La història de Catalunya, la gran no l’emasculada quatriprovincial, no pot —no hauria de— prescindir de cap ni un dels esdeveniments i personatges que l’han bastida. Bé, ja m’hi he referit a les pàgines d’EL TEMPS quan vaig vindicar la figura d’Abū Bakr Muhammad ibn al-Walīd ibn Muhammad ibn Khalaf ibn Sulaymān ibn Ayyūb al-Quraxī al-Fihrī at-Turtūxī. Aleshores em rebel·lava contra l’oblit, generalment per insipiència, a què certa historiografia, adornada amb afalacs i prebendes, relega el passat andalusí català. «L’encara incòmode passat andalusí», com denunciava el títol d’un article publicat en aquesta revista per Violeta Tena no és cosa, però, només dels valencians per les celebracions del 9 d’Octubre, com recordava aquell article, ja que tal incomoditat afecta, en major o menor mesura, a tots els Països Catalans, a tots! Fins i tot a la Catalunya Nord, conquerida als àrabs pels francs de Pipí el Breu en el 760. Vegeu: hi hagué un temps, doncs, en què tota la terra de Salses a Guardamar fou andalusina.
Història menystinguda per la historiografia oficialista i la de canongia acadèmica, poc avesada a tractar coherentment el passat andalusí, tractaré, en la mesura de les meves possibilitats, de vindicar-la a través dels meus combats historiogràfics per una història total d’una Catalunya total, motiu de les meves col·laboracions quinzenals en aquest setmanari. Aquesta setmana, per les dates en què estem, m’ha cridat l’atenció un succés que tingué lloc ara fa nou-cent sis anys, la presa de la Ciutat de Mallorca, andalusina, per un estol de catalans i pisans l’any 1115. El comandant cristià era el comte barceloní Ramon Berenguer III, dit «el Gran», en una època en que el corònim «Catalunya» i el gentilici «catalans» començava a balbucejar en forma escrita. Aquest era el conqueridor. A l’altra banda, a la mallorquina d’aleshores, era al capdavant un andalusí natural de les terres de Lleida, de nom —ism en àrab— Mubaxxir, convertit, després d’una vida novel·lesca, en rei de l’arxipèlag balear. Mubaxxir era natural de Castelldans, a les Garrigues, llogarret i fortalesa en època andalusina depenent de la veïna Lleida i frontera contra les ràtzies que venien de territori comtal barceloní. En una d’aquestes falconades, encara un adolescent, fou pres Mubaxxir, i aquest succés canvià la seva vida.
Castelldans, la pàtria de Mubaxxir
Castelldan és un topònim compost dels mots castell d’àsens, amb pèrdua de la s intervocàlica i de la e que la segueix, com és el cas també de la forma dialectal mallorquina esquena d’a (esquena d’ase). El topònim està documentat des d’època medieval: Castro Assinos (1057), Castri de Asinis (1073), Castello Asinorum (1160), Castello de Asens (1172), Castrum de Asinis (1175), Castro Asinorum (1183) i Castri Asinorum (1259). Pascual Madoz, al Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España (Madrid, 1847) recull la forma Castelldàsens. La forma composta del mot, perfectament derivable del mateix català, amaga un possible origen a partir de la traducció al romanç de l’àrab ﺍﻟﺣﻣﻳﺭ ﻗﻟﻌﺔ Qalcat al-hamīr (qalaatalhamir), que és com anomena la localitat l’anònim autor de la Dhikr bilād al-Andalus («Crònica dels territoris d’Alandalús»). Qalcat al-hamīr significa, literalment, castell d’ases. Podria ser que l’àrab hagués traduït d’un castrum asinorum anterior, opció d’antuvi també vàlida, però això no invalida el supòsit d’un origen àrab genuí.
La pervivència d’aquestes dues formes, àrab i llatina (catalana) estaria relacionada amb la naturalesa fronterera del turó i, per què no dir-ho, en certa forma de bilingüisme àrab-romanç establert a les terres de la Marca Superior d’al-Andalus (ath-Ṯhagr al-Aʿlà) i a les fronteres occidental i meridional dels comtats catalans. Castelldans o Castelldàsens formava part del districte de Lleida, és a dir, formava part, en paraules de l’anònim autor del Dhikr bilād al-Andalus, del darrer dels territoris de l’Islam akhir bilād al-islām. Era, doncs, un territori obert a les falconades cristianes, cada cop més freqüents a mesura que es descomponia el poder del califat cordovès.
Mubaxxir ibn Sulaymān, d’esclau a rei
En el context d’auge i declivi dels regnes anomenats de taifes (segle XI) és on se situa l’acció d’un personatge natural de Castelldans que, per mèrits propis, mereix un lloc d’honor en la història de l’islam lleidatà i andalusí. Aquest personatge és l’eunuc Mubaxxir, qui arribaria a governar les Illes Balears com a sobirà independent. Nogensmenys, abans d’advenir sobirà de Mallorca la vida de Mubaxxir patí el sotrac del destí, per ser un tagarí (de l’àrab thagr, «frontera»), o sigui, un habitant de la Marca Superior, un vilatà de Qalcat al-Hamīr.
