Fa menys de dos mesos, abans que s’anunciés que Salvador Illa seria el candidat del PSC a la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Miquel Iceta era el cap de llista més conegut dels que es presentaven: l’únic que repetia candidatura i aquell que obtenia un índex de coneixement més alt. Ara, Salvador Illa aconsegueix superar els registres d’Iceta i de la resta de candidats. És aquesta la causa de l’"efecte Illa"?
La politòloga Berta Barbet (Barcelona, 1986) afirma que «no podem dir que l’efecte Illa sigui el responsable de la pujada del PSC respecte a les últimes eleccions, perquè una part d’aquest efecte també l’hagués tingut Iceta o qualsevol altre candidat del PSC». Segons Barbet, la pujada experimentada pel PSC «respon a un canvi estructural provocat, sobretot, pel canvi en la percepció dels votants sobre què és realment Ciutadans: hi ha una part molt important de resultats del PSC que s’expliquen per la moció de censura de Pedro Sánchez, que mou Ciutadans a la dreta i, a més, dona als socialistes una plataforma diferent».
Barbet explica que, a les últimes eleccions al Parlament, «Ciutadans tenia a Catalunya una imatge de partit transversal, d’esquerres i de dretes, que a Espanya no ha tingut: hi ha una part de l’electorat socialista que pensava que Ciutadans era la garantia de barrar el pas a l’independentisme i, finalment, amb els pactes amb Vox i amb la falta d’acord amb Pedro Sánchez, està disposada a votar el PSC. Però això va més enllà d’Illa, tot i que Illa ho ha simbolitzat millor».
Això vol dir que no existeix un Efecte Illa? No ben bé.
El politòleg Pau Canaleta opina que la jugada de situar Illa és una bona estratègia del PSC per «aprofitar el context actual». Aquest consultor de comunicació i professor de comunicació política creu que, «en una altra situació, segurament, l’efecte Illa no hagués tingut aquest impacte», però ara hi ha dos condicionants que propicien una pujada en la intenció de vot del PSC. «El primer és que el Partit Socialista està en un context de pujada des de fa temps. Està en un cicle positiu. Van passar una travessia pel desert molt negativa, des del 2010 -o, fins i tot, de 2006- fins a 2018, amb l’aparició de Podem», el procés, l’aparició de Ciutadans, etc. Iceta, assenyala Canaleta, «ha conduït el PSC durant aquests últims anys i ha aguantat tot plegat. Ara cal un revulsiu per aprofitar que són al Govern de Madrid, i que tenen a Catalunya diverses ciutats importants que van recuperar a les últimes eleccions».
L’altre factor, segons Canaleta, ja l’apuntava Berta Barbet: «Això coincideix amb una baixada molt forta -segons les enquestes- d’un partit que li havia furtat molts vots al PSC: Ciutadans. En aquesta situació -afegeix el politòleg- el PSC no podia presentar el que havia presentat sempre, sinó que havia de buscar algun revulsiu».
El revulsiu ha estat Salvador Illa. L’aposta per l’exministre de Salut, segons Canaleta, presenta dos avantatges: «El primer és el grau de coneixement que té, que és enorme. A la gent li costa votar algú que no coneix, i aquí hem estat tres mesos tancats a casa i tothom mirava les rodes de premsa del ministre».
El segon valor d’Illa, segons el politòleg, «és que no provoca rebuig, en el sentit que ha gestionat la pandèmia, una mica a l’estil clàssic». Canaleta aclareix aquesta afirmació: «En els últims anys, des de la crisi de 2008, hem viscut un tipus de polític polaritzant, molt dur. En canvi, Illa té un estil polític molt clàssic, de molta serenor i molt tradicional. Aquests dos elements fan que Illa pugui aprofitar aquest context i ser un revulsiu per al PSC».
Berta Barbet afegeix un valor a Illa: «Segurament, el creixement d’intenció de vot a les llistes del PSC es pot atribuir al fet que Illa no està a la política catalana, i això et permet tenir un perfil en un altre eix», diferent al del procés.
I encara assenyala un altre punt que fa possible que Illa tingui més efecte revulsiu que Iceta: «Miquel Iceta no tenia males enquestes però desgraciadament estava associat a eleccions anteriors, i això feia que als votants els hi costés una mica identificar-lo com un representant del canvi. En canvi, Illa és diferent». Resumint: «La missió de recuperar uns votants que se’n van anar a Ciutadans és més fàcil per algú que no va els va perdre».
Pau Canaleta opina el mateix: «Un altre avantatge d’Illa és que no provoca rebuig. En canvi, Iceta va viure tot el procés català al capdavant del PSC i, per tant, tot l’independentisme en feia una valoració negativa. Illa, tot i ser-hi també -perquè, a l’última etapa, va ser secretari d’Organització del PSC- no ha tingut mai aquest perfil. Per tant, Illa provoca menys rebuig, i per això la valoració és tan gran. Cal recordar que la valoració no depèn tant de la valoració positiva dels votants del teu partit com de la valoració negativa dels votants dels altres partits, que et pot restar molt».
La incògnita és l’impacte i la durada de l’efecte Illa. Per Pau Canaleta, «és segur que Illa traurà uns bons resultats -això ja ho podem garantir-, però té molt difícil obtenir la victòria en escons, bàsicament perquè el seu creixement es produirà en zones on els escons són molt més alts i costen més».
A partir d’aquí, durant la campanya, Illa aconseguiria guanyar més vots «en la mesura que es consolidi com a vot útil no independentista, una mica com va passar amb Ciutadans el 2017». Si ho fa així, diu Canaleta, «pot acabar agafant vot útil dels Comuns, de Ciutadans i, fins i tot, del PP: fins i tot a les últimes enquestes es veia com Illa era més ben valorat, entre aquest electorat, que alguns dels seus candidats. Per tant, el fet de posicionar-te com qui pot disputar la Presidència de la Generalitat a un candidat independentista, pot fer que una part de l’electorat que segurament votaria una altra opció opti pel vot útil a Illa».
En funció d’això, Canaleta creu que, durant aquesta campanya, Illa «intentarà mantenir un perfil de no confrontació, molt de sentit comú; intentarà representar el conjunt dels catalans i, sobretot, no entrar a la confrontació». Les raons són clares: «Per intentar captar, fins i tot, algun vot «sobiranista -segurament poc, però potser sí algun vot provinent dels comuns o de l’antiga Unió o Convergència-» i perquè no l’interessa gens «mobilitzar l’electorat independentista. Per tant, no anirà a la confrontació. Intentarà fer una campanya serena, tranquil·la».
Berta Barbet assenyala un factor que pot afavorir Illa -i el PSC- i un que el pot perjudicar. «Hi ha un factor que el pot fer pujar en la intenció de vot, que és la sensació que pot ser president. Si ell sembla liderar el seu espai, és possible que pugi més i més en les enquestes. És l’efecte que anomenem bandwagon...»
Però «si no es produeix aquest efecte, és fàcil que es matisi la seva pujada. Per una raó lògica: fins ara ningú no li ha fet campanya en contra -o sí, però no directament-, i ara li faran una campanya en contra que pot decidir que algun potencial votant procedent de Ciutadans o comuns acabi dient: ‘No, me’n torno a casa’».