-Roger Torrent té ganes de continuar sent president del Parlament?
-Estic a disposició del partit. Sé que sona a frase de manual, però és així. D’una banda, una idea que tenim molt incorporada a ERC és que formem part d’un fil roig històric de 90 anys. Nosaltres som una baula d’aquesta cadena. En cada moment ens toca fer el que ens toca fer. I allà on ens demani l’organització, hi serem. Almenys jo, personalment. D’altra banda, cal fer una reflexió generacional. A la meva generació no ens tocava assumir les responsabilitats que hem acabat assumint. A mi no em tocava ser president del Parlament, almenys en aquests moments. Però ho he hagut de ser fruit de la repressió que ha afectat Carme Forcadell i tota una generació política que n’ha estat víctima. Els qui estàvem al darrere ens ha tocat fer un pas endavant, també a les institucions. El que vull dir és que no em plantejo res a nivell individual. Allà on hi hagi de ser, hi seré. No he pensat quin ha de ser el meu rol el proper cicle polític. Ajudaré el màxim possible per intentar tenir un govern independentista i d’esquerres.
-Fa uns mesos, el seu partit liderava clarament les enquestes, amb molt d’avantatge respecte a Junts per Catalunya (JxCat). Ara, moltes enquestes reflecteixen un empat tècnic. Li fa por aquest escenari?
-A mi les eleccions no em fan mai por. Nosaltres defensem les urnes, fins i tot, amb els nostres cossos. Per tant, preguntar a la ciutadania sempre em sembla, com no podia ser d’altra manera, un fet positiu. Pel que fa a les enquestes, cal dir que vistes les circumstàncies en què estem actualment, l’única enquesta vàlida serà la del 14 de febrer. I estic convençut que guanyarà ERC i que hi haurà un president republicà, independentista i d’esquerres, que és Pere Aragonès. El que ens diuen les enquestes és que o bé tenim això o bé tindrem un govern del 155. Això és una imatge molt evident que ens donen les enquestes, més enllà de les diferències de números, que per mi són relativament importants. El que de veritat importa és quin model s’imposa per liderar la reconstrucció de Catalunya. I o bé serà el model d’ERC o bé serà el model del 155 que representa el PSC de Salvador Illa. Esperem que la mobilització sigui suficient com perquè els ciutadans triïn aquest model republicà i independentista en contra de l’operació d’Estat que intenta alimentar la idea que Illa pot ser president de la Generalitat.
-El govern que planteja és distint al que s’ha vingut plantejant des d’ERC, que parla d’un govern de concentració amb JxCAT, PDeCAT, CUP, comuns...?
-No, no. Al contrari. Cada vegada és més evident que ERC és imprescindible per dues coses. D’entrada, per poder liderar un govern d’aquestes característiques. Però és que a més a més som l’únic partit capaç de relligar sensibilitats polítiques molt diferents a través d’una majoria a l’entorn de la idea de l’amnistia i de l’autodeterminació. De fet, ja ho hem fet. L’últim exemple són els pressupostos de la Generalitat, on vam estirar tant JxCat com els comuns amb l’aprovació d’uns comptes imprescindibles per ajudar la ciutadania d’aquest país. Aquest és el model que volem reproduir: un govern d’ampli espectre, de front ampli, del qual parla Pere Aragonès.
-Tots els partits interpel·lats han rebutjat la proposta.
-Aquí hi haurà una apel·lació a la responsabilitat després de les eleccions, que per mi és molt evident ja ara i que veurem després del 14 de febrer. En qualsevol cas, hi ha la certesa que només construint aquestes grans majories al voltant d’aquests ítems de l’autodeterminació, l’amnistia i també d’una sortida per l’esquerra de la crisi, serem capaços de generar els consensos polítics necessaris per reconstruir el país.
-Hi ha qui sospita que, davant la improbabilitat d’un govern de concentració, aquesta proposta que fa ERC és només un gest de cara a la galeria.
