La qüestió ve de llarg, però no pretenc atiar el debat ontològic sobre la singularitat o la pluralitat del corònim nacional que identifica la catalanitat. Joan Fuster, ben conscient del problema onomàstic, escrivia en 1962 a Qüestió de noms —fixeu-vos el que ha plogut des d’aleshores— que «l’ideal fóra adoptar, no ja la forma “Catalunya Gran”, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres». Però —ai llas!— «aquesta aspiració ha d’ajornar-se sine die». Ajornar-se sine die? El mot Catalunya, tot i ser el més escaient per a la cosa que vol designar —torno a Joan Fuster— «oferia, de moment, dificultats especioses» i, doncs, calia acudir a eufemismes, a «una cautela esmolada en l’ús de la paraula “Catalunya”», per a «reservar-li en el futur aquella amplitud integral» a la que aspirava Fuster i, val a dir-ho, tots els que creiem en la pàtria que descrigué el rei Pere III a les Corts de Montsó de 1363: «de Salses entrò a Guardamar». D’això l’aposta per la pluralitat del concepte Països Catalans, puix que —continuo amb Fuster— «negar que, dins la nostra radical “unitat de poble”, no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida» i, per tant, «és lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat». En conseqüència, Fuster creia que «Països Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec que és l’únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos».
Ara bé, la pluralitat engendra singularitats, segons la qual (ho advertia Josep Guia, en 1985, a És molt senzill: digueu-li Catalunya), «cada “país” català ha de fer la seva pròpia via de recobrament i després ja ens ajuntarem tots en una sola república més o menys sobirana i organitzada internament més o menys federalment», la qual cosa —continua Guia— «és una estratègia fal·laç, un conte de fades i barrufets». Han passat anys, dècades, més de mig segle des de Qüestió de noms de Fuster i «l’estratègia», a la vista està, ha aprofundit en la separació més que ha unit. Ara, en època de «processos» sense rumb, hi ha una Catalunya —Catalunya Principat— que es vindica com a única Catalunya possible, al marge de les altres Catalunyes, les perifèriques, perfectament prescindibles per a la primera. L’autonomisme regionalista i el que, per evolució, ha vingut després, se n’ha desentès, i el processisme sobiranista, massa curt de gambals per a imaginar un país complet amb cara i ulls, ha estat incapaç, per manca de perspectiva verament nacional, d’integrar-les. I així continua sent sense solució de continuïtat, en març de 2021, quan un col·laborador del 155, de la suspensió de l’autonomia del Principat —si ho féu perquè s’escagassà en els pantalons o no és cosa d’ell— opta a la presidència de la Generalitat regional de la vora esquerra del rierol de la Sénia.
Les particularitats catalanes, no hem d’obviar-les, tenen arrels històriques. De particularitats regionals en tenen totes les nacions, algunes àdhuc més acusades, «dificultats especioses», que les de casa nostra, la qual cosa no impedeix que es reconeguin com a entitats nacionals. Als «països» de la catalanitat, però, els dos estats que se’ls reparteixen han fet mans i mànigues per a aprofundir les dissemblances tot incidint, quan els ha convingut, en les diferències històriques d’uns estats del passat anorreats, precisament, per les potències ocupants. Vet ací que, arran d’això, a València s’ha reivindicat l’innocu apel·latiu de Regne, transvestit per obra i gràcia del PSOE i la dreta cretina autòctona en ridícula Comunitat, per a unes terres configurades per les divisions provincials espanyoles del centralisme decimonònic. El Regne, que efectivament existí, fou anihilat per espanyols i francesos en 1707. Després l’Espanya liberal es tragué del barret tres províncies (podien haver estat quatre si hagués prosperat la província de Xàtiva), a les quals se’ls agregava o escindia parts del vell Regne a pler. Així, s’agregà a la Província de València la Plana d’Utiel i a la d’Alacant la comarca de Villena i Saix, però li fou arrabassat el poble de Cabdet. Mentre que al Principat, la Cerdanya, trinxada des de 1659 en dos estats, la part espanyola era dividida en dues províncies. I —atenció!— la divisió provincial, la gran bestiesa del centralisme madrileny, com la divisió en departaments francesa, continua sent intocable arreu dels «països» de la pàtria catalana.
