La saga cinematogràfica d’Star Wars avança a redós del fracàs de la paternitat. Són els errors com a progenitors d’Anakin Skywalker, l’emperador Palpatine i Han Solo, i la cerca dels seus descendents per trobar altres figures (masculines) que omplin el buit, la força motiu rere la trilogia original i les que la precedeixen i la continuen.
És per això que les dues temporades de la sèrie televisiva The Mandalorian resulten tan gratificants. No només per ésser un retorn a les essències de l’univers de la Guerra de les Galàxies i perquè es tracta d’un producte audiovisual rodó, com apuntava Toni de la Torre. També perquè expliquen una història de paternitat satisfactòria, la que el mandalorià Din Djarin estableix amb el bebè Grogu.
La de Djarin envers Grogu és una paternitat interespècie, lliure dels llaços consanguinis que tantes tribulacions han causat a Leia i Luke Skywalker, a Ben Solo Organa i a Rey, per allò de fins a quin punt els fills o néts hereten les virtuts i els defectes dels pares i avis. La que se’ns presenta a la sèrie, en canvi, és una relació marcada per la voluntat de protecció, l’afinitat que es genera a partir de compartir un viatge i la interdependència necessària per arribar plegats al destí. Aquesta forma de veure la paternitat no té res a envejar al model de parentesc defensat per Donna Haraway. Per a la pensadora, establir aliances que transcendeixin la sang i l’espècie és la base per viure de forma sostenible en un món marcat pels daltabaixos causats per l’antropocè, en què el nostre sistema econòmic ha acabat alterant el clima, destruint ecosistemes i mercantilitzant tota forma de vida.
Si alguna cosa marca The Mandalorian són els vincles. Per intentar reunir Grogu amb els Jedi, el seu clan, també interespècie, Din Djarin haurà d’acceptar missions. Sovint, això implicarà portar la criatura a la feina. En cas que l’aventura sigui perillosa, el mandalorià no dubtarà a deixar-la amb un reguitzell de coneguts i desconeguts que assumiran amb naturalitat la cura del bebè. Malgrat que tothom és conscient de la importància de Grogu i el seu poder, i que qui demana el favor de la cura és un temible mandalorià, la sèrie ens mostra el que seria la col·lectivització de la criança, la idea que per educar una criatura cal tota una tribu, tan reivindicada per feministes com bell hooks o Carolina del Olmo en una societat, la nostra, en què la criança és atribuïda a la dona, que l’haurà d’exercir de forma privada i no remunerada.
La diferència entre la criança masculina i femenina també és present a The Mandalorian.Din Djarin també s’involucra en la protecció d’uns futurs bebès, en ajudar la senyora Granota a què es reuneixi amb el seu marit perquè pugui fecundar els seus ous. El mandalorià ho fa, però, de forma interessada. La senyora Granota, i la seva determinació de gestar in vitro els bebès, suposa un model de maternitat positiva –i tecnològicament avançada– que sobresurt en un univers on Anakin Skywalker va perdre la seva esposa i mare dels seus fills, Padme Amidala, per una atenció ginecològica deficient. En una galàxia on és possible propulsar naus a l’hiperespai que aterren a un enclavament d’un planeta situat a centenars d’anys llum de distància, Amidala no va poder rebre ni una trista ecografia que li informés que tenia bessons. És en aquest punt on veiem com els mandats de gènere constrenyen la imaginació dels creadors, on fins i tot en una galàxia on tot és possible la maternitat segueix sent un misteri indesxifrable i, com li va passar a la mare d’Anakin Skywalker, incontrolable.
Les similituds entre les concepcions de la paternitat i la maternitat a Star Wars i a la vida real també són presents a The Mandalorian.El capítol final de la segona temporada emociona perquè apel·la a la doble condició de l’espectador (masculí) fidel a la saga: la de nen que va vibrar amb la màgia Jedi i la del pare que entén el viatge del mandalorià. La paternitat de Djarin encaixa, a més, en els nous cànons de masculinitat: una paternitat que fa ser millor a qui l’exerceix, que atorga un reconeixement social i que mobilitza recursos humans i materials al seu entorn per poder-la exercir.
Durant la pandèmia, els portaveus més visibles a l’espai públic de la demanda de mantenir les escoles obertes a Catalunya han estat homes, malgrat que les dificultats en la conciliació laboral estan tenint efectes nefastos en l’activitat professional de les dones, independentment de la seva formació. L’1 de gener va entrar en vigor a tot l’estat l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat. A partir d’ara, els pares o les mares no gestants tindran les mateixes setmanes de permís retribuït que tenien, fins ara, les mares gestants. Diverses expertes i col·lectius feministes han destacat les limitacions de la mesura, com ara que ni les famílies amb un progenitor a l’atur ni les monoparentals, encapçalades majoritàriament per dones, no podran gaudir-la plenament. A més a més, Maria Rodó de Zárate explica que l’equiparació dels permisos i la seva intransferabilitat no amplia el poc temps de prestació que es té per alletar el nadó. Algunes activistes conclouen, amb ironia, que l’equiparació dels permisos parentals és un dret que guanyen els homes però que han lluitat les dones.
És per tot això que Christel Keller Garganté veu els permisos parentals com una peça més en un canvi de model socioeconòmic, “que es faci càrrec de la fragilitat de la vida, començant pels primers mesos, i que situï la cura com una responsabilitat social fonamental”. Si una cosa ens ensenya The Mandalorian és que, com sol passar a la vida real, avançar en aquest camí és possible. Sempre que la cura recaigui en un home, és clar.