Per celebrar una efemèride tan notable, La Habitación Roja havia previst un calendari amb una cinquantena d’actuacions. Una gran gira inviable per la pandèmia que fa de la doble cita en el Teatre Principal un esdeveniment encara més rellevant. Sessions històriques en les quals sonaran moltes de les cançons que us presentem, un repertori que podria ser encara molt més extens i a través del qual farem el relat de tota una vida sobre els escenaris. Una gran història musical i, en molts aspectes, humana.
‘Mi habitación’
El vocalista i guitarra Jorge Martí, el bateria José Marco (membres fundadors), el guitarra Pau Roca i el baix Juanjo Espinosa començaren a trencar mà i a fer les primeres maquetes el 1995, en plena eclosió de l’escena indie estatal. Fins que l’any 1998 enregistren un excel·lent àlbum de presentació,LHR, que s’obria amb “Mi habitación”, un primorós exercici de power pop enèrgic i melòdic amb una lletra amorosa i amb un punt naïf (“me tatuaré tu nombre en la piel, / así que no se te ocurra desaparecer”), un tema que condensa algunes de les constants vitals del grup. “¿Y?” i “Te quiero” eren altres pilotades per l’escaire d’un grup que apuntava ben alt.
“Crónico”
Un any després, amb la mateixa formació, més la incorporació del teclista Eduardo Martínez, la formació de l’Eliana s’afirma en l’escena amb un altre bon àlbum, Largometraje (1999), més agosarat i que dispara en moltes direccions, amb efluvis de Lemonheads, Pulp, R.E.M., Luna, The Cure, New Order, Teenage Fanclub o els mallorquins La Granja, entre altres referències com The Smiths, una de les influències més decisives de la banda: en una entrevista recent per a Mondo Sonoro amb Carlos Pérez de Ziriza, Jorge Martí confessava que “There’s a light that never goes out” era la seua cançó preferida de tots els temps. Tot aquella digestió musical és veu en “Largometraje”, “Eurovisión” o “Ahora”. D’aquest disc, tanmateix, destaca poderosament “Crónico”, un tema rocós, ple de distorsió, que prefigura l’enduriment posterior del so del grup. Una cançó superba, amb una tornada enorme i una lletra ofegosa, de desamor claustrofòbic, que mostra nous perfils de Martí com a lletrista: “Ya no queda aire que respirar / y el que hay, pronto se consumirá”. En directe (aneu a l'enllaç), un autèntic canó.
“Un dia perfecto”
L’any 2001, quan el món havia d’acabar, es produeix la consolidació definitiva de LHR en la puixant escena indie, un escaló en popularitat per sota de Los Planetas però mirant als ulls de formacions com els mallorquins Sexy Sadie o els asturians Australian Blonde. Mark Greenwood agafa el relleu de Juanjo Espinosa al baix i solidifica la secció rítmica definitiva. I el grup enregistra un disc important, Radio(2001), que s’engega amb un espaterrant trio d’asos, “Universal”, “El hombre del espacio exterior” i “Poterville”. Cap a la meitat de l’àlbum, tanmateix, hi ha el que serà un dels seus grans èxits, “Un dia perfecto”, una aparent oda a l’optimisme amb tocs d’ironia i, en el vessant musical, amb elegants arranjaments de corda i una progressió exultant. Amb aquest arsenal, assalten per primera vegada l’escenari principal del FIB, amb 20.000 espectadors al davant. Una prova de foc que havia fet naufragar més d’una referència estatal, no direm noms. Podem assegurar, perquè estàvem allí, que ells ho van brodar. Radio, per cert, contenia “Bona nit”, una incursió en la nostra llengua, juntament amb una versió posterior de “Que tinguem sort”, de Lluís Llach, feta per a un EP de versions.
“La edad de oro”
El quart disc de la banda, 4 (2003) és un treball de transició, que acaba d’apurar un discurs musical, ja sense Eduardo Martínez i amb Dani Cardona, artífex dels primers discos, en la producció. Protagonisme de les guitarres, bons moments Smiths (“La soledad del corredor de fondo”, “Alguien voló” ), alguna pinzellada R.E.M. (“Réquiem”), potser algun influx planetari no reconegut (“Pesarán los días”) i un tema, la generacional “La edad de oro”, que esvalotarà els escenaris de tot l’Estat. “Los chicos ya no se encuentran bien, / mira lo que le han hecho a la chica de ayer, / Maradona no volverá a jugar. // Ya no hay movida ni Tierno Galván / ya nadie se acuerda de los Clash”, canta Martí entre guitarres esmolades. Una cançó amb aroma de comiat a tota una època. Però el millor per a LHR estava en camí.