I algú dirà des de la ignorància, que sempre és molt agosarada: és que Jaume I creà un Regne, fundà el poble valencià. En les dècades d’autonomia això ha estat la cantarella preferida pels gestors (PSOE, PP i ara PSOE amb els sòmines de Compromís i Podemos) de les institucions autonòmiques, amb aquelarres orgiàstics de valencianía cada 9 d’Octubre, amb senyera tacada amb la tifa blava i esgargamellaments col·lectius del Para ofrendar nuevas glorias a España. Ah! I prohibits els mots català, Catalunya i País Valencià, també pels sòmines, en altre temps fervorosos partidaris del «País» català meridional, que ara amb la fe dels neoconversos s’ameren compulsivament de la ferum blavera; «eixamplar l’espectre», en diuen. Tot amanit amb la figura totèmica de Jaume I, més per la seva condició de matamoros, que no per ser el líder de la seva nació, que no pas era l’espanyola. No debades la Generalitat Valenciana tuitejà el 9 d’Octubre de l’any passat: «enguany no hi haurà al carrer multituds per a rebre’l [a Jaume I], ni ho celebrarem amb l’alegria de sempre, perquè batallem contra un enemic tan poderós com aquell al qual es va enfrontar el rei, fa 782 anys, amb determinació, amb esforç i amb la unió de la seua gent».
El plural, definitivament, pluralitza i, el que encara és pitjor, entre gamarussos —què us diré?— pertorba les neurones. Mireu: ras i curt, Jaume I l’espifià ben espifiada, però a ulls d’avui. Ell pensava que feia el correcte. Rei medieval com era, tenia una concepció molt possessiva dels territoris on regnava. Així, l’estat que bastí, incloent-hi Mallorca i València, se supedità a la seva règia voluntat de ben heretar els fills, que Jaume I en tingué molts, potser quasi una vintena. Tot plegat, volgué heretar-los a tots, filles incloses, la qual cosa complicà l’herència. Ara bé, finalment, en morir, l’herència reial de Jaume I se la repartiren els dos fills majors tinguts amb l’hongaresa Violant Árpád, Pere i Jaume.
Jaume I conquerí Mallorca i València, però de sobte no sorgiren els mallorquins i els valencians. Si de cas, els mallorquins i els valencians eren els altres, els andalusins obligats a marxar, els mayūrqiyūn i balansiyūn, a Mallorca literalment exterminats, o que, per les necessitats econòmiques dels conqueridors, restaren al país —el d’ells— com a mà d’obra sotmesa. Els catalans, els lleidatans els primers, no arribaren a València un dia i, derrotat el seu soldà andalusí, de sobte, per art de la divina valencianía, esdevingueren valencians, li endossaren una colomassa blava a la senyera i, embriacs d’orxata i fartons, es posaren —¡Ved a la Región que avanza en marcha tiunfal— a cantussolar, en llengua de Móstoles i Torrelodones, l’Himno de l’amadrilenyat mestre Serrano.
Jaume I, el cabdill de catalans i aragonesos, conquerí València, efectivament, en 1238 (en 1229 havia fet el mateix amb Mallorca) i la uní al seu patrimoni. Fins i tot la convertí en capital d’un regne que adoptà el nom de la ciutat (a Mallorca de l’illa). Arribat el moment, aquest regne —el Regne!— li podria servir, com si d’un immoble es tractés, com a part de l’herència a repartir. I, en fi, saltà la possibilitat, en el testament de 1248, de convertir València en un estat separat de Catalunya i Aragó. Ep! Això li passà pel cap al rei i fins i tot fou ratificat. Ara bé, tal pretensió no reeixí perquè alguns fills no sobrevisqueren al pare i, finalment, al testament final, únicament s’escindí de la Corona catalanoaragonesa les Illes, el Regne de Mallorques, al qual el rei uní la Catalunya Nord, la ciutat de Montpeller i les senyories occitanes del Carladès i l’Omelàs.
Jaume I no fou un cas únic a l’edat mitjana de rei que disposava dels seus estats a pler. Castella i Lleó —la sempiterna Espanya— també se separaren a la mort de Alfons VII en 1157, tot originant dos regnes irreconciliables i rivals, la qual cosa, val a dir-ho, beneficià aleshores a navarresos i catalanoaragonesos. Ferran III, que uní, definitivament, en la seva persona, Castella i Lleó en 1230, en morir (1252) no tornà a separar els regnes. Heretà tots els seus fills dignament (arribà a tenir-ne quinze, entre fills i filles), però la corona passà al primogènit Alfons sense particions. Per això Alfons X, gendre de Jaume I, esdevingué el gran rei castellanolleonès del segle XIII.