-No, no. Al contrari. Ens ho creiem, perquè és el que hem practicat durant tota la nostra història. ERC és el partit polític que ha basat tota la seva acció política en la construcció de grans majories a favor de la independència. Portem molts anys treballant per la independència d’aquest país, i som conscients que només apel·lant-ne la majoria política, només integrant i sumant el màxim possible de sensibilitats presents a la Catalunya del segle XXI, serem capaços de generar la correlació suficient de forces com perquè el projecte de la independència sigui prou majoritari com per triomfar. Això s’ha de practicar també al govern de la Generalitat. Dit d’una altra manera: sabem que hem de fer un bon govern perquè fent-ho no només responem les necessitats d’aquest país, també reforcem les majories imprescindibles per guanyar definitivament la independència. Això passa per aquest ampli espectre, per superar els límits actuals de l’espai independentista i sumar el màxim de gent possible.
-Els comuns van titllar aquesta proposta com «govern Frankenstein».
-Insisteixo: venim d’aprovar uns Pressupostos de la Generalitat que han tingut aquesta mateixa fórmula. Si això ha servit per contractar més professors, per reforçar el sistema públic de salut o per baixar les taxes universitàries, haurà de servir també per fer les polítiques socials necessàries no només per sortir de la crisi per l’esquerra, posant la gent al centre, sinó també per trobar una solució democràtica al conflicte polític. La responsabilitat del conjunt de les forces polítiques que, insisteixo, pivotem al voltant de la idea de l’amnistia i l’autodeterminació, és treballar aquestes grans majories que ja hi han sigut per aprovar els Pressupostos.
-La incorporació de partits no independentistes al govern, però, no desdibuixaria l’objectiu de l’emancipació nacional?
-L’emancipació nacional només l’aconseguirem amb aquests grans consensos de què parlo. És a dir: amb més força. Si una cosa tenim clara totes les formacions independentistes, més enllà de la retòrica, és que hem de ser més. I aquest ser més no pot ser en abstracte, s’ha de concretar, s’ha d’anar a buscar. Des del meu punt de vista, això només és viable si som capaços d’apel·lar les majories que són partidàries del referèndum, d’una solució democràtica al conflicte. És a dir: per alimentar l’independentisme, també hem de treballar conjuntament aquells que veuen en el referèndum l’única solució possible.
-En aquesta equació de govern, en cap cas hi entraria el PSC?
-No. Nosaltres ja hem dit per activa i per passiva que és impossible que pactem amb el PSC. No només pel que representa en termes de repressió i per l’aplicació de l’article 155, sinó perquè a més a més, ideològicament, estem als antípodes.
-Encara que no hi governessin junts, acceptarien els vots del PSC per investir Pere Aragonès?
-Insisteixo: no pactarem amb el PSC. És impossible qualsevol acord polític amb el PSC.
-Li ho pregunto perquè aquests acords sí que s’han fet a Madrid amb el PSOE.
-Però és diferent. Les situacions no tenen res a veure. No hem fet cap pacte de govern amb el PSOE ni amb el PSC. Nosaltres el que hem plantejat és que, davant situacions polítiques concretes, relacionades amb la governabilitat de l’Estat, què és el que hem entès que era millor per als ciutadans de Catalunya? Totes les nostres accions polítiques, aquí i en qualsevol altre lloc, es basen en la premissa d’una resposta positiva a dues preguntes. Una és si això servirà per millorar les condicions de vida de la ciutadania. Si la resposta és afirmativa, ERC hi és. L’altra pregunta és si això serveix per apropar-nos a la independència. I si la resposta és afirmativa, ERC hi participa. Totes les nostres accions polítiques estan regides per aquest paràmetre: el de donar resposta afirmativa a aquestes preguntes. Al Parlament de Catalunya o allà on sigui.
-Si JxCat guanyara les eleccions o traguera més representants que ERC, el seu partit investiria Laura Borràs?
-És que estic convençut que ERC guanyarà les eleccions i que, per tant, Pere Aragonès serà president de la Generalitat.
-Li incomoda, en tot cas, que des de JxCat no hagen confirmat que si Aragonès guanya les eleccions aquest partit contribuirà a la seua investidura?
-Estic convençut que cap independentista deixarà passar l’oportunitat de tenir un president independentista i d’esquerres. I estic convençut, alhora, que serem capaços de fer un govern fort i sòlid, amb una agenda clara, que ens portarà cap a la reconstrucció del país i la república.
-Per tant, si JxCat guanya les eleccions, vostès no deixaran passar l’oportunitat d’investir Laura Borràs?
-Insisteixo: estic convençut que guanyarem nosaltres i que la possibilitat d’investir Pere Aragonès serà concretada, perquè haurem guanyat les eleccions.
