Tot ha anat tal com es preveia. La candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat de Catalunya havia d’afectar, necessàriament, la composició del Govern espanyol. Miquel Iceta, que a finals d’any i de manera sobtada va anunciar que feia un pas al costat en la seua candidatura al PSCa, integrarà l’executiu liderat per Pedro Sánchez. Ho farà després d’una recomposició obligatòria en què entren en joc diversos factors.
Sanitat, una cartera delicada
La crisi del coronavirus ha tret el Ministeri de Sanitat de la discreció habitual en què ha viscut instal·lat tradicionalment. Les competències en aquest camp, transferides a les administracions autonòmiques, han fet del de Sanitat un Ministeri qüestionat per moltes veus, que dubten de la seua transcendència en un Estat com l’espanyol. Des de fa un any, i de manera inevitable amb la crisi del coronavirus, Sanitat va convertir-se en el Ministeri més mediàtic i més determinant. Més encara quan Pedro Sánchez, en el context del primer estat d’alarma, va atorgar totes les competències de gestió al Govern estatal.
Durant la segona i tercera onades, Salvador Illa, encara ministre, va decidir retornar les competències i exercir una tasca de cooperació amb les administracions autonòmiques. Dues gestions contraposades que en ambdós casos han rebut més crítiques que elogis. I és que les dades de l’Estat espanyol durant la pandèmia, amb Illa com a ministre de Sanitat, són de les pitjors de tot Europa.
La socialista Carolina Darias, nascuda a l’illa de Gran Canària el 1965, substituirà Salvador Illa al capdavant de Sanitat. Procedeix del Ministeri de Política Territorial i Funció Pública, la cartera que assumirà Iceta d’ara en endavant, qui serà el protagonista d’omplir la quota del PSC al si del Govern espanyol.
Un català en Moncloa
El primer govern espanyol de coalició de la història ja comptava amb un català. Es tracta de Manuel Castells, ministre d’Universitats. Tot i nàixer a La Manxa, aquest sociòleg ha fet vida al Principat i va ser proposat per Catalunya en Comú, partit integrat en el grup parlamentari d’Unides-Podem. Es tracta d’un cas sense precedents, atès que l’Estat espanyol mai no havia governat aquesta confluència.
El del PSC, però, és un cas tradicional. Sempre que el PSOE ha governat a l’Estat espanyol ha incentivat l’entrada dels socialistes catalans a l’executiu. Alguns casos paradigmàtics en serien Ernest Lluch (Sanitat), José Montilla (Indústria), Joan Clos (també Indústria) o Carme Chacón (Habitatge i Defensa). Després de Salvador Illa, ministre sortint de Sanitat, ara és el torn de Miquel Iceta, que ocuparà una cartera adreçada a garantir «l’organització territorial de l’Estat i les relacions amb les comunitats autònomes i les entitats que integren l’administració local». El Ministeri compta amb una secretaria d’Estat, dues de generals –una de Funció Pública i altra de Coordinació Territorial– i amb una subsecretaria. El 2019, aquest Ministeri comptava amb 8.000 treballadors i actualment disposa d’un pressupost que superava els 2.500 milions d’euros. Durant l’últim període del Partit Popular a la Moncloa, aquesta cartera es dividia en dos ministeris diferents: el d’Administració Territorial, que el liderava Soraya Sáenz de Santamaría; i el de Funció Pública, dirigit per Cristóbal Montoro.
Iceta torna a Madrid
L’encara secretari general del PSC ja va treballar a Moncloa com a subdirector del gabinet de la Presidència entre 1995 i 1996, l’últim any en què Felipe González va presidir el Govern espanyol. Durant la primera legislatura de José María Aznar, Iceta va ser diputat al Congrés. Ja al 2008, en el context de la ingerència judicial per l’Estatut català, tombat finalment el 2010 per la sentència del Tribunal Constitucional, Iceta passaria a formar de la Comissió Executiva Federal del PSOE. El 2014 substituiria Pere Navarro com a secretari general del PSC després que el partit entrara en una fase irreversible de decadència. El procés català ja condicionava plenament l’agenda política del país.