“Van a por nosotros”
Escollir alguna cançó en concret de Nuevos tiempos (2005) és un atreviment. Perquè es tracta, segurament, de la col·lecció de cançons més completa de la seua trajectòria, independentment del gir elèctric que es produeix en el so. En part per l’absència de teclista, en part perquè els canvis ben orientats obrin portes i finestres, viatgen a Chicago i es posen en mans del productor Steve Albini (Shellac), un guru de la independència musical. Albini realça la secció rítmica de Marco i Greenwood, posa a traure fum els pedals de distorsió i la banda sona més crua, més directa, una rugositat que fa de LHR una piconadora sobre els escenaris, antídot contra els qui els acusen de ser una banda de pop tovet. En tot cas, allò important és que la nòmina de cançons boníssimes és tremenda: “Scandinavia”, “El eje del mal”, “Gran Turismo”, “Nuevos tiempos”, “Capital”, “Rocanrol”... I entre elles, la que és segurament una de les seues cimeres, “Van a por nosotros”, un amarg retrat de la precarietat laboral i de la falta de perspectives. “He leído en el Semanal, / que el hombre que nos roba el tiempo, / de joven lo pasó fatal, / y ahora és dueño de un imperio”, canta Martí entre distorsió, abans d’una tornada preciosa amb un cert toc d’optimisme.
“Cuando ya no quede nada”
Repetir amb Albini era quasi obligat, però els resultats difícilment podien ser els mateixos. Tot i això, Cuando ya no quede nada (2007), és una seqüela més que digna i rebla el clau del contingut polític, amb andanades com “Tened piedad del expresidente”, dedicada a José Maria Aznar, “No hay dinero” o “La vida moderna”. Aquests dos discos formen un díptic estilístic però que cal valorar per la temàtica, perquè es publiquen abans de l’esclat de la crisi, palesen el malestar d’una generació fotuda abans que esclatara tot però que havia estat silenciada pel benestar que gaudien els seus pares. “Qué va a ser de todo, / cuando ya no quede nada”, diuen en la cançó que dona nom al disc, un tema magnífic que acaba amb un festival de distorsió. Un altre final de festa. Discos que els van obrir les portes americanes, amb concerts en diversos festivals de Mèxic, com el massiu Vive Latino, o la participació en el mític South by Southwest d’Austin (Texas).
“Febrero”
Universal (2010), és un altre disc de transició. Baixa l’electricitat, també la temperatura política. Apareixen les guitarres acústiques i els arranjaments elegants i transversals, en l’ona d’una escena indie que, de la mà de l’eclosió dels festivals, arriba a públics més extensos i comença a ser mainstream gràcies també a l'esclat de grups veterans com Love of Lesbian o l'arribada triomfant de nouvinguts com Vetusta Morla. Lletres amb la joventut -que va deixant-se pel camí- com a element recurrent, alguna joia sobre el desamor (l’emocionant “Cajas tristes”) i, en general, un disc apreciable però irregular. Però hi ha un tall, “Febrero”, que és un toc d’atenció: LHR facturen un tema irresistiblement radiable, en les coordenades del moment, que és al mateix temps una cançó esplèndida. S’està gestant la seua particular edat d’or pel que fa a la penetració en el públic.
“Indestructibles”
La història d’aquest “Indestructibles” és tela d’un altre teler. Per moltíssimes raons. D’una banda perquè és, segurament, la millor cançó del repertori de la banda de l’Eliana, que és tirar-la molt llarga. I perquè formava part de l’àlbum, Fue eléctrico (2012), que era una mena de simbiosi entre el pop assequible i l’esperit guitarrer, però menys agitat. Una proposta que va fer furor entre el públic entre més per un single, “Ayer”, amb una capacitat de penetració inèdita per a LHR (millor disc i millor cançó per a els lectors d’El País). Un tema eficaç, que va brillar per sobre de cançons segurament millors com la imperial “El resplandor”, “La segunda oportunidad” i, per sobre de tot, de l’esmentada “Indestructibles”. El temps, tanmateix, ha posat les coses al lloc: arran de la inclusió del tema en la sèrie Élite de Netflix, “Indestructibles” va viure una segona i reeixida vida. I ara mateix, té gairebé dotze milions de reproduccions en Spotify, a molta distància d’“Ayer”, amb set milions i escaig, una burrada també.
