La jornada del tercer aniversari primer d'octubre ha estat pobra pel que fa a l'acció política. Als finals d'una setmana intensa, en la que el Tribunal Suprem espanyol ha inhabilitat el president de la Generalitat Quim Torra, i després de mesos de pugna al si del sobiranisme, semblava que hom ho celebrava d'esma. I encara. El contrapunt -discret comparat amb el que havien estat antigues mobilitzacions- el van posar els petits actes fets per la societat civil arreu del territori i, sobretot, la protesta que el CDR del Barcelonès va convocar a la plaça Sant Jaume de Barcelona a les vuit del vespre.
El punt neuràlgic de la política barcelonina amb prou feines es va omplir a mitges per recordar el referèndum d'autodeterminació. El badar dels convocats, joves -molt- la majoria, s'aturà quan una comitiva va arribar a la plaça amb una pancarta que clamava 'Ni un pas enrere, independència' i petites pancartes amb imatges de cadascun dels diputats independentistes i l'eslògan 'm'han escollit per no obeir el mandat popular'. Els polítics van ser un dels grans assenyalats de la jornada i el crit "ERC i PDeCAT la paciència s'ha acabat" no es feia esperar.
El focus de la ràbia, però, fou la policia i un presentador conegut per intentar esvalotar el galliner en totes les manifestacions. Sobretot, però, els cossos de seguretat. Així doncs, quan semblava que tot havia de morir amb més pena que glòria, els crits de "cap a Via Laietana" provocaven que tots els convocats es desplacessin cap al davant de la prefectura de la Policia Nacional espanyola. Ara ja, sense cap pancarta ni guia. Tampoc s'hi estarien massa allà. No era nit de coses planificades. No ha estat aniversari de resposta popular organitzada.
Després d'uns quants crits contra la prefectura -"serà una biblioteca"- i de cremar una bandera de l'Estat espanyol, de nou, un crit i una munió de gent desplaçant-se: "a Urquinaona". A cada bugada, la manifestació, ja de per si poc nombrosa, perdia un llençol, i la multitud havia decidit no aturar-se a la plaça icònica per les protestes de resposta a la sentència contra els presos polítics independentistes.
El punt escollit per deturar-se era la cruïlla entre Rambla Catalunya i Ronda Sant Pere, a tocar de Plaça Catalunya. Allà, ja amb menys d'un miler de persones, s'hi alçava un intent de barricada amb quatre contenidors i dues tanques que cremaven imprimint el cel de Barcelona amb la seva fumarada negra. Ni cinc minuts han trigat els Mossos d'Esquadra a desmuntar l'artefacte a cop de carrusel i carregant breument contra els manifestants que s'han dispersat pel centre de la ciutat.
A partir d'aquest moment, cap consigna política, cap crit. Començava l'habitual joc del gat i la rata. Petits grups de manifestants cremaven contenidors als carrers compresos entre Plaça Universitat i Plaça Catalunya i després canviaven de lloc. Els Mossos, que farien més d'una quinzena de detencions, hi acudien quan amb prou feines quedaven quatre despistats i el ritual s'anava repetint fins entrada la mitjanit.
Tot plegat, foc d'encenalls. Amb més voluntat que no pas capacitat per part dels convocats. Manifestants que, enlluernats per les flames de la resposta a la sentència ja fa unes quantes diades que ho intenten repetir. Ara, però, sense el suport popular, ni l'organització, ni la causa comuna ni el clima propici de fa un any. També amb l'afegit que la frustració amb la capacitat d'acció institucional de molts independentistes creix dia rere dia. Una frustració, la de ser menys que mai al carrer en un dia important com l'aniversari de l'1-O, que s'ha transformat en focs innocus sense una massa popular ni un projecte al darrere. La projecció juvenil de l'ensopit acte institucional del matí.
La decadència del mite d'octubre.