-Però el cert és que l’escenari està molt obert. Investirien Laura Borràs, tot i tenir una causa oberta per presumpte fraccionament de contractes?
-A totes les enquestes anem per davant i la possibilitat que hi hagi un govern independentista passa per ERC i pel lideratge de Pere Aragonès. Com que aquesta és la hipòtesi avui més plausible i la millor pel futur del país, és la que hem de reforçar. I fem campanya per això.
-Hi ha enquestes que pronostiquen una victòria d’ERC, però d’altres vaticinen la victòria de JxCat i d’altres del PSC. L’escenari està obert. Li ho pregunto d’una altra manera: ERC investirà algú que es troba imputat per presumpte fraccionament de contractes?
-ERC es presenta per guanyar les eleccions i perquè Pere Aragonès sigui investit.
-No vol respondre la pregunta?
-Sí que la vull respondre. I ho faig des del punt de vista d’ERC, que es presenta per guanyar, tal com diuen les enquestes. Però no és només pel que diuen les enquestes: estem convençuts que l’única possibilitat de fer un govern fort, que permeti la reconstrucció per l’esquerra i que avanci cap a la república, passa perquè ho lideri ERC. Perquè més enllà dels resultats electorals que es puguin donar el 14 de febrer –quan, insisteixo, espero que guanyem les eleccions, cosa que en aquest moment és el més probable–, la qüestió és que després del 14-F siguem capaços de relligar aquestes grans majories. I la garantia que es puguin relligar, l’única, és ERC.
-Si Pere Aragonès estigués imputat, vostès l’haurien presentat com a president?
-No. ERC té molt clar quin és el codi ètic del partit. Portem 90 anys amb una història impol·luta, cosa que ens fa sentir orgullosos, i tenim un llistó ètic i moral que és el que és i que apliquem al conjunt de les nostres decisions.
-Aplicaran aquest llistó ètic als seus socis de govern?
-Aquesta qüestió ètica correspon a cada organització. Ens agradaria que tothom tingués el mateix grau d’exigència que tenim amb nosaltres mateixos.
-Qui és més rival per a ERC, el PSC o JxCAT?
-L’adversari és la repressió d’un Estat demofòbic, que ha seguit una deriva autoritària i que nega el dret dels catalans i les catalanes a decidir lliurement el seu futur. Per mi, l’adversari no és mai un independentista ni algú amb qui puc fer el camí.
-Canviant de tema, darrerament estan incorporant persones que no són nítidament independentistes a les llistes del partit, com ara Carles Castillo, procedent del PSC. Creu que això podria ser un impediment si en algun moment el procés es tornés a accelerar?
-ERC té un projecte molt clar, i qui s’hi suma ho fa perquè comparteix els objectius, accions, valors i principis que planteja ERC. Qualsevol persona que se n’ha sumat a les llistes és perquè en comparteix l’objectiu. Dit això, parlar d’aquesta «nitidesa» independentista és, justament, el que ens empetiteix. Intentar donar certificats de més o menys independentista va en contra de l’esperit d’ERC, que gràcies al seu treball al llarg de la seva història ha permès que l’independentisme avui sigui majoritari. Nosaltres seguim amb aquesta acció, tenim un programa, tenim un manual de com guanyar la independència, un llibre escrit per Oriol Junqueras i Marta Rovira que explica com guanyarem, perquè hem fet una anàlisi de tot el que ha passat els últims anys i projectem cap al futur tota una sèrie d’accions que són imprescindibles per guanyar i que estem convençuts que ens portaran a fer-ho. I aquest programa és el que comparteix el conjunt de la militància, els candidats i les candidates. Per tant, tots ells, un cop tinguin responsabilitats polítiques, compliran amb els seus compromisos, tal com hem fet sempre.
-En tot cas, li incomoda el fet que Carles Castillo s’haja expressat, concretament durant la tardor del 2017, clarament contrari al referèndum de l’1 d’octubre i a la gent que el va fer possible?
-Estem fent política, no religió. No hi ha dogmes. I crec que és un símptoma d’intel·ligència política evolucionar en les opinions, que no estan mai aïllades del context en què es donen. Des d’un punt de vista col·lectiu, i també intel·lectual, és bo que la gent vegi les coses, que evolucioni i faci el pas conseqüent amb aquesta visió. Per tant, el que em sembla desitjable des d’un punt de vista independentista i republicà, és que cada vegada hi hagi més gent com Carles Castillo que vegi les coses d’altra manera. Això voldrà dir que haurem fet bé la feina, que haurem posat de manifest, amb més contundència, les contradiccions del règim del 78 i, al mateix temps, que haurem ofert una alternativa factible i il·lusionant per la ciutadania.