Així i tot, “Indestructibles” és important pel que significa, per la connexió amb la història de Jorge Martí i Ingrid, la seua parella noruega, afectada d’una malaltia degenerativa. Des de fa anys, Martí compatibilitza la carrera musical amb el seu treball cuidant de malalts d’alzheimer, de la mateixa Ingrid i de les dues filles en comú, Érika i Frida. Sis mesos estrella del rock, sis mesos un anònim ciutadà noruec amb una complicada situació familiar. Una història commovedora reflectida en el documental In the middle of Norway, del 2019. “La vaig escriure pensant en la crisi econòmica que vam viure no fa tant, però també té la doble lectura de com de feliços ens les prometíem Ingrid Øverås i jo abans que caiguera malalta. Ens sentíem imparables, indestructibles, i crèiem que res ni ningú podria fer que les coses no anaren com les havíem planejat”, contava Martí. Un sentiment renovat a propòsit de la pandèmia: el grup, cadascú des del seu lloc de confinament, va fer una nova versió de la cançó.
“La moneda en el aire”
Fue eléctrico marca el zenit de la carrera de LHR, una fita artística que fins ara no han superat, al nostre entendre. Però no han deixat d’ampliar el seu repertori de cançons, com ara amb el tema titular del seu disc de 2014, La moneda en el aire, una peça vitalista, d’una evident dimensió metafòrica, que és malgrat tots els entrebancs viscuts, un cant a viure el moment, cada segon de l’existència.
“You gotta be cool”
Durant tota la seua trajectòria, LHR han viscut successives mutacions i renovacions discursives, però “You gotta be cool” representa l’abandonament de qualsevol tipus de prejudici per fer un irresistible tema ballable, un trenca-pistes inclòs en el seu àlbum més electrònic, Sagrado corazón (2016). Un àlbum amb més bons moments, tot i que la reeinvenció acaba sent desigual. Així i tot, es tracta del seu disc més agosarat.
“Estrella herida de muerte”
L’any 2018, a l’abril, Jorge Martí va tornar a passar de nou per una dura prova, un tromboembolisme pulmonar que va fer cancel·lar molts dels concerts de la gira de l’àlbum Memòria, el millor segurament l’etapa recent, “davant la gravetat” del quadre mèdic. Un ensurt de grans proporcions. Tot just enmig d’un canvi d’etapa, amb un referent com Paco Loco a la producció i la incorporació a la banda d’Endika Martín (Senior i el Cor Brutal) en substitució de Jordi Sapena. Un colp molt fort per a Martí i per a la banda, en l’àmbit personal i professional. L’estrella estava ferida, però no de mort. Aquell àlbum, després de la recuperació de Martí, va surar. No era el millor de la seua trajectòria, com es va arribar a dir, però mantenia les constants vitals d’una de les grans bandes de les últimes dècades. Una trajectòria, per cert, que formarà part del gruix de l’autobiografia que el cantant i compositor del grup publicarà pròximament.
“Las canciones”
Els següents avatars patits per LHR formen part de les vivències col·lectives, una pandèmia que ha condicionat el funcionament de milions d’artistes arreu del planeta. Si bé és cert que en el cas de la banda de l’Eliana el colp té un punt de mala sort, coincideix amb una efemèride, la del 25 aniversari, que es preparava amb noves cançons, enregistrades amb Paco Loco i treballades en l’estudi valencià de Luis Martínez, Little Canyon. Nou disc, presència en els grans festivals, una gira gairebé mastodòntica i una formació de sextet, amb la reincorporació de l’antic teclista, Edu Martínez. Gairebé tot s’ha hagut de reformular. Les noves cançons, fins arribar a una vintena, s’han anat publicant a les xarxes socials i es continuarà fent durant el 2021. Entre elles, “Las canciones”, un tema que resumeix la capacitat regenerativa de la música. “En una situació tan dura com la que hem passat, et refugies en la música, en les cançons, que sempre han estat allí (...) Estar creant manté el teu cap centrat en alguna cosa, et sents millor i aportes quelcom a la comunitat”, explicava Jorge Martí en una entrevista en la qual també ressaltava la satisfacció per haver format part de la vida de molta gent. “Las canciones” també simbolitzen això, la connexió d’un grup amb una parròquia ja intergeneracional per a la qual LHR és com un amic qeu els ha acompanyat durant gran part de la seua existència. Un quart de segle. Un aniversari que mereix totes les felicitacions i tots els nostres respectes.