Coneixem de la vida d’aquest andalusí de les Garrigues gràcies fonamentalment al relat de l’alfaquí Abū Marwān cAbd al-Malik ibn al-Kardabūs, natural de Tawzar o Tozeur, a Tunis, que visqué durant la segona meitat del segle XII, o sia, relativament a prop del temps històric que narra a la seva «Història d’Alandalús», Tārikh al-Andalus o Kitāb al-Iktifā’. Dissortadament, tot i la importància d’aquesta obra, com a font del passat andalusí dels catalans, encara no disposem de traducció catalana. Per Ibn al-Kardabūs coneixem que Mubaxxir nasqué a Qalcat al-Hamīr, lloc pertanyent a la jurisdicció, iqlīm, de Lleida (o Lārida si preferiu la transcripció àrab, coincidint la pronúncia amb el castellà Lérida, car lā correspon a la pronunciació lé en àrab andalusí). La regió de Lleida limitava en els inicis del segle XI amb el comtat català de Pallars pel nord, amb Barcelona i els territoris de Tarragona i Tortosa per l’est, amb el riu Cinca, (nahr az-Zaytūn «riu de l’Olivera») per l’oest, i amb el riu Ebre pel sud. La frontera cristianoislàmica es mantingué durant molts anys estancada al Montsec. Els castells de Meià (Madanīx) i Montmagastre (Mamaqasra) tornaren de nou a mans musulmanes en l’estiu del 1003. Altres localitats de la regió eren Montsó (Munt Xūn), Mequinensa (Miknāsa), Fraga (Ifrāga) —capital d’iqlīmaz-Zaytūn—, i Balaguer (Balagī o Balagay), que gaudia, segons el testimoni del geògraf Yaqūt, d’autonomia pròpia.
Desconeixem la data exacta de naixement de Mubaxxir, que podem intuir al voltant de l’any 1050. El seu pare es deia Sulaymān i d’això el laqab (nom de filiació) Ibn Sulaymān. Mubaxxir ibn Sulaymān era encara un nen quan fou capturat pels cristians, possiblement barcelonins, que l’emascularen —bèsties!— i l’esclavitzaren. Els anys centrals del segle XI coincidiren amb el moment de màxima pressió del comtat de Barcelona sobre la Marca Superior. Entre 1048 i 1057 està documentada la percepció de paries (pau a canvi de tribut) per Ramon Berenguer I dels territoris àrabs limítrofs, que havien de ser precedides d’incursions punitives. Les Gesta Comitum Barcinonensium insisteixen en el fet del sotmetiment de dotze governants andalusins pel comte barceloní. Així, en una d’aquestes expedicions seria capturat el jove Mubaxxir. Menat a Barcelona, castrat, entrà al servei del palau comtal com a fatà o esclau palatí. A Barcelona el trobà l’ambaixador del rei ‘Abd Al·lāh ibn al-Aglab, que lluïa el títol de sobirania d’al-Murtadà bi-l·lāh («l’Agradable a Déu»). L’ambaixador mallorquí restà impressionat per aquell jove de la Marca Superior i aconseguí alliberar-lo. Arribat a Mallorca anà escalant posicions en l’escalafó dels servidors del sobirà mallorquí fins a esdevenir el seu home de confiança.
Aleshores Mallorca era un territori independent. Les Illes Balears havien estat regides per Mujāhid al-Muwaffaq de Dénia des del 1015, però es convertirien en independents després que el territori peninsular denienc caigués en mans dels Banū Hūd saragossans (1070). Un lloctinent de Mujāhid, un esclau alliberat anomenat al-Aglab, regí les Illes entre 1036-1037 i 1048-1049. El successor de Mujāhid, el seu fill ‘Alī ibn Mujāhid Iqbāl ad-Dawla, nomenà governadors de les Illes el fill d’al-Aglab, ‘Abd Al·lāh ibn al-Aglab, i Sulaymān ibn Muxkiyān. La mort de l’últim convertí Ibn al-Aglab en únic valí de les Balears, que més endavant, amb la desaparició del regne de Dénia, assumí tot el poder prenent el títol d’al-Murtadà bi-l-lāh i encunyant moneda.
L’ambaixador mallorquí arribà, doncs, a Barcelona després del 1076, és a dir, hagué de tractar amb algú dels successors de Ramon Berenguer I. Al-Murtadà bi-l-lāh traspassà en el 1093. Mubaxxir, convertit en favorit d’al-Murtadà bi-l-lāh, accedí al poder en aquesta data per mèrits propis. Segons escriu Ibn al Kardabūs, «era intel·ligent, de bons costums i feia gala de gran virtut i generositat» i, a més, serví amb fidelitat el seu senyor, que «en ell trobà el bon capteniment que rei esperava de súbdit».