-La campanya també es disputa molt en les xarxes socials, i últimament s’està recuperant molt un vídeo del juny del 2017 en què vostè, amb l’horitzó en l’1 d’octubre, afirmava amb contundència que «si algú en té dubtes, que s’aparti». Atesa l’evolució dels esdeveniments, es reconeix?
-Absolutament.
-Ho dic, sobretot, perquè més tard el seu partit va parlar d’ampliar la base per tornar-ho a intentar, cosa que es contradiu amb els missatges anteriors. Si ara l’independentisme no té prou suports com per fer la independència, cal pensar que durant el 2017 tampoc els tenia. I les formes d’expressar-se, d’altra banda, també han canviat molt.
-Em reconec perfectament en aquell vídeo. Pel que fa a les formes, un es pot expressar amb més o menys vehemència segons el context. En qualsevol cas, abans de l’1 d’octubre nosaltres estàvem decidits a fer el referèndum. Miri si hi estàvem decidits que jo, que era alcalde de Sarrià de Ter, estava disposat a fer el que calgués perquè hi haguessin urnes, paperetes i col·legis electorals, tal com va passar. Això no només ho vaig fer jo, també ho van fer molts altres companys. Cal dir que ERC és el partit que té més encausats per l’1 d’octubre. En aquell moment teníem un objectiu molt concret que necessitava de totes les nostres forces, tota la nostra determinació i que ens conjuréssim per aconseguir-ho. Justament, el que ens ensenya això són els elements que ens faran guanyar: tenir un objectiu clar, saber que aquest objectiu genera un escenari millor que l’anterior i conjuminar totes les nostres forces cap a aquest objectiu. I per tant, el que jo resumia en aquelles declaracions era justament això. I el temps ens ha donat la raó. L’evolució, l’anàlisi que hem fet a posteriori, ens dona la raó quan diem que quan avancem és quan tenim un objectiu comú, quan estem determinats a fer-ho i quan hi ha una comunió institucional i ciutadana entre totes les sensibilitats polítiques per dirigir-nos-hi. Aquests aprenentatges que hem adquirit de l’1 d’octubre són els que creiem que ens han de servir per avançar. Les explicacions eren vàlides per llavors i ho són per a la Catalunya del 2021, que vol el referèndum definitiu per assolir la independència.
-Però entén que hi haja gent que compare aquella determinació amb esdeveniments posteriors, com ara la no investidura a distància del president Puigdemont tot just ara fa tres anys?
-Qui és el responsable de la no investidura del president Puigdemont, de Jordi Sànchez o de Jordi Turull? La repressió de l’Estat. Qui és el responsable que no es pogués restituir el govern, cosa que no és qüestió del Parlament? La repressió de l’Estat. Qui s’ha immiscit en la composició del Parlament? La repressió de l’Estat. És cert que hi ha hagut una dinàmica de retrets per part d’una part de l’independentisme que ha volgut aprofitar la repressió de l’Estat per intentar desgastar els socis. Però justament aquest és un dels errors. Quan som forts és quan responem a la repressió de manera conjunta. I no només dels independentistes, sinó de tots aquells demòcrates que no volen que es trepitgin els seus drets fonamentals. Torno a l’1 d’octubre. La resposta de l’1 d’octubre va ser potentíssima des del punt de vista social i polític. Però encara ho va ser més la del 3 d’octubre, perquè en vam ser més. Justament a això hem d’aspirar: a aquesta resposta majoritària, no a aprofitar la repressió que ha exercit l’Estat. De fet, el mateix president Puigdemont reconeixia aquests dies que ell no va poder ser investit per la repressió de l’Estat, cosa que és una evidència. Per tant, davant de la repressió, el que ens fa forts és la resposta conjunta, no entrar en retrets, cosa que jo no faré. Jo també podria fer un llistat d’episodis per intentar desgastar els socis de govern. No ho faré, perquè seria incoherent amb la idea que intento expressar sempre, que és que ens necessitem tots plegats.
