-"Diuen que les dones no fem llinatge", escriu a 'Ales al Vent' -el tema que va triar per començar la projecció del disc. Quan parla de Màtria ho fa, precisament en contrast amb la pàtria, i en reivindicació d'aquest llinatge negat?
-He pretès posar la dona al capdavant, com a temàtica. Girar una mica al voltant d'aquelles coses que envolten a les dones i que moltes vegades són temes que estan o han estat silenciats. No és un disc que giri entorn de la maternitat, només dues cançons en parlen. Volia parlar d'això, de la llibertat, de la lluita col·lectiva que hi ha ara mateix amb les dones. A vegades no cal dir coses molt grosses sobre feminisme perquè se'ns pugui considerar feministes. Al final és cadascú amb les seves lluites petites de cada dia. Això és el que ens servirà per acabar canviant coses col·lectivament.
-En aquest tema s'acosta al fraseig del rap. Com se sent en aquests paràmetres?
-És divertit. En aquest disc he fet el que tenia ganes de fer a cada moment i no plantejar-me gaires coses. Com a cantant sempre he volgut que es veiés que sabia cantar, que havia estudiat... Ara fa deu o dotze anys que m'hi dedico i ho feia tot d'una mateixa manera. Tenia ganes d'investigar i veure'm en altres estils que jo també escolto. Jo sóc moltes altres coses i em feia la impressió que només s'havia vist un vessant meu. Tenia moltes ganes d'ensenyar una altra part de la Gemma Humet.
-Recorda una mica fragments del disc Oceanes de la Clara Peya...
-Sí! No és que m'hi inspirés, ni de bon tros. Però és un disc que he escoltat. Al final, estem en un moment on sortim molts músics que tenim un bagatge similar. Sortim de les mateixes escoles i hem escoltat un mateix tipus de referències...
-Musicalment, l'aparició de beats és una de les grans novetats...
-Feia molt temps que tenia ganes d'investigar amb l'electrònica. En el segon disc vam incorporar alguna cosa, però no em vaig atrevir a fer el canvi fort. Aquesta vegada anava amb zero pretensions de fer una cosa per agradar a tothom. Tenia ganes de fer un disc del qual jo n'estigués contenta i tranquil·la, de dir les coses que volia dir i fer les coses de la manera que volia fer-les. Volia aconseguir utilitzar l'electrònica sense perdre la meva essència de cantautora o la meva veu més mediterrània.
-Li feia por perdre l'essència, el que l'identificava?
-Una mica. Vinc de molts anys d'un mateix estil. De fer coses super acústiques i molt líriques. La gent em lliga a això i jo no és que me'n vulgui desentendre, ja m'ho passo bé fent això. Simplement és que penso que les persones evolucionem i tenia ganes que musicalment es veiés aquesta evolució. D'altra banda, entenc la música com un joc. No cal que ens ho prenguem tot tan seriosament.
-En un futur, la idea és quedar-se amb coses d'aquest disc o tornar al que havia fet fins ara?
-No m'ho he plantejat. Ara estic molt còmode amb això. Entre el disc i tot plegat, no he fet cançons noves. Per tant, tampoc no sé cap on anirà. Però, encara no he tingut l'oportunitat de poder fer directes i veure com m'hi sento. Tinc moltes ganes de seguir investigant això i veure cap a on va. De moment no va enlloc, perquè la gent simplement escolta el disc. Vull poder cantar en directe.
-‘Damunt un cel de fil', la cançó inicial, i 'Mare', la que tanca el disc, són les que s'assemblen més a la Gemma Humet que coneixíem fins ara. Ha estat conscient incorporar-les d'aquesta manera?
-Una mica. És curiós, perquè en el disc més electrònic i potent que he fet hi ha les dues cançons més acústiques que he gravat mai a la vida. Això ajuda a fer que es vegi que jo no deixo de ser jo. D'altra banda, tots els pianos del disc els he gravat jo amb un piano acústic amb sordina que fa que hi hagi molta part de Gemma allà.
-De mica en mica, gairebé tots els músics de tots els estils van recorrent a aquests recursos electrònics. Hi ha una cert corrent que l'empeny anar cap aquí perquè tothom hi està anant?
