Hi ha la tendència a creure que la caducitat d’un partit, bé en forma de caiguda en vots o de desaparició parlamentària, és sinònim del seu fracàs. Però aquesta mirada d’abast curt no sempre es correspon amb la realitat. Ciutadans, el partit taronja que va ser fundat el 2006 per combatre el creixement de l’independentisme, va sobreviure de manera miraculosa del 2006 i 2010, superant pel mínim la barrera electoral del 3%. Aquells tres diputats, capitanejats sempre per Albert Rivera, van tindre el ressò suficient com per establir un discurs hostil contra els consensos que havien convertit Catalunya en un oasi polític durant les dècades posteriors a la recuperació democràtica. Poca gent s’atrevia a rebutjar el model de l’escola catalana o les peculiaritats territorials de Catalunya dins del sistema autonòmic. Els que sí que ho feien comptaven amb altaveus potents mediàtics establerts a Madrid, però que feien més soroll del que realment n’hi havia.
La irrupció d’Esquerra Republicana el 2003, liderada llavors per Josep-Lluís Carod-Rovira, va fer saltar algunes alarmes. De sobte, l’opinió pública espanyola semblava adonar-se que a Catalunya hi havia independentisme, i que aquest sector tenia possibilitats de créixer en un context de desgast convergent. També de sobte, alguns començaven a aprofitar la por generada per retreure els partits tradicionals una presumpta incapacitat per contenir el creixement de l’independentisme. L’esmena no era només a aquest sector polític, sinó a la totalitat: el model autonòmic català havia generat un sistema polític que feia inevitable el distanciament dels catalans de la resta de l’Estat, asseguraven. Al punt de mira hi havia TV3, el sistema educatiu i una llei electoral que hauria beneficiat els partits de matriu catalana, segons aquest relat.
Aquell discurs, llavors menystingut, va anar calant i augmentant el to a mesura que el procés irrompia al Principat. La derogació judicial quasi total de l’Estatut de 2006 després d’haver estat aprovat en les cambres corresponents va ser el detonant d’una etapa que va culminar l’octubre del 2017 i que encara continua ben viva, si bé amb moltes incerteses. Més enllà del rumb pel qual opte l’independentisme, més enllà d’unes negociacions per fer govern que es presenten més complicades que mai –i que caldrà veure si no acaben en una repetició electoral–, el cert és que Vox té 11 diputats al Parlament. I que Ciutadans i el Partit Popular en tenen sis i tres respectivament. Explicat d’altra manera, 218.000 catalans han votat Vox, 158.000 han apostat per Ciutadans i 109.000 pel PP. Ciutadans passa de 36 a sis diputats (una caiguda del 84% en representació parlamentària) i perd 950.000 vots respecte al 2017. El PP ja era marginal, però ara ho és encara més: passa de quatre a tres diputats i perd 80.000 vots. De fet, el PP s’ha quedat amb un 3,85% del vot dels catalans. Al País Valencià, on la barrera electoral està al 5%, els populars haurien sigut condemnats a l’extraparlamentarisme.
Quan Ciutadans va començar a fer-se un lloc a la política catalana, el partit no va apujar el to de la seua esmena a la totalitat del catalanisme de manera irresponsable. Ho va fer de manera plenament conscient. Els discursos passats de voltes, les formes grolleres de les intervencions d’Inés Arrimadas al Parlament, les exigències d’Albert Rivera per cessar el president Quim Torra en el context de la campanya electoral de les eleccions espanyoles de 2019 –quan suplicava per un nou 155 sense cap pretext–, la comparació constant entre independentisme i nazisme o el relat que viure a Catalunya és similar a sobreviure al Tercer Reich van polaritzar l’electorat fins al punt que Vox, amb un discurs més dur, els ha passat per damunt.
També al Partit Popular, víctima d’aquesta radicalitat de la dreta espanyola que aquest mateix partit va propiciar a través d’uns posicionaments, aquesta vegada sí, irresponsables. Perquè si Ciutadans es pot permetre desaparèixer després d’haver complert la seua missió de trencar el consens polític a Catalunya, el cas del PP no és el mateix. El PP, partit de vocació hegemònica, partit que fracassa cada dia que no ocupa la Moncloa –com fracassen els grans equips de futbol cada any que no guanyen la Lliga–, ja pot témer per una disputa de tu a tu de la ultradreta espanyola a nivell estatal. Amb un relat mundial que ha tingut èxit en diversos països occidentals i que ha costat la vida de partits referents i tradicionals –les opcions socialdemòcrates agonitzen a França, Itàlia i Grècia i el centredreta tremola allà on no gaudeix de lideratges forts–, Vox ho té tot a favor per continuar creixent arreu de l’Estat espanyol. Les eleccions catalanes havien de confirmar aquesta tendència. I així ha acabat passant.
De res no ha servit la campanya electoral del Partit Popular, amb un Alejandro Fernández de tarannà més conciliador i que, al costat d’un candidat que alertava dels «perills» de la islamització i amenaçava amb tancar mitjans de comunicació, aparentava moderació i trellat. La reculada del PP en el seu discurs, la voluntat de moderació, pot haver apaivagat alguns dels recels del catalanisme envers aquest partit, molt més agressiu quan el liderava Xavier García-Albiol, ara al capdavant de l’Ajuntament de Badalona. Però amb aparença o sense, el cert és que la temperància d’Alejandro Fernández no ha evitat que el PP esdevinga encara més marginal del que ja era durant l’anterior legislatura. És la conseqüència de polaritzar l’electorat: tornar al centre polític és una operació que requereix de suficient temps i de suficient intensitat com perquè el context torne a ser favorable per guanyar terreny. De moment, al PP català li queden anys d’hibernació. I e PP espanyol ha generat a casa pròpia un enemic que representa tota una amenaça.
Pel que fa a Vox, una imatge de fermesa i de satisfacció amb l’objectiu complert eren l’escenificació del gran resultat de la formació ultradretana. Alegria continguda que contrastava amb l’eufòria de la nit electoral andalusa del 2018, quan el partit va iniciar allò que ells mateixos anomenaren «la reconquesta des del sud». L’eufòria de Vox s’havia fet visible en la nit de tancament de la campanya catalana, quan l’eurodiputat Jorge Buxadé va irrompre amb càntics difícilment comprensible. L’exfalangista era retirat de l’escenari pel seu equip quan semblava gaudir d’un estat d’embriaguesa que multiplicava el seu entusiasme.
Ja en la nit electoral, el candidat Ignacio Garriga destacava que la victòria de Vox era «parcial, però no definitiva». «Ens van dir que no passaríem, i hem passat. Passarem i seguirem treballant per traure’ls de totes les institucions de Catalunya. Recuperarem Catalunya, la Catalunya que durant dècades ens han arrabassat. Comença una nova etapa. I que Déu beneeixi Catalunya i Espanya», exclamava Garriga en castellà, presumint de la seua religiositat. Per cert, dos futurs diputats de Vox, Joan Garriga i Mónica Lora, números 3 i 5 per la llista de Barcelona, estan assenyalats judicialment per un presumpte delicte d’odi. El motiu, acusar immigrants de religió musulmana de cobrar subvencions públiques. Un missatge que els ara diputats van emetre en el marc de les eleccions municipals del 2011, quan ambdós diputats militaven en la ultradretana i extinta Plataforma per Catalunya. Per cert, aquell partit va assolir, en les municipals d’aquell any, 60.000 vots. Quasi quatre vegades menys dels que ara ha sumat la formació de Santiago Abascal.
El líder estatal de Vox, precisament, també feia acte de presència a Barcelona per destacar que, efectivament, Vox és «la primera força política nacional a Catalunya», «l’única sigla amb un projecte nacional a Catalunya, l’únic partit que es presenta a tot Espanya que ha obtingut aquest gran suport». La ultradreta es mostrava cauta, sabedors que encara queda batalla per lliurar. Però l’escenari, evidentment, se’ls ha posat de cara com per guanyar l’hegemonia en l’espai de la dreta. Un objectiu que Ciutadans no va aconseguir, tot i que ho va intentar.
Del Partit Popular no es podia esperar massa més en la reacció d’Alejandro Fernández, víctima d’un bany de realitat que ell mateix volia contrarestar amb un cert missatge d’esperança. Perquè és imprescindible, assegurava, «un projecte constitucionalista, europeista i liberal per a Catalunya». Els electors, però, s’han contagiat de la radicalitat d’un discurs que fa caure l’atractiu dels projectes moderats. I pel que fa a Ciutadans, el candidat Carlos Carrizosa només podia lamentar «la pujada del separatisme», que suggeria que «no representa la majoria de la societat catalana», malgrat que aquest sector ha superat el 50% dels vots. «No tenen majoria social, però sí que la tenen al Parlament». A Ciutadans, que seguirà defensant el constitucionalisme «des de la moderació», li queda per explorar un nou viratge d’estratègia –un de nou després de tants altres en tants pocs anys– per evitar el que sol venir després de la marginalitat: la desaparició.
El triomf de Vox, en definitiva, és el resultat d’una polarització prèvia que s’ha intensificat durant anys i que ha esclatat a les mans dels partits que l’han promogut. A Ciutadans tant li pot fer, perquè sempre ha tingut por a governar. No ho va intentar després de ser el partit més votat a Catalunya el 2017 i no es va voler entendre amb Pedro Sánchez després del 28 d’abril de 2019. Ciutadans, com la UCD al seu moment, ja ha marcat l’agenda de la política catalana, l’ha condicionat al seu gust i es pot permetre el luxe de perdre incidència sense que això signifique fracassar. El Partit Popular, en canvi, sí que pot témer per la seua hegemonia en el bloc de dreta. I això no només perjudicarà el PP. A l’Estat espanyol i a Europa no són pocs els qui miren amb preocupació aquest ascens previsible de Vox, que continua amb el seu ascens. Una pujada que té rèplica arreu del món i que a l’Estat espanyol ha tardat més a arribar. Però des del 2018, en cada elecció, demostrà que ja està ací. Per quedar-se i per continuar creixent.