-Fa unes setmanes entrevistàvem el president Torra, i ens explicava que es va sentir molt dolgut amb la retirada de la seua condició de diputat, entre altres coses perquè s’havia pactat el contrari dies abans, deia, amb el seu partit. Què en té a dir?
-Insisteixo: qui treu les actes de diputat és l’Estat, els tribunals i la repressió. No és cap altra institució ni cap altra figura institucional. Jo també estic decebut amb com va actuar l’Estat aplicant aquesta deriva autoritària cap a la figura del president de la Generalitat, en aquest cas, o cap a qualsevol dels altres gairebé 3.000 represaliats que n’hi ha. Justament per això treballem i lluitem per aconseguir un exercici de democràcia com ho seria un referèndum definitiu d’autodeterminació. Dit això, qualsevol de les decisions que hem anat prenent durant la legislatura havien de respondre positivament a la pregunta si milloren les condicions la vida de la gent o no i si ens apropa o no a la independència. I també a la pregunta si ens traslladava a un escenari millor que l’anterior. Havíem de saber quin era el pas que fèiem i en quin moment ens trobaríem després de prendre una decisió determinada. Cada vegada que s’ha plantejat una qüestió d’aquestes característiques s’ha parlat, òbviament, en el si dels partits polítics que integren el govern de la Generalitat. I la prova d’això és que hem anat fent acords durant tota la legislatura, alguns dels quals s’han plantejat públicament i després no s’han acabat de complir, i no pas per ERC.
-Davant de la repressió hi havia qui apostava per desobeir i qui apostava per no dur la confrontació al límit. És en aquesta disjuntiva, també, on hi havia el retret contra vostès.
-Insisteixo: on es dona aquesta disjuntiva? Només al Parlament de Catalunya o en qualsevol institució? Es dona en el moment en què no es restitueix el govern de la Generalitat després del 155? En el moment en què no es recuperen les lleis tombades pel Tribunal Constitucional quan es va dir que es recuperarien? O es dona al conjunt de les institucions del país? Aquesta repressió ha de servir per focalitzar-la només en una institució per interessos electoralistes? O hi hem de respondre conjuntament? Repeteixo: jo també podria fer un llistat de retrets als socis per actuacions que s’han produït durant la legislatura que no han estat del tot coherents amb la retòrica que es feia. Però l’independentisme no viu de retòrica i gesticulació, sinó de fets concrets que ens permetin avançar. Perquè si no estarem permanentment encallats en la batalleta, en una disputa que entenc que cansi el conjunt de l’independentisme. Perquè és una batalleta estèril i absolutament improductiva.
-Una de les estratègies d’ERC ha estat la d’ampliar la base. Si l’estratègia ha funcionat o no es posarà a prova en aquestes eleccions?
-No. S’ha posat a prova històricament. Quants independentistes som avui a Catalunya? Quants n’érem fa 15 anys? Allò d’eixamplar la base, esmentat sovint de manera despectiva, és essencial per guanyar la independència d’aquest país. Jo soc independentista de tota la vida. He estat les vigílies de la Diada al Fossar de les Moreres, i n’érem 150, 200 o 300 com a molt. Després van venir les manifestacions d’un milió de persones. Això és per casualitat? És per generació espontània? O és per una feina de fons de picar pedra? És feina d’una certa èpica republicana, tal com m’agrada dir. Una feina d’anar als barris, pobles i ciutats per convèncer la ciutadania d’aquest país que la millor opció per als seus fills és la independència. Això ho hem fet en qualsevol institució en què nosaltres hem tingut la capacitat d’incidir. Jo, quan vaig entrar de regidor a l’Ajuntament del meu poble, només hi havia un regidor independentista, que era jo. Hi havia regidors de CiU, del PSC... Quan vaig deixar l’alcaldia del meu poble, 10 dels 11 regidors eren independentistes. Això no cau del cel. No és perquè sí. És perquè hi ha una feina política que va sumant cada cop més sensibilitats a l’independentisme. I això no es pot menystenir, perquè sense això no guanyarem. Fixi’s que tots els partits independentistes estan parlant de la xifra del 50%, que per nosaltres és una condició necessària, imprescindible. Com es volen sumar totes aquestes sensibilitats l’independentisme? Com es vol fer que es voti independència si no és mostrant a tothom la utilitat pràctica d’un projecte com el nostre? Això es fa governant bé, atenent les necessitats socials de la ciutadania i explicant molt bé el fons del projecte.