-No sé si és perquè tothom hi està anant o no. Simplement, la música evoluciona. Tots tenim ganes d'investigar... És molt difícil fer una cosa completament nova, però sí que per mi és nou. Això et permet evolucionar cap a algun lloc.
-Pau Figueres, Carles 'Campi' Campón i ara Jordi Casadesús. Tres discs, tres productors. A què es deu això?
-A cada disc he volgut una cosa diferent, i he anat a buscar la persona que creia que em podia ajudar això. Al primer disc jo ja feia molts anys que tocava amb en Pau Figueres. M'encanta el que fa i en aquell moment no em cabia al cap que no fos ell qui m'acompanyés en el primer disc. En el segon tenia ganes de començar a experimentar amb l'electrònica i m'havia fixa't molt en un disc de Jorge Drexler que es diu Armar la Trama que justament l'havia produït en Carles Campi. Sabia que era de per aquí i vaig decidir provar. Ara, amb el tercer, el mateix. Per casualitats de la vida vaig conèixer en Jordi Casadesús, de seguida es va interessar pel meu projecte. Va ser tot molt fàcil i orgànic. En aquest últim disc he tingut les ganes de controlar-ho molt tot, tot i que m'he deixat aconsellar. Tenia les coses molt clares. Sabia molt com volia que sonessin les coses.
-És el disc que se sent més seu?
-Crec que sí. També he estat tres anys treballant-hi. El procés ha sigut fort i lent. De fet, hi ha moltes cançons que han quedat fora. Amb els altres no m'havia passat.
-A 'La mesura de la passió' hi ha una frase que ressona especialment: "ser dèbil també és ser perfecte". Cal reivindicar la fragilitat?
Crec que sí. Al final, tots ho som. Tots tenim moments de debilitat, de fragilitat. Això no és estrany, és ser persona. Hem de reivindicar que a la vida no tot és fantàstic com ens mostren les xarxes socials. No passa res. Penso que, a vegades, a tots en general i les dones en particular, se'ns exigeix molta perfecció a molts nivells. A nivell físic, d'haver de poder amb tot... Ara m'hi trobo amb la maternitat.
-Entre els versos que musica, hi ha els de l'Estel Soler a 'Les vocals del que no dic', que parla del dol perinatal. És una d'aquestes fragilitats de les quals no se'n parla gaire...
-És un tema que, per sort, darrerament la Paula Bonet o l'Estel Soler n'han parlat. És important que hi hagi persones que s'atreveixin a parlar d'aquestes fragilitats, d'aquests temes que són difícils de tractar perquè estan silenciats, perquè ens passen a les dones i sembla que a les dones no ens hagi de passar mai res. Cal parlar-ne perquè les dones vegin que és una cosa que passa, que no estan soles i que tenen suport, com a mínim entre nosaltres.
-No és l'únic poema que ha escollit pel disc. Per què ha optat perquè bona part de les lletres siguin versos de poetes?
-A mi m'agrada molt musicar poesia. Quan no trobo inspiració, em poso a musicar poemes a manta. Amb aquest disc he estat llegint sobretot poetesses contemporànies i em van semblar extraordinàries. Vaig pensar que no tenia cap sentit que intentés dir jo les coses, si ja ho estaven fent elles i ho estaven fent tan bé. Em sentia més útil musicant els seus poemes. Posant-los un vestit nou i que poguessin arribar a persones que potser no haurien arribat a la poesia.
-Per al disc ha musicat una cançó del seu oncle, Joan Baptista Humet, de la qual no se'n sabia la música perquè va ser censurada pel franquisme. Com ha estat emocionalment el procés de donar vida a Solitud?
-Ha sigut costós. Això ve d'un concert que es va fer a Luz de Gas, organitzat per la Maria Salicrú, sobre cançons que no havien passat la censura franquista. Em van dir que hi havia aquesta lletra, però que no tenien la música. A mi em feia cosa inventar-me la música. Entre altres coses, perquè el fet que sigui del meu oncle, em fa una mica més de respecte. Tampoc voldria, per res del món, que ningú digués que la Gemma s'aprofita del fet que el seu tiet és el Joan Baptista Humet. Per això m'ho mirava amb respecte. Però, el meu pare i la meva tieta, la dona del Joan Baptista Humet, em van animar a fer-ho. Vam estar buscant a veure si trobàvem la música, però no ho vam aconseguir. El que sí que vam trobar va ser un full amb els acords. Entre això i la lletra, jo vaig fer una cançó nova. Però, d'alguna manera, sí que sentia que ell en formava una mica més de part, havia fet servir els seus acords.