En canvi, Jaume I, malgrat haver reeixit a refer els seus estats, la seva dinastia, després de l’ensopegada occitànica de la batalla de Muret (1213), a la seva mort repartí els seus estats entre els fills majors de la seva segona esposa, la Violant Árpád, o d’Hongria si us fa més gràcia, tan venerada a Castelló de la Plana. Violant era hongaresa, sí, era filla del rei Andreu II, de la casa d’Árpád, però sobretot era filla de la francesa Violant de Courtenay, que era germana dels emperadors llatins de Constantinoble Balduí i Enric. En definitiva, era una hongaresa mig francesa que s’expressava en llengua d’oïl (francès), la llengua materna de Violant. O com penseu que s’expressava Árpád-házi Jolán (el seu nom en hongarès) en arribar a Catalunya?
Violant l’hongaresa i els seus fills
I per què triar una hongaresa com a esposa? Jaume I, pel record de la mare, Maria de Montpeller, a qui tot just conegué, però a qui venerava, decidí desposar a una princesa emparentada amb la corona bizantina, com ho era la seva mare. Bé, la Violant (Jolán) no era —val a dir-ho— de sang grega, com l’àvia materna Eudòxia Comnè, però, en fi, a la reialesa constantinopolitana pertanyia i això, a Jaume I, ja li anava bé. Dos fills de la Violant, una dona intrigant que vetllava per la seva progènie, heretaren els estats catalanoaragonesos, herència establerta a Montpeller, el 26 d’agost de 1262. Dos anys abans, el primogènit de Jaume I, Alfons, fruit del seu primer matrimoni amb la infanta castellana Elionor, havia mort sense fills. Així, l’herència —la Corona— la pogué distribuir entre els dos fills majors del segon matrimoni (en tingué deu), Pere i Jaume: el primer, l’enèrgic Pere, rebé el regne d’Aragó, la València conquerida als sarraïns i els comtats catalans al sud dels Pirineus; Jaume, en canvi, la nineta dels ulls de la mare, heretà les Illes (Mallorca, Eivissa i el protectorat —encara en mans sarraïnes— de Menorca) i també la Catalunya Nord (els comtats del Rosselló i la Cerdanya) i els feus que restaven de l’antiga expansió del casal comtal de Barcelona per Occitània (Montpeller, terra de naixença de Jaume I, el vescomtat de Carladès i la baronia d’Omelàs).
No cal dir, era inevitable, que el darrer testament de Jaume I, quan encara era a l’apogeu del seu poder, creà descontentament entre fills i regnes. Pere, com abans ho havia fet Alfons, no estava d’acord amb la decisió del pare i s’oposà a la partició. Els problemes, de moment, no transcendiren en vida de Jaume I, però esclataren quan ell traspassà a València, el 27 de juliol de 1276. No serviren de res els manaments del pare poc abans de morir i que recull el Llibre dels Feits: a Pere li demanà que «degués amar i honrar l’infant en Jaume», i Jaume es comprometé a amar i obeir Pere, «en ço que fer degués, així com a frare major». La realitat, tanmateix, fou una altra de ben diferent: Jaume II de Mallorca recelà de la tutela del germà i Pere ambicionà desposseir Jaume del seu reialme mallorquí i possessions ultrapirinenques. Pere, mort el pare, aconseguí fer signar al germà Jaume un tractat, a Perpinyà (20 de gener de 1279), pel qual el rei «mallorquí» es reconegué feudatari de Pere, però Jaume mai no l’acatà. Més endavant, en pro de mantenir la independència, fins i tot ajudà els francesos quan la croada contra Catalunya de 1285.
La mata de jonc de la qual parla amb orgull Muntaner a la seva Crònica fou un somni, un deler, que s’enfrontà a la partició heretada de la voluntat de Jaume I. Ja veieu, la catalanitat dividida. La creació d’un regne insular contribuí a fomentar una personalitat diferenciada en detriment de la catalanitat comuna, que, temps a venir, perjudicaria l’entesa amb la part continental de la nació. Però, malgrat constituir un regne separat i amb rei privatiu, els balears de l’edat mitjana no se sentien diferents dels catalans de la Península. A l’hora de la veritat, els mallorquins recolzaren Pere III el Cerimoniós en contra del seu rei privatiu Jaume III el Dissortat, com ha demostrat a bastament el professor Gabriel Ensenyat als dos volums de La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó (1343-1349). Altrament, l’aliança amb França del rei mallorquí passà factura a la catalanitat completa d’aleshores, que Montpeller fou venuda al rei francès per a pagar els deutes de guerra.