-La pregunta anava enfocada al fet si l’estratègia de ser més està funcionant.
-Clar que està funcionant. Insisteixo: on érem fa deu anys? Quants diputats independentistes hi havia al Parlament de Catalunya fa dues legislatures? Quants n’hi ha avui?
-Al llibre ‘Ho tornarem a fer’, de Marta Rovira i Oriol Junqueras, es plantegen una sèrie de coses a fer per aconseguir sumar més gent encara de la que ja s’havia sumat a l’inici de l’actual legislatura. Li pregunto si les eleccions serviran per mesurar si aquesta aposta ha funcionat.
-És una evidència que funciona. La voluntat de sumar més gent a l’independentisme funciona sempre si es fa bé.
-Si després d’aquesta legislatura amb un «govern efectiu», tal com es deia, treuen menys vots que el 2017, això voldrà dir que potser l’estratègia no haurà funcionat.
-Voldrà dir que potser no ho haurem fet prou bé. Però és que com a estratègia no n’hi ha una altra possible. No hi ha alternativa. No hi ha una via estreta i una altra molt fina en la qual s’hagin de demanar carnets d’independentista. Això no funciona. El que funciona és el contrari: sumar com més gent millor. I si no som capaços de sumar més gent, és que no ho haurem fet prou bé. Quan es parla de «govern efectiu», algú s’ha plantejat com s’hagués gestionat la pandèmia més greu que ha viscut la humanitat des de fa un segle sense un govern efectiu a Catalunya? Oi que les institucions han d’estar al servei a la ciutadania? És més: oi que, almenys nosaltres, som independentistes no per una qüestió identitària, no per canviar una bandera per l’altra, sinó per ajudar la ciutadania d’aquest país? Amb aquesta filosofia volem aprofitar totes les eines que tenim al nostre abast, no menysprear-ne cap ni una, per ajudar els catalans i les catalanes. És així com se suma la gent que acaba veient els límits del règim del 78 i que acaba interpretant que una república catalana és la millor manera d’aconseguir més oportunitats i més prosperitat de futur.
-Hi ha qui diu que és confrontant com s’amplien els suports.
-Què vol dir confrontar? Moltes vegades fem uns debats sobre determinats conceptes que són, bàsicament, debats retòrics que la gent no entén. Perquè es queden a la superfície, perquè no es concreta què es vol dir. És com la desobediència. Què vol dir?
-Per exemple, que quan el Tribunal Constitucional tombi una llei aprovada pel Parlament, aquesta llei s’apliqui igualment. O que quan es prohibeixi la investidura d’un president, aquest sigui investit igualment. No és que aquesta opció o la contrària sigui la correcta...
-... Moltes vegades ens centrem en discussions nominals i autorreferencials que no es concreten en una proposta factible, concreta i realitzable per dirigir la ciutadania d’aquest país. Aquest és el trànsit que hem hagut de fer des del 2017. Fixi’s que des que els partits independentistes han aterrat les seves propostes, diuen coses molt semblants a les que diu ERC des de fa un temps. Parlen de la necessitat de majories sòlides, evidents i estables, com la del 50%; parlen del referèndum com l’eina més disruptiva, la que genera més consensos a Catalunya i més contradiccions a l’Estat; etc. Per tant, quan comencem a aterrar les qüestions, més enllà d’aquestes disquisicions de caràcter retòric, que em sembla que hi són més per intentar generar un marc dicotòmic en un context electoral, acabem veient que molts dels conceptes aterrats són molt semblants. I per tant, s’està generant, s’està construint una unitat estratègica que és imprescindible per començar aquest nou cicle polític que s’obrirà després del 14 de febrer.
-Si l’independentisme acumula més del 50% dels vots, es pot fer alguna cosa més de la que es va fer a l’octubre del 2017 sense el permís de l’Estat espanyol?