Desorientat pel nou temps polític, el PSC perdia suports entre l’electorat català al mateix ritme que Esquerra Republicana en guanyava. Al 2012, ERC ja havia superat en escons, tot i que no en vots, els socialistes en les eleccions al Parlament d’aquell any. Pere Navarro, cara visible de la indecisió del PSC a l’hora de respondre al procés català –el partit va defensar el dret a decidir i tot seguit va fer bandera del federalisme sense massa entusiasme–, també era víctima de la crisi financera espanyola, iniciada amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. A Catalunya, les baralles internes dels governs tripartits (2003-2010), tots dos liderats pel PSC, tampoc no van contribuir a l’estabilitat dels socialistes, que es veurien substituïts de la Presidència pel convergent Artur Mas el 2010. Les eleccions europees del 2014 representarien el moment més accentuat de la crisi del PSOE i del PSC, que passava de 23 eurodiputats a 14. Dos mesos després d’aquell fracàs, Iceta seria elegit secretari general dels socialistes catalans.
Amb un partit dividit per la postura envers el dret a decidir, Iceta col·locaria Àngel Ros com a president del partit. Ros havia sigut un dels diputats que, a inicis d’aquell 2014, havia trencat la disciplina de vot amb el PSC a l’hora de demanar al Govern espanyol les competències per celebrar un referèndum sobiranista a Catalunya. Era l’intent de reconstruir un partit en caiguda llibre i que Iceta no va saber recuperar, en termes estrictament electorals. En termes d’establir aliances de govern, però, la història va ser distinta. Bon exemple en són els pactes amb Junts per Catalunya a la Diputació de Barcelona –gestat per Salvador Illa amb els líders del PDeCAT– i amb els comuns a l’Ajuntament del cap i casal, entre altres.
El PSC es veuria superat per Ciutadans en les eleccions del 2015 i del 2017. En els últims comicis catalans, imposats per Mariano Rajoy una vegada va aplicar l’article 155, el PSC va mirar d’oferir una cara moderada davant un electorat excitat pels esdeveniments anteriors. La tensió acumulada va fer fracassar aquesta estratègia, i el PSC va sumar només 17 diputats. Ara, amb la desfeta inevitable de Ciutadans, els socialistes catalans esperen treure’n rèdits i no descarten, fins i tot, ser el partit més votat a Catalunya. La candidatura de Salvador Illa està adreçada a garantir aquesta possibilitat que algunes enquestes donen com a viable.
Però no només. Les possibilitats de Miquel Iceta per establir aliances a la Generalitat de Catalunya s’han vist impedides pel context en què ha liderat el PSC. Iceta que serà recordat per ser una de les veus que van justificar l’aplicació del 155. Alhora, ha estat molt criticat per les formacions independentistes que compten amb polítics empresonats per, asseguren, manca d’empatia i nul·la proximitat del líder del PSC. En aquest escenari, Iceta tenia ben complicat entendre’s amb formacions sobiranistes per formar un Govern a Catalunya o per desencallar investidures. El passat immediat ho feia impossible. A hores d’ara, els partits independentistes neguen, de totes totes, la possibilitat de negociar amb els socialistes per arribar a qualsevol mena de pacte de govern. Des del PSC i els comuns confien que aquest veto desaparega quan els resultats electorals dibuixen les distintes fórmules post-electorals disponibles. Si amb Salvador Illa una entesa d’un partit independentista amb els socialistes sembla pràcticament impossible, amb Miquel Iceta ho era del tot. Prova d’això va ser l’impediment que el líder del PSC esdevinguera president del Senat, opció que va evitar l’independentisme votant-ne en contra al Parlament català.
I és que els enfrontaments més intensos també fan encallar la política. Els socialistes catalans, amb aquests moviments, miraran d’alleugerir un conflicte que ells mateixos no van saber solucionar. No està clar si després de les eleccions ho intentaran. Refer els ponts, en qualsevol cas, no serà una tasca senzilla. Salvador Illa, qui curiosament és encara més contrari al dret a decidir dels catalans que Miquel Iceta, tindrà l’oportunitat d’intentar-ho des de Catalunya. I Iceta, si vol, també ho podrà intentar des d’un despatx ministerial.