Molts pobles tenen plats patriòtics o begudes -i fins i tot productes- que els identifiquen. Per exemple, els espanyols exhibeixen, urbi et orbi, la paella, plat robat als catalano-valencians; la tortilla española, el cocido madrileño o la sangria. A vegades patriòtic es pot confondre amb folklòric, o amb plats o begudes amb un alt consens popular, però tot va al mateix sac.
Els italians es caracteritzen per la pasta, la pizza, potser els risotti, el cafè i el tiramisú. El francesos pels formatges i els vins, així com els patés, terrines i foie-grass. Els ucraïnesos pel borchs (sopa de remolatxa) i els russos pel caviar, els entremesos i el vodka. Els hongaresos per la paprika (pebre vermell), el palinka (aiguardent d’albercoc) o per l’estofat gulyas. Els anglesos pel roast beef, el fish and chips, l’english breakfast, el plumcake, el te i el gin. Els escandinaus per l’smorrebrod (canapès de pa amb mantega) i l’aquavit (aiguardent). Els grecs per la moussaka, el gyros (ast vertical) i l’ouzo. Els turcs per les sopes (chorba) i el rahat lokum (internacionalment turkish deligth). Els marroquins pel cuscús, el tagín (guisat a foc lent) i el te amb menta. Els libanesos pel tabulé (amanida de blat picat) i la pastisseria. Els austríacs ens proposen, com a plats, pastissos o begudes identificatives, el pastís sacher (de xocolata) i el cafè vienès o amb nata. Els alemanys les salsitxes (wurst), l’amanida de patates i la cervesa. Els danesos les galetes de mantega. Els peruans el ceviche i els anticuchos (boquetes de cor). Els argentins el seu asado, el matabre (falda de vedella farcida),els alfajores (pastes dolces) i la beguda mate. Els mexicans els tacos, burritos, fajitas, el guacamole, el mole poblano (salsa de bitxos, fruits secs i xocolata) i el tequila. Els nord-americans, naturalment, són famosos pel fast food, les salsitxes, les hamburgueses, les coquetes per esmorzar i la, la Coca-Cola i el bourbon (aiguardent de blat de moro). Xinesos, cantonesos, etc. han difós a tot el món l’ arròs tres delícies, l’ ànec lacat a la manera de Beijing, el porc agredolç, el te de gessamí i altres delícies més o menys ben interpretades. Els vietnamites les seves sopes, els seus rotlles de primavera -similars als xinesos- i curiosament, els seus entrepans amb baguette, herència colonial francesa.
I així podríem anar seguint, resseguint tots els països del món. Però les nacions sense Estat, o sense reconeixement, o independitzades no fa molt, també malden per tenir els seus plats. El cas més concret és el d’Escòcia. Els escocesos celebren la “nit de Burns”, que es caracteritza pel consum del haggis. Els escocesos, en efecte, donen rang nacional i patriòtic a aquest aliment, un ventre de xai farcit, quasi idèntic a la girella del Pallars i un ventre farcit que he pogut menjar a Algèria, que consumeixen, incloent els qui viuen arreu del món, el 25 de gener durant aquesta nit dedicada a un poeta escocès que consideren molt propi i que justament va fer un poema sobre aquest plat.
Irlanda, alliberada no fa tants anys, també té el seu plat patriòtic. Un cop l'any, molts irlandesos es reuneixen per fer un copiós esmorzar a còpia de ronyons, rememorant el que apareix en una de les més grans novel·les del segle XX, l’Ulisses de James Joyce. Igualment, alguna extraordinària pel·lícula ha recordat l'àpat de Nadal dels irlandesos, una oca rostida acompanyada de patates i una salsa de poma. Les patates: heus aquí el gran ingredient que es relaciona, dolorosament, amb la història d'Irlanda, la seva fam i l'emigració massiva cap a Amèrica. Els irlandesos també mengen xai -Lanchester, l'autor d’El refinament del gust, ha glossat les delícies de l'irish stew, o estofat irlandès. Finalment, cal recordar que els monjos irlandesos foren els primers a destilar whisky (en aquest cas whiskey, del gaèlic uisce beatha) i n'ensenyaren als seus cosins germans de llengua gaèlica, els escocesos. La famosa cervesa negra irlandesa, altrament, fa les delícies dels típics pubs. Podem acabar, naturalment,amb un irish coffee, el deliciós cafè amb crema de llet.
Als Països Catalans tenim l’arròs dels miquelets. Els Miquelets eren els membres d'unes milícies populars de defensa de la terra que les diputacions o juntes de guerra del país reclutaven. El primer cos va ser fundat pel badaloní Francesc de Cabanyes durant la Guerra dels Segadors amb el nom de companyia d'almogàvers per tal de frenar la invasió de les tropes espanyoles de Felip IV. Varen ser protagonistes de gloriosos fets d'alliberament de viles i presoners catalans, i es varen convertir en uns herois als ulls del poble que, d'una banda, els anomenà amb el nom afectuós de «miquelets» i, de l'altra, els relacionava amb els almogàvers històrics. Les nombroses cançons i dites tradicionals que en parlen ho testimonien. També varen lluitar contra França en ocasió del desmembrament de Catalunya amb l'entrega per part dels espanyols de la Catalunya Nord. El règim borbònic els va abolir, però tot i això, es varen formar més cossos de miquelets davant l' entusiasme popular. Vestien un uniforme molt característic de jaqueta vermella, calça blanca, espardenyes i un capell amb una ploma alta. Doncs bé, ens ha arribat un plat de tradició popular –arròs al forn- anomenat justament arròs dels Miquelets.
Un plat "patriòtic", com el "platillo de la batalla d'Almansa" -la qual a tots alcança-, apareix als receptaris catalans dels segle XVIII i XIX i, per tant, té una sorprenent continuïtat i una clara advocació patriòtica. A Almansa es varen perdre les llibertats del País Valencià. La cuina, sovint, no és tan innocent com sembla.
El platillo de la batalla d’Almansa és el que ara a Girona entenem justament, per platillo -que malgrat ser un nom d’ origen castellà s’ha catalanitzat i ha adquirit un altre significat. És un plat de menuts, normalment de pollastre.
Per a l’11 de setembre no tenim cap plat específic, però sí elaboracions modernes de pastisseria o fleca, com el pa o la coca de l’11 de Setembre.