-Miri, jo soc independentista de tota la vida i vull la independència ja mateix. No hi ha ningú que tingui més pressa que jo. Però justament per això, he de posar sobre la taula les condicions que em permetin guanyar. I les he d’explicar. Perquè jo he de poder-me dirigir a la ciutadania amb uns objectius concrets. Abans li ho deia: al voltant de l’1 d’octubre vam aprendre que calien uns objectius concrets que servissin per millorar l’escenari. Si jo vull fer això, he d’explicar les mesures que en calen. Una és superar el 50%, efectivament. Però nosaltres diem que no és condició definitiva, sinó indispensable i necessària. Però no definitiva. N’hi ha d’haver altres condicions. Quines? Millorar les aliances internes al nostre país. Perquè hi ha una part del poder al qual no ha accedit l’independentisme, i que té a veure amb agents econòmics i socials que compten a l’hora de prendre decisions polítiques. Hem de millorar, també, la presència de l’independentisme des del punt de vista d'homogeneïtzació territorial. A tot arreu. No pot ser que hi hagi una Catalunya de dues o tres velocitats des del punt de vista independentista. Hem de ser presents arreu. I aquesta és una feinada que ha fet ERC a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que és d’un valor incalculable si, efectivament, el que es vol és guanyar la independència. Però si el que es vol és competir per regidories o ajuntaments, això és una altra cosa. Hi ha altres coses, com per exemple les complicitats a nivell internacional. En definitiva, cal una correlació de forces diferents que generi unes condicions objectives diferents que ens permetin fer el referèndum definitiu cap a la independència. Això s’ha de construir en base a una agenda, amb unes accions concretes molt clares, compartides, cooperades entre tots els actors independentistes i explicades al conjunt de la ciutadania. És això el que hem de fer en el proper cicle polític. I això implica una altra cosa: que les relacions entre nosaltres no estiguin basades en la competència, sinó en la cooperació.
-Què pensa de la proposta de Laura Borràs de reactivar la declaració d’independència si se supera el 50%?
-No ho sé. Ha anat dient diferents coses els últims dies. Primer caldria veure quina és la proposta concreta, que s’aclareixin els diferents actors independentistes, en aquest cas JxCat, i després contrastarem. Nosaltres tenim una proposta molt clara. Espero que els altres també la tinguin. I llavors tindrem la millor síntesi per al conjunt de l’independentisme.
-Una de les aportacions polítiques d’ERC durant l’última legislatura ha estat l’activació de la mesa de diàleg i negociació a Madrid. Fins ara no ha donat molts resultats. Pensa que en donarà més durant la pròxima legislatura?
-El marc de negociació és irrenunciable. Es plantegi com es plantegi, al final hi ha d’haver una negociació amb l’Estat. La mesa de negociació ha aconseguit dues coses que fins ara no s’havien aconseguit. En primer lloc, el reconeixement de l’existència d’un conflicte polític a Catalunya...
-... Això es va reconèixer abans al Palau de Pedralbes, al desembre del 2018.
-Sí, però va generar un marc de negociació que es concreta a la mesa. Per tant, tot forma part del mateix procés polític. Es reconeix que hi ha l’existència d’un conflicte polític i, al mateix temps, es reconeix l’interlocutor. A la mesa hi ha el Govern espanyol i el català. Aquest reconeixement no hi era. Per tant, aquest és l’escenari de sortida. Però és que, a més a més, el marc de negociació és irrenunciable des del punt de vista de l’independentisme, i sabem que és la millor solució per resoldre el conflicte polític. De fet, nosaltres diem que el millor instrument per resoldre aquest conflicte és un referèndum acordat. I al mateix temps, que cal mantenir tota la força possible i més per seure en aquesta mesa i tenir més poder de negociació per forçar l’Estat a accedir-hi, perquè és evident que no ho farà per voluntat pròpia. Per tant, hem de forçar l’Estat per fer aquest referèndum. És una cosa molt semblant al que deia Dolors Sabater [candidata de la CUP] aquesta mateixa setmana.
-L’actual govern espanyol és, segurament, el més progressista de la història des de la restitució democràtica, si més no si es tenen en compte les forces que l’integren. Si aquest govern ja es planta davant la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació, és realista pensar en aquesta possibilitat a curt o mitjà termini?
-Depèn de la nostra capacitat. Torno a repetir: no depèn tant de la voluntat de l’Estat, que sabem que no hi és, com de la nostra capacitat per fer girar l’Estat cap al referèndum per fer que sigui inevitable. L’única manera de fer-ho és anar complint tot el que he explicat abans i que respon a aquesta voluntat de millorar la nostra força de negociació i pressió a l’Estat.
-Quins incentius pot tenir l’Estat per veure’s forçat a acceptar un referèndum? El fet que hi hagi molta gent que ho demani no és un incentiu per l’Estat. Almenys de moment.