Pere III el Cerimoniós, el reintegrador de Mallorca a la Corona, per tal que un fet semblant no es tornés a repetir, establí el jurament de les Illes, el 29 de març de 1344, que comprometia a la resta de territoris a no permetre que les Balears i els comtats de Rosselló i Cerdanya se separessin mai de la Corona de catalans i aragonesos. I així succeí, que la Corona, tot i l’autonomia dels seus estats, es mantingué com una unitat fins a la desfeta catalana final a la Guerra dels Segadors (1659), en què França s’annexionà el comtat rossellonès i una part del cerdà, i l’anihilament definitiu, a mans dels Borbons, a inicis del segle XVIII.
No era, però, el de Pere III el primer jurament d’aquesta mena, que Jaume II de Catalunya-Aragó, en 1319, ja ordenà que Aragó, els comtats catalans estrictes i el regne de València romanguessin sempre units. En definitiva, Jaume II pretengué corregir l’error de l’avi i que futurs testaments posessin en qüestió la integritat territorial de la corona bastida per l’avantpassat Ramon Berenguer IV, única garantia de supervivència futura de l’estat catalanoaragonès entre dues potències temibles, França al nord i l’ambiciosa Castella en quasi tota la frontera occidental.
Hereus i herències
Jaume I, ja veieu, separà els seus estats a conveniència. Vet ací per què parlem de «Països». Ben bé un mallorquí —un català insular— pot esgrimir que existí un Regne de Mallorques (així, pluralitzat, es deia a l’època). Ara bé, en el cas de les divisions dels territoris de la senyera d’or i gules, senyera de tot arreu de la catalanitat, podia haver estat pitjor. Jaume I, finalment, només comptà amb dos fills per repartir-se reialmes i estats. Però —atenció— tingué més fills a qui volgué fer reis. Jaume I redactà un total de sis testaments al llarg de la seva vida. En el primer, de 1223, instituí hereu de tots els seus estats al seu primogènit Alfons, l’únic fill que tenia llavors. Els problemes vingueren després, quan Jaume I repudià la primera esposa i una sentència eclesiàstica (abril de 1229) anul·là el matrimoni. Tanmateix, Alfons fou legitimat com a hereu, del regne d’Aragó sobretot, puix que el rei deixà oberta la possibilitat de separació de Catalunya i Aragó per a heretar els fills d’un segon matrimoni.
Ni aragonesos ni catalans volien llavors la separació. A l’Aragó d’aquella època, bona part catalanòfon, no hi havia fauna catalanòfoba a l’estil d’espècimens com el Lambán. La unió de 1137 havia reeixit i els barons d’un i altre territori mostraren l’oposició a una eventual secessió. Elionor de Castella, menyspreada, es retirà al monestir de Las Huelgas (Burgos), on morí en 1244. Jaume I, en canvi, aviat cercà nova esposa, l’hongaresa Violant, amb qui casà en 1235. Una dona que, certament, deixà una gran petjada en el regnat del seu espòs, sobretot per ser mare dels reis successors a Aragó-Catalunya i a Mallorca-Rosselló-Cerdanya-Montpeller.
L’infant Alfons, encara nen i criat per la seva mare a Castella, fou instituït hereu universal en 1232, però el naixement del primogènit de Jaume I i Violant, Pere, modificà l’estat de les coses. Jaume I, instigat per la seva muller hongaresa a colp de llàgrima, decidí fer una primera partició dels seus estats en 1241, segons la qual Alfons seria rei d’Aragó i Catalunya, mentre les noves conquestes (Mallorca i València), Montpeller i els senyorius occitànics restarien per a Pere. Ja veieu, la catalanitat dividida per qüestió de què donar en herència a qui. Les plors de Violant no havien estat debades. L’historiador Bernardino Gómez Miedes (s. XVI) ja se’n féu ressò i li dedicà, a tals efusions lacrimògenes, un capítol de la seva biografia del Conqueridor. Violant tingué més fills mascles i -ai llas!- que ella pretenia reis. I Jaume I —ai Jaume!— cedí. Més fills, més repartiments.
