. Això és el secret. Si tinc intenció d'escriure alguna cosa, perquè ja l'he pensat, el que em surt és una frase. Aquella frase em pot proporcionar tot un poema si la treballo. Però, quan estàs sense cap idea, que també és molt gustós, et deixes anar. Si m'he barallat amb el veí del costat, perquè li ha molestat que donés menjar a les tórtores, aquella tensió m'estaria ajudant. En el fons tot el material és aprofitable. Però, hi ha moments que són més de gaudi. Quan et lleves al matí i no tens cap problema perquè t'acabes de llevar i els malsons ja t'ho han solucionat tot, és el millor moment.

Sol revisar allò que escriu?
Massa. Tinc molta feina feta i sóc massa exigent. M'agraden molt els llibres que són compactes, com el 'Deix on dir' que vaig fer. Això fa que hi puguis tornar moltes vegades. Jo mateixa, quan me'l miro, penso "ostres, tot això vas dir?". No desmereixo un llibre de poemes. Ara tinc molts poemes, perquè he tingut molts encàrrecs diferents. Estic tot el dia treballant per temes diferents. Tinc un compendi de poemes que m'agraden molt, però no sé molt bé com col·locar-los. Encara no tinc clar que m'interessi un llibre de poemes solts. El que m'interessa ara és un altre llibre compacte. Però, si sona la flauta i volen editar tots els poemes solts... Però, cal que algú faci d'editor i digui quin és més important i quin no. Amb uns amics n'he anat triant, però encara me'n queden molts. Però no, ara tinc ganes de fer un llibre de narrativa, petiteta, que no proporcionarà una novel·la. S'assemblarà molt a la poesia, perquè sóc poeta. I molt pensant en Brossa. Perquè em vaig obsessionar molt amb ell per aquests poemes que fa que són mig narratius. Recordes el llibre 'Te deix amor la mar com a penyora'? No tots els contes són bons, però n'hi ha un que és meravellós. I a la Carme Riera no l'he tornat a llegir en ma vida. O com els de Poe. Amb aquest misteri entre la imaginació i fantàstic. Però, jo mai he deixat de tocar de peus a terra.

Al llibre hi ha un fragment on Martí Sales escriu la literatura pot ser molt perillosa per qui l'escriu. Per què?
És un perill molt fort. Jo em vaig aficionar molt als beatniks. Vaig tenir la sensació que no podia parlar de mort i de vida si només tenia vint anys. Em vaig desesperar a voler viure fort. Això fa que tot t'explosioni i visquis les màximes experiències possibles. Però això també és un error. T'acabes creient que has de viure allò que escrius. Però és un error, perquè per això existeix la literatura fantàstica, la imaginació o la creativitat. Tu pots ser qualsevol persona. Vaig fer un exercici on deia que estava assassinant algú en un poema. Podia matar algú en un poema i quedar-me tan ample. I no cal que ho hagi fet. No cal que vulgui explicar la duresa de la nit barcelonina i començar a drogar-me molt fort i acabar feta un nyap.

S'escriu amb lucidesa, no amb aquestes imitacions tan absurdes. Però, també és molt patriarcal aquesta imatge dels homes que sortien de nit. Les seves dones estaven parint, i ells al tren fotent-se les seves ratlles i els seu xutes. Té un punt en què ja no fa tanta gràcia ser el borratxo de torn de la literatura. A mi el Vinyoli m'entusiasma, però tothom explica que en una taula acabava a terra i tota la resta xerrant. Això fa molta gràcia, però si ara mateix això passés a la Institució de les Lletres Catalanes, ja no el tornen a contractar mai més. Ha canviat la cosa, ja no hi ha aquest patriarcat que acceptava aquest alcoholisme tan fastigós, tan degradant per les persones.

Quins són els seus referents a l'hora de pensar els poemaris compactes dels quals parlava?
Blai Bonet i Haroldo de Campos. Em flipa com fa poesia amb els seus poemaris en Blai Bonet. M'agrada molt que tingui com quatre o cinc lectures. M'agrada la poesia compromesa. M'agrada que la nostra cultura tingui tots els aspectes de la poesia. Ara, la que jo llegeixo és la rebuscada, la que té doble o triple lectura. La que ve de persones filòsofes o complicacions. I, en la posada en escena, m'agrada molt passar-m'ho bé. Abans, quan era més introvertida el meu poema arribava a dues o tres persones. A la que vaig fer més extravertida i vaig començar a fer coses perquè la gent rigués... són parides que funcionen. La poesia escrita no té res a veure amb la poesia que és escena. És un altre ofici. És gairebé teatre. Que no és teatre, perquè tots els que fan teatre i poesia són horrorosos. No hi ha ningú que sàpiga llegir poesia que sigui teatrero. Els ensenyen amb una dicció estranya i no hi ha personalitat. La poesia, per mi, si la pot llegir el mateix poeta és millor. Si l'ha de llegir algú altre, amb naturalitat. I la naturalitat no existeix a les aules de teatre. T'ho dic perquè he fet cursos a molts llocs fent de dicció de poesia i no entenc per què tothom s'enquista amb una cantarella. De fet, també passa amb els poetes catalans, que molts tenen una mateixa escola. Hi ha una cantarella que no és veritat. No crec que s'hagi de llegir tot igual, encara que qui ho fa igual, tampoc ho fa malament. Però, cadascú que aposti pel que vulgui. Com més rica sigui la cultura millor.

Sorprèn que digui que és molt perfeccionista i a la vegada estigui fent improvisació amb els Nicomedes Mendes...
És la part de no rigor, de no faixeta que tinc. És massa bonic l'improvisar. Imagines que tinguis tres companys i tots amb un micro i tot va seguint i no saps el perquè. Jo em vaig plantejar la improvisació gràcies a l'Oriol Sauleda. Però, no ho entenia. Com podia deixar anar el meu pensament a raig, si sóc poeta i sóc superestricte. Jo a ell li vaig dir que era una canya improvisant, però que li calia fixar-ho. I va transcriure una improvisació i va fer un llibre i ara s'ha posat a fer sonets. I em diu, "clar que volies fixar-ho". Però, jo l'he ajudat a fixar-ho i ell a mi m'ha ajudat a mi a deixar anar el cervell i no tenir por en dir les coses. Quan escric, guixo molt. Doncs, imagina com si escrivís en veu alta? I, com que cada vegada tens més ofici, ja no fas tant el ridícul. I si ho fas, ho pots esborrar. Amb la improvisació pots dir que el que has dit està equivocat. Pots tirar enrere i fer una arenga diferent. Per això ell estava tan lliure no fixant tant i quan ha fixat s'ha quedat emocionat. I, en el meu cas, que estava fixant com una boja, l'altre aspecte m'ha donat molta felicitat. I, a més, escriure poesia és molt solitari. Però, anar-te'n de bolo amb els quatre Nicomèndes... ua!