-De moment no ho és. Per què diem que hem de ser més? Justament per fer evident la nostra força. I com més força social i política tinguem, més capacitat tindrem de pressionar l’Estat per aconseguir el referèndum. A l’altra banda de la taula no hi ha una democràcia com la del Regne Unit o la del Canadà, que en un cas pacta amb Escòcia un referèndum i en l’altre accepta el principi democràtic que fa que el Quebec pugui fer el referèndum. Aquí hi ha un Estat que no vol accedir al referèndum. I haurem d’aconseguir-ho per desbordament democràtic, que passa per les urnes, per la nostra capacitat d’incidència en la governabilitat i per les aliances que siguem capaços de teixir no des d’un punt de vista independentista, sinó democràtic.
-Per anar acabant, la gestió de la pandèmia s’ha hagut de fer especialment des de Departaments liderats per ERC, com són els de Salut i Treball. Hi ha hagut moltes crítiques contra els consellers Alba Vergés o Chakir El Homrani. Pensa que tots dos haurien de continuar sent consellers durant la propera legislatura?
-Sí. Si el paràmetre és la feina que han fet durant aquesta legislatura, per descomptat. No hem de perdre de vista, d’entrada, la migradesa de les nostres capacitats a l’hora de prendre decisions. Hem hagut d’afrontar aquesta pandèmia amb les limitacions estructurals que té la Generalitat. Això d’una banda. De l’altra, hem hagut d’assumir moltes responsabilitats que no ens pertocaven a nosaltres, sinó a l’Estat, que ha fet deixadesa de funcions i obligacions cap a la ciutadania, cosa que ha hagut d’assumir la Generalitat. Per exemple, amb les ajudes als autònoms. També podria parlar dels ERTOs i de com ha funcionat el SEPE. Tenint en compte això, el govern de la Generalitat ho ha fet raonablement bé. Ningú no s’escapa de l’autocrítica ni de l’autocrítica, sobretot. La situació era nova, molt complexa i difícil per a tots els governs del món. Per tot el nostre entorn, també. En qualsevol cas, la valoració de la gestió de la pandèmia s’haurà de fer amb la foto final. I aquesta foto ens haurà d’explicar quantes vides hem estat capaços de salvar i quanta cohesió social hem estat capaços de preservar. Quan veiem la foto final, veurem que s’ha gestionat raonablement bé, tenint en compte també totes les realitats del nostre entorn, que evidentment està patint moltes dificultats. Això haurà estat gràcies, en la seva mesura, als consellers i conselleres d’ERC. Per exemple al conseller Josep Bargalló, que ha mantingut les escoles obertes, cosa que per nosaltres és un element essencial per preservar la cohesió d’aquest país, i que malgrat tot s’ha pogut garantir.
-Si arriben a la presidència de la Generalitat, què és el primer que farien durant la primera setmana al govern?
-El primer que faríem és tenyir de feminisme tota l’estructura de govern. Precisament, dimecres vam presentar la proposta de creació d’una Conselleria de Feminismes, que ha de ser imprescindible no només per garantir els drets de les dones i la igualtat de drets des d’un punt de vista de gènere, sinó també per impregnar totes les nostres decisions de feminisme, que vol dir d’empatia, de rigor i d’ajuda als col·lectius socials més afectats. El primer que ha de fer el govern de la Generalitat és pensar amb urgència, atendre aquests col·lectius afectats i començar a posar les bases de la reconstrucció. El que proposem, i això s’ha de concretar des del minut u, és la recuperació, salvar vides, ajudar els sectors més afectats i, al mateix temps, una reconstrucció del país amb un esperit transformador. Per tant, hem de posar les bases des de ja d’aquesta Catalunya post-covid que haurem de ser capaços d’edificar, i que ha de garantir un major grau de prosperitat i d’equitat pels catalans i les catalanes.
-Li preguntàvem, a l’inici de l’entrevista, si volia continuar com a president del Parlament de Catalunya. En cas de ser conseller, quin Departament li agradaria dirigir?
-Si no m’he plantejat si he de tornar o no a ser president del Parlament, tampoc no m’he plantejat quina altra funció podria fer. Jo estic disposat a ajudar allà on calgui. El país té moltes prioritats i estaré al servei del que em demani Pere Aragonès, que espero que sigui el pròxim president de la Generalitat.