En 1243, a Montpeller, nasqué el segon fill de Jaume I i Violant, l’infant Jaume. El rei, arran d’això, redactà un nou testament l’any següent: d’Alfons seria Aragó, a Pere li pertocaria el Principat de Catalunya (Catalunya Nord inclosa) i València, mentre que les Illes a Jaume. Ep!: Principat català i València unides. Apa! Ja teniu el blaveros i terceraviistes de la vora del Túria esguellant-se les vestidures. Però encara la qüestió de la successió es complicà més quan sortiren altres dos fills mascles del ventre de na Violant, el Ferran i el Sanç, que obligà a un nou testament i a un nou repartiment, el 19 de gener de 1248: Aragó (Alfons), Catalunya cispirenaica i Illes (Pere), València (Jaume) i Catalunya Nord i senyorius occitans (Ferran). Heu vist? Ara València independent, però —atenció!— sense ofrendar nuevas glorias a España i això —què us diré?— a la blaverada no li faria gens de gràcia i penso que al Puig i a l’Oltra tampoc. L’infant Sanç restà fora del repartiment perquè li esperava una gratificant carrera eclesiàstica (arribà a arquebisbe de Toledo). Però el petit Ferran morí i un altre testament sorgí de la mà de Jaume I en 1253: Aragó i València serien per a Alfons, Catalunya inclosa la Catalunya Nord per a Pere, i Jaume heretaria les Illes i Montpeller. Alfons, però, traspassà en 1260 i això significà un maldecap menys en l’espinosa qüestió d’adjudicar herències. Definitivament, serien dos a repartir. Així, arribem al testament definitiu de 1262, en què Pere aconseguí Aragó, la Catalunya al sud de l’Albera i València, mentre que per a Jaume serien les Illes i les senyories occitanes. En definitiva, tal com és descabdellaren els esdeveniments, hem de reconèixer que el de 1262 fou el testament menys dolent per al futur de la Corona. L’infant Jaume podria haver estat rei privatiu de València; us ho imagineu? Però, finalment, ho fou de Mallorca.
Jaume I, com veiem, organitzà i repartí els seus estats com volgué. Era el rei, la màxima autoritat i era a ell a qui se li devia fidelitat, no al territori. Bé, coses de l’edat mitjana i d’allò que posteriorment se li digué l’ancien régime. La història condiciona el nostre present, però el capteniment d’èpoques passades no hauria de llastrar les nostres perspectives nacionals de futur. València i Mallorca es desenvoluparen com a regnes autònoms al si de la catalanitat, la qual cosa no significa que se n’escindissin. No ho feren mai. Ara bé, aquest fet generà, com definia Fuster, els «matisos regionals de perfil decidit», que Espanya i França no han dubtat a utilitzar en pro de llurs interessos. Aquests «matisos regionals» aconsellaren la solució d’un corònim pluralitzat per a definir-nos territorialment els catalans. Els independentistes estatunidencs tenien una solució al dilema de la diversitat de «matisos regionals de perfil decidit», que exhibiren al seu escut nacional fins al 1956: e pluribus unum (de molts un). Els regnes, principats i senyorius catalans del passat fa temps que deixaren d’existir, precisament, a mans d’espanyols i francesos, obsessionats a engolir-se'ls. Els esdeveniments històrics, dissortadament, han creat una realitat atziaga a la catalanitat, reduïda a la regionalitat, però una realitat susceptible de ser modificada, en la qual els «matisos regionals de perfil decidit» haurien de donar pas als «matisos nacionals de perfil decidit», condició sine qua non per a la supervivència nacional dels catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Ja seria hora d’abandonar per sempre els testaments de Jaume I, disposicions que han justificat una pluralitat que, la història ens ho mostra, ha resultat nefasta per a la nació catalana. L’errada de la nostra diversitat, de la preferència de la pluralitat per la singularitat, cert és, ve de fàbrica, però —torno a citar Fuster— «tenim dret a esperar —per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança—, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti». I acaba: «Confiem que estarem a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables». En definitiva, i és urgent fer-ho ja, amb «procés» o sense: e pluribus unum, que els països, amb la llibertat per bandera, deixen pas al país.