«Tres llibres que parlen de periodisme i compromís amb el país», segons l'expresident de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont; «tres exemples de periodisme pugilístic», segons el també expresident Quim Torra i una «trilogia de pensament polític indispensable», segons la consellera de Cultura, Àngels Ponsa.
La presentació dels reculls d'articles de Joan Fuster, Xavier Vinader i Ramon Barnils al Palau de la Generalitat va ser protocolària per imposició de la pandèmia, que obliga al distanciament personal, el xoc de colzes i l'accés restringidíssim, però hi havia caliu de família periodística: tothom tenia anècdotes personals i lliçons apreses. Carles Puigdemont va recordar que havia fet realitat un dels somnis periodístics de Ramon Barnils, un agència de notícies catalana. Ell en va ser el primer director. Quim Torra, que a l'editorial A contravent publicava obres de periodistes catalans del període anterior a la Guerra Civil va dir que sentia «nostàlgia barrejada d'enveja» perquè els tres títols que s'hi presentaven haurien estat molt interessants com a representants d'aquella herència periodística anterior.
L'editor Eliseu Climent també va recordar vivències conjuntes amb els tres autors: com Fuster va mostrar el seu escepticisme en la supervivència del setmanari EL TEMPS posant una sola pesseta en el capital inicial de la revista; com Climent va acudir un dia al santuari del periodisme que Xavier Vinader tenia a casa seva i van tirar endavant un Equip d'Investigació als anys noranta i com Ramon Barnils va fer de primer Delegat d'EL TEMPS a Barcelona en una oficina «compartida» del carrer de Pelai -separada dels veïns per una cortina- que un dia la Policia Nacional va desmuntar perquè els de l'altra banda de la cortina traficaven secretament amb drogues.
Carles Puigdemont, com a prologuista del volum de Barnils, Contra el nacionalisme espanyol, va dir que el recull serveix «per a recordar que la llutia contra els excessos del nacionalisme espanyol ve de lluny» i reivindicar un Barnils que ja denunciava que aquella Transició «la van conduir els hereus de la dictadura i de l'altra banda es van acceptar» cessions intolerables. L'expresident, des de Waterloo, va opinar que «les institucions i els partits polítics no van fer massa cas a Barnils, pensant que era massa catastrofista, uns, o massa radical, uns altres». I «els autèntics poders de l'Estat van continuar sent els mateixos».
Puigdemont va reivindicar un Barnils que considerava el periodisme «una de les professions amb més responsabilitat social, i els que ens hem dedicat a l'ofici li hem d'agrair la defensa de la independència professional»
El prologuista del volum de Xavier Vinader, Confidencial, va ser David Fernàndez, que va explicar que la «recepta Vinader» era compromís amb la llibertat, antifeixisme i «preguntar, repreguntar i contrapreguntar». Va recordar que Vinader va ser obligar a exiliar-se amb l'arribada de la democràcia i, fins i tot, va estar tancat a Carabanchel, «d'on va sortir amb un informe demolidor sobre les presons espanyoles».
El defensor principal del periodisme d'investigació al país -que, després de l'Equip d'Investigació d'EL TEMPS, va formar gent tan diversa com Jordi Èvole i la llavor de La Directa, amb Fernàndez entre ells- va aconseguir, després de mort, «un últim miracle», com assenyala l'exdiputat de la CUP. El dia del seu funeral la sala del tanatori estava ocupada «a una banda, per tota la prefectura dels Mossos d'Esquadra i, a l'altre costat, per tots els sospitosos habituals».
Davant de la consellera Ponsa i l'expresident Torra, Fernàndez va dir que «aquest país mai homenatja com cal aquells que s'han compromès per la seva llibertat».
L'exvicepresident de la Generalitat Josep-Lluís Carod-Rovira va continuar el torn de prologuistes, com a autor de la introducció del volum de Joan Fuster, Escrits de combat. Va començar destacant que l'editor Eliseu Climent ja havia aconseguit un fet inèdit: «que dos presidents destituïts injustament tornin al Palau de la Generalitat per la porta gran».
Carod-Rovira va resumir els textos de Fuster que inclou el volum («Qüestió de noms» (1962), «El blau en la senyera» (1977), «Ara o mai» (1981), «País Valencià, per què?» (1982) i «Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans» (1983)) i va acabar parafrasejant el savi de Sueca: «O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble».