Mai tants vots havien deixat un escenari tan complicat per a l’independentisme. La suma d’Esquerra Republicana, Junts per Catalunya, la CUP i PDeCAT situa el moviment d’emancipació nacional per sobre de l’escull de la meitat dels vots. Una gesta històrica que no havia aconseguit fins al moment. El 50,8% dels sufragis situen el procés independentista en un escenari desconegut. Una fita anhelada que hauria de reforçar el moviment. I que li afegirà un gran plus d’exigència.
Tot plegat seria un conte de fades i estelades si no fos perquè la relació entre les formacions sobiranistes travessa un dels pitjors moments que es recorden. El sabor també és agredolç perquè, de nou, el partit més votat del parlament surt de l’espanyolisme. En aquesta ocasió, la victòria se l’ha endut el PSC amb 33 diputats i el 22,97% dels vots. Un triomf, però, que no els servirà –en principi– per formar govern. La tercera espina de l’independentisme ve lligada de la mà de la no entrada del PDeCAT al Parlament, que farà que, de facto, a la cambra l’independentisme només hi estigui representat amb el 48% dels vots.
La majoria sí que serà àmplia, més que mai, pel que fa a diputats. Un total de 74 electes, més que els 70 de 2017, que els 72 de 2015 i que els de 71 de 2012. D’entre els partidaris de la independència, ERC s’erigeix en primer força per primera vegada. Trenta-tres diputats i el 21,31% dels vots que haurien de permetre a Pere Aragonès ser el primer president de la Generalitat del seu partit des de la Segona República.
Per fer-ho, però, li caldrà recollir, primer, el suport dels 32 diputats de Junts per Catalunya –dos menys que el 2017–, que ha obtingut el 20,07% dels vots. Els puigdemontistes no faran la farina blana i forçaran la negociació al màxim. Mostra d’això és el fet que, en la seva valoració dels resultats, Laura Borràs no fes esment a la possibilitat d’investir Pere Aragonès com a president. Tampoc el candidat d’ERC va gosar afirmar literalment durant la nit electoral que Borràs els hagués garantit el suport. Cal tenir en compte que, abans de l’arribada de la pandèmia, el president Quim Torra –persona de màxima confiança de Laura Borràs– havia donat per esgotat el pacte amb els republicans, als que va acusar de “deslleialtat”.
El segon suport que hauran de cercar els republicans és el d’una de les formacions victorioses de la nit electoral, la CUP. Els anticapitalistes han aconseguit passar de quatre a nou diputats (6,68% dels vots), recuperant el grup parlamentari propi i quedant només un escó per sota dels seus millors resultats el 27 de setembre de 2015. Els bons resultats, però, són un regal enverinadíssim per a la candidatura que encapçala Dolors Sabater. La cap de files ha assegurat que es posaran en contacte amb Comuns, ERC i Junts per Catalunya per parlar com gestionar els resultats electorals. No obstant això, cada vegada que la CUP ha estat decisiva per formar govern, la decisió sobre una hipotètica investidura ha tensat internament la formació. Una situació delicada, més encara tenint en compte els equilibris que ha fet el partit de la campanya en què, a la vegada, ha assegurat tenir voluntat de governar i ha negat que el posicionament actual de JxCat i ERC els oferís prou al·licients per donar-los suport en una investidura. Aquesta primavera es tornarà a portar el #pressingCUP i les assemblees intenses.
L’únic que sembla que podria evitar que la CUP es veiés abocada a la pugna interna és la possibilitat que els Comuns arribin a un acord per habilitar la investidura d’Aragonès. El líder d’ERC ja ha advertit que els vol sumar a l’executiu, però els d’Albiach, que han aconseguit 8 diputats i el 6,86% dels vots, no volen ni sentir a parlar d’un pacte amb JxCat, i continuen apostant per un tripartit amb ERC i PSC.
Cal destacar també que l’electorat independentista hagi decidit castigar la gestió de Govern. Malgrat que el conjunt del moviment hagi crescut percentualment, el creixement de l’independentisme ha vingut, bàsicament, de la mà de la CUP. Per contra, ERC i Junts per Catalunya han obtingut uns resultats lleugerament inferiors als de l'any 2017 en percentatge, i molt inferiors en nombre de vots. I és que la mobilització del 21 de desembre d’aquell any va fer que cadascuna d’aquestes formacions s’apropés al milió de vots. Enguany ERC ha superat els 600.000 i JxCAT no arriba als 570.000.
Menys dreta espanyolista, però més espanyolista
Els partits de la dreta espanyolista han estat els grans perjudicats d’aquestes eleccions, passant del 29,59% dels vots el 2017 al 17,11% aquest 14-F, especialment per la caiguda de Ciutadans. Malgrat això, el perfil d’aquesta dreta serà encara més radical del que havia estat fins ara.
Una de les notícies més destacades de la nit és l’entrada i amb força de Vox al Parlament de Catalunya. Totes les enquestes assenyalaven la irrupció del partit d’extrema dreta, però només les més optimistes per als d’Ignacio Garriga els donaven els onze escons que finalment ocuparan a la cambra catalana. Seran, doncs, la quarta força política. Un pes prou significatiu per tenir grup parlamentari propi i per intentar marcar el debat, tal com ja han fet al Congrés. Una de les claus de la legislatura, doncs, serà veure fins a quin punt els altres partits legitimen l’extrema dreta i es deixen endur o no per la seva agenda. Caldrà veure, també, si els partits arriben a un acord per evitar la seva entrada a la quarta secretaria de la Mesa del Parlament.
Els resultats dels ultradretans contrasten amb els del PP que, malgrat tenir-ho tot de cara per millorar els números de 2017 –venien dels seus pitjors registres històrics– no han aconseguit recollir cap dels trenta diputats que ha perdut Ciutadans –passant de 36 a sis. Darrere la patacada de la formació taronja, liderada enguany per Carlos Carrizosa, hi ha desenes de milers d’electors que han preferit optar bé pel PSC bé per Vox. La desfeta a Catalunya del partit de Rivera i Arrimadas, vencedor als darrers comicis, tomba la darrera fitxa del castell –que ara sembla miratge– bastit per la formació taronja a rebuf del procés independentista. C’s i PP ho tindran complicat durant tota la legislatura per no quedar arraconats del tot a l’ombra de Vox. L’estratègia d’encadenar atzagaiades que havien emprat fins ara podria ser inoperant davant una extrema dreta que sempre anirà un pas més enllà que ells en aquest terreny.
El PSC i l’abstenció
Salvador Illa ha estat l’únic candidat d’imposar-se a l’abstenció, recuperant el cinturó roig metropolità que els darrers anys s’havia tintat de taronja. El PSC ha estat l’única formació capaç d’obtenir més vots, en termes absoluts, que el 21 de desembre de 2017. La pandèmia, i també la desafecció, han fet baixar la participació en més de 25 punts percentuals respecte al 2017. Només el 53,5% dels catalans que havien estat cridats a les urnes han decidit exercir el seu dret a vot.
Rumb incert
Unes eleccions excepcionals que no resolen el problema pel qual havien estat convocades. Després del pas per les urnes, l’independentisme no ha estat capaç de dirimir quina és l’estratègia que el moviment d’emancipació nacional hauria de seguir els pròxims anys. L’empat tècnic entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya permet augurar, de nou, anys de disputes entre les dues grans formacions sobiranistes catalanes. Un tedi processista que, per ara, sembla no desmobilitzar el seu electorat. Seguirà essent així si res no canvia els quatre anys vinents? La clau podria estar en el 50% dels sufragis recollits en una nova nit històrica –i de difícil digestió – de l’independentisme.