—Tot just abans de fer l’entrevista llegia un article d’Ignasi Moreta sobre Carner a la Lectora. Què té aquest poeta que desperta tantes passions entre els literats?
—És una cosa molt estranya. La veritat és que tots els poetes passen un purgatori. La generació següent, normalment, hi està en contra i després es torna a reivindicar. És generacional. Aquest, amb la Guerra i el periple de negació de la llengua catalana, va quedar petrificat. El que té Carner és que és molt bon poeta. Dona una lliçó ètica i estètica. Té un cos de poesia que es pot comparar amb el de Yeats o altres poetes de la seva generació com T.S. Eliot. És un discurs amb moltes cares. Que té formulacions personals que es converteixen en universals. Quan parla de la pietat, no és només la seva, entens perfectament què és la pietat.
Oller exemplifica aquest acostament de Carner al concepte de pietat amb un poema homònim, un díptic que diu:
A l'arbre hi ha una fulla que ja està a punt de caure
i l'últim raig del dia, que ho sap, encar la daura.
Per la Catedràtica emèrita de Teoria de la Literatura de la Universitat Pompeu Fabra, l’ús de la forma gramatical “que ho sap” és la que hi dona una dimensió especial als versos i personalitza la pietat amb “un recurs de gran poesia”.
—És d’una percepció formal, sentimental i ideològica que, em sembla, per educació, s’ha de llegir. L’educació en el sentit que va seguint la línia que porta la literatura catalana. La moderna podria començar amb Verdaguer, perquè nosaltres tenim tres segles que no hi érem. Continua amb Maragall, Carner, Riba, Vinyoli… És tot un conjunt que fa la llengua. És inútil la discussió de si és bo o és dolent. Tot són gustos. Ara, és impecable formalment i que per la manera que té d’explicar la vida i les emocions és moderníssim. Gabriel Ferrater diu que quan Carner va ser a Anglaterra va agafar una forma d’expressivitat que el lliga amb la modernitat europea. Té raó. Ja no m’interessa aquesta polèmica, no entenc que s’hi entestin. Carner val la pena, però si no el volen llegir, que no ho facin. Algú em va preguntar alguna vegada perquè hem de llegir Carner. Recordo que em vaig girar i era un d’aquests joves -ara ja tenen seixanta anys- i li vaig dir que per educació. No per educació de la bona educació, no. Educació vol dir tenir el cor obert a les circumstàncies de la vida.
—Quan es planteja fer el llibre, amb quina voluntat ho fa?
—Va ser un encàrrec que em va fer gràcia perquè, a més, venia d’un editor jove. Em va dir de publicar, per l’any Carner, alguns dels articles que ja tenia fets. Quan m’hi vaig posar vaig veure que alguns estaven bé i els conservo, però els he augmentat, corregit i he buscat altres exemples. Els tres últims són de nova planta. M’ha sortit “el camí” perquè el primer és una bibliobiografia carneriana, després n’hi ha un altre sobre La Paraula en el Vent. Carner i la crítica diuen que és un llibre d’amor. Però, jo, que sempre porto una mica la contraria. Penso que l’amor de què parla Carner és un amor estrany, és l’amor del poeta per la poesia. Per què surt el poema? Això és un misteri que es va donant en molts poetes.
Un dels llibres recurrentment citats al llibre d’Oller és Poesia del 57, en el que Carner es va dedicar a corregir i posar al dia tots els seus poemes. També és present en el tercer capítol del llibre en el qual es comenta el fenomen de la subjectivitat en la poesia.
—Moltes vegades, la veu amb la qual parla Carner no és la del poeta, sinó la d’un altre.
La catedràtica de Teoria de la Literatura es considera a si mateixa una poetòloga que fa una anàlisi lingüística i formalista dels poemes. Per ella, els poemes no es poden explicar. El que es pot fer, però, és mirar com està fet, la seva fenomenologia. Això queda palès en el quart capítol, on Oller repara els conceptes de pietat i ansietat en la poesia de Carner i converteix ambdós conceptes en “categories estètiques”. El cinquè capítol versa sobre un dels llibres principals del poeta, Nabí.
