Va ser una d’aquelles sobtades i curioses connexions cerebrals que no controlem. Potser va passar llegint alguna cosa sobre el Festival Internacional de Benicàssim (FIB), un certamen que ha passat el seu 25 aniversari entre la decadència i el canvi de gestors però del qual tinc una col·lecció inacabable de records vivificants. O escrivint un article per al llibre de la Fira de Xàtiva en el qual parlava d’un festival, Socarrat, que tingué un recorregut molt curt però va deixar una primera edició espectacular. Els records s’activaren, es posaren a cantar i ballar i acabaren en un racó de la pista on hi havia fent cançons l’admirable i veterana banda de l’Eliana La Habitación Roja (LHR).
Tot allò em va recordar que encara no havia vist el documental In the middle of Norway, un film que relata la doble vida del cantant i compositor del grup, Jorge Martí, sis mesos estrella de l'indie-rock, sis mesos infermer en un llogaret noruec, on ningú canta les cançons de LHR, tenint cura de malalts que no es poden valdre per ells mateixos. Mesos de l’any en els quals també atén Ingrid, la seua esposa noruega, afectada d’una malaltia crònica desesperadament invalidant, encefalomielitis miàlgica. Té cura d’ella i de les seues filles Érika i Frida. No havia assaltat el documental perquè coneixia la història, a grans trets, i em feia mandra capbussar-me en la sospitable tristesa de l’experiència vital de Martí. La pel·lícula, tanmateix, conté més enllà del relat una reflexió desassossegant sobre el desarrelament, la vulnerabilitat, el desdoblament, la solitud o la manera d’enfrontar-se i conviure amb la malaltia i la mort.
In the middle of Norway t’interpel·la i colpeja. I et deixa definitivament noquejat quan, abans dels crèdits final, s’informa que Martí va patir una greu afecció pulmonar (un trombo) als pocs dies d’acabar el rodatge. Una circumstància feliçment superada. La Habitación Roja torna a fer música després d’un període de canvis, han tret nou disc, Memoria, i l’any vinent celebrarà el seu 25 aniversari. Tot plegat m’ha empentat a recuperar els discos i cançons del grup, de diferents èpoques. He redescobert com de bones eren cançons com “Van a por nosotros” (del rocós i emocionant, Nuevos tiempos, tal vegada la seua cimera) o “El resplandor”. Entre moltes més.
Jorge Martí, a més, llançarà un llibre autobiogràfic per acabar de reblar el clau. Em permet recomanar-los la lectura, quan arribarà la publicació. Mentrestant, també els recomanaria el visionat del documental, un film esquemàtic i que deixa entreveure les limitacions del rodatge: Ingrid en parla, aporta el seu imprescindible i colpidor testimoni, però els malalts de Martí no hi són, el treball que fa amb ells l’hem d’intuir. Malgrat tot, és un cinta honesta i pertinent. Bella i pertorbadora.
La història et situa, almenys en el meu cas, davant d’un espill incòmode. Em fa sentir vergonya per les queixes sobre la càrrega de treball, les obligacions familiars i els compromisos i el poc espai que em deixa tot plegat per a la creació. Hi ha, és evident, moltes situacions més complicades i difícils que la del músic de l’Eliana, però la nostra és una societat angoixada, que viu estressada de vegades sense motiu, amb tendència a carregar-se d’ansiolítics de vegades a edats insòlites. Una societat malalta que no acaba de destriar el gra de la palla, el dolor d’allò que no ho és, com escrivia la poetessa Wislawa Szymborska.
Defugim la reflexió que tot forma part d’un aprenentatge, que la vida no sempre pot ser feliç, estable i meravellosa. Que les circumstàncies ens obliguen a plantar cara amb la millor actitud possible. No cal imaginar un paisatge obscur i nevat, a milers de quilòmetres de casa, com a expressió metafòrica de la solitud i l’aïllament. Podem sentir-nos sols i vulnerables envoltats de gent que brama, balla i llança cervesa per l’aire. Quan això passe, penseu un moment en Jorge Martí, en el subtext que s’amaga darrere de les cançons, les tristes i les més florides. Quan ens adonem que no érem indestructibles. O quan tenim per davant un dia perfecte.