-“Només quan sents que plora un infant se't trenquen esquemes", diu a l'inici de 'Mare'. Això s'aplica a l'hora de fer música?
-La maternitat ho canvia tot. Ser mare, probablement, és una de les coses més heavys que et passaran a la vida. No vull dir amb això que tothom hauria de ser mare. Que tothom faci el que vulgui. En el meu cas, és una cosa que et canvia com a persona i la teva llista de prioritats. Això, ho vulguis o no, canvia la manera com t'encares a la feina, a la música i a l'escriure. Abans de ser mare, no m'havia plantejat tant el feminisme, tal com ho estic fent ara. Ser mare m'ha fet ser més feminista del que jo era conscient que era. No és el fet que parli de ser mare al disc. El fet de ser mare m'ha canviat a mi, com a dona. Tenia ganes de compartir-ho.
-“Ara / que l'alegria està prohibida / que només els terrats són lliures / de poder parlar de llibertat". Aquesta frase del tema 'Ara' és especialment evocativa en un moment com l'actual. La preparació del disc, però, és anterior a la Covid. En què pensava quan la va escriure?
-Aquesta cançó podria dir que la vaig escriure durant el confinament i s'ho creuria pràcticament tothom. La melodia és una cançó popular que cantaven els jueus als camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial. Jo l'utilitzava per a un espectacle que vaig fer pel projecte final de carrera. L'utilitzava sense lletra. És una cançó que m'agrada molt, la tenia al cap i, de fet, es diu 'Women', dones. La tenia al cap, però la lletra era en alemany i en català no acabava de funcionar. Vaig decidir fer una lletra nova sobre això. Veníem de les sentències de l'octubre i tots aquells fets. He fet la lletra parlant de llibertat, de llibertat d'expressió i de drets fonamentals.
-“Més mal que el que s'acaba, fa allò que no comença", canta a Interpreta'm -amb lletra de Mireia Calafell. Potser una de les coses que més requen d'aquesta pandèmia són tots els projectes que s'estan quedant en un calaix. En canvi, vostè va optar per llançar el disc. Va plantejar-se ajornar-ho?
-Quan ens van tancar a tots al març, jo ja tenia tot el planning fet. Vam veure que ho havíem d'ajornar. Primer vam dir d'esperar a després de Nadal. Després va semblar que les coses es mig arreglàvem i vam decidir fer-ho a l'octubre. Vaig començar a gravar ara farà un any, el gener de l'any passat. Pensar que m'havia d'esperar un any... Jo ja estic en un altre punt que quan vaig gravar les cançons. Jo tenia ganes que sortís i poder-ho ensenyar. Amb tot això que està passant, mai saps quan serà un bon moment. Sé que és un mal moment per la cultura i ho estem passant fatal. També he de dir que, per mi, en aquest cas, des del confinament fins ara, no m'han parat de passar coses bones i positives per la meva carrera. Jo em sento agraïda -no a la pandèmia, ni de bon tros- a tota la gent que m'està donant oportunitats i m'està escoltant.
-Des del sector musical, i vostè personalment, com han viscut la gestió política de la cultura en aquesta crisi?
-Fatal. Tinc la impressió que ningú sap ben bé com funciona la pandèmia, ni sap com s'han de fer les coses. A vegades, perquè sembli que fan coses, van donant pals de cec. Penso que, en primer lloc, la cultura és necessària pels treballadors de la cultura, perquè necessitem menjar com tothom. En segon lloc, perquè és l'única manera que tenim ara mateix de cuidar-nos emocionalment. Tenir cura d'aquesta salut mental és molt important, sinó acabarem tots bojos. Tinc la impressió que no acaben de saber com fer les coses i que hi sortim perdent els que probablement menys ens ho mereixeríem. Són coses que em fan una mica de ràbia i em posen nerviosa.
-Ha tingut la temptació de fer cançons sobre el moment?
-Encara no. Crec que no ho he paït. Em sembla tan bèstia tot que no sé ni què escriure.