—Hi ha una cosa de la qual n’estic contenta. Pensava que Gabriel Ferrater ja ho havia dit tot sobre el Nabí, Però, no. Vaig fer l’article i en vaig treure aquesta mena de discurs sobre les persones. És una meditació a set veus. És molt bo aquest poema. Ara me n’he adonat. És un poema extraordinari on es veu l’habilitat, el talent i la saviesa de Carner.
El sisè i darrer capítol del llibre versa sobre l’Absència, un seguit de poemes que apareixen a final de Poesia de 1957 i als quals Oller en treu, també, una significació política. És aquí on apareix el poema 'Bèlgica'.
—Aquest poema és divertidíssim. El va escriure quan tenia disset anys i no es deia Bèlgica. Ja hi configura, però, aquesta ciutat que després seria Bèlgica. El va escriure el 1902 i el refà amb molt més coneixement de causa. Dona aquesta idea tan bonica i civilitzada que tenia per ell Bèlgica -i no només, en general les ciutats noucentistes, en el sentit més sociològic de la paraula.
—Escriu al llibre que Carner posa al dia la literatura catalana que “portava tres segles d’orfandat”. Què vol dir amb això?
—Tenim Llull, March, els trobadors… Després, a partir del segle XVII ens quedem sense activitat. Al XIX comença la Renaixença i la idea nacionalista general romàntica de les nacionalitats. Verdaguer, que és un poeta grandiós, fa una poesia èpica -tot i que també fa lírica- més dedicada a la terra i les emocions més pàtries. Maragall, que és un poeta burgès, no té la perfecció de la llengua, perquè tenia una llengua una mica depauperada. Però, evidentment és un gran poeta. Maragall encara ve de la branca del romanticisme. En canvi, Carner ja no és un romàntic. Carner és col·lateral amb T.S. Eliot. És fill d’una conjunció sociològica molt interessant que va des del 1906 a la mort de Prat de la Riba en què hi ha tota una sèrie de talents que estan volent canviar el país. El canvi més important -i sort en vam tenir de Pompeu Fabra i la creació de l’Institut d’Estudis Catalans- és que fan una llengua. Netegem una llengua que era una mica la que havia adaptat tota la tradició romàntica. Donen una llengua sofisticada. Una llengua útil pel joc, però també per al comerç o la ciència. Aquesta gent de començament del segle XX, del noucentisme -que sembla que sigui una paraula lletja- es basen en la llengua. Tots tenen molt clar que la llengua és la que performa l’imaginari de la gent. Mentre hi ha la llengua, hi ha un país. Si no hi ha la llengua, no hi ha un país diferent. Aquesta llengua configura un imaginari creatiu. Carner és un dels apòstols d’aquest imaginari creatiu contemporani. Amb una llengua posada al dia, amb una dignitat intel·lectual important.
—Parla de Carner com un modernitzador, però, a la vegada, argumenta que la seva base és “la tradició i el talent”...
—El talent és el que fa la modernització. Ara, s’ha donat molta importància en els talents originals que tenen els nens. Es diu que tenen gràcia o que són creatius. Però, clar, aquesta creativitat s’ha de posar dins d’alguna intencionalitat intel·lectual. La tradició hi és, no es pot rebutjar. Ets fill d’una tradició. Després, aquesta tradició s’ha d’utilitzar per tirar-la endavant en el teu temps. Això és el talent que té Carner. Fer dúctil una llengua gramatical per traçar moltes experiències, molts sentiments. La tasca dels poetes, els escriptors, és molt important. Són els que porten la memòria, amb el seu diàleg amb els morts. A més a més, són els que porten la possibilitat de configurar el present que tenen ells. Per tant, és clar, ho van posant tot al dia sempre.
—Hi ha qui diu que la poesia és només retòrica o estètica. Però, vostè, al final de llibre, diu que “la poesia pot ser que passin coses”...
—Estava llegint la biografia de Churchill quan ho vaig escriure. La poesia no fa que passi res, ell ho diu. I tots els poetes t’ho diran. No fa que passi res. Però, mira, la poesia potser no, però, el sentiment de pertànyer a una terra, a una nació, sí que ho fa.
En la darrera anotació a peu de pàgina del llibre, Oller recorda una anècdota relacionada amb un discurs de 1940 del que fou primer ministre britànic. El govern anglès es plantejava una rendició “digna” davant els nazis, quan, un discurs de Wiston Churchill defensant la resistència va fer canviar el rumb de la història. “La força poètica, i patètica, del seu discurs i l’abrandada seguretat de les seves expectatives de victòria van decantar el Parlament”, explica Oller. Acaba la referència exposant que Lord Halifax -reputat estratega- hauria assegurat que Churchill “ha mobilitzat la llengua anglesa i l’ha enviat a la batalla”.
