Fa nou anys, Lady Gaga presentava el “Manifest de la Mare Monstre” com a pròleg del primer single del tercer àlbum d’estudi, Born this way. Amb el manifest, ple de referències a l’espai exterior i la maternitat, híbrida entre una deessa electrònica i la mare-alien, la cantant estatunidenca s’erigia com la reina dels diferents, com bé demostra el seu ganxo dins la comunitat LGTBI.
Lady Gaga, però, no és la primera mare-monstre. La corona, sobretot dins la comunitat feminista, encara l’ostenta Donna Haraway (Estats Units, 1944). Fa trenta-cinc anys, la filòsofa i biòloga va publicar a la revista Socialist Review el cèlebre “Manifest Cíborg”, una de les bases del feminisme posthumà. Mitjançant la figura del cíborg, Haraway qüestionava, igual que la filòsofa italoaustraliana Rosi Braidotti, els dualismes que havien regit els sistemes de domini i opressió occidentals: animal/humà; màquina/humà; blanc/negre; home/dona.
Com a contrapartida, Haraway establia el cíborg com la base d’una política feminista, antiracista, ecologista i anticapitalista formada per individus amb una identitat gens essencialitzada, més aviat híbrida i difusa, que establissin coalicions entre ells sobre les bases de l’afinitat i no pas de la identitat, un concepte que, segons la seva opinió, facilitava la victimització dels exclosos. Aquí rau una altra coincidència amb el pensament de Braidotti, car ella també demana coalicions que transcendeixin la identitat i, en el seu cas, es basin en la interdependència.
Amb el rebuig als dualismes essencialitzants, les dues filòsofes són les garants d’un corrent feminista posthumà que reclama una visió feminista sobre la tecnologia, en contraposició a aquelles línies feministes que han fet una esmena a la totalitat al pensament científic occidental per considerar-lo exclusivament patriarcal, militar i destinat a explotar la Terra. Irònicament, el treball de Haraway mostra fins a quin punt certes teories feministes, en la seva visió de la relació entre natura i tecnologia, no han fet res més que reproduir els sistema masclista contra el que combaten.
Els vincles entre tecnologia, éssers humans i animals han constituït la base dels pensaments de l’autora sobre com construir una filosofia de vida per un món assolat pels efectes devastadors de l’escalfament global. Staying With the Trouble (Seguir con el problema, ed. Consonni, 2019) és el llibre que ho desenvolupa, partint de la idea que la societat, a partir d’ara, ha de treballar pel desmantellament de les dinàmiques econòmiques i socials que han abocat el planeta al desastre (capitalisme, sexisme, etc.) i ho ha de fer en col·laboració amb la resta d’éssers no humans.
Haraway bateja aquesta nova etapa com a chthulucè –en honor a una espècie d’aranya i no pas al monstre de Lovecraft–, i la caracteritza com l’època en què la humanitat ha de treballar amb la resta d’espècies per viure i morir en un món malmès per la seva activitat. La proposta de l’autora té tot el sentit del món si veiem els efectes dels focs incontrolats a Austràlia, on mil milions d’animals han perdut la vida, fins al punt que algunes espècies estan amenaçades d’extinció. Amb el mot chthulucè, a més a més, l’autora rebutja el concepte d’antropocè, emprat oficialment per descriure l’era en la qual vivim, on les accions humanes han alterat el clima i els ecosistemes del planeta. Per a ella, el mot se centra en les causes que han portat la Terra a la catàstrofe i no pas en les solucions.
Una altra noció important en el pensament de Haraway és l’aposta per crear parentescos que escapin els llaços de consanguinitat que incloguin espècies no humanes (espècies companyes) i que estiguin orientats a crear polítiques de reducció de la població humana, tot reconvertint el planeta en un indret habitable. Tal com apunten les militants xenofeministes, hereves del pensament tecno-ecològic de Haraway i Braidotti, la noció de parentesc de Haraway, i el lema amb que l’ha resumida, Fes parents, no bebès, ha estat mirada amb recel per algunes teòriques i activistes, que assenyalen, amb raó, que històricament la reducció de la natalitat s’ha fet atenent a criteris de gènere i ètnia, com l’esterilització forçosa de dones llatines o gitanes a occident o els avortaments selectius de nenes a la Xina o l’Índia. Malgrat que Haraway n’és conscient, Seguir con el problema no acaba de dissipar els dubtes de com fer-ho possible sense avalar l’eugenèsia.
Gràcies a la seva formació com a biòloga, l’autora ha passat gran part de la seva carrera acadèmica analitzant com es realitza la ciència a occident i, sobretot, quins són els biaixos de gènere i ètnia que influeixen en la producció de coneixement. El patriarcado del osito Teddy (Sans Soleil Ediciones) mostra com els diorames, amb espècies d’animals caçats i dissecats, del Museu d’Història Natural de Nova York es van crear per encimbellar l’home blanc i el seu estil de vida capitalista. El llibre, publicat fa uns anys, és una ampliació d’un article que l’autora va publicar el 1985 a la revista Social Text. Sis anys després veuria la llum el recull d’articles Simians, cyborgs and woman. The reinvention of nature, que a banda de qüestionar la lògica patriarcal i especista del pensament contemporani, conté un interessant repàs històric i geogràfic sobre la concepció del gènere, a l’article Gender for a marxist dictionary. The sexual polítics of a word.
L’anàlisi de la creació del pensament contemporani, i dels biaixos dels qui el creen, la va portar a encunyar el terme coneixement situat. Amb el concepte, Haraway volia explicar que, per una banda, la visió del qui fa la ciència està condicionada per les seves experiències i cosmovisió, derivades de la posició social que ocupa. La idea de coneixement situat compleix una doble funció: per una banda, desmitifica la mirada científica com a objectiva i universal, mostrant que bona part de la seva producció respon als interessos, les experiències i els punts de vista de subjectes blancs, masculins, capacitats i heterosexuals. Per l’altra, reivindica el coneixement produït per subjectes que han estat exclosos de les institucions on es produeixen –hospitals, universitats, museus, etc– com a necessaris per entendre la realitat en la seva totalitat. Així doncs, Haraway ens ofereix un marc des d’on explicar per què els assistents d’intel·ligència artificial tenen nom i veu de dona; per què no hi ha emoticones sobre la regla; per què no hi ha tiretes que tinguin el color de la pell de persones no blanques, o per què l’endometriosi ni ha estat gaire investigada ni ha esdevingut una de les malalties triades per La Marató de TV3. Nota: l’actriu i poeta Estel Solé hi vol posar remei.
Tanmateix, la idea de coneixement situat ha estat duta a l’extrem per certs sectors de la militància i acadèmia feminista. Han acabat defensant que, si tot saber és situat, qualsevol coneixement produït per un individu és incontestable, car ningú més està en les mateixes condicions per interpretar el món d’aquella manera. Així doncs, aquesta visió del saber situat acaba convertint la identitat i, sobretot, les circumstàncies materials opressives que la conformen, en un argument d’autoritat, dificultant el diàleg entre persones diferents. Reconstruint tot allò que la mateixa Haraway havia volgut desfer amb la teoria cíborg: les polítiques feministes basades en una visió essencialitzadora i victimista de la identitat.
Així doncs, tal com passa amb els gremlins, que si mengen passada la mitja nit es converteixen en criatures pinxes, el pensament de la Mare Monstre Haraway també ha parit criaturetes que, si no es tracten amb cura, poden resultar força indesitjables.