Mubaxxir ibn Sulaymān, l’eunuc de Castelldans, prengué el poder a Mallorca i adoptà el títol de Nāsir ad-Dawla («el Defensor de l’Estat»). Encunyà moneda durant tot el seu regnat. Motejat Nazaredeolus pels pisans, cal pensar que el seu adveniment coincidí amb una intensificació de la pirateria baleàrica a la Mediterrània occidental. Segons l’enciclopedista egipci al-Qalqaxandī (s. XIV-XV), a Subh al-acxā fī sinācat al-inxā’ («La llum del dia per a les persones sense visió en l’art de la composició literària»), organitzà constants expedicions marítimes contra les costes cristianes fins que el comte de Barcelona reuní un exèrcit per a combatre’l i l’assetjà a Mallorca. Abans d’això havia rebutjat una incursió normanda contra les Illes i engrandí i fortificà la capital mallorquina.
Mubaxxir dirigia un estat corsari, que vivia de la depredació de les costes cristianes. Vaja! Tenia motius per a no desitjar res de bo als cristians. L’amenaça mallorquina sobre les rutes marítimes afectava greument els interessos de Pisa, que monopolitzava llavors les rutes de la Mediterrània occidental. La pressió pisana obligà el papa Pasqual II a proclamar la croada contra Mallorca el 1113. Pisa, aleshores, reclamà l’ajut de Ramon Berenguer III de Barcelona, també interessat a acabar amb la pirateria mallorquina i accedí a participar en l’expedició. Després d’algunes dilacions l’armada sortí de Catalunya en juny del 1114.
«I quan l’enemic l’atacà [a Mubaxxir], defensà el seu país —i no ha estat alabada la seva prudència en la lluita com ho ha estat ell— fins que morí». Efectivament, com indica Ibn al-Kardabūs, Mubaxxir hagué de fer front a un formidable exèrcit catalanopisà. Després de capturar Eivissa la flota aliada es dirigí a Mallorca. Tanmateix, els cristians no s’apoderarien de la Ciutat de Mallorca fins al 2 de febrer del 1115. A l’entremig, Mubaxxir el lleidatà deixà d’existir, no sense abans haver sol·licitat la intervenció almoràvit. Segons Ibn al-Kardabūs, Mubaxxir, davant de la gravetat de la situació, trameté un missatge a l’emir de Marràqueix. Una galera comandada pel qā’id (general) Abū cAbd Al·lâh ibn Maymūn, oriünd de Dénia, aconseguí trencar el setge i portar la demanda d’ajut al cabdill almoràvit. ‘Alī ibn Yūsuf. Mubaxxir traspassat, fou succeït pel seu parent Abū-l-Rabīc Sulaymān ibn Lubūn, potser també lleidatà, anomenat Burabé a les fonts pisanes, que no pogué impedir la conquista de catalans i pisans.
La presència cristiana a les Illes, però, fou efímera. La capital mallorquina fou destruïda, la població que no fugí fou esclavitzada; Ibn Lubūn acabaria els seus dies captiu a la Toscana. Però aquesta expedició no significà la incorporació al món cristià de les terres baleàriques. Potser el fet que el papa concedís en feu Mallorca a Pisa determinà la decisió del comte barceloní d’abandonar l’illa un cop acabada la conquesta. Potser l’amenaça almoràvit pesà en la decisió de Ramon Berenguer III, més preocupat a defensar els seus territoris patrimonials que assegurar la nova conquista. Allò cert és que, com indica Ibn al-Kardabūs, poc després de la presa de Mallorca una armada almoràvit, producte de la petició d’ajut de Mubaxxir, es dirigí a les Balears. La comandava el qā’id Ibn Tāqartās. L’exèrcit cristià o ja havia abandonat l’illa o era a punt de fer-ho. Ibn Tāqartās no trobà cap resistència i reconquerí l’illa per a l’islam. Com a fet anecdòtic, Ibn al-Kardabūs relata la pèrdua de quatre embarcacions cristianes, possiblement quatre vaixells ressagats, que per vents contraris acabaren en aigües de Dénia. Ibn Tāqartās les empaità i aconseguí acabar amb una i capturar les altres tres.
L’herència de Mubaxxir fou recollida pels almoràvits. Una dinastia nord-africana, els Banū Gāniya, s’establí a les Illes; hi romandrien durant un segle, fins a l’arribada de Jaume I el Conqueridor. Però això són figues d’un altra paner. Mubaxxir ibn Sulaymān, fill de les Terres de Ponent, és una peça més de la història de la Catalunya andalusí, tan rica en esdeveniments i personalitats. Tant de bo amb aquest breu article contribueixi a fer visible un període singular de la història dels Països Catalans que no hem de menystenir ni oblidar.