—A vegades passen coses amb el que la poesia representa: sentiments, experiències i llengua.
—Carner era exigent amb el fet poètic?
—Sí. Se l’hauria de llegir més, perquè ell no es cansa d’explicar-ho. Té un llibre de prosa on explica que hi ha un primer vers que ve donat, però, que després, ens hem de posar mans a l’obra. Perquè “si el poeta és el qui fa, ho fa amb tot el seu ser. Per tant està compromès. L’instint sense rostre està corprès del seu descobriment”. És a dir, la inspiració. Aleshores, aquest descobriment li reclama certes correspondències, memòria i sentiments. Diu “sí, cal que la intel·ligència hi sigui també, per judicar i escollir. No en traurem res d’un curt de gambals per màgia o càbala, per hipnosi o droga. Només la intel·ligència és capaç de pesar i pensar el conjunt, ella pot judicar i escollir. En ella resideix la forma suprema del gust”. Quan hi ha un poeta d’alta tensió, saben molt bé que la poesia té molt d’inspiració, però se’ls configura una manera de dir-ho. Això és el que queda. Perquè, les meves experiències no quedaran pas, perquè no les escric. Les dels altres, si són massa subjectives, només d’ells, tampoc quedaran, perquè si no t’interessa la persona, no t’interessa la poesia. En canvi, si el poeta és educat, culte i savi -i un lingüista- és com un mar. Tots els poetes bons fan com un mar i les onades arriben fins a tu amb el ressò de tot el mar. Carner és un d’aquests. Ara, hi ha altres estils de poetes.
—Vostè dona molt pes als poemes de Carner sobre el fet poètic en si. Què ens diuen sobre els poetes aquests poemes?
—Ens diuen sobre la seva relació amb l’experiència d’escriptor.
Dolors Oller posa d'exemple un poema de Ferrater on hi reflexiona:
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?
En el cas de Carner, cita un fragment del poema Tardor: “Les ertes fulles de brancams i tòries,/ somniant llurs pàlides històries,/ finaran en compàs de melodia./ Eleva a seny sonor les malaurances,/ tu, menys mortal que les esgarrifances,/ oh pura pietat de poesia”.
—Dedica un capítol del llibre al poema Nabí. Què aporta Carner a la història bíblica del profeta Jonàs?
—La història de Jonàs a la Bíblia té vint-i-quatre ratlles. Pel que fa a l’acció, es limita a quatre capítols del profeta desobedient. Al de Carner hi ha tota una biografia anterior de Jonàs que no hi és a la Bíblia i és una meravella. Explica qui era Jonàs. Ell és un pagès que ho ha perdut tot i ja està molt vellet. Havia sigut profeta, però ja està retirat. Però, després Déu el crida i ell no hi vol tornar perquè és massa vell. A partir d’aquí, tot el que explica Carner dona la veu a Jonàs. Segons el meu article és una meditació a set veus. Carner explica tot el viatge, inventat, fins a la ciutat de Nínive de la qual Jonàs es vol venjar, però que al final Déu no castiga. Pel camí, troba gent amb qui dialoga. Per exemple, una sacerdotessa d’una altra religió. Hi ha una altra cosa molt maca, que és de Carner, que és que quan Jonàs torna a ser a casa, fa una elegia per Adam que és un poema molt bonic. Després hi ha la mort de Jonàs, en què s’adona, finalment, que la ferocitat que té tancada a dins, perquè Déu no l’ha permès venjar-se, és una ferocitat que ha de vèncer. Ara ja està vell, malalt, feixuc i té un pensament de pietat. Acaba amb un preciós final on diu: “Adéu, però, grans grapes de càstig i avarícia! / Morir per a una nova naixó, clara delícia! / Només amor esdevindrà l'home rebel. /Car ultrapassaràs del Pare la justícia/ oh maternal condícia / del brossat, de les pomes i la mel!". Hi ha una declaració que diu que, per més desgràcies que es passin, la venjança és inútil. És millor referir-se a la pietat i tenir un pensament més gran.