Ortodòxia i sobrietat narrativa (i no)

Una novel·la sobre l’amor. Sobre els límits de l’amor. Sobre un dels molts tipus possibles d’amor. Una reivindicació de la relació entre un home i una dona sense els requisits del sexe, com explicava l'autora en una entrevista. Contada de manera cronològica, sense la fragmentació temporal del relat que ha esdevingut gairebé una marca d’aigua de la narrativa contemporània. Que bandeja la preponderància igualment marcada del “jo”, en qualsevol de les seues manifestacions, perquè el que fa -més enllà de tirar mà de l'experiència vital, de les estades a l'estranger i d'una complida capacitat d'observació- és un acurat exercici de ficcionalització. 

Explicat d’aquesta manera, no sembla una proposta especialment transgressora ni refrigerant, més aviat un exemple d'ortodòxia novel·lística. Rendir-se molt ràpidament a les aparences, tanmateix, és un error. Dalmau tenia al cap una bona història —això no és novetat: reviseu la precedent El camí dels esbarzers— i la conta molt ben contada. I el que és tan important o més, no oblida posar èmfasi en el desenllaç i la seua potència, un component narratiu darrerament desacreditat, sotmès a una estranya i incomprensible irrellevància.

La història. Una jove catalana, Carme, i un jove suec, Yngve, (algú haurà d'estudiar en algun moment la fascinació escandinava dels nostres narradors i narradores joves), es coneixen a Roma, l’any 1987. S’enamoren. I acaben trencant. Però tot i no acabar junts en un sentit convencional, per raons que deixarem descobrir al lector, mantenen una relació ambigua que es perllonga durant anys. Mentre desenvolupen les seues carreres professionals (la de Carme entre els bastidors de l’òpera, com a encarregada de vestuari; la d’Yngve en el món de l’art contemporani), mentre coneixen altres persones o tenen fills, mantindran la relació i el contacte. Perquè sempre necessitaran l’un de l’altre. Continuaran estimant-se malgrat la intermitència de les seues trobades. Amor i no. D’això va la novel·la.

Dalmau estructura la narració sobre capítols datats en anys concrets, en ciutats concretes, amb una mirada cronològica que és necessaria perquè fa d'acompanyament dels personatges al llarg de la seua vida. Històries en primera persona quan l’acció i la reflexió estan focalitzades en un dels dos. En tercera, amb un narrador omniscient, en determinats capítols, quan solen coincidir en el mateix espai. Segons l'autora, per incorporar-hi una mirada objectiva.

Com a lector, m’haguera agradat veure desplegat algun procediment per prescindir d'aquell tercer ull, per continuar coneixent la història a través dels protagonistes, entre altres coses perquè ambdós narradors tenen gruix, funcionen, tot i que hi ha segurament més vida i complexitat en Carme, un altre personatge femení per al record com la Sara Ligh del llibre precedent. La idoneïtat o no d'aquest narrador omniscient, tanmateix, és un detall menor, perquè el relat, amb aquesta multiplicitat de veus que Dalmau administra a conveniència, funciona com un coet. 

D’una banda, perquè la jove escriptora té un ofici narratiu gairebé obscè en relació a la seua edat. És una narradora privilegiada, dotada d'una prosa àgil, molt orgànica, que no ximple ni mancada de capacitat expressiva. Amb una gran concentració literària. Que alterna el relat amb uns diàlegs precisos, substancials, d'aquells que cotitzarien en un producció audiovisual de primera línia:

“(...) 
-Si vols, em pots fer alguna pregunta d'aquelles que els dos sabem que seran incòmodes. Estic preparada.
Es fa un silenci llarg.
-Que n'has fet de l'amor que sentíem?
-Doncs la major part el conservo, però d'una manera diferent; la resta, l'he tallat en trossets molt petits i ara el reparteixo per aquí i per allà. I tu?
-Jo? Tinc un cactus a l'habitació que me l'estimo força...
-I què li fas?
-Com que sé que li agrada molt passar set, no el rego mai.
(...)”

El diàleg anterior serveix també per fer un esbós del tipus de relació entre els dos protagonistes. Aquesta desconstrucció de l'amor, un enfocament alternatiu, si voleu, és segurament un dels mèrits principals de la narració. L'altre té a veure amb l'univers de situacions i personatges secundaris que van apareixent al llarg del relat, tan multidimensionals com els protagonistes. Estic pensant en les parelles alternatives que van tenint Carme i Yngve, que parteixen de suposats arquetips (el baríton expansiu del qual s'enamora Carme podia ser l'exemple més clar) als quals l'autora va dotant de matisos i complexitats, de pells que van mutant. No hi ha res unidimensional o fàcil en Amor i no.

La jove escriptora té un ofici narratiu gairebé obscè en relació a la seua edat. És una arradora privilegiada, dotada d'una prosa àgil però no simple ni mancada de capacitat expressiva

També és notable la creació d'un món que és tota novel·la, el tractament de dos universos tan específics i singulars com l'òpera o l'art contemporani, que no són un decorat de fons, sinó que proporcionen a Dalmau materials amb els quals vestir la història. O potser el procés ha estat a la inversa: la tria té a veure amb els objectius que l'escriptora s'havia marcat. Amb el rotund desenllaç. Perquè quan el lector creu apropar-se a un final més o menys convencional, hi ha un gir certament colpidor, construït peça a peça, de manera subtil i intel·ligent, al llarg de tot el relat. 

I llavors sí, Dalmau dinamita la sobrietat aparent que regeix la novel·la i introdueix com a remat un punt de transgressió, una de les imatges més potents i colpidores de la literatura catalana recent.